  SANT MARTÍ DEL FAI
|
| SANT MARTÍ DEL FAI
|
Es troba a un quart d’hora del monestir
de Sant
Miquel del Fai, en un
altiplà de la vessant ponent de vall de Riells, just a sobre de
les coves de les Tosques. És el primer fitó històric de la
comarca, ja que es troba documentada per primera vegada
l’any 878 en un precepte del rei franc Lluís el Tartamut
expedit a Troyes. Originalment, també, va formar part de la
divisòria històrica dels bisbats de Barcelona i Vic.
Sembla que inicialment també ha haver-hi invocació a Sant Genís, però no es pot afirmar del tot. La parròquia matriu va ser sotmesa a l’autoritat del monestir Sant Cugat del Vallès, que en designava els rectors i que va centrar la vida religiosa almenys fins el citat any 878. Fins aquestes èpoques, es pot considerar que va tenir una vida pròpia i ufanosa, però la despoblació la va anar relegant a un segon pla fins arribar a perdre la parroquialitat l’any 1413, quan els habitatges voltant es repartiren a les parròquies de Sant Pere de Bertí, Sant Feliu de Codines i a l’estrenada de Sant Miquel del Fai.
Tal com es veu ara, es tracta d’una reedificació romànica del segle XII, quan ja tenia la categoria de capella, que aprofita la planta i els murs de l’església original. Presenta una volta de canó seguit molt apuntada i descentrada, que indica aquesta tardana reconstrucció, però l’absis i una part de la nau revelen l’estructura primitiva. La porta d’accés és a migdia, i té una menuda finestreta amb forma de creu a ponent i l’inici del que pretenia ser (o les restes del que va ser) un campanar d’espadanya de dos ulls a llevant, on també hi ha una finestra de doble esqueixada. En una restauració posterior van descobrir-se, a l’absis, unes pintures del segle XIV o XV d’estil gòtic lineal.