.:  C ó r d o b a ,   6   a   9   d ' a b r i l   d e   2 0 0 7  :.

 

.: Córdoba, 6 a 9 d'abril de 2007 :.

 

 

INTRO

 

Segurament, la Setmana Santa és un bon moment per visitar Córdoba. Crec que en aquesta època s’amplifica la ciutat i, per tant, es mostra de forma més evident. Tot i això, no estic segur d’haver entès Córdoba, però, m’aventuro a dir que és una ciutat ambivalent. Moltes vegades, allà, coexisteixen sentiments o valors fortament oposats i de signe contrari, de tal manera que s’anul·len en un estrany equilibri.

 

Córdoba és rotundament cristiana, però alhora, orgullosament sultana (musulmana). Córdoba és excessiva i alhora austera. Els “pasos” tendeixen a un barroquisme extrem, que es contraresta amb la simplicitat de milers d’estoics “nazarenos”.

 

L’estètica és important a Córdoba, així havia de ser en la ciutat natal de l’estoic Sèneca. Potser aquí està la clau de Córdoba: en la conseqüència estètica d’una ètica acumulada a força de segles i cultures.

 

L’estètica de Córdoba no sembla mestissa i única, sinó diversa i múltiple. Córdoba es mostra mora, cristiana, romana, jueva, local, cosmopolita, tradicional i moderna. Tots aquests tres són presents a Córdoba, i poden aflorar en qualsevol lloc i qualsevol situació.

"Nazareno".

 

Com són els cordobesos?

Ànima

Els cordobesos són el resultat d’una imponent superposició d’estrats, dels quals es poden destacar, a mode de capes arqueològiques, tres exponents filosòfics: el romà Sèneca (4 a.C., Córdoba - † 65 d.C., Roma), el musulmà Averroes (1126, Córdoba - 1198, Marrakech) i el jueu Maimónides (1135, Córdoba - 1204, El Caire).

 

Pot heretar-se, d’alguna manera, aquest gloriós substrat de generació en generació, fins a l’actualitat? La resposta ens la va donar un cordobés (anònim) durant una de les esperes entre “paso” i “paso”.

 

-J. Impresiona mucho la devoción de la gente.

-Cordobés anònim. Sí, aquí, muchas procesiones tienen un tono mucho más severo que las de Sevilla. Será por nuestro carácter. Siempre se ha dicho que los cordobeses somos “senequitas”: reflexivos como Séneca y diferentes a los sevillanos o gaditanos, que tienen esa chispa que no se pué aguantá.

 

Cos

En quan als trets físics dels mascles cordobesos, hem de reconèixer que vam tenir un sobresalt o, millor dit, una revelació. Vam tenir la sort d’esperar-nos en el just lloc on es va aturar un “paso”, i va ensopegar que tocava relleu de “costaleros”.

 

Es va aixecar la falda del “paso”, i van sortir en estampida els “costaleros”, estossegant i rebufant, envoltats pel vapor produït pel seu propi esforç físic (en aquest moment s’entén perfectament la utilitat dels portadors d’encens).

 

Els “costaleros” van resultar tots de la mateixa mida (XXL) i de proporcions grecoromanes clàssiques (perfectes). Una breu camiseta d’imperi insinuava uns pectorals esculpits a força de gimnàs, que la musculatura dels braços confirmaven rotundament.

 

M., C. i J. es vam mirar amb les pupil·les dilatades com a plats. I J. no es va poder estar de preguntar a unes cordobeses:

-J. ¿Todos los cordobeses son así?

-Cordobesa. NO, los que he catao yo son más escuchumíos.

 Sèneca, en la porta d'Almodóvar, orgullós de la seua influència sobre els seus covilatans "senequitas".

 

Antonio Banderas: "probablemente será el último año que lo haga porque los huesos ya me crujen mucho bajo ese trono. La Esperanza pesa mucho". Málaga, Setmana Santa de 2007.

 

Jove ·costalero" cordobés.

 

Els màrtirs cristians del segle IX i musulmans del segle XXI*

 

*El text en cursiva és transcripció literal de fragments de “Córdoba de los Omeyas” de Antonio Muñoz Molina, i d’articles de premsa (quan s’indica).

 

L’any 850, la Córdoba de Abd al-Rahman II era rotundament pròspera, allà florien les ciències i l’art, i el desenvolupament agrari i industrial assolí tal nivell que posà en evidència a tots els regnes d’Europa i a al seu propi mirall, Damasc. La cort de l’emir Abd al-Rahman II assolí també un refinament màxim de la mà del músic i sofisticat “bon vivant” Zyryab.

 

Però aquest aparent món idíl·lic començà a grinyolar per la banda de la població d’origen cristià, que començà a fer evident el seu descontentament i la seua oposició al “relaxat, plaent i opulent” mode de vida musulmà.

