|
| |
Cristina
Casas
(Vic, 1971)
" Psicòloga i educadora social. Lletraferida a
temps complert. Entén l’escriptura com un anàlisi introspectiu,
una forma de pensament, una manera de viure ".
Extret
de la revista Alfabet al apartat
QUI,
relatiu als autors de la revista |
|
|
|
El
riu |
| No
tens perquè recordar-te’n del riu. És com tots, d’un brut oliverar.
Només que aquest matí de rostoll, tu vas i t’hi poses de peus. L’aigua
ni es mou, queda morta rere la presa de pòrtland. Els còdols del fons
fosquegen com el llom de les carpes. El quisso és teu i com aquell
altre, el pigallat que de veres estimares, furga a la sorra per
enterrar-hi els macs que li tires des de l’aigua. Les móres madures
que has recollit pel camí que baixa al riu són com els ulls de les bèsties,
sense fons. El gos et mira des de la riba estant, posa en tu els seus
ulls de móra, esperant que li llancis una altra cosa, la vida per
exemple, però tu només li tornes la mirada perdonant-lo. |
|
|
|
La
manada |
La manada cega del vell
atrapa una volva
en la tofa d'aire. Fora del recolliment
de l'habitacioneta apunta un hivern d'ós.
Sacsejant els sonalls, el
zíngar feia dreçar
l'animal sobre les potes del darrera.
Upa, upa!
A l'infant que era se li
encenien en ovació les mans.
Què fer-ne de la memòria?
I giro el cap a la punta d'hivern per no veure
marxar la caravana dels gitanos.
El carrer té un blanc
engrunat com de molla
d'estovalles; a ell, però, ja no li importa.
|
|
|
|
Copyright ©
2006 by
Cristina Casas i Mata |
| |
|
