.: Granada :: 8, 9, 10 i 11 de desembre de 2005 :.

INTRO

Les expectatives de Granada són altíssimes...

“Quien no ha vista Granada, no ha visto nada”

“Granada, tierra soñada por mí / mi cantar se vuelve gitano /cuando es para tí.
...
Granada, / Manola cantada en coplas preciosas / no tengo otra cosa que darte / que un ramo de rosas, / de rosas de suave fragancia / que le dieran marco / a la Virgen Morena.
Granada, / tu tierra está llena / de lindas mujeres / de sangre y de sol.”, lletra de la cançó Granada d’Agustín Lara.

“Dale limosna, mujer, que no hay en la vida nada como la pena de ser ciego en Granada”, Francisco Alarcón de Icaza.

Aquestes referències (i moltes altres que apareixeran en el text) ressonen com l’afinament previ a un concert d’una filharmònica. I en el fons de tot aquest caos mental hi ha el “típic temor” previ a la primera visita dels llocs coneguts (per fotos, text, pel·lícules, tv, ...), però, no visitats; el pànic a que el lloc idíl·lic es torni decepció. Estem preparats, és el moment d’entrar a Granada.

Granada ve de magrana?

Richard Ford diu: "El nombre de Granada es una corrupción de Karnattah, la antigua ciudad de origen fenicio. El prefijo car se presenta en muchas ciudades construidas sobre enminencias, por ejemplo: Cartago, Carteia, Carmona, Cartama. Nata ha sido interpretado por alguno como extranjero, o sea la «ciudad del extranjero», de los «peregrinos», y por otros como el nombre de la diosa local."

Gypsies de Graná

Les gitanes són part de tòpic més típic de Graná. Al voltant de la catedral i en l’Alhambra, ofereixen als turistes branquetes de romaní com auguri de bona fortuna. Si el turista segueix el joc (accepta el romaní), s’ofereixen a llegir el futur en les línies de la palma de la mà i, acte seguit, demanen diners pels seus serveis. Si el turista rebutja el joc, també demanen diners per fer un cafè. Tot amb aquella gràcia gitana.

J.A. m’informa que fa un temps que els poders públic andalusos van promoure el projecte EUROROMI (finançat al 75% per la UE) per a la integració laboral de les dones gitanes, mitjançant diversos plans de formació. Un dels resultats d’aquestes accions ha estat la capacitació de les gitanes en l’ús de l’anglès, de manera que ara es poden dirigir als “guiris” en la seua llegua, però, sense renunciar al seu accent característic:

Gypsy: Ayyyy Mister, taque dis Romero!
Tourist: No!
Gypsy: Ayyyyyyy desaborio! De romero is for gú lac.
Tourist: No!
Gypsy: Ayyyyyyyyyy, Mister, gimi somsin!

Gimi somsin, Mister!

Gimi somsin, España!

La convivència entre musulmans i cristians de Granada

Es nota perfectament, a Granada hi ha una convivència sana i franca entre musulmans i cristians. Hi ha restaurants i “teterías” (salons de té decorats al mode oriental) regentats per musulmans, als que acudeix (en massa) el públic cristià.

A Granada es possible que la mateixa conductora d’autobús que t’indica (en castellà) quina és la parada del Mirador de San Nicolás, conversi (en àrab) amb una noia musulmana.

A Granada hi ha carrers sencers que emulen els zocos, amb botigues atapeïdes d’objectes útils i inútils. En aquest sentit, Granada és una mena d’orient inofensiu. Però, a banda de zocos per turistes, els comerços musulmans també han conquerit la franja de botigues de “tot a 1€”, que a casa nostra regenten els xinos. El que passa és que a Granada, aquesta mena d’establiments no són tant opacs com els nostres xinos, els “tot a 1€” musulmans s’assemblen més al comerç de barri.

Fa la impressió que Granada té els mecanismes de convivència (entre musulmans i cristians) establerts (potser heretats?) de fa molt temps (potser segles?).

La Tetería, un local genuinament granadí.

 l'Alcaicería, l'antic Zoco.

Cabra del Santo Cristo

Vam anar (G., M. i J. –jo-) a Cabra del Santo Cristo (www.cabradelsantocristo.com) per trobar-nos amb J. A., i sopar al Restaurant Casa Herminia, immers en les seues “Jornadas Gastronómicas sabor y Tradición” (enguany les quintes). Tot i pertànyer a la província de Jaen, Cabra del Santo Cristo està en l’òrbita de Granada, però, definitivament allunyada (o aïllada) de tot arreu. Allà, a Cabra del Santo Cristo, vam conèixer el cercle d’amistat de J.A.: el cuiner Alberto Fernández, la seua mare Herminia i el cambrer; la perruquera, el seu home i el seu fill (hiperactiu); i un regidor de l’ajuntament. Tots vam sopar el menú de ca l’Herminia (andrajos, caça, migas i papijotes), amb molts altres comensals, entre els quals destacava la taula dels il·lustres (el mossèn i representació de les famílies més poderoses); una mena de relíquia del “señorito andaluz way of life”.

