Costumari Nadalenc.  

La Nit de Nadal, Nadal i Sant Esteve

Saps qui és en "fumera" o "el Pelut"? Saps què li has de donar de menjar al Tió perquè tingui una bona "cagada"? Saps que la nit del 24 de desembre la Mare de Déu visita les llars i deixa llaminadures pels més petits de la casa?, Saps quin és el menjar més típic de Nadal a les comarques gironines? Escull l'opció que prefereixis:

     tornar al menú del costumari

La Nit de Nadal (24 de desembre)

Ja fa uns segles, per això que per Nadal hem de ser més conscients de la pobresa que hi ha al món, havia estat molt estesa l’anomenada "Caritat dels quaranta pans". Consistia en fer almoina d’un pa a quaranta pobres, per tal que tinguessin assegurat el pa per l’assenyalat dia. Lògicament, la mida de cada pa diferia de l’estatus econòmic de cada família. Fins i tot, a les nostres terres de Girona, era corrent fer almoina de pa a tants pobres com truquessin a la nostra porta. D’aquí aquella dita que "El forn, per Nadal, no para un instant".

Els dolços de Nadal. També el dia 24 s’havia fet l’anomenada "estrena", que era una coca ensucrada que feien tots els forners i que agradava molt a la mainada. En alguns indrets, després de la Missa del Gall, la gent anava a les pastisseries a comprar-la i fins al segle XVIII. La Confraria de la Sang de Girona regalava tortells als pagesos pobres, especialment als jornalers.
A Llofriu, els padrins donaven la "rabassa" als seus fillols. La "rabassa" era una coca que tenia forma humana, sense braços, però amb cames, peus i cara. Pel Baix Empordà la "Rabassa", que també era coneguda com a "mona" tenia diferents formes estranyes, com de peix o d’un altre animal poc definit. Actualment, encara es regala a moltes poblacions del Baix Empordà, com és el cas de Torroella de Montgrí, el tortell de Nadal. El padrí, el compra de bon matí per al seu fillol o fillola, després que aquest li reciti el vers de Nadal (el que antigament es coneixia com a "dècima").

La "suc-suc" i Cantar Nadales. A Salt, que per cert és on visc, la mainada feia una capta infantil, la qual portava per nom la "suc-suc". Donaven voltes per la població i per les masies de pagès amb una cistella i una paella. Demanaven per la mestressa de la casa i preguntaven "què teniu per la suc-suc?". Immediatament la mestressa els hi donava botifarres, cansalada ... que la quitxalla posava a la paella i després cantava "Bona casa i bona brasa, bona brasa i bon tió i bon Nadal que Déu us do". Si la capta els hi havia anat malament, la cançó era diferent i els hi Desitjaven "mala brasa i mal tió". Això es devia fer fa molts segles, perquè mai m’han trucat a casa per demanar-me una botifarra!

De totes maneres, aquest capta s’ha globalitzat en diferents poblacions de les comarques gironines però de forma diferent. Són molts els joves que actualment surten després de la mitjanit pels carrers a cantar nadales amb timbals, trompetes i altres instruments musicals i demanar a la gent que surt al balcó que els hi donin torrons, cava ... i perquè no... alguna pessetona per la "xefla" que vindrà després. A la ciutat de Girona i molts altres indrets es viu aquest costum, sobre tot en els carrers més cèntrics. Són les anomenades "serenates", moltes de les quals es fan també després de sortir de la Missa del Gall.
A Arenys de Mar, Canet de Mar i en altres indrets del Maresme (poblacions que pertanyen al Bisbat de Girona), la quitxalla sortia a la platja amb instruments musicals i sorollosos per fer saber als Reis d’Orient que el nen Jesús havia nascut i que no es descuidessin d’anar-lo a adorar.

El Tió. Abans del sopar de Nadal se sol fer cagar el tió (tot i que cada cop s’estila més de fer-ho el dia 25 abans del dinar de Nadal). La mainada, proveïda de bastons, el copeja fortament mentre canta una cançó que no sempre és la mateixa, depenent de la comarca: "Caga tió, tió del bo, si no, et dono un cop de bastó" ... (hi ha moltes variants). No cal dir que el tió (que com molt bé saps és un tronc, o una soca d’alzina) se’l sol abrigar amb una manta, perquè no es refredi (de fet, la mainada com a innocent que és, s’ho creu ... però tu ja saps que se l’abriga, perquè no es vegin els regals). Abans de començar a fer cagar el tió, els nens se’n van a una habitació propera a resar tres parenostres (el temps que tens per posar els regals). Llavors, un cop els infants han copejat el tió, es destapa la manta i es veu amb sorpresa els presents. La quitxalla tornarà tantes vegades com calgui a l’habitació a resar, tot dependrà de l’estat "digestiu" del tió.