 

El sacerdot Perfecto fou decapitat per blasfemar públicament: «Sí, yo he maldecido a vuestro profeta y yo lo maldigo, maldigo a ese impostor, a ese adúltero, a ese endemoniado. Vuestra religión es la de Satanás, y a todos vosotros os espera el infierno», cridà abans de ser ajusticiat. Aquest acte, lluny d’aturar el descontentament cristià, disparà les vocacions de màrtirs decidits a sacrificar la seua vida per la causa (“intifada” cristiana?), mitjançant la via de la blasfèmia pública.

 

El poder musulmà intentà aturar políticament la lògica de la blasfèmia pública i el martiri (immolació cristiana?) promovent un concili cristià que condemnés els martiris. La qual cosa aprofitaren Eulogio (futur sant i màrtir) i Álvaro (company d'Eulogio que defensava el martiri, però que se'n lliurà d'ell) per abundar en la mística del sacrifici i la recompensa (“Yihad” cristiana): «¿Puede abrigarse duda racional acerca del motivo que arrastró al suplicio a esos soldados de Jesús?, ¿quién los impulsó a perder la vida sino un vivo y ardentísimo deseo de dar su sangre por el Redentor y ganar así la querida patria eterna?

 

A Ziryab y Abd al-Rahman II los unía la vocación por cualquier clase de placer: a Eulogio y Álvaro, el gusto por sufrir.

 

Avui, els papers entre cristians i musulmans semblen haver-se intercanviat, respecte a la situació de l’any 850.

 

El comunicat d’ Al Qaeda en els Països del Magreb (antic Grup Salafista per a la Predicació i el Combat) reivindicava els atemptats d’Algèria d’abril de 2007 (23 morts i 162 ferits) amb aquestes paraules:

 

"Decimos a los apóstatas y a sus señores cruzados que han llegado ya los jóvenes del Islam que buscan la muerte y el martirio como buscáis la vida de los alborotadores e insolentes".
"Juramos por Alá no deponer nuestra espada ni descansar hasta que liberemos cada palmo de la tierra del Islam de todo cruzado, colaboracionista y agente, desde Jerusalén hasta Al Andalus"
.
El Mundo de 12 d’abril de 2007.

 

Els joves musulmans que es van immolar a Algèria anhelaven la mort mitjançant la “Shahada” –la mort en nom d’Al·là–, com tants altres joves musulmans educats en aquesta doctrina, beneïda pel cabdill Osama bin Laden, que, curiosament, empra una retòrica gens diferent a la del Sant Màrtir cristià Eulogio:

 

"Sois los soldados de Dios, las flechas del Islam y la primera línea defensiva de la Nación. Ellos se agruparon para combatir a la Nación del profeta Mahoma".
"Seguiremos combatiéndoos, si Dios quiere, y proseguirán las operaciones de martirio en el interior y exterior de EEUU hasta que abandonéis vuestras insensatas acciones de opresión"
.
El Mundo de 19 d’octubre de 2003.

 

"Dios ha bendecido a un grupo de musulmanes con la posibilidad de destruir Estados Unidos... y espero que tenga para ellos un lugar en el cielo". Canal Plus de 7 d’octubre de 2001.

 

Serà la pobresa el factor determinant (no l’únic) en el repartiment del paper de màrtir entre oprimits i opressors, tant en el passat (850) com en el present (2007)?

Abd al-Rahman II immortalitzat en un segell de correus de 7 pessetes.

 

L'integrista San Eulogio té un carrer en plena "Judería".

 

Detall del retaule de l'església del "Juramento" de Córdoba, que escenifica el martiri de Eulogio. La "Fundación San Eulogio de Córdoba", publica en la seua web una breu ressenya de la vida de San Eulogio que difereix substancialment de la que presenta Antonio Muñoz Molina en "Córdoba de los Omeyas", és de justícia reconèixer-ho.

 

Moneda de l'època d'Abd al-Rahman II

 

El terrorista/màrtir algerià, Abu Duyana, en el vídeo/comunicat, previ a la seua immolació, en que anuncia l'alliberament de cada pam de terra des de Jerusalem a "al Andalus".

 

Osama (2001) = Álvaro (850) = Tots màrtirs (menys jo).

 

De com et trobes amb gent, arribes als llocs i es frustren els plans

A tres quarts de dues del migdia, a la sortida de l’estació de trens, en la marquesina del bus número 3, examinàvem (M., C. i jo) la ruta al centre de la ciutat. Aleshores va acudir una xicota que ens va demanar si aquella era la parada del bus al centre. Naltres vam respondre que sí, però, que havíem determinat que seguia una ruta massa llarga i que ens en anàvem a prendre un taxi fins a la mesquita, lloc on estava ubicat l’Hotel (Marisa).

 

Vam convidar a la xicota al taxi i ella va acceptar. De camí al centre aclarí que només pretenia passar la tarda a Córdoba per a visitar la mesquita, ja que a les 8 tenia el bitllet de tornada a Madrid.

 

El taxi es va aturar davant del “Triunfo de San Rafael” (una columna coronada pel “susodicho” arcàngel), per tant, només vam tenir que dibuixar un camí de 100 metres en forma de ‘L’: resseguint tota la llargada de del mur oest de la Mesquita pel carrer Torrijos, i trencant a la dreta per Cardenal Herrero, que també voreja el mur nord i el “patio de los Naranjos”, fins topar amb el hotel.

