.: Costa Rica, 10 a 29 de novembre de 2007 :.

INTRO

Josep Pla iniciava el seu “Viatge frustrat” de la següent manera.

Quan per Palafrugell començà a circular la notícia que Hermós havia abandonat la vida que sol fer-se habitualment en aquest món i que s’havia anat a viure sol, a les remotes llunyanies d’Aigua-xellida, una gran quantitat de persones ho trobaren absolutament plausible.

I és que, en aquella època, hi havia, en la meva vila natal, com en tot el litoral del meu país, molta gent que tenia la il·lusió de la vida lliure. Aquesta il·lusió, de joves, se’ls havia pogut, més o menys, esmorteir. Quan s’arribava a certa edat, però, el somni de la vida lliure tornava, indefectible. No era pas una pretensió massa immodesta. Era la il·lusió de viure sense rellotges ni horaris, ni campanes, ni convencions, ni tòpics, ni sirenes de fàbrica, ni obligacions, sempre penibles. El dia més trist de la història de Palafrugell fou el dia que retrunyí, per primera vegada, el xiulet d’una sirena d’aquestes. Fou un dia fatídic.

–Ara ja hi som tots dins... –digué la gent amb els braços caiguts i una gran malenconia.

La concreció de la vida lliure era la platja de Tamariu. Encara la carretera nova no era feta. S’hi arribava pel camí vell, per Vila-seca i la font d’En Cruanyes, camí que a l’hivern té redossos divins. I, en arribar-hi, la cala recòndita i verge era com una clova de nou resguardada d’inclemències, molt amagada i pacífica, allunyada deliciosament. Tots els qui somniàvem un dia o altre d’anar-hi a viure hi arribàvem pensant confusament en la seguretat del record de la vida intrauterina.

Aquest anhel per la vida lliure al que fa referència en Pla és el motor dels nostres viatges. A mode de recompensa, ens premiem amb un viatge que trenqui la rutina d’horaris i obligacions en que s’ha convertit la nostra vida quotidiana.

Tot i que, segurament, seria possible abandonar-se a la vida lliure aquí mateix, cada cop resulta (i resultarà) més improbable. Les sirenes, campanes i servituds de tothom han inundat el nostre territori. De manera que només queda una sortida: la fugida.

Si la fugida és seriosa, com la de l’Hermós, cal valentia i un petit racó verge en el que poder ser lliure. Si la valentia se li suposa a tothom (erròniament), només queda trobar el lloc. Segurament, cadascú pensaria en un lloc determinat, però, trobaríem avui un lloc verge i salvatge en el nostre país com la platja de Tamariu d’en Hermós? Puc dir que conec un parell de persones (J&S) que l’han trobat a Costa Rica, concretament a Playa Flamingo.

Aquest relat és la crònica d’un viatge frustrat a la vida lliure de Flamingo.

Pla en la platja (encara avui reconeixible) de Calella de Palafrugell.

 A Flamingo (i a tota Costa Rica) encara és possible trobar llocs verges i aïllats, on escapar (ni que sigui temporalment) de sirenes, campanes i obligacions, i dur una vida lliure, a l'estil de la que l'Hermós d'en Pla duia a Aigua-xellida.

Platja Flamingo des del cim d'una de les seues serres.

Fulgor verd a Flamingo Beach

El fulgor verd és un fenomen òptic que pot ocórrer (rarament) en el just moment en que el sol es pon totalment (també just abans de l’alba). Les persones de cor pur (més endavant s’explica perquè només aquestes) veuran que el darrer raig que emet el sol abans d'ocultar-se és verd. En aquest precís i breu instant entre el vespre i el capvespre, un flaix verd es dispara, com a última mostra de la potència solar. Tot i que el fulgor verd s’hauria de poder veure des de qualsevol indret, la mar és el lloc òptim, ja allà és on pot donar-se més fàcilment la condició necessària per a observar-lo: l’absència d’obstacles en l’horitzó.

Aquest fenomen és tant rar, que sovint es dubta de la seua autenticitat. Aquest és el cas de Julio Cortázar i del seu relat “Mi rayo verde” al 1979.

«… Del sol quedaba un último, frágil segmento anaranjado. Lo vimos desaparecer detrás del perfecto borde del mar, envuelto en el halo que aún duraría algunos minutos. Y entonces surgió el rayo verde, no era un rayo sino un fulgor, una chispa instantánea en un punto como de fusión alquímica, de solución heracliteana de elementos. Era una chispa intensamente verde, era un rayo verde aunque no fuera en rayo, era el rayo verde, era Julio Verne murmurándome al oído: “¿Lo viste al fin, gran tonto?” …
… Mi rayo verde se vuelve a la nada en el mismo instante en que lo digo; pero era él, era tan verde, era por fin mi rayo verde. De alguna manera supe ayer que mucho de lo que defiendo y que otros creen quimérico está ahí en un horizonte de tiempo futuro, y que otros ojos lo verán también un día.»

Tot i que el fulgor verd té una explicació científica basada en la descomposició de la llum en l'atmosfera carregada d’humitat (actuant l’atmosfera com un prisma que refracta, en el just moment de l’ocàs, les freqüències més altes de la llum solar corresponen als colors verds i blaus), aquest fenomen ha inspirat diverses llegendes, entre aquestes l’artúrica, que diu que solament les persones pures, com Lancelot-du-Lac podran captar el raig esmaragda del postrer fulgor solar. Efectivament, la bruixa Viviana (guardiana de l'espasa Excalibur) va criar en el castell de Comper, en el bosc de "Brocéliande" (en la localitat bretona de Paimpont) a Lancelot-du-Lac; instruint-lo per a ser un perfecte cavaller que algun dia pogués dur a terme la més alta missió: recuperar el Sant Graal dut a la Bretanya per Josep d'Arimatea i posteriorment extraviat.

Els dots i bondats de Lancelot-du-Lac el feien candidat permanent a veure el fulgor verd. Naltres podem intentar-ho, confiant tenir prou puresa de cor, a Playa Flamingo.

El raig verd sobre el pacífic de Platja Flamingo només va poder ser vist en el primer intent (de 6), per part de quatre observadors compulsius, que el veieren simultàniament (la qual cosa exclou la possibilitat d'una mena de miratge col·lectiu) el dilluns 12 de novembre de 2007, sobre dos quarts de sis de la tarda.

De Putes a l’Amberes de Flamingo

Abans de començar, permetin que, com a preàmbul, cedim la paraula a Maruja Torres, en el seu article “De putas”  publicat el 2 de desembre de 2007 en “El País Semanal”.

«De putas

A ver cómo cuento lo que sigue sin herir susceptibilidades melindrosas ni despertar recelos de los integrismos varios, incluido el feminista extra radical atravesado.

Chismorreaba de literatura con un conocido mío, sentados los dos al amparo de la lluvia junto al ventanal de una cafetería del centro de Barcelona. Comentábamos la prohibición en Irán de Memoria de mis putas tristes, de García Márquez, y mi interlocutor, que tiene unos 50 años, me miró, súbitamente compungido.

Cómo me gustaría volver a ir de putas –musitó–...» [ + ]

Dit això, hem de dir que una de les atraccions nocturnes de Flamingo és l’Amberes. Aquest local acompleix les funcions de restaurant, bar, discoteca, local social de molts nadius, i de seu estable de les putes de la zona. Dit així semblaria que ens referim a un dels escenaris de les pel·lícules de Robert Rodríguez (“Abierto hasta el amanecer”, per exemple), però no, l’Amberes és un lloc quasi familiar (em diuen que acudeixen matrimonis amb fills petits) i arcaic, més proper a l’ambient del Barri Xino de Barcelona que evoca el text de la Maruja Torres, que als prejudicis que tothom tenim sobre una casa de putes.

