És la muntanya més alta situada enterament dins el Nepal. Quan va ser descoberta pel món occidental, l’any 1808, va substituir el Chimborazo (Equador) com la muntanya més alta que es coneixia llavors. Lloc que va mantenir durant 30 anys, fins que es va descobrir el Kangchenjunga, que va passar a ser la més alta.

El Dhaulagiri va estar a punt de passar a l’història per ser el primer cim de més de vuit mil metres conquerit, doncs va ser el primer objectiu dels francesos; però aquests no van trobar la ruta correcta, el van considerar inaccessible, i se n’anaren a l’Annapurna.

És una muntanya de línies perfectes i regulars. Totalment solitària, es divisa perfectament des de molts pobles de la vall del Khali Gandaki, al Nepal. I, des d’allà, la paret est sembla efectivament impossible.

Entre els anys 1950 i 1959 set expedicions consecutives de francesos, suïssos, argentins i austríacs van anar al Dhaulagiri. Tots els intents per la cara nord fracassaren per sota dels 8.000 metres. Va resultar especialment difícil el lloc batejat amb el nom de “la Pera”. En aquests anys s’hi van produir tres morts.

L’any 1953 una expedició argentina rep l’autorització per intentar pujar el Dhaula. La expedició està dirigida per Francisco Ibañez, oficial de l’armada andina, i està composta d’entre altres per Alfredo Magnani i el cineasta Jorge Iñarra-Iraegui. Tots tres són de la regió andina de Mendoza, al peu de l’Aconcagua. També hi formen part Fernando Grajales, el Dr. Antonio Raiz, Felipe Godoy, Domingo Bertoncelj i Gerardo Watzl.

L’expedició, finançada pel propi Coronel Perón, arriba pel maig a Tansing amb catorze tones de càrrega que reparteixen entre cinc-cents portadors. Allà es troben amb els quinze xerpes que els acompanyaran, dirigits pel conegut sirdar Pasang Dawa Lama qui havia arribat a pocs metres del cim del K2 amb l’expedició americana d’en Fritz Wiessner el 1938. L’1 de maig ja s’ha instal•lat el camp I, i el 24 de maig ja són al camp VI, per sobre de “la pera” com la van batejar els suïssos per la seva forma. Munten el camp VII a 7.500 metres, camp que pensaven que seria l’últim, però un cop allà veuen que el cim queda massa lluny i que hauran d’instal•lar un altre camp o fer un bivac, que a aquesta altura no és gens agradable. I el que és pitjor és que la ràdio anuncia l’arribada imminent del monsó.

El mal temps va ésser extremament puntual i al dia següent les temperatures baixaren en picat i el fort vent sacsejava les fràgils tendes amenaçant d’endur-se les. Passen així un parell de dies i, el que és pitjor, de nits. Ibañez i Bertoncelj tenen seriosos problemes de congelacions a les seves extremitats. Finalment, un dia a l’alba el temps sembla millorar. Han de prendre una decisió. Bertoncelj decideix baixar amb dos xerpes, mentre Ibañez es quedarà al camp VII i dues cordades intentaran pujar més amunt, la primera amb Watzl i Pasang Lama i la segona amb Magnani i Ang Nima. És el 1er de juny que surten del camp VII. Van pujant pel rocam sec per evitar el temible gel que cobreix les fortes pendents, i cap a les quatre de la tarda arriben cap els 8.000 metres, on pugen un mur de glaç i darrera hi veuen una cresta arrodonida i llarga, però de no massa pendent. Però no els dona temps de pujar més sense que se’ls faci fosc. Com el temps sembla estable, decideixen fer un forat a la neu, i sense sacs ni equip de bivac passen la nit. Una nit que resulta infernal, doncs constantment s’han d’anar fent fregues per no quedar congelats. Quan cap a quarts de sis en Pasang treu el cap del forat, queda horroritzat: cinquanta centímetres de neu han caigut durant la nit i el temps està completament cobert. Baixar els sembla quasi impossible, però la perspectiva de passar una segona nit allà és encara pitjor. Decideixen baixar. El descens és dramàtic i en un moment donat, l’Ang Nima rellisca i cau. La corda de seguretat que subjecta Magnari resisteix el cop, però el xerpa s’ha fet una ferida al cap i perd força sang, i ha rebut un fort cop a les costelles que el priva quasi de respirar. Com poden arrosseguen el ferit i quan ja era fosc arriben al camp VII on els espera Ibañez preocupat. L’endemà Ibañez, que està en un estat precari, es dóna que ha perdut els grampons; en aquestes condicions i, ajudant el ferit Ang Nima comencen a baixar. Magnani forma parella amb Ibañez i l’assegura tot darrera mantenint sempre la corda el màxim de tibada, però Magnani només té un piolet per aguantar-lo i l’Ibañez sap que amb els seu noranta quilos, en cas de caiguda... Malgrat tot arriben al camp VI. L’endemà Ibañez, ara amb greus congelacions a peus i mans, decideix no continuar, esperarà que algú pugi per ajudar-lo i que li porti uns grampons per continuar el descens. Watzl s’oposa, però la decisió del seu company és ferma i comencen a baixar i al cap de quatre hores arriben al camp V on troben Busquets i Grajales. Aquella mateixa nit dos xerpes pugen a busca a l’Ibañez i els altres continuen baixant. Cap el migdia els xerpes que han anat a buscar l’Ibañez tornen al camp IV sense el ferit i informen que aquell té els peus inflats i no pot pas caminar. S’organitza un equip de rescat amb el Dr. Ruiz, Busquets i dos xerpes que surten del camp IV, fan nit al camp V i arriben on és el ferit el dia sis de juny cap al migdia. L’Ibañez està mig inconscient, amb les pupil•les dilatades i vidrioses. L’emboliquen amb una tela i el baixen amb cordes. La progressió és tan lenta que se’ls fa de nit sense haver arribat al camp V i han de passar la nit fen uns forats a la neu i, tot i que porten sacs de dormir, passen una nit terrible. Quan es fa de dia veuen que tenen les tendes del camp V a trenta metres d’on han passat la nit. Al cap d’unes hores arriben al camp IV, on recullen l’altre ferit i tots junts continuen cap avall. Però el mal temps torna. Neva abundantment, cau un metre de neu en una nit i l’expedició continua el descens enmig de la forta nevada. Quan arriben al camp I improvisen unes camilles per portar els ferits i continuen avall. Tots els ponts amb que havien pujat travessant el riu Mayangdi Khola han desaparegut; això els obliga a mantenir-se sempre per la riba esquerra, havent de superar amb tècniques d’escalada les gorges del riu que anaven trobant. Així durant disset dies en que no ha parat de nevar primer, i ploure, més avall, ni un moment. A més, es veuen atacats per les sangoneres, que els cauen al damunt des dels arbres i es fiquen per les obertures dels vestits fins arribar-los a la pell per xuclar-los la sang, i la millor manera de eliminar-les és cremant-les amb una cigarreta, i així i tot, la sang continua brollant, doncs aquests animals segreguen una substància anticoagulant. El metge ha tingut de començar amb les amputacions i l’Ibañez es troba en estat de coma. El 27 de juny arriben a Pokhara on porten l’Ibañez al petit hospital on prossegueixen amb les amputacions, sempre en estat de coma. Quan el diluvi afluixa una mica, pot aterrar un DC 3 que arriba per recollir el ferit. El pilot porta un telegrama a la mà, és de la família de l’Ibañez que li anuncia el naixement del seu primer fill. En comunicar-li la nova la cara de l’Ibañez va semblar que s’il•luminava i llavors va morir.