 

Vam deixar les maletes ràpidament, i vam retrobar-nos amb Munit (a aquestes altures ja sabíem que la xicota es deia així) per anar a fer unes tapes a Casa Santos (M. havia preseleccionat el local). Només vam tenir que una altra breu caminada de 30 metres en forma de ‘L’ (continuant el perímetre exterior dels murs de la mesquita): seguin el carrer de l’hotel, Cardenal Herrero, i trencant a la dreta, per Magistral González Francés.

 

A Casa Santos toca truita de patata. I això requereix una parada. Estem parlant d’una truita de proporcions gegantines: d’uns 20 centímetres de radi, d’uns 14 d’altura, i d’un pes d’uns 4 quilos. Segurament, apreciat lector, estimaràs que les proporcions de la truita estan contaminades per l’entusiasme andalús, i propagades ingènuament pels forasters. Només podem dir que el cambrer del local respongué rotundament “¡con dos huevos!”, a la pregunta “¿y cómo se le da vuelta a la tortilla?”.

 

Vam demanar 4 racions de truita, 4 de “salmorejo”, 4 de xoriço, 3 cerveses i una aigua. I amb tot plegat vam sortir del diminut (i superpoblat) local, per a parar taula en la vorera del davant (que toca als murs de la mesquita), en uns grans replans esgraonats que salven el pendent del carrer.

 

Mentre menjàvem, vam saber que Munit era etíop i infermera de la ONU, que havia viscut molts anys a Nova York, però que, finalment, l’havien destinada al seu país, on vivia amb els seus 2 fills i el seu marit. En acabar de menjar vam recomanar A Munit que anés a visitar la mesquita, abans de retrobar-nos a les 5:30 PM davant la porta de l’hotel, per iniciar el recorregut de les processons.

 

No va passar ni un quart d’hora fins que vam trobar a Munit passejant per la “Judería”, que trobà tancada la mesquita pels preparatius de les processons que l’havien de travessar.

 

A mitja tarda el cel començà a enfosquir-se. I ja quan estàvem pels voltants de la plaça dels Capuchinos, començà a ploure, per desesperació dels “nazarenos” de “Los Dolores”. Tot i el mal presagi, esperàrem menjant pipes, com la resta de la gent, apropant-nos al Cristo de los faroles, i buscant un bon lloc. Arribà l’hora de sortida i s’anuncià un ajornament. Més tard arribaren les primeres notícies d’anul·lació, però, tothom decidí esperar. A un quart de vuit, vam buscar un taxi per a que dugués a Munit a l’estació. Ens acomiadaren, lamentant tots els plans frustrats, i ella marxà. Naltres esperàrem una mica més, fins a la definitiva anul·lació.

Munit i un Nazareno de la cofradía de Los Dolores, camí de la plaça dels Capuchinos.

 

Els palitos de (cilindres de pa d'un diàmetre d'un centímetre i una llargada de cinc) són el complement indispensable de qualsevol tapa cordobesa, amb el salmorejo són especialment útils, ja que es fan servir per a sucar, a mode de cullera.

 

Munit amb dues racions (tortilla i salmorejo) de Casa Santos, parades sobre la vorera del carrer Magistral González Francés, just al enfront de la citada taverna.

 

La truita de patates de Casa Santos, en tot el seu esplendor, parada en el mostrador del citat local, esperant a ser tallada en racions, com si fos un pastís.

 

Una tast d’olors en el Patio de los Naranjos

Segurament, tothom té unes enormes expectatives visuals de la Setmana Santa Cordobesa, que de cap manera es veuran decebudes, però, les sensacions olfactives són també remarcables i, potser, inesperades.

 

El Patio de los Naranjos de la Mesquita/Catedral és un lloc adequat per a les experiències olfactives, ja que les “cofradías” de “El Santo Sepulcro” i “La Expiración” el travessen. Allà s’hi congrega una multitud que espera veure-les passar fins a la sortida per la porta de Santa Catalina.

 

Aquesta espera permet reparar en la fragància de la tarongina o “azahar”, que desprenen les flors dels tarongers de la plaça. Val a dir que aquests arbres són els més abundants en les voreres i places de tota la ciutat i que, per tant, a l’abril tota Córdoba fa olor a “azahar”.

 

Just quan es pensa que el lloc i la fragància han estat íntimament lligats durant segles, s’inicia una subtil invasió de “nazarenos” ‘armats’ amb les seues espelmes. L’olor a cera cremada té quelcom d’inquietant i amenaçador, que es contraposa amb l’amorositat de la fragància de l’azahar.

 

Amb tot, la urgència de l’olor a cera i la subtilitat de la fragància a “azahar” arriben a coexistir, fins que la boira d’encens que precedeix el “paso” les atropella a totes dues. Però, el destí del “paso” és passar, transportat per la misteriosa boira d’encens, que sembla fer-lo surar en l’aire. I a mesura que el “paso” s’allunya com un núvol, el pati recupera la seua fragància original a “azahar”.