L’Amberes és subtil. De fet, costa identificar a les putes (el que els parla seria incapaç de destriar turistes de putes) i als puters. En aquest sentit, tot i que qualsevol home seria, ‘per definició’, candidat a puter, tothom semblava més interessat en veure rom i parlar que en qualsevol altra cosa. És possible que la comprensió del ‘metallenguatge’ (verbal i gestual) de l’Amberers estigui reservat a experts, i que un neòfit sigui incapaç d’adonar-se de les relacions que allí es teixeixen. Tot i això, hom diria que l’Amberes és una mena de ‘túnel dels temps’ a l’ambient de putes que recorda Maruja Torres. Mostra d’aquest fet és el “Monsieur” del local (la propietat de l’Amberes no correspon a una “Madame”), un individu d’uns 60 anys vestit d’una forma un tant estrafolària (en aquella ocasió, mocassins blancs, mitjons blancs, bermudes blanques i camisa florejada –tipus Magnun–), que actua de gran amfitrió de tothom.

El “Monsieur” de l'Amberes és l’entranyable Huber (pronunciat "Jiuber"), un belga que dirigeix l’establiment “amb mà de ferro”. Només un cop va sumir-se l’Amberes en l’anarquia, per causa d’un fatal accident de trànsit d’en Huber (va caure amb el cotxe per un pont de Miami i va estar-se uns mesos en coma). L'Amberes es va convertir durant aquells mesos en una olla de grills (ara sí podeu pensar en “Abierto hasta el amanecer”). Un cop recuperada la salut, en Huber tornà a Flamingo i restaurà l’ordre de l’Amberes, esclafant sense miraments aquella rebel·lió (que em diuen que va ser digna de veure’s).

Dit tot això, no crec que calgui insistir gaire sobre l’honorabilitat de “Monsieur” Huber i del seu local (casualment freqüentat per putes). “Per si les mosques” afegim (sabedors que el món n’és ple de descreguts) que en Huber és un respectat ciutadà de la comunitat de Flamingo i de tota la província, tant és així que ostenta la presidència de la CATURGUA (Cambra de Turisme de Guanacaste). Però no hi ha cap home (o dona) que només sigui sant. I la quota “demoníaca ” d’en Huber es manifesta cada febrer, quan l’Amberes es transmuta en “l’infern” que acull el carnaval "Mardi Gras" de Flamingo. Aquesta ha estat una de les nombroses iniciatives turístiques d’en Huber, que ha tingut enorme acceptació i que, amb el temps, superarà en èxit la versió original de Nova Orleans.

L’Amberes és, en definitiva, un lloc que emocionaria a la Maruja Torres i a qualsevol persona decent.

El Bar del Amberes amb l'inefable Huber (a l'esquerra) xerrant amb la clientela.

Una parella seguda en la barra del Bar Amberes.

Un trio de ticos iniciant la seua nit de "rumba" a l'Amberes.

Parella en la terrassa de l'Amberes.

Taula de "Black Jack" del casino Amberes.

El familiar ambient del Restaurant Amberes i el seu famós "self service".

Com ser 100 % feliç en aquesta vida (featuring Alonso)

L’Alonso és un tico que treballa en la punyent indústria turística de Flamingo, però fora de la feina, sempre i quan les condicions són les adequades –normalment per la nit–, s’abandona al noble ofici de vividor (del que gaudeix de la vida).

Les vetllades de l’Alonso tenen quelcom de filosofia epicúria. I si no fos per un cert excés pels “apetits no naturals ni necessaris” (rom Centenario), hom diria que ha assistit a una lliçó magistral i pràctica de com ser 100% feliç en aquesta vida, que consisteix en administrar uns pocs plaers i en abandonar-se a l’amistat.

L’Alonso desplega la seua litúrgia mitjançant quatre recursos principals:

- La clàssica oratòria lenta (però segura) dels ticos, que a força de temps acaba per calar completament (igual que la pluja d’aquell país cala en la terra).

- El menjar, amb menció especial al guacamole amb cocacola que elabora Laura, la dona de l’Alonso.

- Els licors, i en especial el rom Centenario a temperatura del congelador (aprofitant que aquest licor no es glaça), servit a “chupitos” (amb petits gots glaçats).

- La música, que serveix com fons de les diferents fases de la vetllada (això vol dir que l’Alonso actua de “dj”, seleccionant el tema i estil més adequat a cada circumstància).

I arriba aquell punt àlgid, en el qual tothom ja a parlat, menjat i begut massa; i en el qual es té la certesa de que la situació no pot millorar més, és més, que ha de decaure pel pes dels primers senyals d’esgotament. Aleshores, el gran Alonso ensuma l’ambient de retirada general, i contraataca posant, com qui no vol la cosa, una darrera cançó, per la qual reclama especial atenció, “escuchen, escuchen, el inicio parece como un amanecer...“, diu.

L’Alonso alterna els moments de comentari amb les audicions atentes. Quan la cançó acaba, torna a sonar de nou (gràcies a l’activació del “repeat” en el reproductor) i l’Alonso comenta cada cop un vers diferent de la lletra o el só d’un determinat instrument. Tot això, regat amb abundant rom Centenario.

I és que la cançó “Esta Vida”, un “vallenato” publicat pels colombians Jorge Celedón i Jimmy Zambrano en l’àlbum “Son...Para El Mundo” l’any 2006, resultà ser una mena d’himne i compendi de tota la filosofia de l’Alonso.

Les repetides audicions de “Esta Vida” van sumir a tots els assistents a la vetllada en una mena núvol de germanor i de “total harmonia amb el cosmos”, arribant al clímax quan l’Alonso executà la característica coreografia del “vallenato”; això és, seguir un recorregut sinuós fent petites passes de puntetes –quasi arrossegant els peus–, mentre es desplega elegantment al braç dret, amb un gest que recorda el vol d’una capa.

«Ay Aya ya ayyyyy... Me gusta el olor / Que tiene la mañana / Me gusta el primer traguito / De café / Sentir como el sol / Se asoma en mi ventana / Y me llena la mirada / De un hermoso amanecer / Me gusta escuchar / La paz de las montañas / Mirar los colores del atardecer / Sentir en mis pies la arena de la playa / Y lo dulce de la caña / cuando beso a mi mujer / See / Se que el tiempo / Lleva prisa / Pa'borrarme de la la lista / Pero yo le digo queee /
 
Coro:
Ayyyyy... Que bonita es esta vida / Aunque a veces duela tanto / Y a pesar de los pesares / Siempre hay alguien / Que nos quiere / Siempre hay alguien que nos cuida / Ay Aya ya ayyyyy... Que bonita es esta vida / Y aunque no sea / Para siempre / Si la vivo con mi gente / Es bonita hasta la muerte / Con agua ardiente y tequila.
 
Brindemos por la vida / ¡Es linda ¡ / ¡Quiérela, quiérela!
 
