 |
Des de l’any 1.995 quan vam organitzar la nostra primera expedició n’hem anat organitzant una cada dos anys. Vam començar amb la Cordillera Real als Andes Bolivians, al 97 vam anar al Nun (7.135) al Kashmir Indi, l’any 99 vam escalar el Manaslu (8.163) al Nepal, l’any 2001 vam escalar el Gasherbrum 2 (8.035) i vam intentar el Hiden Peak (8.068) al Karakorum pakistaní, al 2003 vam anar al Kangchenjunga (8.598) a la frontera entre Nepal i el Sikhim indi, el 2005 vam tornar al Kashmir al Kun (7.068). 
Aquesta vegada ens proposem escalar el Dhaulagiri, que amb els seus 8.167 metres d’alçada és la setena muntanya més alta de la terra. Pensem que és una muntanya molt atractiva, no tan sols per la seva bellesa i el seu aïllament sinó també perquè ens pot permetre anar-hi amb la filosofia que ens ha caracteritzat fins ara en totes les nostres expedicions. A nosaltres ens agrada escalar muntanyes d’una manera neta, elegint en tot moment per on volem avançar, on volem muntar els camps, i equipant nosaltres els trams que creguem oportuns. Disfrutem amb l’entorn però també amb l’aventura de ser nosaltres els que prenem les decisions. Aquesta aventura, en muntanyes tan massificades com l’Everest, K2, Shisha Pagma o Cho Oyu, queda bastant diluïda pel fet de trobar la ruta equipada, els camps d’alçada definits i molta gent obrint traça. Creiem que en el Dhaulagiri podem trobar el que busquem. Per altra banda volem conèixer indrets i paisatges nous. Tot i que ja hem estat dues vegades al Nepal a la primavera del 1.999, quan vam escalar el Manaslu (8.163), i a la tardor del 2.003 quan vam intentar el Kangchenjunga (8.598), el Dhaula es troba situat en una altra vall més occidental totalment desconeguda per a nosaltres.
La filosofia que hem seguit fins ara a la muntanya ha estat sempre
la mateixa, basada en: Des de la nostra primera expedició a l’any 95 als Andes de Bolívia hem seguit sempre una manera de fer a la muntanya que és la que més ens agrada i és la que ens defineix com a alpinistes. No hem utilitzat portejadors d’alçada o xerpes en les nostres expedicions. El nostre repte és escalar la muntanya fent ús exclusivament de les nostres forces i en tot el que sigui possible utilitzant una mínima ajuda externa. Les nostres forces marcaran el nostre límit i arribarem només fins allà on elles ens ho permetin. Evidentment, fins al peu de la muntanya, hem de valer-nos dels serveis de portejadors ja que sense l’ajut d’ells l’expedició s’allargaria massa. Aquests ens acompanyaran fins al Camp Base i en la tornada. Hem de pensar que hem de portar equip i menjar per a passar uns 35 dies en el Camp Base. En les nostres expedicions no hem utilitzat mai bombones d’oxigen suplementari. Pensem que l’oxigen suplementari és un ajut artificiós que està fora de l’objectiu del nostre repte a la muntanya. La utilització de bombones d’oxigen és equivalent a reduir l’alçada de la muntanya. De la mateixa manera que no pujem a un 8000 amb avió o globus aerostàtic tampoc ho fem amb oxigen suplementari. Ens agrada conviure amb la natura i veure-la en el seu estat més pur. Som respectuosos amb el medi ambient i per això recollim totes les deixalles que generem. El nostre objectiu és que no es noti per allà on hem passat si no és per deixar-ho més net de com ho hem trobat. Un dels nostres punts forts és el fet que fa molts anys que fem muntanya junts i ens coneixem molt bé. El treball en equip és una de les claus dels nostres èxits. Ens agrada anar a muntanyes sense massificacions. Sempre que podem escalem muntanyes on no hi hagi gaire gent i el component d’aventura, a l’hora d’obrir traça, de muntar els campaments d’alçada o d’equipar la ruta sigui major. Com hem dit abans volem ser nosaltres els que prenem en tot moment les decisions. |
