EL FERVOR RELIGIÓS DELS CANETENCS, FORTAMENT MARCAT EN LA SEVA VESSANT MARIANA, ÉS VIVAMENT CALDEJAT PEL PARE PALOU, PREDICADOR QUARESMAL EN EL 1852 I LA POBLACIÓ ENTERA SE SENT EMPESA A BASTIR UN ESVELT SANTUARI A LA MARE DE DÉU DE LA MISERICÒRDIA.

Econòmicament a la meitat del segle XIX, la vila de Canet de Mar està en baixa. L'oídium -fong que ataca el cep i es desenvolupa als brots i sarments mentre són herbacis i decolora els pàmpols tant l'anvers com el revers- aruïnà les vinyes; la marina desapareix; la resistència i la lluita de reialistes i malcontents i amb posterioritat, dels carlins amb tres guerres cruentes, provoquen un malestar general i les divisions internes s'accentuen. Davant aquestes pèssimes circumstàncies, el batlle Francesc Briera i el secretari Daniel Carbonell comenten: "La vila creix i la devoció a la Mare de Déu també i els fidels porten endins l'anhel que l'ermita deixi pas a un santuari; però qui ha de fer fluir aquesta flama a l'exterior amb les lluites i divisions internes de la nostra gent?".

Precisament, era a principis de la quaresma del 1852. L'alcalde havia fet gestions perquè es posessin fàbriques a Canet, aprofitant l'avinentesa que la implantació d'indústries emprenia una gran volada i podia representar la possibilitat d'una reactivació econòmica en diversos sectors; malauradament els seus passos no es coronaren amb èxit i el pessimisme s'ensenyoria de la primera autoritat al no trobar sortida per acabar amb el malestar general. El secretari, veient-lo tant consirós, li digué: "Voleu una solució, perquè desapareguin les divisions del poble?. Doncs mireu -estaven parlant a l'indret del Pinar, al pas d'en Marges- i tot senyalant l'ermita de la Misericòrdia, féu: "Aquella església ha d'anar a terra i en el seu lloc se n'ha de fer una de nova." "Això prou, contestà en Briera; però qui ho ha d'intentar en les nostres circumstàncies?". "Deixeu-m'ho per mi, respongué en Carbonell, em sembla que ho aconseguirem".

vista exterior del Santuari des del parc any 1909

Aquella mateixa tarda, el secretari féu una llista de les primeres cases de Canet de Mar i del que podien donar, segons la seva posició. L'alcalde se la mirà, la repassà i aleshores, s'animà. Hi havia una viabilitat. Si la idea concebuda, hagués estat divulgada pels dos personatges, s'haurien exposat al fracàs, car el poble estava molt dividit per futileses i coses sense importància i per mires polítiques, facilment tot se n'hagués anat a rodar. S'havia d'enfocar amb mires superiors a les purament materials i com un anell al dit l'avinentesa se'ls presentà adientment: El predicador de quaresma podia enardir els cors i sembrar l'entusiasme en tot el poble i aquest que interiorment ja estava preparat, no es resistiria a la més lleu insinuació del missatger sagrat.

Tal dit i tal fet: La Mare de Déu voldria pel bé de tots els fills que se li bastís un esvelt santuari, inspiraria als representants del poble la magna idea i la seva palesa exposició als qui ocupaven càrrecs de responsabilitat per fer-la efectiva. Els dos s'encaminaren a veure a n'en Ramon Tió, aleshores primer obrer de la parròquia; aquest captà tota la importància del projecte i féu les diligències pertinents per a posar-ho en coneixement del predicador. La cosa es portà amb el màxim sigil; els sermons quaresmals anaven caldejant el clima i madurant els esperits per a la gran, vibrant entusiasta i abrandada explosió de tot l'auditori el dilluns de Pasqua.

El P. Palou -dominic, segons Serra, carmelita, segons Xiqués- predicà a l'ermita, després de la sortida processional de l'església parroquial, en compliment del "Vot de Poble" i encengué l'auditori pendent de la seva parula en vius anhels d'emprendre amb veritable fervor l'edificació d'una nova església a la Mare de Déu de la Misericòrdia. El sermó havia estat tant eloqüent que la gent no en tingué prou en desfer-se en elogis i felicitacions per l'ardent i vibrant orador sagrat, sinò que el mogueren, estant ja a la casa de l'ermità, a dirigir-los novament la paraula, des del balcó, per deixar en ferm la construcció: no havien d'esperar més, havien de superar les dificultats i posar mans a l'obra.

A primers de juliol d'aquell mateix any 1852 hi hagué una reunió del poble, que nomenà una junta directiva i una altra, consultiva, per a fer el nou temple.

pàgina d'inici - pàgina següent