Me gusta escuchar / La voz de una guitarra / Brindar por aquel amigo / Que se fue / Sentir el abrazo / De la madrugada / Y llenarme la mirada / De otro hermoso amanecer / See / Se que el tiempo / Lleva prisa / Pa'borrarme de la lista / Pero yo le digo queee /
 
Coro:
Ayyyyy... Que bonita es esta vida / Aunque a veces duela tanto / Y a pesar de los pesares / Siempre hay alguien / Que nos quiere / Siempre hay alguien / Que nos cuida / Ay Aya ya ayyyyy / Que bonita esta vida / Y aunque no sea / Para siempre / Si la vivo con mi gente / Es bonita hasta la muerte / Con agua ardiente y tequila (BIS).».

Què és un “ticoaspirador”?

Hi ha una gest executat pels “mascles ticos” envers qualsevol dona (“tica” o no) que els hi desperti la libido, i que consisteix en la coordinació de tres moviments: girar lleument el cap a un costat, tancar els ulls, i fer una profunda inspiració per la boca mentre es fan morros (estenent els llavis com un ós formiguer).

Els mascles (masclistes) “ticoaspiradors” semblen experimentar un instant de plaer fonamentat en la fantasia que construeixen amb la “dueña” (així anomenen a la femella en aquestes tessitures) que inspira el gest.

De tal manera que és perfectament plausible presenciar una conversa con la següent:

Ticoaspirador electricista.– Anticípeme algo de dinero para mi mujer

Contractant de l’electricista.– ¿Ya se gastó el que le di ayer?

Ticoaspirador electricista.– Bueno, es que me lo gasté con OTRA dueña [aquí s’executaria el ‘gest aspirador’] en la feria de Brazilito.

Per a tenir una comprensió absoluta de l’anterior conversa, cal prendre en consideració algunes circumstàncies, que malgrat no es poden deduir de la conversa entre els personatges, completen el seu retrat i la seua idiosincràsia.

- Brazilito (de “Brazil pequeñito”) és una població venia a Playa Flamingo, en la qual hi ha un cert ambient festiu als vespres , especialment quan hi ha fira.

- El “ticoaspirador” electricista està feliçment casat i afillat.

- El “ticoaspirador” desenvolupa la seua professió d’electricista amb total diligència (prenen sempre com a referència el particular nivell d’absentisme laboral característic de les zones tropicals i caribenyes) i contrastada eficiència (el paio és un manetes –a tots nivells–).

- El Contractant de l’electricista aprecia les qualitats humanes i professionals del “ticoaspirador” electricista, tant és així que no dubta en convidar-lo a menjar (aconseguint combatre la tendència natural a l’escapisme del professional) i avançar-li diners per la feina pendent de realitzar.

- El Contractant de l’electricista, que per cert és l’amo dels reconeguts apartaments massai de Flamingo, atorga al “ticoaspirador” electricista altres ‘beneficis socials’, com ara el dret a beure (rom o cervesa) fresc a discreció, dret a “radiografiar” a les “gringues” que prenen el sol en la piscina (d’aquesta manera el “ticoaspirador” perfecciona la seua tècnica d’aspiració), o dret a emprar el cotxe dels apartaments. Tot plegat “fidelitza” al “ticoaspirador” electricista, aconseguint els apartaments un molt bon ritme de manteniment.

- Un efecte col·lateral de la política de ‘beneficis socials’ aplicada pel contractant de l’electricista és que, especialment a l’hora de dinar, el seu menjador es converteix en una mena d’ONG, on els diversos professionals que actuen aquell dia en els apartaments (per exemple: un electricista, un empleat de la companyia telefònica –ICE– i un pintor); es troben per a reposar, menjar –a càrrec del contractant i pels motius subliminars ja exposats–, i tornar després a la feina amb més empenta.

- Per suposat, la tècnica d’aspiració femenina no és exclusiva del gremi elèctric, i pot donar-se en qualsevol sector laboral (allà com aquí, el de la construcció és especialment agraït en aquest sentit) i classe social.

Un ticoaspirador en repòs, instants abans d'activar-se i iniciar la maniobra d'aspiració, provocada pel pas d'una tica.

 Jove ticoaspirador que, tot i estar rodejat de "majorettes", no sucumbeix a la temptació i es manté ferm.

 Tico totalment abandonat a ta tasca de l'aspiració de la seua "dueña".

Restaurant Mar y Sol, haute cuisine a Flamingo (by Alain Taulere)

Si es tracta de trobar una cuina d’autor a Costa Rica, una de les oportunitats més sucoses es trobarà en el restaurant Mar y Sol de Flamingo, allà és on es manifesta la torrencial personalitat de l’Alain Taulere.

L’Alain Taulere és un català (parla perfectament aquesta llegua) de la població francesa de El Pertús (Le Perthus). La inquietud de l’Alain es manifestà ja des de la seua joventut, en els anys 60 del segle passat, quan seguí la ruta inversa a molts joves catalans (que viatjaven en direcció a Perpinyà) fins a Cadaqués i Port Lligat, on entrà en contacte amb l’òrbita de Salvador Dalí, per la via del primer secretari d’aquest, Enric Sabater.

L’Alain segui rodant pel món fins a establir-se als EEUUAA, llaurant-se una merescuda fama coma cuiner (el President Nixon fou un dels seus addictes), fins que la badia de Flamingo aparegué davant dels seus ulls, aleshores ell, la seua muller Bonnie i els seus fills (també cuiners) Jean-Luc i Alex, van decidir abocar totes les seues influències i experiències en el Restaurant Mar y Sol.

En el Mar y Sol es pot gaudir del compendi de l’univers Taulere (que té un clar reflex en la seua carta), afegint-hi les darreres influències locals, com ara la cuina de peix i marisc autòcton (alerta amb les preparacions a base de “Dorado”).

Logotip del Restaurant Mar y Sol.

 L'Alain Taulere.

Elizabeth Taylor, Lynda Carter & Flamingo Beach

La badia de Flamingo està coronada per una serralada de bosc. La cresta d’aquesta serra està salpicada d’unes imponents mansions, dos de les quals pertanyen a Elizabeth Taylor i Lynda Carter.

Tots els indicis apunten a que l’Elizabeth Taylor encara és la propietària d’una imponent mansió blanca d’inspiració colonial, que va fer-se construir a inicis de la dècada dels 70 del segle passat, just durant l’època de la intensa relació amb Richard Burton, que s’inicià al 1962 durant el rodatge de Cleopatra, i que es formalitzà amb dos cicles consecutius de matrimoni i divorci (1964-1974 i 1975-1976).

Cronològicament, la Taylor ha pogut mostrar la seua casa de Flamingo a altres dos marits, el setè fou el polític (senador) John Warner, amb qui tingué una infeliç matrimoni (entre 1976 i 1982) que la dugué al alcoholisme. L’advocat mexicà Víctor Luna hauria pogut ser el vuitè marit de la Taylor, de no ser de la fugida que emprengué a causa del pànic que li entrà en el moment d’inscriure’s en el registre civil per a formalitzar el matrimoni. Aquest fet va fer recaure a Liz en els problemes d’alcoholisme, duent-la directament a la cínica de desintoxicació on conegué a l’obrer de la construcció Larry Fortensky, el qual tingué cura de les qüestions de bricolatge (imagino) durant el període de 1991 a 1996, que correspongué al seu vuitè (i darrer –pel moment–) matrimoni.

Tota aquesta efervescent biografia amorosa de la Taylor podria dur a imaginar que havia de tenir un reflex en el seu “nidito de amor” de Flamingo, però, s’ha de dir que la seua presència, sola o acompanyada, ha estat molt escassa (o molt discreta).