G., que visita molt sovint Cabra del Santo Cristo, comenta que la vida quotidiana dels cabrencs pot resultar opressiva fins a l’hostilitat: les veïnes són implacables en el control social (què fa qui); els parroquians dels bars poden ser cruels i insolents en el seu tracte; i la por al “què diran” condiciona el comportament dels vilatans. En aquest sentit, la perruqueria, el restaurant de ca l’Herminia, o el Gimnàs que regenta J.A., són com una mena d’oasis en aquesta part de l’Andalusia profunda. Resulta impossible no pensar en els paral·lelismes amb “La casa de Bernarda Alba” o “Yerma”, i en l’heroica resistència de J. A., de la perruquera, de la gent de ca l’Herminia, i del propi G.

V Jornadas Gastronómicas, Sabor y Tracición a Casa Hermína.

L’Església de Nuestra Señora de la Expectación y Santuario del Santísimo Cristo de Burgos, segles XVII-XVIII.

L’Alhambra vs La Suda

L’Alhambra es aclaparant. L’entusiasme pel mon musulmà ens ha dut a resseguir uns quants llocs per uns quants països, i l’Alhambra és una resta esplendorosa, difícilment comparable a res del que hem vist.

A banda de l’interès artístic, l’Alhambra és un recordatori imponent dels orígens de tota la península, com també ho és, en l’àmbit lleidatà, la Suda, o uns quants topònims del Segrià (Albagés, Albatàrrec, Albesa, Albi, Alcanó, Alcarràs, Alcoletge, Alfarràs, Alfés, Algerri, Alguaire, Alins, Almacelles, Almatret, Almenar, Alòs de Balaguer, Alpicat). L’herència musulmana de la Nova Catalunya és evident en aquests (i altres) indicis, però, absolutament invisible en l’actualitat. És com si el nostre passat musulmà fos quelcom inconfessable, obscur i denigrant.

En aquest sentit, la paradoxa de que un dels monuments més reconeguts de l’Espanya Catòlica sigui “pre-hispànic” (l’Alhambra és anterior al fet fundacional de l’estat espanyol -la conquesta de Granada pels Reis Catòlics-) i musulmà; ha de resultar incòmode des del punt de vista de l’espanyolisme més ranci.

Lleida (Catalunya i bona part d’Espanya) té una coartada perfecta per a negar (o oblidar) el seu passat musulmà: no tenim recordatoris de la magnitud de l’Alhambra. La recuperació de la Festa de Moros i Cristians (www.miclleida.org), en commemoració de la reconquesta de la ciutat el 24 d'octubre de 1149, és l’excepció que confirma la regla de la nostra flaca memòria, ja que els “veritables símbols de catalanitat” són (majoritàriament) d’arrel cristiana. Curiosament, la recuperació de la Festa de Moros i Cristians coincideix amb la creació (al 1995) dels Castellers de Lleida (www.castellersdelleida.com), implantant la tradició dels castells (tot i ser totalment aliena a la ciutat) com a símbol de “catalanitat autèntica”. Potser això és indicatiu d’una mena de “trauma històric col·lectiu”; hem desenvolupat una mena de “defensa psicològica” que compensa la nostra amnèsia històrica selectiva (vers qualsevol rastre musulmà), amb els símbols de la catalanitat més estàndard (com les colles castelleres). D’alguna forma, el nostre subconscient col·lectiu associa “Moro = dolent” i “Cristià = bo” (tal i com postula Teresa Pàmies en les pàgines 58 i 59 del seu llibre “Busqueu-me a Granada”), mentre que l’herència Romana o Grega és (potser) la més altament considerada (no tenir-ne és un demèrit).

I com era la Larida Mora? Fos com fos, em nego somiar-la de forma diferent a la del “Llibre de la Frontera” (Proa Óssa Menor, Barcelona, 2000) de Jaume Pont.

