.......Biografia

Isidre Grau i Antolí va néixer a Sabadell el 7 de setembre de 1945, encara que el seu primer pas per aquella ciutat va ser estrictament clínic. De sempre, ha viscut a Cerdanyola del Vallès, des d’on ha assistit no tan sols als seus canvis personals, sinó també a la transformació d’un espai rural a industrial i, darrerament, a allò que s’anomena sector serveis.

Des d’aquest punt de referència, ha treballat 30 anys com a tècnic industrial, en porta gairebé 30 de dedicació a la literatura, ha fet de professor de català i de tècniques d’escriptura literària, que encara imparteix, es guanya l’autonomia amb serveis de comunicació escrita i, per damunt de tot, continua construint el seu univers literari, que no passa tan sols per Vinyes de Savall – el seu Macondo particular.

Quan pensa d’on li ve la fe en la literatura, no troba cap biblioteca familiar que li alimentés la imaginació ni cap avi que li guiés els passos. Més aviat es recorda com un xicot perplex enmig d’un espai desert de figures estimulants. Per això tendeix a creure que si es va deixar seduir per la lectura i ben aviat es va construir els seus propis llibres, va ser per allò d’explicar-se les coses més inexplicables del món, la vida i la gent. O per aixecar històries que contrarrestin el caos. O pel simple plaer de crear bellesa, vés a saber...

El fet és que en la seva prehistòria literària existeixen cinc novel·les escrites entre els 11 i els 14 anys, unes quantes imitacions de l’Enciclopedia Pulga, alguns relats i moltes cròniques de viatges. Un patrimoni que mai no sortirà dels calaixos arqueològics, però que alguna utilitat devia tenir durant els anys de deixar la literatura en estat letàrgic, alimentant-la tan sols amb moltes lectures indiscriminades.

En aquest llarg temps es va dedicar als estudis d’enginyeria tècnica química, a treballar des dels 19 anys com a tècnic industrial en el sector dels plàstics, a crear una família, completada amb fill i filla, i a organitzar-se una vida que no s’acabés amb les fórmules prescrites. Perquè no va ser fins als 30 anys, mentre Franco agonitzava, que va decidir apostar per la literatura com a camí per a una vida més personal.

Calia fer un aprenentatge rigorós, al costat de les intuïcions captades fins llavors, amb lectures més sistemàtiques, amb una consolidació de la llengua que el va dur a titular-se de Professor de Català per la Universitat Autònoma de Barcelona i a fer classes de català per a adults. Però el projecte literari més immediat va ser concentrar-se en una novel·la, que va durar tres anys i, finalment, es va titular Fugida en gris, una història d’encontres i desencontres sentimentals, amb Tossa de Mar com a paradís de joventut perdut, que l’any 1979 va guanyar el premi Ciutat d’Olot.

Va ser després d’enllestir aquesta novel·la que es va plantejar la necessitat de connectar amb els companys d’ofici i de comprendre el funcionament de la societat literària. Eren els temps de la Transició, de les Universitats d’Estiu i del Congrés de Cultura Catalana, amb tota una generació d’escriptors que es començava a fer notar. Va ser a través de Josep Albanell que va entrar en contacte amb el col·lectiu Ofèlia Dracs, just quan acabava de guanyar el premi de narrativa eròtica La sonrisa vertical, amb el recull Deu pometes té el pomer. A més d’integrar-se a les tertúlies del grup, tan indispensables per orientar-se en el safareig de les lletres, va participar en els altres cinc llibres del col·lectiu, etapa que recorda amb l’estímul d’encarar-se a tota mena de gèneres i divertir-s’hi.

El fort de l’etapa ofèlica li va coincidir amb la d’experimentació personal. Amb la primera novel·la japublicada, es va dedicar a una segona de caire més textual, que seria Sol sense sol, construïda com un calidoscopi de records i sensacions d’un progre de la Catalunya interior traslladat a la Barcelona vella. De totes maneres, va anar alternant aquest retrat generacional amb les provatures de narrativa curta, amb una diversitat de tons i estils tan àmplia que donaria pas a reculls com Del temps del joc al joc del temps, Rellotges fora de punt, Dansa a la ciutat vi(r)olada i L’esperit de Campbordiol. Si cal buscar alguna preocupació de fons en aquesta producció breu, caldria citar el pas del temps i les maneres tan diferents de prendre’s la vida que coexisteixen. I entre d’altres efectes positius, la possibilitat de guanyar alguns premis i d’investigar un estil propi.