Lynda Carter fou l’actriu protagonista de la sèrie de TV “La Mujer Maravilla” (Wonder Woman); un autèntic èxit a finals de la dècada dels 70 del segle passat. La qüestió és que la wonder woman té una wonder house a Flamingo.

Can Taylor.

 Wonder Woman (70's) vs. Linda Carter (ara).

Linaza

Una beguda tica tradicional remarcable és la “linaza”, que és una mena de suc de llavors de lli.

A banda de l’ús tèxtil de la tija del lli, les seues llavors són molt apreciades nutricionalment per les seus propietats antioxidants, protectores del cor, antitrombogèniques, reguladores del nivell de colesterol, anticancerígenes, digestives, antireumàtiques, antiartrítiques i antiartròsiques.

La qüestió és que en alguns restaurants és possible acompanyar l’àpat amb una “linaza”, que pot preparar-se de la següent forma.

Ingredients: 1/2 tassa de llavors de lli (disponibles en totes les botigues Santiveri i altres establiments dietètics), 3 llimones , 2 litres d’aigua i 4 cullerades de sucre (o més depenent de la dolçor que es vulgui aconseguir).

Procediment: faci bullir l’aigua amb les llavors durant mitja hora (opcionalment també pot deixar les llavors en remull amb l’aigua la nit anterior), coli el líquid resultant i barregi’l amb el suc de les llimones endolcit amb el sucre.

El resultat és un deliciós suc translúcid, amb una textura a mig camí entre una gelatina i un líquid, que es serveix fresc.

Beguda de Linaza vermellosa (també n'hi ha de blanca).

 Llavors de lli per elaborar "linaza".

Casey way of life

Els apartaments massai de Flamingo han estat l’epicentre del viatge i el punt de trobada amb memorables companys de viatge, un d’ells és lo Casey, un paio d’Oklahoma City, amb interessos diversos a Costa Rica.

Lo Casey atén regularment als seus interessos i té una especial cura en conrear les amistats de “tiquícia”. En Josep Pla distingia entre amics, coneguts i saludats. Bé dons lo Casey és un amic de debò. Un amic capaç de viatjar d’Oklahoma a San José quan perillava la salut de l’amic comú i amfitrió de tots, l’amo dels apartaments. Ja m’ho deia ma padrina: “on es coneix l’amic és a la presó i al llit”.

Un altre dels interessos de lo Casey ha estat un amor per una xicota de Grecia (Alajuela), que estava en vies de frustrar-se, per l’interès interessat d’ella (un clàssic en les ruptures de les parelles mixtes entre “gringos” i “tiques”).

Però, per damunt de tot, lo Casey és un paio tremendament generós. Un d’aquells paios que va per la vida amb molt poca protecció i sense cuirassa, fins i tot, amb un punt d’ingenuïtat (com tants ciutadans dels EEUUA), que el fa adorable.

Lo Casey té una dieta sòlida variada (amb una certa propensió a la pizza), però, tremendament estricta en quant a la líquida, ja que en el sagrat temple del seu cos només hi entra el líquid provenint d’una sàvia la barreja de gel, cocacola (ni parlar-ne d’altres versions refresc de cola) i whisky canadenc Crown Royal (ni parlar-ne d’altres marques), que ell mateix s’ administra i elabora en tot moment; rebaixat quan es lleva (no necessàriament al matí) i gradualment més carregat fins al moment d’anar-se’n a jeure (sempre ben entrada la nit).

Les limitacions que imposa una dieta líquida tant estricta precisen d’una curosa logística que lo Casey té perfectament rodada. Lo Casey sempre inclou en el seu equipatge un vas/gelera d’alumini que paga la pena descriure, tot i que és d’ús comú en altres zones tropicals.

El vas/gelera té un cos d’alumini cònic, la base del qual en prolonga en forma de cilindre, de diàmetre just per a poder-se ajustar als complements dels vehicles utilitzats per a subjectar llaunes de beure. El conjunt incorpora una tapa de plàstic negre que tanca hermèticament el vas. A la vegada, la tapa incorpora una petita peça mòbil incrustada sobre unes guies en la pròpia superfície de la tapa, que en desplaçar-la horitzontalment obre o tanca una petita obertura, en la qual s’insereix una canyeta per la qual es xucla el contingut del vas.

El gel i la cocacola són fàcilment localitzables en molts lloc del nostre planeta, i Costa Rica no és una excepció en aquest sentit. En quan al whisky Crown Royal, lo Casey l’aconsegueix en les botigues “duty free” del aeroport de San José, i en compra una quantitat suficient per a la seua estada.

Una de les característiques del whisky Crown Royal és una melositat increïblement propera al rom, una altra és el saquet de vellut blau marí que serveix d’elegant embolcall de l’ampolla. Un dels gestos de més sincera amistat que pot practicar lo Casey és obsequiar-te amb un saquet de whisky Crown Royal. En el moment de lliurar-te’l, et fa saber de les múltiples utilitats del saquet, per exemple, de contenidor de roba bruta en la maleta, gràcies a la tanca amb cordills que incorpora, es poden endreçar perfectament calzes i calçotets.

En resum, lo Casey és un extraordinari company diürn i nocturn. Amb ell, i el seu vas/glacera, es pot anar a tot arreu.

El whisky Crown Royal i la seua bossa de vellut blava.

 Crown Royal amb CocaCola, la combinació idònia pel Casey.

 La bossa del Crown Royal i les seues múltiples utilitats, en aquest cas com a porta-iPod.

 Vas/gelera amb base incrustable en els posavasos dels vehicles.

 Wayne Coyne dels Flaimg Lips interpretant "Do you realize" en el "Oklahoma Centennial Spectacular" d'Oklahoma City, la seua (i del Casey) citat natal.

La capital de Costa Rica és Flamingo, i la capital de Flamingo són els apartaments massai

En la introducció d’aquest relat es citava el “viatge frustrat” de Josep Pla i l’anhel per la “vida lliure” que l’autor arriba a situar geogràficament.

...Palafrugell té per capital del seu esperit a el barri de la Tarongeta; el barri de la Tarongeta té per capital somiada Tamariu, i Tamariu té una síntesi última, que és Aigua-xellida... però per a comprendre aquests misteris s’ha d’haver nascut, potser en el país del peix fregit.

Són, avui per avui, Tamariu i Aigua-xellida llocs on poder dur la vida lliure a la que es referia en Pla? No ho sé pas, potser sí. En qualsevol cas, Costa Rica té per capital del seu esperit nombroses zones amb una natura en estat de llibertat (vigilada, però, llibertat al cap i l’afí). La capital somiada de la vida en llibertat a Costa Rica és Flamingo, i els apartaments massai són la seua síntesi última per un grapat d’afortunats.

Els apartaments massai són una illa solitària per a nàufrags vocacionals, un refugi segur per a fugitius, una escala inesperada per a nòmades i, en el pitjor dels casos, una platja idíl·lica per a sedentaris. Els amos dels apartaments (J&S), els residents estables i els hostes fortuïts, s’arrepleguen atrets per l’estrany magnetisme que emet aquesta mena de llocs, on hom té la certesa d’encaixar amb tothom i amb tot: homes, bèsties i natura. Però per a comprendre aquests misteris s’ha d’haver anat als apartaments massai de Flamingo.

apartaments massai...

... l'epicentre del viatge.

Escapar dels apartaments massai (i): Granada

Si l’hoste dels apartaments massai aconsegueix vèncer la força centrípeta que l’atreu irremeiablement a Flamingo i evita transmutar-se en resident estable, pot escapar-se a la Granada de Nicaragua.