El “Llibre de la Frontera” és una delícia, és una mena de gelosia per on observar la Larida que Jaume Pont imagina en forma d’«antologia de poemes, original o còpia, d’un tal Musa Ibn al-Tubbi, sobre els poetes del districte o amal àrab de la Lleida dels segles X, XI i XII. El recull, datat el 615 de l'hègira (1218), portava el títol de Kitab ("Llibre") i anava seguit de dos epígrafs, un en àrab que feia referència a la marca geogràfica del recull, al-Zugr ("La Frontera"), i un segon en llatí, probablement d'escriptura més tardana, que deia: Ocassi terrae. Poetae magni ingenii»; retrobada al 1983 pel professor Mohamed Omar Sumi «en una polsosa prestatgeria de la biblioteca de la Universitat d’al-Azhar –atzarosa coincidència?-» del Caire, al darrera d’un inventari andalusí de dolços i pastissos escrit en llatí vulgar titulat Docere et delectare; i traduïda (i publicada) per Jaume Pont. Tot plegat conforma l’univers poètic del “Llibre de la Frontera”, que integra poesia, narració, ficció i història.

[pàgina 143 del Llibre de La Frontera]

Abu Barc al-Balagi (m. c. 1132 -1133)

Fill del noble Bassar de Balaga (Balaguer), pertanyia a l’estamet aristocràtic d’aquesta ciutat. Amb Ibn Jalaf al-Laridi, va donar implus i glòria al cercle de poetes dels Escollits de la Lluna Vermella...

[pàgina 145 del Llibre de La Frontera]

Lleida, la llunyana

Quan abatut arribis a Lleida la llunyana,
la medina cabdal del Zugr-al-Aqsa,
gaudiràs al punt del goig inefable
dels amants.

Beure l’aigua delitosa del seu riu
d’ones agitades,
feliç i ressonant entre les ribes,
és com abeurar els llavis
de la meva Itimad
quan acluca les parpelles.

[pàgina 161 del Llibre de La Frontera]

Abd al-Malik ibn Rizq (m. cap a la fi del s. XII)

Nascut en un llogaret del Maskijan, Abd al-Malik ibn Rizq, va restar a Lleida fins el 1149, any de l’entrada de les tropes del comte de Barcelona i príncep d’Aragó Ramon Berenguer IV. Després de la conseqüent capitulació de la madina Larida, es va veure forçat a l’emigració cap a les terres del sud...

[pàgina 166 del Llibre de La Frontera]

Fum hivernal des de la Suda

Amb vol d’ocell tramunto solitari
per places i carrers,
fins a arribar al niu cobert de gebre
que em parla a cau d’orella
de tots els llocs de boira del demà.

Muntanya avall, l’oneig del riu al fons,
hivernal i blanca dorm la ciutat.

Batega a cada foc
la festa de la vida.

Absent, la neu es fon.

De la muda escalfor de les teulades,
m’arriba el fum que amb pas seré s’emporta
la veu perlada i pura de la mort.

L’Alhambra (i Granada) és el territori de Rafael Alberti, Federico García Lorca, Washington Irving, Richard Ford o Teresa Pàmies, com la Suda ho és de Jaume Pont. És casi impossible pensar en alguns racons sense posar-los en funció de la seua òptica.

Dibuix de David Roberts de l'Alhambra de 1831 durant la visita amb Richard Ford.

 Les guies de Granada.

 La Suda de Lleida, "l'antic palau àrab, construït segurament al mateix temps que Isma'il ibn Musa iniciava la fortificació de la ciutat (270H- 883 d.C), segons es desprèn de la crònica de l'historiador al-Himyari (s.XV)", segons informa el Servei del Patrimoni Cultural, Historic i Artistic de La Paria aquí.

Un orgullós Moro desfilant en la Festa de Moros i Cristians de Lleida (durant les festes de Maig).

 El mirto o arrayén és un arbust, del qual esta feta la bardissa que encercla l'alberca (bassa) del Patio de los Arrayanes, que alimenta aquesta petita font (el joc de l'aigua i l'arquitectura és una costant en l'Alhambra).

Les inscripcions de l’Alhambra

Les inscripcions de l’Alhambra criden l’atenció del meticulós viatger Richard Ford (al 1831), que les documenta i tradueix. Diu en la pàgina 124 del seu “Manual para viajeros por Andalucía y lectores en casa (Granada)”, en referència a la inscripció del Mihrab de la Sala de Embajadores: «La inscripción del comienzo del arco dice “no seas de los negligentes”». A banda de lo suggeridor de la inscripció, la seua cal·ligrafia sinuosa contrasta amb els motius decoratius geomètrics. Uns i altres (cal·ligrafia i geometria), solen entrelligar-se en un “sistema” infinit de connexions.