Cal dir, amic cibernauta, que els regals típics que "caga" aquest simpàtic tronc són llaminadures, torrons i els postres del sopar (o del dinar) de Nadal. La febre consumista que ens invadeix, ha fet que el tió regali ara fins i tot bicicletes o jocs tipus "play stations"!. Per fer més divertit el "caga tió", se sol posar alguna cosa curiosa a l’última cagada per fer entendre a la mainada que és l’última. N’hi ha que hi posen ous, menjar del gos ...
La tradició del tió, ha tornat a agafar força a Catalunya en el decurs dels darrers anys i no hi ha família que no ho celebri, principalment aquelles que tenen un petit a la casa. Si vols tenir una bona "cagada" de Tió, recorda que l’has de cuidar durant els dies anteriors al 24 (o 25) de desembre. N’hi ha molts que ho fan 15 dies abans; el situen al menjador (sense la manta) i li posen al costat o a sota un pla amb taronges, galetes i n’hi ha que fins i tot li posen vi dolç. Et recomano que li donis coses en bon estat, no fos cas que després vagi restret! L’hora del menjar sempre és bona: pel matí (abans que la mainada vagi al "cole", a la tarda o al vespre). Els pares se n’encarreguen que el tió mengi "miraculosament".

En Fumera i el Pelut. Aquí tenim l’exemple d’algunes tradicions que s’han anat perdent al llarg dels anys i que són força divertides. A la Costa Brava, els pares feien sortir els seus fills al carrer amb alguna excusa, i mentre, eren fora, penjaven a la teulada o en algun lloc alt de la casa un ninot en forma d’home que l’anomenaven en Fumera. Deien a la mainada que havia baixat per la xemeneia i que tenia set ulls, quatre al davant i tres al darrere. Aquest "home" tot ho veia, tot ho sentia, i tot ho espiava. Hi estava fins a la vigília dels reis i era l’encarregat d’informar del comportament dels infants d’aquella casa a ses majestats. Els pares eren els encarregats de fer desaparèixer en Fumera que estava feta artesanament de roba.

A la Garrotxa feien creure als infants que vindria el Pelut, un home alt i gros i molt pelut, tant pelut com un ós, que portava un gran sac al coll i que passava per les cases a fi de conèixer quin havia estat el comportament dels nens durant l’any. Aquells que s’havien portat malament, el Pelut se’ls ficava al sac i se’ls emportava. Això, lògicament, induïa a la mainada a fer bondat. Per fer més real la situació, hi havia pares que convidaven a algun familiar o amic a fer-se passar pel Pelut. Aquest, anava tot disfressat i amb la cara tapada amb un sac ple de palla. Parlava de forma brusca i amb grans crits demanava emportar-se l’infant. Davant els precs dels pares i del propi menut, en Pelut se n’anava. Ja us podeu imaginar la còmica situació.

La visita de la Mare de Déu. Arreu de les comarques de Girona i de tot Catalunya, havia estat tradició que la Mare de Déu visitava la casa de tots els cristians. Semblant als Reis, solia baixar per la xemeneia durant l’estona que la família era a la Missa del Gall. Calia deixar-li alguns dolços, torrons, una cadireta i bolquers, per si havia de mudar el nen Jesús. Quan la família tornava de la Missa, es trobaven amb sorpresa que alguns d’aquests presents havien estat menjats o utilitzats per la Verge. Ella ho agraïa amb algun regalet, normalment un recull de llaminadures. Una variant d’aquest costum era que la Mare de Déu visitava la casa durant la matinada i que no volia ser vista. Després de sopar, la mainada escombrava el menjador i la cuina perquè la Verge ho trobés tot ben net. Després paraven una tauleta prop de la llar amb les tovalles ben blanques, una ampolla de vi, un vas, pa, figues seques i altres "postres de músic" i abans d’anar a dormir resaven, a l’entorn de la taula, un parenostre. També a l’endemà, es trobaven amb confits i d’altres llaminadures que feien les alegries dels infants.