Hi ha dos vies per a arribar a Granada; una èpica i amfíbia, a través del llac Nicaragua (que requereix d’una planificació exhaustiva com aquesta); i una altra de prosaica i terrestre, mitjançant les comunicacions internacionals de les companyies d’autobusosCENTRALLINE, TRANSNICA i TICABUS (que poden reservar-se amb poc dies d’anticipació a l’hotel Gunacaste).

En qualsevol cas, la ruta de Costa Rica a Nicaragua no té pèrdua, s’ha de seguir la pista dels volcans disposats en línia, de manera que en qualsevol punt del recorregut sempre estarem a l’ombra d’un d’ells. Així, si prenem com referència l’Arenal (gran activitat), i seguim camí en direcció nord, trobarem els següents volcans: Tenorio (lleu activitat), Miravalles (moderada activitat), Rincón de la Vieja (moderada activitat), Santa Maria (extingit), Cacao (extingit) i Orosí (extingit). I ja en territori nicaragüenc, continua la cadena de volcans centreamericans, ara elevats sobre el llac Nicaragua, amb els dos de la illa Ometepe: el Maderas (extingit) i el Concepción (actiu); el Zapatera (extingit) en la illa del mateix nom; i el Mombacho (extingit), als peus de la ciutat de Granada i en la riba nord del llac Nicaragua.

«El tren iba rodando sobre sus rieles. Era

en los días de mi dorada primavera

y era en mi Nicaragua natal.

De pronto, entre las copas de los árboles, vi

un cono gigantesco, «calvo y desnudo», y

lleno de antiguo orgullo triunfal.» [ + ]

Rubén Darío, El canto errante, Momotombo

I, per què les espanyols (o els romans) construïen ciutats imponents als peus dels volcans? Per què arriscar a terratrèmols i erupcions joies com l’Antigua de Guatemala, o aquesta Granada nicaragüenca, o aquella Pompeia romana? El filòsof Nietzsche respongué aquesta qüestió mitjançant un suggeriment urbanístic:

El secret per a recollir l’existència més fecunda i el més gran plaer a la vida és viure perillosament. Construïu les vostres ciutats a prop del Vesubi!.

Tant si es dóna per bona la teoria de Nietzsche, com si no, el visitat de Granada conclourà que és una ciutat plaent, romàntica, relaxada i despreocupada de qualsevol mena de perill que pugui venir del veí volcà Mombacho (extingit), o del més llunyà Masaya (actiu). Potser les amenaces sísmiques i vulcanològiques, que al 1972 van arrasar completament a Managua, no fan més que reforçar l’esperit de Granada.

La arquitectura de Granada afronta a les seues eventuals amenaces naturals amb valentia i sense cap tipus de cuirassa; res es fa en precari i tot amb el gust pel detall. Tot és homogeni, però tot és divers; tot es fa bé i bonic. De manera que la fotogènia de Granada no és tant una imatge concreta, com el resultat de la superposició de minúsculs detalls diferents. Tot és detall, però s’evita el “barroquisme orfebre” (aquest seria més el cas d’Oxaca a Mèxic, per exemple); i és que Granada és més una ciutat d’artesans que d’artistes. També són homogenis els colors, però en l’amplia diversitat de tota la gamma cromàtica dels pastels, evitant així les estridències. Tot apunta a que  Granada és conscient de tota la seua exuberància, i tement un càstig per resultar ofensiva a la natura, s’autoaplica permanents dosis de contenció i discreció, com a penitència preventiva.

Granada llueix en qualsevol racó, però cal examinar-ne dos detingudament.

La Casa de la Gran Francia, un edifici (avui hotel) del 1.524, que ha resistit vicissituds diverses, entre les quals cal ressenyar la follia dels filibusters, liderats pel més gran filibuster, William Walker, un ciutadà dels EEUUA amb pretensions imperials en el territori comprés entre Mèxic i Panamà, que al 1.856 arribà a autoproclamar-se President de Nicaragua breument, ja que immediatament fou vençut per l’exèrcit costarricenc, motiu pel qual manà incendiar la ciutat, sentenciant quan ja estava reduïda a cendres “Here was Granada”. L’actual bar de La Casa de la Gran Francia conserva restes evidents del seu anterior ús com a presó.

El convent de San Francisco dels monjos franciscans (vet aquí el nom) data de 1.529. En aquest convent predicà el frare Bartolomé de las Casas  Fou, al 1.835 fou la seu universitària fins a l’incendi del filibuster Walker. Avui el convent, reconstruït de nou al 1.867 i reformat des del 1.980, té especial importància pel seu ús com a museu dels impressionants ídols precolombins en pedra, descoberts en el segle XIX en la illa Zapatera.

No podem abandonar Granada sense citar breument algunes de les seus menges típiques. La proposta per un dinar lleuger és un “Quesillo” i un “Tiste”.

El “Quesillo” és originari de la regió de León, però pot trobar-se també a Granada (i a tota Nicaragua). La preparació del “Quesillo” és ‘fàcil’: en una “tortilla” de panís es posa una peça rectangular de formatge “palmito” (d’una textura propera al mató, però de gust més salat); aleshores s’ha de fer un embolcall en forma de con amb tot el conjunt, deixant la peça de formatge en el seu interior; seguidament es farceix el con (per la part superior) amb ceba picada (marinada prèviament amb vinagre de fruites), es posa tot el conjunt en una bossa de plàstic, i es banya la part superior del con amb un bon raig de crema de llet endolcida (amb llimona, canyella i altres espècies). Tot i que el “Quesillo” es menja ‘fàcilment’ (com si fos un entrepà), l’operació no està exempta de risc, i alego queda al descobert la utilitat de la bossa (recollir la crema que va regalimant).

Tiste és un batut fet amb pols de "Pinolillo" (una combinació de farina de cacau i panís), sucre, canyella , aigua freda i glaçons. La fantàstica beguda resultant es serveix en una “jícara” (un vas de fusta fet de l’escorça del fruit de la “güira”). Absolutament deliciós!

Per sopar s’hauria de localitzar alguna preparació del peix local més apreciat: el “guapote”. Per exemple, fregit (normalment sense arestes) i acompanyat amb salsa de tomàquets i cebes, arròs, “tostones” (plàtan mascle tallat a rodanxes i fregit) i una cervesa “La Victoria” o “Toña”.

Els autobusos de CentralLine o  TicaBus o TransNica, enllacen Liberia i Granada.

El volcà Mombacho vist des del campanar de l'església de la Merced a Granada.

Colors de Granada.

Ídol de la illa Zapatera.

Restaurant El Volcán amb les seues especialitats de "Quesillos" i "Tiste".

Guapote en el plat i ...

 ... no tant "guapote" en viu.

Escapar dels apartaments massai (ii): Tortugues

Seria imperdonable que hoste dels apartaments massai no s’escapés a veure desovar les tortugues en dos parcs naturals propers. Especialment imperdonable seria en el cas de les enormes tortugues Baula, que desoven en la Playa Grande de Tamarindo (a només 15 quilometres de carretera asfaltada des de Flamingo).

La tortuga Baula, la tortuga marina més grossa del món, té per costum desovar a Playa Grande entre els mesos d’octubre i març, sempre de nit, de manera que cada nit poden desovar en aquella zona de zero a dotze tortugues (o més).