A l'abril, els tarongers del Patio de los Naranjos,  encara tenen algun fruit i ja ha han florit.

 

Un paso de la cofradía de La Expiración sortint del Patio de los Naranjos per la porta de Santa Catalina, que condueix a la plaça d'idèntic nom.

 

Madinat al-Zahra com a metàfora*

 

*El text en cursiva és transcripció literal de fragments de “Córdoba de los Omeyas” de Antonio Muñoz Molina.

 

La mesquita és, tant avui com en el passat, el centre de la ciutat. No ho és tant per la seua ubicació geogràfica, com per la seua vocació d’edifici públic, ja que el conjunt compta amb nou portes, que inviten a l’entrada des dels quatre punts cardinals.

 

La mezquita, como la Alhambra, nos parece al mismo tiempo inmutable y precaria, edificada para siempre pero también muy frágil, como si quienes la construyeron hubieran tenido en cuenta la fugacidad de todo propósito de perduración. «Ves los montes y crees que son inamovibles, y sin embargo pasarán como las nubes», dice el Corán. Incluso reducidos a escombros, un palacio o un templo romano nos sugieren una voluntad de permanecer durante siglos: en el panteón de Agripa, en las termas de Caracalla, en cualquier acueducto o puente levantado por Roma, advertimos una intención de eternidad, la certidumbre de que algunas cosas merecen durar más que las generaciones humanas. En cambio, la mezquita o la Alhambra nos parecen lugares provisionales, construidos en poco tiempo y con una cierta negligencia, con materiales falsos o prestados, como de derribo: adobe, yeso pintado, muros traslúcidos de celosías, columnas demasiado gráciles para sostener peso y arcos que parecen abrirse ingrávidamente en el aire, arquitecturas disimuladas en la oscuridad o repetidas en la lejanía y en el temblor del agua. Un edificio romano desafía el tiempo y mide con él su fortaleza y también con la desidia de los hombres y con su gusto por la destrucción. La mezquita y la Alhambra parecen solicitar indulgencia por mantenerse en pie y agradecer a la casualidad que no hayan sido derribadas, igual que un enfermo de salud quebradiza agradece cada nuevo día de su vida.

 

La mesquita convenç subtilment: primer t’invita a entrar pertinaçment per les seues seductores portes i pel captivador “patio de los naranjos”; després deixa que et perdis en el joc de miralls que representa la rítmica repetició d’arcs i columnes, tots iguals i tots diferents, que semblen representar el passat i el futur de tota la humanitat i de l’univers, de tot lo conegut i lo desconegut.

 

Quan ja estàs atrapat en el seu interior, com en la teranyina d’una aranya, se’t revela el seu significat profund: la de representació de l’ordre natural. La quietud del lloc i la seua sinuositat deixa lliscar subtilment la paraula (de Déu i de tot Déu) entre el bosc de columnes, sense ressonàncies ni ecos.

 

Qualsevol, sigui quina sigui la seua fortuna, en qualsevol lloc de la mesquita, contempla el mateix ‘paisatge’ harmònic i igualitari: un bosc de columnes i arcs entre penombra, que semblen no tenir ordre i alhora estar perfectament disposats, com els estels en cel.

 

Aquesta ‘indefensió’ que sent el visitant en la mesquita, abandonat en el bosc de columnes, es supera amb la seguretat de la geometria. Sobtadament recordes que estàs en un espai rectangular i perfectament orientat. Aquí, però, el nord no és la referència que t’orienta, aquí la referència és el “mihrab”, orientant justament a l’orient (del llatí oriens, -ntis, participi present de oriri 'llevar-se; sortir el sol; tenir origen'), orientat a la fe dels constructors de la mesquita.

 

Sólo el vacío y el silencio pueden sugerir la presencia de lo que no puede ser representado: para los judíos, ni siquiera el nombre de Dios de debe pronunciar; en el budismo primitivo, un trono vacío y una sombrilla bajo la que no hay nadie aluden y designan invisiblemente a Buda; el lugar más sagrado de la mezquita de Córdoba es el mihrab, pero en su interior no hay absolutamente nada.

 

Abandonar la mesquita de Córdoba equival a constatar la singularitat de l’experiència. Efectivament, la mesquita de Córdoba és única, la clau del seu bosc de símbols i metàfores és la introspecció, la contenció i la horitzontalitat (d’alguna forma, recorda al romànic), mentre que les mesquites de Damasc o Istanbul semblen orientar-se a l’expansió, la conquesta de l’espai i a la verticalitat (d’alguna forma, recorden al gòtic).