Per evolució natural dels experiments, cap a l’any 1982 es planteja treballar amb unes temàtiques més properes a la seva realitat immediata. És quan tomba la mirada cap al paisatge que l’ha vist créixer, i que ell ha vist canviar, i se li va dibuixant per dins el que seria Vinyes de Savall, una població d’economia rural, situada a l’altra banda de les muntanyes de Barcelona, que a principis del segle XX ha rebut allaus d’estiuejants i, a partir dels anys cinquanta, onades d’immigrants que fan anar les noves fàbriques. En aquest context, ja hi situa Vent de memòria, una trobada entre l’exiliat que torna accidentalment i la filla del cacic local en un juliol d’incendis, quan el vent tòrrid desperta la memòria d’obscures històries familiars que han continuat condicionant, secretament, els fills dels seus protagonistes. Amb aquesta novel·la va guanyar el premi Ciutat de Palma 1983 i un cert reconeixement de públic i crítica.

Després d’aquesta tercera novel·la, va començar el que es pensava que seria un relat llarg i va acabar sent una altra novel·la: Èlia. A través dels pensaments d’una dona que és a punt d’escriure cartes a una amiga íntima, assistim a vint anys de la seva vida al costat d’un poeta més addicte a la glòria que als sentiments. Però el que havia de ser una simple reflexió sobre les relacions entre la vida i l’art, va derivar cap a una exploració intimista després el decantaria a continuar explorant per camins més èpics.

D’aquest desig i de les pràctiques anteriors, en va sortir la novel·la més llarga i ambiciosa, i la que fins ara li ha donat més prestigi: Els colors de l’aigua, l’inici d’una llarga nissaga familiar que va escriure en un temps rècord de 13 mesos, intentant mantenir un ritme “de galop de cavall” a l’hora de fer avançar l’acció entre 1930 i 1985, el temps des que el protagonista Pau Benavent és un jove pintor que vol triomfar a París fins que mor a la seva casa pairal de Vinyes de Savall, després d’haver-se casat amb una minyona andalusa molt coratjosa i d’haver tingut cinc fills que encarnaran les més diverses opcions de vida dins el segle XX.

Els colors de l’aigua va guanyar el premi Sant Jordi 1985 i va significar la seva consolidació literària i un reconeixement unànime per part de la crítica. La novel·la va ser traduïda l’any següent al castellà i se n’han fet diverses edicions fins a la més recent (juny 2004) en col·lecció de butxaca. Però el més important és que donava pas a un projecte literari que encara avui està en marxa. L’endemà de la concessió del premi (17-12-85), l’autor publicava un article al diari Avui en el qual comentava la continuïtat de la nissaga Benavent amb històries centrades en la personalitat i el món de les quatre filles i el fill d’en Pau Benavent i la Lola Frías.

El següent pas del cicle va ser la novel·la La nit vermella, publicada el 1989, amb una història al voltant de Lina Benavent, la segona filla, i el món de la burgesia industrial que representava. Però després d’aquest nou lliurament, va decidir fer una pausa en la dedicació a la nissaga; en bona part, per distanciar-se dels personatges, i també per exigències argumentals: calia deixar passar temps perquè els altres Benavent visquessin la seva vida i, almenys, completessin el segle XX. El cicle novel·lístic no havia de repetir el món d’Els colors de l’aigua, sinó que havia d’expandir cadascuna de les branques d’aquell primer arbre.

Així doncs, mentre els germans Benavent se les havien amb els atzars de la vida, Isidre Grau va tornar a una certa etapa d’investigació temàtica i de diversificació de registres. D’aquest propòsit, en sorgeixen alguns títols de literatura infantil i juvenil, com Corre, correfoc!, Memòries de l’illa del vent i Sortides d’emergència, que és una revisió de l’anterior narrativa curta, adaptada a la lectura dels joves. També escriu un llibre atípic, que titula En última instància i que resol com un tríptic de diferents històries que comparteixen protagonismes: la dona, l’art i la mort. Cada història és tractada des d’un punt de vista distint, de més enfora a més endins, i en les seves peripècies s’hi poden reconèixer personatges públics que han omplert la premsa amb els seus escandalets amatoris.