El “Parque Nacional Marino de las Baulas de Guanacaste” té per missió la protecció de la fauna local, i en especial de les tortugues Baula, que estan en extrem perill d’extinció, per la qual cosa l’observació de les tortugues Baula es realitza, exclusivament, sota la supervisió del personal del parc. Durant l’època de desovament s’organitzen sortides nocturnes tutelades i limitades, per la qual cosa cal reservar plaça (quan abans millor) en la recepció del parc a Playa Grande (telèfons 653 04 70 o 653 22 33). Amb tot, ningú pot garantir l’observació de les tortugues Baula (les condicions del mar, de la sorra de la platja i de la meteorologia tenen molta importància), per la qual cosa els hostes dels apartaments massai es beneficien de la curta distància a Playa Grande, i poden fer diversos intents d’observació (naltres vam haver de fer-ne dos).

El protocol d’observació precisa de reserva prèvia (ja s’ha dit), i de la presència dels interessats a l’hora de la marea baixa (sobre les 21 hores) en la recepció del parc de Playa Grande. Mentre els visitants completen els tràmits administratius (paguen l’entrada) i visionen un vídeo explicatiu sobre les normes d’observació de les tortugues Baula, uns expedicionaris del parc marxen a la platja en busca de tortugues. L’espera pot ser llarga (d’unes dues hores), però, pot aprofitar-se per sopar menjar típic “tico” que l’associació veïnal de Tamarindo posa a disposició dels visitants.

Si els expedicionaris parc aconsegueixen localitzar tortugues (això és, si les bèsties decideixen desovar), ràpidament s’organitzen els grups d’observació i es procedeix. L’observació, sempre guiada, consisteix en un desplaçament motoritzat fins a la zona d’observació (Playa Grande és molt llarga) i un altre a peu fins al lloc exacte de desovament. Les normes del parc prohibeixen l’observació de les tortugues mentre surten de l’aigua (en aquest moment la presència humana podria fer-les avortar), i comença quan la bèstia comença a cavar el cau, desova i enterra el niu (durant aquest temps la tortuga entra en una mena d’estat d’inconsciència). Els grups retornen justa abans de que la tortuga retorni al mar, ja que l’observació d’aquesta fase també està prohibida.

La visita, tant si l’observació ha estat un èxit com un fracàs, acaba amb la marea alta, sobre la mitja nit.

L’observació de tortugues en “El Refugio de Vida Silvestre Ostional” precisa d’un desplaçament de 100 quilòmetres (unes 3 hores) amb vehicle tot terreny per camins de terra fins a Ostional. El punt culminant d’aquest trajecte és la travessia del riu (en aquest moment s’ha activar la tracció total del vehicle), que hi ha poc abans d’arribar a Ostional.

En les platges d’Ostional (juntament amb platja Nancite en el “Parque Nacional Santa Rosa”) té el lloc de desovament massiu de les tortugues Lora. Aquestes bèsties tenen per costum desovar a milers (el fenomen s’anomena “arribada” o “flota”), durant unes nits determinades de (quasi) cada mes.

La qüestió és: quan es produeix el desovament massiu de les tortugues Lora?. La resposta a aquesta pregunta és que la probabilitat màxima es dóna entre els mesos de juliol i novembre –amb un pic entre agost i setembre–. Però encertar les nits exactes (solen ser una o dues) és una ciència reservada als nadius d’Ostional. Per la qual cosa, és indispensable telefonar a les oficines del parc (telèfons 682 04 00 i 682 04 37) per informar-se sobre les perspectives de “flota” o “arribada”.

Les condicions necessàries, però no suficients, per a que es produeixi la “flota” o “arribada” són: una marea adequada, una climatologia adequada, i l’absència de naixement de tortugues. Aquesta última circumstància sembla ser la condició principal per iniciar o ajornar el desovament massiu. Sembla com si les bèsties apliquessin el principi elemental d’ingrés als llocs públics: “deixeu sortir abans d’entrar”.

L’observació nocturna, ja sigui massiva en forma de “flota”, o discrecional en forma del goteig previ a gran “flota”; precisa de la supervisió del personal del parc. Per la qual cosa, el visitant ha de personar-se en les oficines i reservar plaça.

L’observació diürna de l’activitat de platja és lliure, inclòs el naixement de les petites tortugues i el seu camí de la platja al mar, que resulta de fonamental importància, ja que el recordaran i el desfaran quan siguin adultes i tornin al mateix lloc per desovar. Vet aquí el segon manament de les tortugues Lora: “pariràs al mateix lloc on vas néixer”.

Tot el cicle vital de les tortugues Lora en les platges d’Ostional està tutelat pels nadius d’aquesta vila, que actuen com agents del parc i tenen cura d’espantar les bèsties oportunistes (gossos, aus i humans) que volen prendre els ous o capturar les cries, s’encarreguen de dur els ous a llocs d’encovament segurs, i protegeixen a les tortugues durant el desovament. Així, la gent d’Ostional està totalment involucrada en la protecció de les tortuges i del seu medi, i tenen el privilegi de recollir els primers ous de cada “flota” (que de tota manera quedarien xafats per les successives onades de tortugues) per a comercialitzar-los com a “bocas” (tapes) en tot el país.

Tortuga Baula començant a cavar el niu on desovarà.

Detall del desovament.

Tortuga Baula colgant el niu.

Rastre del retorn al mar.

Una cria de tortuga Baula en el curt camí de Playa Grande al Oceà Pacífic. Tot i que l'operació pot semblar trivial, la bèstia recordarà aquest lloc per a retornar-hi com adulta en els seus desovaments.

 Travessia del riu Ostional.

 Arribada o Flota en la platja d'Ostional.

 Moment del naixement d'unes cries de tortuga Lora.

Les bèties dels apartaments massai

Els apartaments estan habitats per bèsties diverses, que tenen igual consideració i dignitat als hostes humans (això és molt important a can massai).

La gossa Luna viu amb les amos dels apartaments, tot i ser de l’amo del supermercat, i posseeix les qualitats paradigmàtiques de la catalanitat: seny, rauxa i interès mercantil.

La Luna té aquell posat melancònic dels pastors alemanys que semblen comprendre-ho tot. La Luna pot seguir la conversa dels humans amb total atenció mentre jeu als peus d’algú, amb aquella actitud de qui ha escoltat pacientment i està a punt de prendre la paraula per a dir l’ocurrència més enginyosa de la nit (alguna nit ho farà).

La Luna és d’aquella mena de cans que sempre estan alerta per sumar-se a qualsevol temptativa d’anar en cotxe a qualsevol lloc, detectant qualsevol gestualitat que delati un imminent desplaçament motoritzat. Aleshores és quan la gossa deixa anar la seua quota de rauxa, entrant en un estat d’excitació que la fa mossegar, botar, recargolar-se i convulsionar-se (penseu el Chiquito de la Calzada a quatre potes), fins que entra al vehicle. Si el destí del desplaçament motoritzat és la platja, l’excitació de la gossa pot prendre proporcions majúscules, sortint com un toro en direcció al mar.

La Luna és l’enveja les caixeres del supermercat massai, que l’anomenen “l’hereva”. I és que la gossa es passeja altiva pel supermercat, sabent que és la única femella a la que en P., l’amo de l’establiment, ha atorgat autoritat. La gossa adopta l’actitud pròpia de qui vigila pel seu propi negoci amb el convenciment de que “la pela és la pela”, i no dubta en exhibir-se desafiant davant les caixeres, marcant el territori i donant un clar missatge subliminal: “el supermercat és meu, harpies!”.