 

Dos siglos después de la caída del califato de Córdoba, cuando los cristianos tomaron la ciudad, la mezquita fue convertida en catedral y consagrada a la Virgen, pero sólo se le agregaron unas pocas capillas que apenas modificaron su espacio interior. En el siglo XVI, el cabildo solicitó permiso al emperador Carlos I para derribar las naves centrales y elevar sobre ellas el nuevo edificio de la catedral. El emperador, que no había estado nunca en Córdoba, lo concedió, imaginando vagamente que sólo se destruiría una ruina musulmana semejante a tantas otras que aun quedaban en su reino. Sólo cuando viajó a la ciudad y vio con sus propios ojos la mezquita se arrepintió de su error, pero ya era demasiado tarde. Cuentan que dijo a los canónigos, aterrado por la destrucción de la que también él era cómplice: «Yo no sabía qué era esto, pues de haberlo sabido no habría permitido que se tocase lo antiguo, porque hacéis lo que se puede hacer y lo que hay en cualquier parte, y habéis deshecho lo que era singular en el mundo.»

 Porta d'al-Hakam II, o de San Miguel (965), de la mesquita de Córdoba.

 

La mesquita de Córdoba és un bosc de columnes ... i de símbols.

 

El mihrab, allà on el silenci i el buit representen allò que no no pot ser representat, i allò que orienta al desorientat.

 

Madinat al-Zahra com a metàfora*

 

*El text en cursiva és transcripció literal de fragments de “Córdoba de los Omeyas” de Antonio Muñoz Molina.

 

La república ideal (la romana preimperial?) era impossible en la època Omeya, degut a la pròpia estructura de govern califal. Malgrat això (o gràcies a això), el califat de Córdoba era un regne esplendorós. Segurament, cap Califa ha aspirat mai a construir la ‘república ideal’, però Abd al-Rahman III va construir la seua ciutat ideal, Madinat al-Zahra.

 

«Cuando los reyes quieren que se hable en la posteridad de sus altos designios –escribió– ha de ser con la lengua de las edificaciones. ¿No ves cómo han permanecido las pirámides y a cuantos reyes los borraron las vicisitudes de los tiempos?»

 

Aparentment, Madinat al-Zahra, podria semblar la resposta a la supèrbia d’un monarca cegat pel seu propi afany de glòria, però hi ha alguns senyals que contradiuen aquesta hipòtesi.

 

La estancia mejor guardada y más secreta de Madinat al-Zahra es un patio con suelo de arena donde no hay nada más que una hoguera, una espada y un libro. Puede que Asid ibn Shaprut fuera uno de los pocos hombres de su tiempo que tubo acceso a ese lugar, a ese recinto escondido donde el monarca más poderoso y más rico de Occidente reposaba en el suelo como un beduino, como si su ciudad y su reino fueran espejismos y no poseyera nada más que lo que habían poseído sus antepasados del desierto: la arena, las palabras, la espada, el fuego que iluminaba la noche.

 

Qui té prou seny per a construir com a l’epicentre de la ciutat ideal una metàfora arquitectònica sobre la seua pròpia humilitat, toca prou de peus en terra com per a no patir (només) de megalomania. Aquest rampell de geni no pot atribuir-se només a un sol home, també es deu a la saviduria que han acumulat els seus ancestres i, sobre tot, a la civilització que els ha emparat.

 

El arte del Islam, que condena con horror la imitación de la naturaleza, desvela aquí su más valioso secreto: cada cosa común al mismo tiempo es irrepetible, y el azar está regido por leyes matemáticas, del mismo modo que el desorden de la vida esconde los designios inmutables de Dios.

 

A mode d’epitafi alliçonador, paga la pena considerar el ‘balanç’ del més poderós Califa de Córdoba, que, d’alguna forma, contrapesa tota la seua glòria.

 

Poco después de su muerte, alguien encontró entre sus papeles uno en el que había recordado y enumerado los días felices de su vida. Así pudo saberse que Abd al-Rahman al-Nasir, a lo largo de su reinado de medio siglo, había conocido exactamente catorce días de felicidad.

Vista aèria parcial (google maps) de Medina Azahara.

 

Basa epigràfica d'una columna del Salón de Abd al-Rahman III.
Una sanefa de palmeres (importades pels Omeyas de l'orient) sustenta una inscripció decorada, per sobre i per baix, amb dues trenades de tres ramals.
La inscripció diu: “En el nombre de Dios, para el siervo de Dios Abd al-Rahman Príncipe de los Creyentes, ¡Dios le haga durar!, por lo que se hizo bajo la dirección de Sunayf, su fatà y liberto, en el año 342 (953-4 d.c.), obra de Sa’d, su siervo”.

 

Decoració geomètrica.

 

Decoració floral.

 

El Califa dels llibres*

 

*El text en cursiva és transcripció literal de fragments de “Córdoba de los Omeyas” de Antonio Muñoz Molina.

 

El segon Califa de Córdoba, al-Hakam, fill de Abd al-Rahman III, heretà la ciutat de Madinat al-Zahra i un regne en l’apogeu de la dominació peninsular, però, al-Hakam fou, per damunt de tot, el Califa dels llibres i la pau (tot i que emprà la força).

 

Sesenta mil libros se publicaban anualmente en Córdoba. En un solo arrabal había a finales del siglo X ciento sesenta mujeres consagradas a copiar manuscritos: las más veloces calígrafas podían terminar en dos semanas la copia de un Corán.

 

Casi ningún rey del mundo poseía tantas monedas de oro como al-Hakam: ningún otro pudo enorgullecerse de poseer cuatrocientos mil libros.