La foguera de mitjanit. Era costum també que a mitjanit es fessin fogueres a la plaça cèntrica del poble. La mainada dedicava tota la jornada del dia 24 a passar per les cases a fer una capta de llenya que bonament els amos els hi donaven. Recorda amic cibernauta, que la nit del 24 al 25 els romans celebraven la festa del Sol. Una festa que es va cristianitzar per la del Nadal. D’aquí que el foc simbolitzi el sol. A l’entorn de la foguera, els veïns hi feien un ressopó a base de coca, dolços i moscatell que tots compartien.

Escriure "amoretes" a l’Escala. Bé.. això d’amoretes, en castellà és el que és coneix com a "piropos". De fet, aquesta tradició deu fer molts anys, jo diria segles, que no es fa i potser estaria bé de tornar-la a implantar. No només a l’Escala... sinó a tot arreu! És un costum que he trobat en el "Costumari Català" d’en Joan Amades i diu que els joves de l’Escala escrivien amb pintura versets d’amor o declaracions a les portes de les cases a on hi vivien noies que els hi feien "tilín tilín". Era una manera fàcil perquè algun escalenc es declarés al "bombonet" que més li agradava de la vila. Els joves, després, voltaven totes les cases de la vila per veure allò que hi havien posat els altres nois. L’endemà, les noies s’aixecaven de bon matí per veure si eren "agraciades" amb alguna declaració. He dit abans que era una tradició que s’hauria de tornar a fer, però no amb pots de pintura!, ja que això sembla més una gamberrada. Es podria fer deixant notes d’amor a dins d’un sobre i deixar-lo després a la bústia de la noia corresponent. Com que ara totes les bústies estan a fora del carrer seria força fàcil. Animeu-vos nois de totes les poblacions (a deixar sobres, no a pintar portes!).

Nadal (25 desembre)

Nadal és també la festa dels pastors. Recorda amic cibernauta que un àngel va anunciar a uns pastors el naixement de Jesús i que quan van arribar a Betlem van fer companyia durant tota la nit a la Mare de Déu a Josep i al Nen Jesús. És per això que antigament els pastors tenien un paper important en els oficis religiosos del dia. Ja ho diu una cançó: "Els pastors de la muntanya són com els àngels del cel, i quan van parir a Maria ells hi va ésser els primers". Era tant el protagonisme que tenien avui els pastors, que fins i tot baixaven de la muntanya de bon matí i trucaven les portes de totes les cases del poble fent saber que el Nen Jesús havia nascut. D’entre ells, hi havia un noi jove que feia de rabadà i que cantava alguna cançó de Nadal. Temps era temps ... perquè d’aquest costum, que jo sàpiga ara ja no en queda res.

La Missa de Nadal. Si hi ha una missa important en el calendari litúrgic, aquesta és la de Nadal. Fins i tot es feia córrer la veu que aquella persona que mai havia pogut anar a Missa la resta de l’any, la d’avui li valia per totes les altres, d’aquí el refrany que "La Missa de Nadal per tot l’any val". Clar que això suposo que si encara avui es diu, es deu fer córrer per aquells que els diumenges no trepitgen l’església de la seva ciutat, perquè poques hores abans han sortit d’un "altre temple nocturn", altrament dit discoteca! (Clar que aquests, tampoc tenen excusa, perquè poden anar a la Missa del dissabte al vespre!). La Missa de Nadal és una de les més concorregudes de l’any (potser la que més). És per això que tothom intenta anar el més ben mudat possible, estrenant fins i tot algunes peces de roba. D’això n’ha vingut un altre refrany: "Per Nadal, qui res no estrena res no val". Els qui pertanyien a famílies pobres i no podien lluir cap roba, l’àvia se n’encarregava de fer mitjons i mitges de llana, jerseis ... L’estrena de roba per Nadal ha fet populars altres refranys com: "Per Nadal, els sastres fan tres jornals", "Per l’advent de Nadal, cada sastre amb tres didals" o fins i tot aquells de "Fes sabates, sabater, que el Nadal ja ve" o "Nadal passat, sabater, prou calçat".
A l’interior de l’església, en el presbiteri (lloc on hi ha situat l'altar), existeix un petit pessebre amb el Nen Jesús i normalment, enmig de la funció és normal que es canti alguna Nadala.
Diu la tradició que els primers que van fer companyia al Nen Jesús van ser els ocells, els quals van pregonar la bona notícia a tots els seus amics i coneguts voladors. És per aquest motiu que ja fa segles els ocells també tenien un paper important aquest dia. Resulta que aquells que tenien algun canari o un altre ocell cantaire, el posaven d’amagat als arbres que estaven a prop de l’església. Com et pots imaginar, durant l’ofici litúrgic se sentien els cants d’aquests animalets que provocaven el somriure de més d’un. Es diu que a les esglésies rurals de l’Empordà s’havien deixat anar ocells amb neules lligades a les potetes enmig de la Missa, prèvia autorització del capellà. Aquest acte curiós es feia mentre es tocava un himne. En altres llocs, també s’havien fet volar ocells, com coloms, sense les neules.