El lloro Pollo té el do de la paraula, però no tant en el sentit de l’oratòria clàssica, com del monòleg humorístic i del carrinclonisme més lleidatà. De fet, el lloro Pollo no només parla, també canta “la cucaracha” i l’himne del Barça (complert), alternant aquest repertori amb gags, onomatopeies i recursos propis dels grans artistes. Gràcies al recurs de la imitació és capaç d’imprimir a la seua veu diferents registres corresponents a altres tants humans que li han servit de model, només flaqueja al intentar reproduir les converses entre diverses persones, aleshores la bèstia emet un discurs confús (a l’estil de l’Antonio Ozores al “Un, dos, tres”) amb retalls aleatoris de tot el seu repertori, per exemple, comença cantant l’himne del Barça, l’abandona per tossir (“cof, cof, cof!”), diu “comerrr, comerrr”, riu (“ohhh, ohhh, ohhh!”), simula el xivarri de diverses persones parlant alhora (“bla, bla, bla”), i escapa d’aquest diàleg boig amb un xiscle alliberador (“haaahhh!”) que el retorna a la seua condició de lloro.

Al lloro Pollo, que normalment viu en una espaiosa gàbia, se l’allibera cada nit en l’habitació del amos dels apartaments massai. Durant la foscor la bèstia dorm plàcidament, però, a l’alba comença a xisclar i demanar “comerrr, comerrr”, fins que els seus amos es desperten. Aleshores la bèstia, encara en llibertat, desplega les seves habilitats psicomotrius, entre les qual cal destacar els petits vols als caps de les persones, picar amb el bec les vores de la roba i passar els fulls de les revistes amb el bec.

El lloro Pollo coneix a les persones i els hi pot adequar un missatge personalitzat. En Pollo crida pel seu nom (Janette) a una de les persones que tenen cura dels apartaments, i en la qual també recau l’alimentació de les bèsties. De manera quan en Pollo veu arribar-la cada matí, li crida “Janette, comerrr, comerrr!” (aquest lloro és un autèntic fartana).

El guacamai keo Ken Ro-Ro viu en una gàbia comunitària amb dues iguanes autistes, l’esquirol hiperactiu Pepet (que té una tendència natural a la fuga) i una parella de periquitos d’amor (sempre al seu rotllo en una eternament lluna de mel). Keo Ken Ro-Ro no parla, de fet, hom diria que desaprova la incontinència verbal del lloro Pollo (de vegades se’l mira amb cara de pensar “no callarà, no!”). Keo Ken Ro-Ro també té estones de llibertat a l’entorn de la piscina, mentre els seus amos es banyen o prenen el sol, que aprofita per treure les tapes dels registres de la depuradora, les petites peces plàstic que tapen els tubs de les gandules, i per a fer la manicura (li agrada repelar amb el bec les ungles i els dits) a qualsevol que tregui les mans de la piscina.

Però quan Keo Ken Ro-Ro gaudeix de la llibertat de debò és en l’apartament dels seus amos, mentre el seu rival Pollo està engarjolat. En aquestes condicions, Keo ken Ro-Ro s’exhibeix com les models a les passarel·les: caminant ben tibat i amb la seua imponent cua estesa; i intercalant petites aturades en les quals aixeca una poteta, tomba el cap i fa l’ullet. Tot plegat com si volgués dir “aquella cotorra parlarà tant com vulgueu, però mai tindrà el meu glamour”.

Totes les bèsties d’apartaments massai són membres de la família de ple dret, i els seus amos els estimen d’una forma incondicional, i gual que les mares estimen als fills. J&S donarien, sense dubtar-ho, un braç i la pròpia vida per les bèsties (compte, això últim no és una metàfora).

La gossa Luna en un dels seus típics "posados" a platja Flamingo.

El lloro Pollo capturat durant una de les seues interpretacions de l'himne del Barça, visible en el YouTube. 

Keo Ken Ro-Ro en plena tasca (diària) de destapament de les caixes de la purificaroda de la piscina dels apartaments massai.

De Flamingo a San José, via Arenal

En la darrera etapa abans del retorn van vam ser hostes del Arenal Observatory Lodge, en el propi recinte del “Parque Nacional Volcán Arenal”.

El “Parque Nacional Volcán Arenal” i la “Reserva del Bosque Nuboso de Monteverde” configuren el “Área de Conservación Arenal”, un sistema de boscs nuvolosos, humits i sempre humits, dominats per unes condicions atmosfèriques d’extrema humitat (pluja i boira) que tendeixen a amagar la seua principal atracció: el volcà Arenal.

Per tant, és probable que l’immens volcà Arenal, amb la seua perfecta silueta cònica (aquella que totes les criatures del món hem dibuixat en la nostra infància), s’oculti darrera la boira i els núvols, però, tot i això sempre es percebrà la seua inquietant presència, en forma d’explosions, erupcions, fums, moviments sísmics, colades i altres fenòmens propis de la vulcanologia.

En aquest sentit, l’experiència de dormir a la seua falda produeix una sensació contradictòria: d’inquietud i de relaxació. D’inquietud per les evidents amenaces dels seus brams i vòmits, i alhora, d’immensa relaxació per l’efecte “llar de foc” de la seua descomunal caldera. Unes sensacions ancestrals que t’alerten i t’acaronen per igual.

La potència de l'Arenal.

Passant per San Ramon i passant –involuntàriament– de José Figueres Ferrer

No es pot dir que conegui la ciutat de San Ramon, de fet, només l’hem vorejat fugaçment al resseguir la carretera interamericana de San José a Flamingo; i l’hem travessat, de nord a sud, retornant del volcà Arenal a San José. En aquesta segona ocasió, intercalant tres aturades en tres llibreries diferents; en un intent desesperat de trobar un exemplar de “La isla de los hombres solos” de José León Sánchez.

Quan cercava el rastre de José León Sánchez no era conscient d’haver estat a unes poques passes del Centro Cultural e Histórico José Figueres Ferrer, que ret homenatge a aquest eminent prohom fill de la vila de San Ramon. Sí que era conscient de que José Figures Ferrer fou el més mític President de la República, però, tot i saber de la seua procedència catalana, desconeixia el seu origen tarragonès per part de mare i lleidatà per part de pare.

El matrimoni integrat per Mariano Figueres Forges (metge natural de la vila d’Os de Balaguer) i Francisca Ferrer Minguella (mestra filla de la ciutat de Reus), emigrà a San Ramón (Alajuela, Costa Rica), lloc on naixé el seu fill, José Figueres Ferrer (1906 – 1990).

José Figures Ferrer esdevingué una figura clau de l’historia contemporània de Costa Rica, encapçalant al 1948 el “Movimiento Revolucionario de Liberación Nacional”, amb el qual aconseguí consumar la seua revolució, passant a presidir la “Junta Fundadora de la Segunda República”, que instaurà un nou ordre polític fonamentat en la democràcia, la igualtat, la solidaritat i el desenvolupament social. José Figueres Ferrer conclogué al 1949 la intensa fase fundacional de la Segona República, convocant eleccions a la presidència i abandonant el poder, però, enduent-se com actiu múltiples reformes, entre les quals destaca l’aboliment de l’exèrcit.

José Figueres Ferrer fundà al 1951 el partit “Liberación Nacional”, amb el qual fou elegit President de la República en els períodes 1953-1958 i 1970-1974. En cadascun d’aquests períodes, el President de la República de Costa Rica viatjà a Reus i Os de Balaguer (també a Madrid, Lleida, Balaguer i Barcelona). Un tercer viatge (no oficial) a Barcelona es produí el 13 de setembre de 1985, amb motiu del premi “Catalunya enfora”, que rebé de mans del President de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol i Solé.