 

Segurament, al-Hakam fou conscient que el seu regnat significà el cim de la dominació Omeya, però, seria conscient de que la seua imponent biblioteca i Madinat al-Zahra desapareixerien al poc de la seua mort?. És més, tindria al-Hakam alguna sospita de que la seua mort seria l’inici de la decadència del Califat? Segurament no, però, segurament tampoc hauria imaginat mai que 1000 anys després, encara hi haurien rastres de les seus empremtes.

 

De los cuatrocientos mil volúmenes que poseyó, sólo uno ha llegado a nosotros: lo encontró Lévi-Provençal en 1938, en una biblioteca de Fez.

Manuscrit de la biblioteca d'al-Hajam II trobat per Lévi-Provençal al 1938, que es conserva en la biblioteca de mesquita al-Qarawiyyin de Fez.

 

Jeringos, banys antics i banys nous

En la plaça del “Campo Santo de los Mártires”, davant del “Alcázar de los Reyes cristianos”, estan ubicats els antics banys musulmans i una parada de “Jeringos”. Totes dues coses són recomanables i totes dues mereixen alguna explicació.

 

Els “Jeringos” són una versió arcaica (no mecanitzada) dels xurros i, segurament, deuen el seu nom a l’estri que s’empra per fer-los. La pasta dels “Jeringos”, molt similar a la dels xurros (suposo), es carrega en una enorme xeringa (dedueixo que d’aquí li ve el nom al “Jeringo”), que queda tapada amb el corresponent èmbol. La mestressa de la parada encaixa el mànec de l’èmbol en la seua aixella, orienta la boca de la xeringa cap a una cassola amb oli bullint, i fent pressió amb el seu cos deixa anar un fil de pasta, al qual li dona forma de rodona. Això és el “Jeringo”, una rodona (d’uns 5 centímetres de radi) de pasta fregida, que es lliura al client sense sucre. El “Jeringo” és el sòlid habitual en l’esmorzar gormand dels cordobesos, i s’acompanya amb un cafè amb llet, que el turista pot fer en el bar de la plaça, que conviu en total harmonia amb la parada, ja que tolera l’entrada de “Jeringos” aliens, a costa de prendre’s el cafè amb llet de la casa.

 

A pocs metres de la parada de “Jeringos” hi ha l’entrada dels “Baños Califales” (segle X). En l’època Omeya, la ciutat tenia més de tres-cents banys, els “Califales” han estat perfectament restaurats i fenomenalment documentats. Tot plegat transmet a la perfecció el rol social de l’establiment (lloc de trobada) i l’operativa del bany: el pas per la sala tèbia (templarium), calenta (caldarium) i freda (frigidarium).

 

La mecànica del Hammam es pot experimentar en primera persona en el local “Medina Califal” de carrer Corregidor Luis de la Cerda, número 51. Allà s’ha ‘recreat’ l’experiència del banys àrabs, a un ‘mòdic’ preu.

 

Els banyistes tenen dret a la lliure disposició de les piscines tèbia, calenta i freda (en aquest ordre), i a un massatge de quinze minuts. Com a mida del nivell de satisfacció, apunto dos comentaris espontanis:

 

- C., just en acabar la seua sessió de massatge, recomanà a M. “nena, ves al noi, que té unes manssssssssssss!”.

 

- J., acabat tot el procés i ja abandonant els vestuaris amb colla de cordobés (que prèviament havien aclarit que eren costaleros i que cada any els premiaven amb una sessió de recuperació en aquest Hammam), rebé aquest acomiadament castís “bueno, estoy encantao de haber disfrutado de los cuerpos de ustedes”, la qual cosa vaig interpretar com una picaresca ironia.

La parada de jeringos de la plaça del Campo Santo de los Mártires.

 

Templarium dels Baños Califales (segle X) en la plaça del Campo Santo de los Mártires.

 

Templarium del Hammam Medina califal (segle XXI) en el carrer Corregidor Luis de la Cerda.

 

Tablao La Bulería, S.A.

El “Tablao Mesón La Bulería” en el carrer Pedro López, número 3, obre cada nit a dos quarts de deu del vespre. En arribar, uns cambrers seuen als clients en les taules i els serveixen la consumició inclosa en l’entrada. Després d’una llarga espera, un altre cambrer els hi pregunta si volen quelcom de menjar i beure.

 

El menjar arriba després d’una altra espera. Passada més d’una hora, es desencadenen els primers senyals d’activitat artística. Un dels cambrers puja l’escenari, reubica les cadires i regula l’altura dels micròfons. Poc desprès pugen a l’escenari altres cambrers acompanyats d’un guitarrista i un intèrpret de “cajón”. Sorpresa!, els cambrers són també “palmeros”, cantants i ballarins.

 

Finalment, tots interpreten un “tanguillo”. S’ha de dir que la interpretació és apassionada i als nostres ulls (neòfits) més que correcta. Destaquem la velocitat endiablada del guitarrista, les rèpliques entre “palmeros” i “cajón”, els ballarins, les ballarina i, com no, els “cantaores”.