Ja fa una colla de segles, l’organista de l’església tenia l’anomenada "llibertat d’orgue". Això vol dir que durant l’ofici podia tocar a part dels temes obligats pel Sr. rector, d’altres temes que ell considerés oportú. L’organista tocava cançons de moda de l’època. Imaginat que això es fes ara i que de cop i volta toqués el "Blanco y Negro Mix"! Un cop acabada la funció musical, l’organista obria l’orgue i d’allà en sortien llaminadures que eren agafades pels més petits del temple. Tota aquesta festa es feia normalment a la primera Missa del dia.
Durant l’ofici es feien ofrenes al Nen Jesús (si és que no s’havien fet la nit abans amb la Missa del Gall). Els pastors solien ofrenar entre tots un xai que anava ben engalanat. Cada pastor portava el sarró ple d’ofrenes, d’aquí l’adagi que "Per Nadal, el bon pastor va a adorar amb el sarró". Un cop eren a l’altar, tots ells cantaven una cançó de Nadal, que solia ser el rabadà.

El dinar de Nadal. Estaràs d’acord amb mi que el Nadal és la festa més alegre de l’any pels qui la poden celebrar amb la família al costat d’una taula ben parada, i la més trista pels qui no en tenen o se’n troben allunyats. No és estrany que en algunes ocasions el dia de Nadal sigui una jornada trista quan a la teva taula no es pot reunir l’àvia que va morir fa uns anys, o l’avi; o aquella persona que ens va deixar per una malaltia o per un accident de cotxe: un germà, un cosí, un tiet ... Malgrat tot, crec que si ens passa això, hem de ser conscients que aquell que ens ha deixat, voldria que avui tots els qui restem junts fóssim feliços, per això, si et trobes en un cas semblant, des d’aquí et dono ànims i viu una jornada familiar amb amor.
A les cases de pagès, avui es reunien a taula tots aquells que hi treballaven. No només els amos i la família, sinó també les minyones i els treballadors. No hi havia distinció de classes.
Per regla general, a totes les cases benestants, era costum de convidar-hi algun pobre o alguna persona de l’asil. En alguns casos, es posava de cap de taula i era servit per l’amo de la casa. També era tradició guardar unes racions de menjar pels pobres que aquella tarda truquessin a la porta per demanar-ne.

