EL CASTELL DE MONTGAT

( 2 )

Malgrat ser l’objectiu principal del castell de Montgat la vigilància i defensa del camí que, procedent del Maresme, es dirigia cap a Barcelona, així com el fustigament de les naus que en els nombrosos fets belics assetjaren la ciutat, també era important la funció de vigilància dels nombrosos atacs pirates que assolaven la costa catalana. Així l’any 1521 es feu un contracte d’obres per a la torre de guaita de Montgat que deia "i sobre la susdita barana s’ha de fer un fogó per a fer els senyals". L’any següent, el 7 de gener, s’establí un contracte notarial per el qual els pagesos de Tiana i de Badalona es comprometien a pagar als guardes de la torre dos sous a l’any, un per Nadal i l’altre per Sant Pere.

El 21 de gener de l’any 1575 els consellers de Barcelona nomenaren un ermità per la capella de Montgat i en el capítol de juny del mateix any en feren sagristans a veïns del poble, probablement de can Matheu (ca n’Alsina) com es desprèn de l’inventari practicat l’any 1635 de tot el que hi havia a la torre (mobles, armes, estris, etc). Cal destacar, entre les peces inventariades, un cofre que contenia vestits, guarniments i objectes per al culte de la capella de Sant Joan. Així mateix "una capsa quadrada blanca dins la qual hi ha dos corporals blancs, l’un guarnit d’unes puntetes d’0r i l’altre amb unes puntetes blanques, amb un cobrecalze de cotonina de diversos colors, la qual roba de la capella té avui Pere Matheu a casa seva de baix". En Pere Matheu era el propietari de la masia situada al peu del Turó, això de nou ens confirma la situació de la capella al cim i a prop del castell. Malgrat que la capella era dedicada a Sant Joan, en una visita pastoral realitzada l’any 1508 es confirma l’autorització per oficiar celebracions religioses, a més d’aquesta festivitat, per Sant Sebastià i per Sant Roc, probablement per ser el castell propietat de la ciutat de Barcelona, doncs aquests dos sants hi eren molt venerats: Sant Sebastià com a copatró de la Ciutat i Sant Roc com a protector contra la pesta, del que encara avui es celebra la seva festa al Pla de la Catedral. Possiblement per Sant Joan, al ser el titular de la capella, es feia una mena d’aplec o romeria de la que procediria l’actual festa major i el patrocini del Sant a la nostra parròquia, malgrat que això és solament una hipòtesi sense confirmació documental.

Les permanents lluites entre la monarquia austriacista (Castella) i la borbònica (França) durant els segles XVI i XVII feien que Catalunya fos constantment ocupada per les tropes castellanes, amb obligació pels catalans del seu manteniment. Això i els abusos que aquestes tropes inferien als nostre país motiva que l’any 1640, cansats els catalans d’aquest abusos, s’aixequessin en armes contra la monarquia en la guerra coneguda com "dels segadors". El Montgat i el seu castell no es deslliuraren d’aquesta guerra. Així notem que el maig del 1643 fou empresonat al castell en Galceran de Sentmenat, baró de Dosrius, vicari general i canonge de la Seu de Barcelona.

L’agost del 1651 les tropes austriacistes d’en Felip III (IV d’Espanya), comandades pel marquès de Mortara, amb 2000 homes, atacà el castell de Montgat on s’havien refugiat uns mil combatents secessionistes, els quals foren vençuts per les tropes castellanes, que s’apoderaren del castell, que no tornà a ser del Consell de Cent fins l’any 1661, un cop finalitzada la guerra dels segadors, amb la firma del tractat dels Pirineus, pel qual Catalunya perdé el Rosselló, el Vallespir i part de la Cerdanya.

L’any 1700 mor el rei Carles II sense descendent directe i és proclamat rei en Felip d’Anjou, contra les pretensions de l’altre aspirant a tron, l’arxiduc Carles d’Àustria. La successió a la corona d’Espanya va provocar una guerra internacional entre Castella i França per un costat i Anglaterra, Holanda i Àustria per l’altre. Catalunya acostumada al tracte més democràtic dels Austries, s’alineà al costat de l’arxiduc Carles en front d’en Felip, de tarannà centralista i absolutista. Així va ser que Catalunya patí una de les pitjors guerres i la que li ocasionà la pèrdua de la seva autonomia, mantinguda fins aleshores malgrat la dependència de la corona de Castella. Altre vegada el castell de Montgat va sofrir el calvari de la guerra i l’any 1715 el seu castell es enderrocat per l’exèrcit castellà, que no trigà a ser reconstruït degut a la inseguretat de la costa, víctima constant de la pirateria i de les incursions corsàries.

L’any 1758 el bisbe de Barcelona, aleshores el valencià Ascensi Sales, concedeix llicència per celebrar missa el diumenges i festius a la capella del Castell de Montgat.

En aquesta època la gent de ca n’Alsina pujaven l’aigua pel consum dels homes i bestiar del Castell. Malgrat que l’acord era solament per beure, sovint l’utilitzaven també pel rec. Això motivà que l’Antoni Matheu-Alsina presentés una queixa contra el governador del castell al capità general de Catalunya, Ambrosio Funes de Villalpando i Abarca de Bolea, comte de Ricla, el qual el 18 d’abril del 1771 decretà que el subministrament fos únicament pel consum de la guarnició, tal com demanava en Matheu-Alsina.

Un altra dels fets cabdals en la història del nostre castell fou la seva intervenció en la guerra mantinguda contra les tropes franceses que envaïren la península l’any 1808. Altre vegada el poble de Montgat patí els estralls, amb nombroses víctimes civils, d’aquesta llarga lluita que es perllongà fins l’abril de 1814, i de la qual per la seva importància en farem un relat més detallat en un proper article.

La desaparició de la pirateria i el canvi en les estratègies de la guerra moderna va motivar l’abandonament com a reducte militar del castell a la primera meitat del S. XIX, desapareixent totalment, junt amb la capella de Sant Joan, per l’extracció de pedra, especialment per la construcció de la línia del ferrocarril, que va deixar reduït el turó de Montgat a una ínfima part, posant punt i final a una història de més de vint segles d’ocupació humana, sense que per la incúria dels qui s’aprofitaren d’aquesta explotació, ens n’hagi quedat cap resta.

Abelard Chimisanas i Julià