El jaciment de La Fornaca, del qual només se´n coneixia un forn catalogat i excavat els anys 80 però classificat d´època indeterminada,
comprèn el dia d´avui, després de la prospecció i excavació realitzada durant els anys 2002-2003, un centre terrissaire d´època tardo-romana.
El terreny on se situa es troba envoltat per tot un seguit de llocs (Camí de Mataró, can Torradeta, l´Hort d´en Miqueló...) on,
al llarg de 40 anys, s´hi ha anat trobant restes arqueològiques bàsicament d´època romana.
Aquests antecedents i la presència del forn
foren els motius de dur-hi a terme una intervenció arqueològica preventiva realitzada durant la urbanització del territori.
 Aquest centre productor consta de tres forns, situats en un marge que constitueix un espai idoni per al seu funcionament: excavats dins
l´argila natural, els permetria aïllament tèrmic i estabilitat, envoltats d´argila abundant i de molt bona qualitat, proximitat d´un torrent
que els facilitava l´obtenció d´aigua i, per últim, a tocar d´una bona via de comunicació, el Camí de Mataró, documentat com a antiga via romana.
 Tipològicament, el Forn núm. 1 i el Forn núm. 2 es classifiquen dins un tipus freqüent de forns d´època romana arreu de l´Imperi (no pas el més freqüent,
que seria el tipus rectangular): de planta circular, amb un pilar o columna central en la cambra inferior o de combustió (on cremava el combustible) per
a sostenir el sostre i la graella i, al damunt, la cambra de cocció del material ceràmic, restant-ne una estructura amb dos volums superposats i
comunicats per on la corrent tèrmica circula en sentit vertical entre ambdues cambres.
 Un d´ells conserva la cambra de combustió en un estat de
conservació excepcional: revestida d´escorificacions i vitrificacions, manté sencer tot el sostre, compost per una volta formada per arcs radials que
enllacen la columna central amb els murs perimetrals, presentant 8 xemeneies o fumeres en les seves interseccions. La tipologia d´aquests dos forns
gaudeix d´una llarga tradició que podríem situar al Pròxim Orient des del IV mil•leni aC.; en la Península Ibèrica la trobem representada en les estructures
de cocció semites del sud peninsular i en els forns d´època ibèrica, fins el segle III aC.
En canvi, el Forn núm. 3 presenta una tipologia diferent: semblant a un "iglú", la cambra de combustió i la de cocció conformen un únic espai, separat per
una banqueta circular perimetral que servia per a disposar-hi les peces a coure, conservant a més el "praefurnium" o corredor d´accés; els seus orígens més
antics coneguts es troben a Grècia (Creta minoica) i posteriorment en època ibèrica tan a Catalunya com a la resta de la Península.
En quant a la producció d´aquests forns, malauradament, cal dir que, en l´excavació de les seves estructures, els resultats han estat força estèrils de material
arqueològic, si bé s´hi han documentat fragments d´indústria laterícia i material de construcció d´època romana (tègula, maons, ímbrex, dòlia) fet que enllaçaria
 amb la darrera troballa d´un abocador o dipòsit localitzat molt a la vora i replet d´aquest tipus de material, trencat i passat de cuit.
A uns 100 m. d´aquesta
zona, durant el rebaix dut a terme per una retro-excavadora, també van sortir a la llum altres restes d´època romana excavades al sauló: sobretot una sitja de
caràcter "ritual" i un pou de tipus nòria, farcits de fragments ceràmics (àmfores, ampolles, tègula, dòlia, sigillatta, ceràmica comuna...) amb una cronologia del
segle I aC. A la vegada, aquestes últimes troballes documentarien també l´existència d´hàbitat molt a la vora d´aquests forns.
Relacionat amb aquest tema cal
recordar que, durant la prospecció del territori circumdant i, en relació a altres intervencions arqueològiques, es documenta l´existència de poblament ibèric.
Avui, un cop acabada la prospecció i habilitat el lloc com a museu, es treballa al seu interior per finalitzar les tasques d'acondicionament i el compliment dels requisits
tècnics necessaris per a conservar aquestes restes com un espai interior musealitzable destinat a la seva visita.
|
|