Mentre Barcelona viu la febre olímpica, Isidre Grau ja s’ha concentrat en un altre projecte de llarg abast, que són els que – per bé i per mal – l’atreuen més. Encara no és hora de tornar als Benavent, però sí a la Guerra Civil per explicar els orígens d’uns peculiars bessons que viuran durant la resta del segle. És la novel·la La vida escrita, finalista del premi Carlemany 1996, una nova confrontació de la racionalitat i els sentiments, una certa paràbola del que batega sota la construcció de la identitat europea. I una reflexió sobre els límits de la paraula i la memòria per reproduir l’experiència viscuda.

La literatura mai està del tot desconnectada dels fets de vida. Mentre dura la redacció de La vida escrita, hi ha importants variacions en la vida professional d’Isidre Grau. D’entrada, l’octubre de 1994 se li proposa que ensenyi tècniques de novel·la a la recent establerta Aula de Lletres, al centre de Barcelona. I el juny de 1995, després d’una llarga crisi empresarial, decideix plegar de la indústria i assumir l’autonomia per acostar-se més a la literatura. La conseqüència més immediata és una major docència de les tècniques de novel·la i de conte, per passar a una etapa laboral més inestable, però més variada d’experiències, que aviat deriva cap a les feines de comunicació escrita, cursos de formació, conferències...

La dedicació docent continuaria, i encara continua, amb les classes a la nova Escola d’Escriptura i Humanitats de l’Ateneu Barcelonès. I després de més de cinc anys de treballar amb grups de contistes, reuneix el que ha après sobre el conte literari a l’assaig L’arquitectura del conte.

Paral·lelament, des del febrer de 1998 al juliol del 2001, publica una secció setmanal al Suplement de Cultura del diari Avui amb reflexions sobre les tècniques d’escriptura, que son la base del llibre La maleta de l’escriptor, publicat el febrer de 2005.

Però al marge d’aquesta especialització en les tècniques literàries, no perd mai de vista la creació més personal. El 1998 publica la novel·la satírica Zàping!, una visió àcida de la nova precarietat laboral i de la despersonalització en la societat de consum. Tot seguit reprèn la nissaga oberta amb Els colors de l’aigua i es dedica a la història de Maridol Benavent, la filla gran, una dona de caràcter esquerp i independent, que ha fet una carrera teatral notòria. El resultat és El balancí negre, novel·la que guanya per segona vegada el premi Ciutat de Palma 2000 i que és acollida per la crítica com una obra de maduresa.

Ja no abandona els Benavent, perquè ha decidit que el cicle narratiu només s'ocuparà de seguir-los fins a l'any 2000; després els deixarà que vagin continuant la seva existència, sense supeditacions literàries. Així, Marina Benavent, la quarta filla, la que no va voler seguir els convencionalismes de la vida burgesa i després d'experimentar sistemes de vida alternatius se'n va anar amb el seu company a l'Índia, és la protagonista de Groc d'Índia. La novel·la es basa en un viatge fet a finals dels setanta, però que la dona recorda en el trànsit cap al segle XXI.

Però la nissaga Benavent no es podia tancar sense explicar què ha estat de les vides de la Berta - la tercera filla, militant sindicalista que a finals dels seixanta va haver de fugir, i després ha fet carrera d'advocada i de parlamentària socialista a Madrid - i de l'Àngel - el darrer fill i únic noi, fotògraf de guerres, que no ha parat de voltar pels polvorins de l'Amèrica Central i dels Balcans. Ells dos són els protagonistes de "El punt blanc de l'horitzó", la novel·la que tanca definitivament la nissaga dels Benavent i l'espai literari de Vinyes de Savall.

Amb aquesta pentalogia, la literatura catalana compta amb un cicle novel·lístic força peculiar: cinc novel·les que recorren setanta anys del segle XX des de les més variades perspectives socials i que han estat escrites pel seu autor al llarg de vint anys, amb tots els canvis vitals i literaris que això implica.

Un cop tancats els tractes amb aquest univers, Isidre Grau ja n'està sondejant d'altres, perquè creu que optar per la literatura és fer tants canvis de rumb com calgui.

És soci del Centre Català del Pen Club, - del qual n'ha estat tresorer i encara en coordina el butlletí intern - i de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, des dels seus orígens.

.