SANT MIQUEL DEL FAI

Construit allà on hom no poduia construir res, el priorat benedictí de Sant Miquel del Fai forma part del terme municipal de Bigues i Riells, literalment penjat a la confluència del riu Tenes amb el Rossinyol, que es precipiten en cascada, la darrera sobre l'Església romànica construïda en una profunda balma. Es trobe en un bell paratge natural, que el literat, historiador i polític Víctor Balaguer (Barcelona 1824 - Madrid 1901), un dels ideòlegs de la restauració dels Jocs Florals, va definir com un lloc on “las rocas lloran agua, las yerbas perlas. La naturaleza estiende su bordada vejetación como si quisiera colgar una vistosa mantilla de encaje en los hombros de cada monte. Ni las grutas son palacios, las cascadas ríos, las quebradas despeñaderos, los despeñaderos abismos; allí las peñas son colinas, las colinas montañas, las montañas gradas de una escalera de Titanes”.

A l'any 997 va ser fundat el monestir per Gombau de Besora, que més endavant va passar a ser tutelat per Sant Víctor de Marsella. Va exercir funcions d’església parroquial en el període que s’engloba entre els anys 1413 i 1566, heretant aquesta funció de la capella de Sant Martí del Fai. Els darrers temps de la parròquia del Fai, aquesta va estar formada pels masos del Fai, Serrà, Serramiquela, Cabanyals i Salamó, ubicats tots ells a la part alta. Mai va sobrepassar els 10 monjos i va enllangerir-se fins a la secularització Papal l’any 1567, que reuní les seves rendes i dignitat prioral al càrrec d’Ardiaca menor de la catedral de Girona.

Els ardiaques gironins varen tenir, en un principi, un gran interès pel monestir del Fai. Aquesta cura va traduir-se en la construcció del pas de la Foradada del Pont del Rossinyol i del propi pont, cap a l’any 1592, segons la inscripció que ha perpetuat el fet. Això facilità molt l’accés al monestir que abans es feia solament per un difícil pas amb graons conegut des de l’any 1303 com les escales de Sant Miquel. A l’any 1790 va ampliar-se el pas i va construir-se la rampa o àmplia baixada que condueix de la Foradada al pla de l’antic monestir. Aquests accessos van patir una nova reforma a l’any 1968 i encara avui són vigents, ja que per accedir al recinte, si venim amb automòbil, hem de passar pel pont de pedra i pel pas de la Foradada.

Fins al segle XVIII van viure sempre a Sant Miquel un mínim de dos sacerdots, un d’ells amb el càrrec parroquial de Riells. Amb el pas dels anys esdevingueren cada cop més escassos, fins que abandonaren el monestir l’any 1835. En aquests anys va abolir-se totalment el priorat, quedant la seva propietat situada damunt del cenobi, en poder dels amos del mas Torras, situat prop del molí de Llobateres, i que eren arrendataris perpetus de Sant Miquel des de feia uns quants segles. Actualment és un lloc d’interès natural i turístic.

Tradicionalment, ha estat la frontera dels bisbats de Barcelona i de Vic, així com la dels antics comtats de Barcelona i Osona. Aquest límit passava per la balma sota la qual s’amaga el temple troglodític de Sant Miquel, límit que encara perdura amb els termes municipals de Bigues i Riells i Sant Quirze de Safaja. Es tracta d’un límit tan i tan fi que es va arribar a l’extrem que els altars no s’arrambaven a la paret per què no canviessin de demarcació. Això va provocar que a l’any 1957, per solucionar aquest conflicte, tant l’antic priorat com la parròquia de Riells passessin a formar part del Bisbat de Vic.

LA CASA PRIORAT

L’únic accés a l’antic recinte monàstic és un cos d’edificació, que abans era fortificat, amb un portal de dovelles del XV, que és on hi ha l’actual porteria. Un cop s’ha franquejat aquesta porta, s’arriba a una petita plaça que es troba situada entre el mur rocós i l’abisme, i és on es permet la contemplació de l’antic casal prioral, actualment un restaurant.

L’edifici és d’estil gòtic, i segurament data dels inicis del segle XV per obra del prior Lluís de Castellbell i de Cordelles, que va ser-ho en el període comprès entre els anys 1398 i 1427. Als murs dels sectors de llevant i de migdia observem una sèrie de finestres coronelles d’arc lobulat amb punta d’ametlla, partides, segons els casos, per una o dues gràcils columnetes i capitells, de tipus gòtic comú. L’edificació consta de dos pisos nobles i una golfa amb la típica filera de finestretes, totes elles enmarcades en pedra. El mur de migdia fa cantell amb l’abisme que s’estén per sota l’edifici, dominant la vall des d’un excel.lent mirador. Els murs de ponent i del nord han patits afegits, motivats per dignificar l’edificació. Entre aquestes edificacions cal destacar una part de l’obra romànica anterior al priorat, situada davant l’església, de la qual s’endevinen el mur i algunes petites finestres, amb arcades de pedra tosca.