Sobta enormement aquest gust per la convivència estètica entre la cal·ligrafia i la geometria, aquí les inscripcions s’integren en l’entorn, obviant la ruptura i la invasió que representa una placa commemorativa, un quadre, o una escultura. La decoració de les estances de l’Alhambra sembla “venir ja de fàbrica”; no t’imagines decorant-les amb quadres i objectes, tot resultaria sobrer.

Impressiona també el goig suplementari que deu experimentar qui sigui capaç de llegir les inscripcions. Els analfabets aràbics hem de conformar-nos en l’estètica del la forma, renunciant a l’ètica del fons. Mentre passeges amb l’àudio-guia amunt i avall, penses que és redundant, ja que quasi totes les estances venen amb el seu propi manual d’inscripcions. Llàstima de no poder llegir-les.

No siguis negligent, diu la inscripció que envolta el Mihrab.

La geometria infinita.

La Puerta Elvira

Aquí venen al cap els pensaments de la Teresa Pàmies en la pàgina 29 de “Busqueu-me a Granada”.

«Aquí, a la Puerta Elvira, rebé no fa gaire [la visita de la Teresa Pàmies es produeix el 2 d’abril de 1980] el poeta Rafael Alberti quan complia la prometença d’entrar a la Granada de Federico. Imagino l’esdeveniment sota aquest arc moresc darrera el qual s’insinua el misteri de l’Albacín.
L’alcalde va fer un discurs. El poeta llegí els seus versos de la Balada del que nunca fue a Granada.

Mi cabeza cana, los años perdidos.
Quiero hallar los viejos, borrados caminos.
Nunca vi Granada.

Venid los que nunca fuisteis a Granada.
Hay sangre caída, sangre que me llama.
Nunca entré en Granada.

Hay sangre caída del mejor hermano.
Sangre por los mirtos y aguas de los patios.
Nunca fui a Granada.

Si altas son las torres, el valor es alto.
Venid por montañas, por mares y campos.
¡Entraré en Granada!»

La Puerta Elvira.

Federico i Rafael.

La Torre de la Vela

Solamente por oír
la campana de la Vela
te puse una corona de verbena.

Granada era una luna
ahogada entre las yedras.

Solamente por oír
la campana de la Vela
desgarré mi jardín de Cartagena.

Granada era una corza
rosa por las veletas.

Solamente por oír
la campana de la Vela
me abrasaba en tu cuerpo
sin saber de quién era.

Gacela del amor que no se deja ver
Diván del Tamarit
Federico García Lorca.

La campana de la Torre de la Vela

Debat entre Washington Irving (que visità la Alhambra al 1829) i Teresa Pàmies (que visità l’Alhambra al 1980) arran del plany de Boabdil al contemplar Granada per darrer cop i reprimenda de sa mare

Irving diu al final del seu relat “Recuerdos de Boabdil” en les seus “Cuentos de la Alhambra” ...

«Guié, por último, mi caballo hacia la cima de una roca, desde la cual Boabdil lanzó su última exclamación, volviendo los ojos para mirar por vez postrera a Granada; todavía se llama este paraje El último suspiro del Moro. ¿Quién se extrañará de la inmensidad de su dolor, saliendo expulsado de tal reino y de tal morada? Con la Alhambra perdió todos los honores de su linaje y todas las glorias y delicias de la vida.
Aquí también fue donde su aflicción se acrecentó con las reconvenciones de su madre Ayxa, que tantas veces le animó en los momentos del peligro, y que en vano quiso inculcarle su firmeza de ánimo. “Llora -le dijo- como mujer el reino que no has sabido defender como hombre.” Frase que participaba más del orgullo de princesa que de la ternura de madre.
Cuando el obispo Guevara refirió esta anécdota al emperador Carlos V éste añadió a aquella expresión de desprecio lanzada a la debilidad del irresoluto Boabdil: “Si yo hubiese sido él o él hubiese sido yo, antes habría hecho de la Alhambra mi sepulcro que vivir sin reino en la Alpujarra.”
¡Cuán fácil es para los que gozan de poder y prosperidad predicar el heroísmo a los vencidos! ¡No comprenden que la vida es más estimada del ser infortunado cuando no le resta ya otra cosa sino ella en el mundo!»

Teresa Pàmies replica en les pàgines 66 i 67 del seu “Busqueu-me a Granada” ...