 

Just quan tot pren sentit i el “famenquito” sembla que t’atrapa, ... una espera més. I és que els artistes, en acabar, van continuar amb la seua feina de cambrers, mentre altres dels seus companys venien dvd’s i cd’s del grup, que dedicaven efusivament a cada comprador.

 

Després de la primera interpretació, seguida de la seua corresponent espera, vingueren “fandagos”, “bulerías”, “seguiriyas” i tribut especial al Camarón, però, sempre amb una llarga espera intercalada entre cada interpretació.

 

Ara, mirat tot amb una certa distància, predomina el record de la interpretació musical sobre la litúrgia i la intendència (seminegligent) del restaurant. De fet, si és cert allò de que la “descansar és canviar d’activitat”, la pluriocupació dels cambrers/artistes ha de beneficiar a l’espectacle.

Tablao Mesón La Bulería, en el carrer Pedro López, 3 = Flamenco + Show Bussines.

 

Julio Romero de Torres “pintó a la mujer morena” i també més coses

La Plaza del Potro és un dels racons “top” de Córdoba, i allà està ubicat el museu Julio Romero de Torres, un d’aquells fantàstics museus monogràfics, que tot i petits són assequibles i, en aquest cas, totalment diluït amb la plaça, la ciutat i els cordobesos, o millor dit, les cordobeses.

 

Sobta (tot i que és una impressió molt personal) que l’obra del pintor pot dividir-se en dues categories: la subsistència i el plaer.

 

La subsistència (potser m’equivoco) la identifico en un grapat de retrats de cordobesos i cordobeses de la seua època.

 

Tot i la correcció de les obres que es podrien incloure en l’apartat anterior, resulten especialment encisadores altres que deixen entreveure la sensualitat de les cordobeses. I entre totes elles, aquelles que aborden temàtiques místiques, les de la sèrie “amor profano y amor místico”, amb la dona com a epicentre de l’escena i com a símbol de la dualitat de l’amor (místic i profà).

 

Aquesta temàtica universal de l’autor podria ubicar-se en qualsevol lloc (per això és universal), però, l’artista la inscriu en el paisatge de la seua ciutat. Per exemple en “La gracia” (1915), l’artista empra com a fons del quadre el paisatge arquitectònic de Córdoba (la torre de Calahorra, el Campo de la verdad, el Pont Romà i la torre de la Mesquita), entre el riu Guadalquivir i Sierra Morena.

 

I això, explicar lo universal amb lo local, només ho fan els més grans.

 

Tota aquesta plasticitat és avui plenament vigent, però, cal reparar en que la utilització del nu femení i la sensualitat desbordant en la temàtica mística, havia de ser especialment torbador en la Córdoba de primers de segle XX.

 

Menció especial requereix la “La chiquita piconera” (1930), on l’artista sembla haver captat el just instant en que la bella ‘aterra’ després d’haver tingut el cap en les seues cabòries. La mirada melancònica i la postura desplomada no amaguen una enorme sensualitat, la qual només sembla desconèixer la pròpia “piconera”. Sublim!

Detall de "La gracia" (1915), enquadrat en la temàtica de l'amor místic i profà.

 

Un altre detall de "La gracia" (1915) on s'aprecia el fons del paisatge arquitectònic cordobès.

 

"La Chiquita Piconera" (1930).

 

Un Paso per fora

Si no fos pels relleus dels costaleros, semblaria que els pasos es moguessin sols. Només les anades i vingudes del líder/conductor del Paso i les converses que li dedica, delaten la existència d’una invisible tracció humana.

 

El líder/conductor de cada Paso és tot un senyor; repentinat i engominat; vestit impecablement amb pantalons “gris merengo”, americana blau marí creuada amb botons daurats i l’escut de la Cofradía a l’altura del cor; i, sobre tot, amb un “porte” de torero.

 

El líder/conductor del Paso és també un General, i com a tal arenga a la seua tropa, apel·lant a l’orgull de la seua condició, la seua responsabilitat històrica, i a la glòria del màxim esforç com a recompensa:

¡Hermanos, toda Córdoba nos mira, lleváis en vuestros hombros la Virgen más querida de Córdoba y la responsabilidad de 600 años de devoción. Ahora vamos a subirla al cielo, pero sin despeinarla!

Talment com el Màxim Dècim Meridi de Gladiator:

"Si durante el combate os veis caminando por verdes praderas, bañadas por la suave brisa del viento, que no os cause temor, porque estaréis en el Eliseo... ¡Y ya habréis muerto! Hermanos, lo que hacemos en esta vida tiene su eco en la eternidad"

 

Aleshores, el líder/conductor, fa quatre cops (un ... dos, tres i quatre) amb aquella mena de martell/picaporta que porten els pasos, i al quart truc el paso surt propulsat com un coet. Sembla que durant un instant sura en l’aire, però, finalment cau en les espatlles dels invisibles costaleros, que entomen tot el pes amb un crit ofegat (hhhmmmmmmm!).