El Dhaulagiri fou conquerit per primera vegada el 13 de maig de l’any 1.960 per dues expedicions, la primera, dirigida per Max Eiselin, i amb l’austríac Kurt Diemberger i els suïssos Erst Forrer, Albin Schelbert i Peter Diener, amb els xerpes Naugang Dorje i Nima Dorje; i la segona expedició formada per M. Vaucher i Weber que aconseguiren el cim el mateix dia.

Aquesta expedició va ser la primera en fer la aproximació en aeroplà. L’aparell portava el nom de “Yeti” i que es va quedar a la muntanya doncs es va estavellar després de transportar als expedicionaris i l’equip fins la collada nord est.

El 1969 en un intent americà dirigit per B. Everett d’atacar la perillosa aresta sud est moren cinc membres de l’equip i dos xerpes, en una ruta considerada “suïcida”.

El 1970 uns japonesos dirigits per T. Otah realitzen la segona ascensió a la tardor.

El 1973 un equip americà que dirigeix J. Morrissey aconsegueix la tercera ascensió per l’aresta nord est.

El 1975 una expedició japonesa pateix un accident mortal i hi moren dos membres i tres xerpes en una allau al pilar sud.

El 1978 una altra expedició japonesa realitza el recorregut per primera vegada pel pilar sud oest i hi morí un participant. I encara una altra expedició japonesa va perdre quatre dels seus membres després d’haver fet els cim.

L’any 1979 un grup català dirigit per Jordi Pons va arribar al cim per la ruta normal.

El 1980 una expedició polonesa dirigida per V. Kurtyka, en la que també hi participen britànics i francesos, escalen a la primavera per primera vegada la paret est encara que no arriben al cim, però si van arribar-hi uns dies més tard per l’aresta nord est.

El mateix any 1980 i després de vint anys de la primera ascensió, Max Eiselin, de nou organitza una expedició al Dhaulagiri. Catorze dels seus membres arriben al cim per l’aresta nord est. Entre ells hi ha F. Luchsinger, que amb els seus 59 anys es va convertir en l’escalador més veterà en pujar a un vuit mil. El xerpa Ang Rita fa tres vegades que culmina el Dhaulagiri.

El 1984 un equip francès aconsegueix el desitjat pilar sud oest i un altre equip txec realitza la primera escalada de la paret oest, però durant la baixada un dels seus membres pateix un accident mortal.

La primera ascensió hivernal la van fer els polonesos A.Czok i J.Kukuczka (21/01/85).

L'any 1989 en Francesc Dalmases va desaparèixer mentre intentava la "via txecoslovaca".