Com a homenatge a José Figueres Ferrer, intentant fer penitència pels nostres imperdonables oblits i desconeixements al travessar San Ramon, aportem uns petits rastres de la visita de José Figures Ferrer a terres de Lleida el 9 de novembre de 1956, durant el seu primer mandat presidencial.

«La Vanguardia Española, 10 de novembre de 1965, pàgina 19.

En Os de Balaguer

El vecindario hizo objeto a los visitantes de un cariñoso recibimiento

Lérida, 9. – A las seis de la tarde procedente de Igualada, donde había almorzado llegó al pueblo de esta provincia, Os de Balaguer, el Presidente de la República de Costa Rica, don José Figueres Ferrer, acompañado del embajador de España en este país, señor Urbina; del gobernador civil de Lérida, don Alberto Fernández Galar, que con el presidente de la Diputación, don Víctor Hellín y otras autoridades provinciales, había acudido a saludarle a los límites de la provincia. En os de Balaguer, era esperado el señor Figures por el obispo de la diócesis doctor don Aurelio del Pino Gómez y autoridades locales. El pueblo aprecia profusamente engalanado habiéndose echado las campanas al vuelo en entrar el Presidente de la República costarricense en su casco urbano. Todo el vecindario se hallaba en la calle, encontrándose entre el mismo numerosas personas que conocieron y trataron los padres y abuelos del señor Figueres, produciéndose escenas de gran afecto y cariño por parte del vecindario.

El Presidente Figueres hijo adoptivo de la villa

Inmediatamente después de su llegada tuvo lugar un tedéum en la iglesia parroquial entonado por la Schola Cantorum del cercano noviciado de los HH. Maristas de las Avellanas. Después el presidente señor Figueres y las autoridades provinciales y locales, se trasladaron al edificio que ocupaban las escuelas nacionales, donde como maestros vivieron sus abuelos y nació su padre, desarrollándose escenas de gran emoción, recorriendo las distintas dependencias el señor Figures Ferrer hondamente impresionado. Finalmente se celebró un acto en el Ayuntamiento en el curso del cual le fue entregado al señor Figures Ferrer el título de hijo adoptivo de Os de Balaguer. El señor Figures dirigió al vecindario una palabras en catalán en tono íntimo y familiar, dando gritos de «¡Visca Os de Balaguer y España». Entre grandes muestras de afecto y cariño abandonó el pueblo del cual, a partir de hoy es vecino.

Recepción en el Ayuntamiento de Balaguer

A su paso por Balaguer se detuvo unos momentos para viistar el santo Cristo, siendo recibido a la entrada del Santuario por el obispo de Seo de Urgel, doctor Iglesias Navarri. Seguidamente se celebró una recepción en el Ayuntamiento, en el curso del cual el Presidente de Costa Rica firmó en el famoso Libro Verde. Desde el balcón del Ayuntamiento pronunció unas palabras exaltando las virtudes de la unidad española, que no están exentas de la valiosa variedad de las numerosas regiones que la componen y que, como dentro de una misma alma, poseen peculiaridades propias.

El pueblo de Balaguer prodigó sus aplausos al terminar sus palabras el señor Figueres, que también inauguró oficialmente la nueva central automática telefónica de la comarca.

En Lérida huéspedes de honor del gobernador civil

A las nueve y media de la noche llegó a Lérida el Presidente de Costa Rica, descansando unos momentos en el Gobierno Civil. Después y a pie se dirigió al palacio de la Pahería, entres constantes muestras de afecto del vecindario. En el ayuntamiento fue obsequiado con un concierto y un festival de danzas regionales por el grupo de «Educación y Descansos» y al final del cual se le hizo entrega de unos escogidos frutos del país, sirviéndose al final un vino español.

El señor Figueres, que hoy saldrá con dirección a Tarragona y Reus, es huésped del gobernador civil de la provincia, don Alberto Fernández Galar- - Cifra.

La Mañana de 10 de novembre de 1956.

A primeras horas de la tarde las autoridades leridanas entre las que figuraban el gobernador civil y el jefe del movimiento, camarada Fernández Galar, el presidente de la Diputación, Sr. Hellín Sol, y el gobernador militar, Sr, Moreno Muñoz, recibieron al Presidente de Costa Rica, don José Figueres Ferrer… se dirigió luego al Ayuntamiento, se asomó al balcón y este se dirigió al Pueblo en lengua vernácula, y dijo que había llegado allí con el deber espiritual y cristiano de honrar padre y madre…»

Durant l’acte celebrat en la Paeria de Lleida, l’escultor Leandre Cristòfol obsequià a Don Pepe amb un crist tallat en fusta de boix de la serra de la Guineu d’Os de Balaguer, amb la inscripció “Al Sr. President de la República de Costa Rica amb tot l’afecte d’un fill d’Os de Balaguer”.

Imatges de "La Vanguardia" de 10 de novembre de 1956, corresponents a la primera visita del President Figueres.

 José Figueres Ferrer passejant pel "Poble Español" de Barcelona.

Encara en el "Poble Español" i acompanyat de la seua muller, Karen Olsen, s'interessa per l'artesania.

 Karen Olsen i José Figueres Ferre en la Catedral de Barcelona.

El matrimoni Figueres visitant les excavacions del carrer Comtes de Barcelona.

Imatge de "La Vanguardia" de 29 d'abril de 1970, corresponents a la segona visita del President Figueres.

Don Pepe unint-se a les figures del Monument a la Sardana de Barcelona.

OUTRO

Sempre que planifico un viatge (avui aquí, demà allà, demà passat més enllà , ...) intento refrenar-me pensant en aquell acudit del gran Miguel Gila, que compto (amb menys gràcia) de memòria:

«Em vaig apuntar a un viatge d’una setmana en autobús per França, Itàlia, Àustria, Suïssa, Alemanya, els països baixos i Dinamarca. Resulta que el dijous, a l’altura de Bèlgica vaig demanar una parada per a poder pixar, a la qual cosa va respondre el guia “això està previst a Luxemburg”».

Efectivament, volem veure-ho tot en els pocs dies dels que disposem, i només tenim una fugaç i irreal impressió. Però, amb el temps aconseguim alentir la marxa i visitar allò que més interessa i pel que més t’has preparat. I te’n adones que si redueixes l’escala, canviant el mapa del país pel de la comarca, el viatge és igualment gratificant i les descobertes igualment interessants. Efectivament, és una qüestió d’escala; les grans fites dels grans viatges són inoblidables, però, també ho pot ser la vida quotidiana, vista des del punt de vista del “localista cosmopolita”.

En aquesta ocasió, i per raons diverses, el viatge a Costa Rica ha estat el viatge a Flamingo, i ha estat un bon viatge.

"LA HISTORIA DE MI VIDA" - Monòleg de Miguel Gila (1919-2001).

"Les voy a contar a ustedes la historia de mi vida, que es de mucha pena. Así que si hay algún enfermo del corazón que se tape los oídos.

Yo tenía que haber nacido en diciembre, pero no me habían terminao el abrigo y me estuve esperando pa' nacer en agosto, con todo el calor.

Y nací, no estaba mi mamá en casa, había salido a pedir perejil a una vecina, y yo nací solo. Y bajé a decírselo a la portera..."

^

.: jim_plus@telefonica.net :.