 

La banda comença a tocar una peça sinuosa, i el Paso avança amb una mena de balanceig (com si ballés), mentre la gent aplaudeix, i des dels balcons li llaçaven pètals de rosa.

 

S’inicia la maniobra per enfilar un carrer més estret i costerut, el líder/conductor ordena “cambiar a corto”, i el Paso es mou a càmera lenta, mentre la banda també alenteix la melodia (com si haguessin canviat sobtadament de 45 r.p.m. a 33 r.p.m.).

 

Ara han de dibuixar una corba, la música s’atura, el líder/conductor mana aturar els costaleros d’un costat, i el Paso gira lentament. Mentre tant, alguns auxiliars usen perxes per apartar una farola que molesta la maniobra.

 

Quan el passo torna a quedar en línia amb el nou carrer, el líder/conductor premia als costaleros amb un descans, circumstància que aprofita un espontani per cantar una “saeta”. Sobtadament el espontani és amonestat (dedueixo que l’espontani va violar alguna regla que desconec), i deixa de cantar mentre remuga “¿qué clase de cofradía son ustedes que no quieren que se le cante a su virgen?”.

 

Aquest cop, el Paso puja suaument, “a pulso”, i els cordobesos no es poden estar de cridar “¡guapa!” a la verge.

La tracció humana dels pasos.

 

El líder/conductor del paso: un senyor, un torero, un general.

 

Pètals de flors per a la Verge.

 

Un Paso per dins

Els Pasos es mouen a espatlles dels costaleros, que previament l’han d’aixecar amb la maniobra de la Levantá.

 

La levantá es realitza en quatre temps, que indica el líder/conductor de del Paso, amb els corresponents quatre cops secs que dona amb el martell/picaporta que incorporen tots els pasos.

 

Inicialment, el Paso descansa sobre les seua quatre potes, i els costaleros reposen al seu interior, seguts a terra, fins que el líder/conductor ordena la posició ‘d’alerta’, amb un primer cop de martell/picaporta (anteriorment haurà arengat la tropa de costaleros, tal i com s’ha explicat anteriorment).

 

En sentir el primer truc del martell/picaposta, els costaleros s’incorporen al seu lloc de la formació, en posició de ‘firmes’, encaixant les espatlles (cobertes amb una mena de protector) en l’estructura de fusta del paso, i amb els braços estesos horitzontalment (formant un angle d’uns 90° amb el seu cos) contra una mena de contrafort que tots ells tenen davant seu. Un cop adoptada la posició d’alerta, els costaleros suporten una tensa espera (d’uns 5 segons), prèvia als següents crucials moviments.

 

Aleshores, el líder/conductor del paso indicarà els tres moviments clau de la levantá amb tres cops de martell/picaporta separats per intervals de silenci de només d’un segon (toc, toc, toc). Tot plegat recordarà, la maniobra d’aixecament de peses dels atletes olímpics.

 

Amb el primer toc, els costaleros avancen una passa la cama esquerra i fan retrocedir la dreta, mentre mantenen els braços estirats endavant, adoptant la seua esquena una posició arquejada.

 

En sentir el segon toc, els costaleros posen el genoll dret a un pam de terra, flexionant totes dues cames (inversament) en un angle de quasi 90°.

 

El tercer toc indica que els costaleros han de aixecar el Paso immediatament fent un salt suficientment alt com per a caure dempeus a terra, en la mateixa posició de firmes que havien iniciat la maniobra de levantá, però ara, suportant tot el pes del Paso en les seues espatlles.

TOC 1!
Primer temps'.

 

TOC 2!
Segon temps.

 

TOC 3!
Tercer temps.

 

TOC 4!
Quart temps.
Imatges de www.costalero.com

 

OUTRO

Explorar Córdoba en Setmana Santa és fer-ho en condicions de màxima exaltació de la seua rotunda cristianitat, però, fins i tot així, hi sura, com la fusta en l’aigua, el seu passat Omeya.

 

Avui, la Córdoba cristiana no renega del seu passat musulmà, ans al contrari, el mostra orgullosa com a el seu màxim actiu. De les possibles Córdobas (la visigoda, la romana, la musulmana, la jueva i la cristiana), la musulmana és la més valorada, no en va, fou l’època més esplendorosa i el moment que va fer de la ciutat el far de tot l’occident.

 

Els altres passats de Córdoba, especialment el romà, simplement donen ‘pedigrí’ i reafirmen l’apoteosi Omeya. Segurament, els cordobesos contemporanis perceben l’època cristiana més en clau de present que de passat, com a constatació de millor opció possible en l’actualitat, però, lamentant que la reconquesta cristiana no sabés preservar els valors musulmans que situaren a la ciutat en tal posició de privilegi, única en tota la seua història.

 

Per tant, Córdoba és formalment cristiana, però, m’aventuro a dir, que profundament Omeya. La gran pregunta seria:

Si els cordovesos poguessin fer “edición, deshacer” per a retornar al gloriós passat Omeya, oh farien?, oh faríem naltres?

Córdoba:
cristiana i
musulmana.

 

^

.: jim_plus@telefonica.net :.