Puiggraciós forma part de la nostra vida de cada dia. Es un espai de poder compartir la fe, de silenci, de pregària, de lectura, de treball mental, de revisar la vida, en una expresió més concreta, ordenar les actituds de vida i seguir caminant amb il.lusió, coratge i convicció, per esforçar-te i estar SEMPRE APUNT.
I tot això és possible per l'acollida generosa de la Comunitat Benedictina, que rep a tots els vianants que amb esperit de cor humil, sincer, buscan una referència de fe amb aquell que tot ho ha creat, aquest Déu fet home, en la persona de Jesús.
El seu entorn ens parla de la creació, de com Déu creà el món. El cingles de Bertí, contemplant les fondalàries de les valls. Com reneix la vegetació, tot i la destrucció d'incendis, d'un temps passat.
Fem tots possible perquè aquest esperit obert de Puiggraciós, segueixi existint en el futur del nostre món. Emilia i Genís.
Puiggraciós és un sospir profund enmig de les pulsions taquicàrdiques de la ciutat; una pausa que et fa tornar a ésser. És el silenci buscat per fer la tesina, per escoltar-me a mi mateix i per escoltar Déu. És un silenci ple, compartit per la comunitat que t’acull. No és un silenci fred com el de dues persones que no es coneixen dins d’un ascensor. El monestir de Puiggraciós és una llar còmodament silenciosa.
Arribes allà i des del primer moment et sents com a casa i no saps ben bé per què la comunitat transmet tanta bondat i senzillesa de cor; tanta pau. Puges a l’habitació i des de la finestra contemples els perfils del Montseny als quals recorres quan les paraules que has de teclejar t’han fugit de la punta de la llengua i no les pots trobar. Escrius a petits glopets i arriba l’hora de pregar. I llavors ens trobem tots a les golfes convertides en una capella perfecta i donem el sentit a les hores i a la feina del dia amb la pregària. Després de sopar, recordo xerrades i acudits entre tots els que som a la casa. Després una breu passejada nocturna... La ciutat tan llunyana imaginada darrera aquells puntets de llum i unes ones com d’aire que ondulen la imatge; és la distància entre el brunzit del punt i seguit i la pausa. Jordi Sanchez
Ummm… el més “xulo” de Puiggraciós?... potser les vistes des de la biblioteca. Sí, jo hi he passat unes quantes hores allà estudiant, bé a vegades de l’estudi només quedava el llibre obert i se m’obria un altre espai. És cert que el context influència, i per mi el silenci, el paisatge, el caliu de la casa… em convidaven, sense saber com, a un temps per mi, per escoltar-me. Sí, també estudiava, vaig aprovar. Gràcies. Cristina Sanchez
Com hauria de ser el lloc acollidor per a una oració meditativa:
En quan sigui possible,el lloc de la pregària, intentar donar-li una bellesa acollidora.
La disposició interior és important per a sostenir una oració comuna.
Arranjaments interiors a través de mitjans molt senzills.
En l'oració és amb Crist amb qui tractem, llavors serà desitjable que tots els participants miressin cap al Crist.
Un lloc d'oració arriba a ser acollidor amb molt pocs elements: una creu, una Bíblia oberta, certa il·luminació, icones… Mantenir una llum discreta, que no encegui, encenent en la part del davant petites llums. Disposant les cadires només al llarg de les parets, deixant un espai buit, sense bancs, recobert per un tapís, que es pot utilitzar per a agenollar-se.
Seria bo acollir la gent a l'entrada, distribuint-los la fulla de cants i convidar-los a passar en davant.
Els animadors estan al servei de l'oració. La preparen i condueixen el seu desenvolupament per a permetre el recolliment dels quals participen en ella. A partir del moment que s'iniciï l'oració no es donarà cap avís o explicació per no interferir en el recolliment de cadascú.
Tot això ja es dona en les germanes, al Santuari de Puiggraciós. Juanjo