El menjà més típic d’avui a les nostres comarques són els canalons o l’escudella amb galets de primer, i el Gall de segon plat. D’aquí aquella cançó: "Ara ve Nadal, matarem el Gall i a la tia Pepa li donarem un tall". Més dites típiques del Gall de Nadal són aquestes: "Per Pasqua, carn de corder, i per Nadal, de galliner", "Per Nadal, ric i pobre menja gall" o "Ara ve Nadal, el temps es refresca, matarem el gall i torrarem la cresta".
Per postres no hi poden faltar les neules. Aquest producte està fet d’una pasta fina de farina amb sucre i s’el.labora des de fa molts segles; de fet ja es menjava el segle XIII, quan el rei Jaume I va convidar en un àpat a més d’un centenar de persones i en va servir per postres. Però... no eren cilíndriques com ara, sinó planes i amb inscripcions. El fet que siguin cilíndriques ha vingut posteriorment i sembla que vulguin ser la representació de les teranyines que penjaven del sostre a la coveta on va néixer Jesús. Fa molts anys, les neules eren sucades amb piment, una beguda composta per vi, pebre i mel. Ara se sol fer amb moscatell o vi bo. Després de les neules es mengen els torrons que han succeït les coques amb mel ben torrades que es feien amb anterioritat. Atenció, perquè els torrons també són molt antics, ja que es tenen notícies d’ells des del segle XV. Antigament, els torrons eren fets només de pinyons i mel. Ara n’hi ha de tot tipus: xocolata, d’ou, d’ametlles, de massapà ... I després dels torrons .... vi i cava. No facis cas d’aquell refrany: "El vi de Nadal, ni emborratxa ni fa mal".
A l’àpat no hi pot faltar al final de tot, el vers de Nadal que reciten els més menuts de la taula i que han après a l’escola.
En moltes poblacions, la mainada sortia al carrer i visitava les cases tot cantant cançons de Nadal. Aquests eren recompensats amb una bona xocolatada. També en el dia d’avui són moltes les poblacions que representen els pastorets o els pessebres vivents. Si vols informació d' "Els Pastorets de Girona" pots visitar http://elspastorets.girona.com

Els pessebres. Encara avui es conserva la tradició d’anar a veure els pessebres casolans que han fet els nostres veïns a les seves cases i que estan instal.lats normalment al menjador. Recorda que pessebre equival a "menjadora" (lloc on hi mengen els animals d’una quadra) i on va ser posat el Nen Jesús a l’establia (o cova) de Betlem. De fet, el Pessebre va ser consagrat i promocionat per Sant Francesc d’Assís al segle XIII quan va posar unes figures a imitació de Josep, Maria i Jesús. Després n’ha vingut tot l’adornament dels pastors, de la dona que fila, els Reis Mags, la berenada dels pastors, un riu, uns animalets, les cases ... que més que un autèntic pessebre s’ha convertit en un quadre artístic natural que tothom hi mira de posar la seva mestria. La veritat és que n'hi han de molt ben fets i originals.

Una de les figures més curioses en els pessebres catalans és el "caganer". La història d'aquest personatge és una mica confosa, ja que hi ha historiadors que el daten del segle XIV i d'altres, com en Joan Amades el situa al segle XVIII. Deixant de banda això, es diu que aquesta figura ajuda a femar la terra del pessebre, fent- la molt fecunda. Posar el caganer porta sort i alegria, però sempre ha d'estar apartada del naixement (de la cova del naixement).De caganers n'hi ha de tots tipus, i a la Fira de Santa Llúcia de Barcelona és normal que cada any n'estrenin un que simbolitza algun personatge famós de l'any.

Si vols veure caganers et recomano la web del Museu del Joguet de l'Ajuntament de Figueres: http://www.ddgi.es/figueres/colecaga.htm També et proposo una web molt graciosa on el caganer respon les preguntes dels internautes: http://www.educalia.org/c/pares/revista/persomes/caganer_persona.html

El fred de Nadal. Les temperatures baixes que es donen per aquest temps han donat lloc a dites com aquestes: "Entre Nadal i els Reis, el fred correrà", "Per Nadal, el fred cordial", "Per Nadal fa el fred com cal i ben igual" ... o també els de "Si no fa fred per Nadal, tot l’any va mal", "Si abans de Nadal capa no et cal, de Nadal enllà capa no et caldrà"...

Sant Esteve (26 desembre)

Sant Esteve va ser el primer diaca escollit pels apòstols per tirar endavant la tasca evangelitzadora que havia manat Jesús. Va ser martiritzat a cops de pedra l’any 37 per divulgar la seva fe.
Ja fa uns anys, a Catalunya aquest sant era el patró dels fadrins (els nois solters) i en moltes poblacions hi havia la Confraria de Sant Esteve. Havia estat costum que a la Missa, en el moment de tirar l’almoina a la bacina, els nois tiressin ben forta la moneda a imitació d’aquells que havien llençat les pedres al sant que li van provocar la mort.

A la ciutat de Girona, durant el segle XIV, tenia lloc a la Catedral la representació del Misteri de Sant Esteve, una representació teatral i un dels documents més vells del teatre sagrat català. Es tractava de representar el martiri de Sant Esteve.

anar a dalt