L’ESGLÉSIA-COVA

L’església de Sant Miquel del Fai és de tipus troglodític, i dins de les d’aquestes característiques és la més important i més ben conservada del país. El mur de llevant que tanca el presbiteri s’acaba a la petita placeta, situada en gran part sota la penya, que s’estén entre el mur rocós del nord, la casa prioral i les edificacions que voregen l’estany format per les aigües del Rossinyol.

L’església es troba sota una gran balma de sostre pla, que es perllonga cap al seu davant i pels extrems, albergant-hi altres edificacions.

Enfront de l’església s’estén un llarg corredor, que té un cert regust de claustre o pòrtic. A la part inferior hi trobem uns grans arcosolis de pedra, tapiats per un mur extern. A la part superior hi ha les restes d’un antic campanar d’espadanya i un altre més modern, amb les campanes trencades el 1936, que es conserven tal i com van quedar a conseqüència d’aquells bandàlics actes. L’obertura entre aquest mur i la roca natural té una abundant vegetació que tamisa la llum del sol i provoca la creació d’un clima més aviat irreal i de misteri, que conté un cert aire místic.

El Rossinyol salta en una tènue cascada de llum i color per sobre de l’església, formant al seu davant una petita gorga que avui en dia s’ha convertit en un petit estany. En el mur d’església s’hi ha descobert un antic portal romànic, que es troba decorat amb dues columnetes que contenen uns sobris capitells sostenent una arquivolta.

L’església ha estat, sempre, la mateixa des de l’any 997, el de la seva creació. Es tracta d’una àmplia sala rectangular en la nau i de forma tronc-piramidal al presbiteri. La seva orientació és a llevant i el mur oposat a l’entrada conté tres capelles artificials, que és on s’allotjaven els antics altars laterals. El sostre i una part del paviment són de roca natural, és a dir, sense cap mena d’artifici sobreafegit. En el presbiteri s’hi pot veure una volta recoberta i protegida per arcades ogivals amb una clau de volta central, on hi ha la imatge esculpida de l’arcàngel Sant Miquel.

Una espècie de corredor separa el temple formant volta en els murs laterals, que contenien un parell d’altars, un a cada costat. El de la dreta era dedicat a la Mare de Déu (part de l’Evangeli de l’altar major), on es venerava la imatge gòtica, feta d’alabastre a cavall dels segles XIV i XV. Va estar al Fai fins dècada del 1930, quan va ser venuda al col.leccionista Pérez Rosales, i actualment es troba al Museu Maricel de Sitges. L’altar de l’esquerra era consagrat a Sant Gaietà, i contenia una notable talla que representava el Sant Crist. També hi havia tres altars davant de la porta, a partir del presbiteri. La devoció d’aquests altars requeia a Sant Isidre, a la Mare de Déu del Roser i a Sant Martí. Antigament, també hi havia altar dedicat a Sant Pere, que comptava amb un benefici fundat el 1314.

Sota l’església, s’hi troba una petita cavitat que ha tingut l’ús de cripta, que té sortida exterior al modern estany del Rossinyol de davant l’Església. Aquesta cripta és formada per una petita nau que troba una mena de túnel transversal obert. La llegenda situa en aquesta nau la troballa per part d’un pastor i un bou de la imatge de Sant Miquel.

Sortint de l’església, arran la dependència que es troba sota la mateixa penya i amb mateixes característiques, hi trobem el que abans era un celler, ara tranformat en un lloc d’acolliment o bar, anomenat la Cova del molí, on hi ha una notable gran premsa per a vi del segle XVIII. Després d’una sèrie de balmes amb fonts, ens trobem amb uns vells murs semi-coberts recorden una antiga edificació de destinació desconeguda que possiblement ha originat la llegenda de les monges, vora unes restes d’escales de fusta que pujaven a la penya i de les modernes que condueixen a les coves. La ruta turística continua per darrera la primera cascada del Tenes, junt a la qual hi ha l’antiga porta que indicava que allà s’acabava el recinte monàstic. Passat això, el paisatge s’eixampla i després de caminar una estoneta arribaríem a l’esglesiola de Sant Martí.

Web de l'Espai Natural de Sant Miquel del Fai

Pàgina principal