«Trobar-se a l’indret anomenat Suspiro del Moro obliga a referir-se una vegada més al jove rei moro Boabdil. Segons la llegenda, fou ell, derrotat pels Reis Catòlics i camí de l’exili, a l’Alpujarra, qui va sospirar en aquest tocom. L’acompanyava la reina Fàtima, la seva mare, que en veure’l sospirós li digué allò de “Plora com una dona el que no has sabut defensar com un home”, exclamació certament masclista que discutiríem si no fos mai pronunciada.
És a l’enciclopèdia andalusa que trobem la denuncia d’aquesta falsedat en un article del qual em plau traduir un fragment:

“La ploradissa del Rei Boabdil.
Quan la llegenda encoloma un epítet a qui sigui, no hi ha mecanisme històric capaç d’eliminar-lo. Això va passar a Muhammad XI, més conegut per Boabdil, i per obra i poca gràcia de Don Antonio de Guevara, el franciscà bisbe de Mondoredo, sermanaire de la cort i cronista de Carles V, el qual ja rebé alguna patacada ètica del batxiller Pedro de Rúa i del bufó Zúñiga. El tal Don Antonio s’empatollava falòrnies com la de la ploradissa del Rei Noi i les publicava amb totes les penques.”

Sembla que el senyor bisbe no en tingué prou d’empescar-se la cèlebre recriminació de la reina mora al seu fill, sinó que atribuí a Carles V la reflexió següent, que la dita enciclopèdia reprodueix en el castellà de l’època:

“Mui grande raçon tuvo la madre del rei en dezirle lo que le dixo, i porque si yo fuera él, o él fuera yo, antes tomara esta Alhambra por sepultura, que no vivir sin reino en la Alpuxarra.”

Indignats i ferits en el seu andalusisme, els redactors de l’enciclopèdia comenten:

“Es veu que el franciscà, ultra mentider, era un llepa culs.” I tot seguit es queixen de la frase atribuïda al “Rey Desgraciadillo” fos airejada “pels mestres del Segle d’Or i pels tísics del romanticisme en el curs del segle XIX.”

Potser es refereixen a Chateaubriand, que se’n va fer ressò en el seu llibre Le dernier Abencerraje; però, que jo sàpiga, l’escriptor francès no era tísic, ni ho era Washington Irving, que també s’ho va creure i ho va incloure en el seu llibre: Alhambra Stories.

Caldria, doncs, fer justícia als “tísics del romanticisme” recollint aquesta reflexió de d’Irving a la falsa llegenda dels plors i la “covardia” de Boabdil:

“Que n’és de fàcil, als senyors amos del poder i de les riqueses, exigir heroisme al vençut! I que difícil els resulta entendre que la vida té encara més valor per al dissortat quan ja no li queda res llevat de la vida!”»

Aquest és el recordatori de l'estada de Washington Irving en les dependències de Carlos V, que va inspirar els seus Cuentos de la Alhambra, publicats (de franc) en la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.

Aquest Boabdil, lleument guerxo i amb l'anella de captiu al coll, vera el que admirava Washington Irving al Generalife.

Una altre retrat de Boabdil lleument guerxo. Un enigma (l'estrabisme de Boabdil) inexplicable.

Washington irving.

Teresa Pàmies.

L’Albaicín

Passejar per l’Albaicín és un plaer. Molts cops recorrem a l’expressió “és una imatge de postal”, en el cas de l’Albaicín és casi impossible triar una sola “imatge de postal”, més aviat és una successió d’Imatges de postal o, millor dit, una “pel·lícula de postal”. L’Albaicín té aquella homogeneïtat característica dels sistemes integrats per unitats absolutament diverses, i que mai s’aconseguirà per la via de les urbanitzacions de cases adossades. Només unes petites regles regeixen aquest ecosistema urbanístic: parets sempre blanques, reixes a les finestres, paviments empedrats, plantes, carrers sempre costeruts i pulcritud.

La pulcritud (cura i netedat) és tant notable que requereix més explicació, i la qüestió és que és inexplicable, des dels paràmetres urbans de les ciutats que a dures penes poden lluir després de que passin camions de neteja i brigades d’escombriaires. Potser el secret de l’Albaicín és ell mateix; la forma de vida recollida i pausada que té cura de la casa de cada qual, sense esperar que “et netegin”, i mirant sempre de no embrutar. Aquesta vida senzilla de la gent humil, orgullosa i digna, no fa escarafalls al turisme, però, l’observa amb la distància de qui sap que és quelcom efímer, i que quan marxin s’haurà d’escombrar el carrer.

El punt negre de l’Albaicín és el mirador de San Nicolás. Allà és on es descontrola l’Albaicín i s’imposen les regles del turisme, però (i el però és molt important), la vista (de l’Alhambra i Sierra Nevada) és fabulosa i compensa qualsevol mena d’incomoditat. Per cert, en cas de saturació (especialment al vespre), la veïna Mesquita Major de Granada admet visitants en el seu jardí (amb la mateixa vista que el mirador), a condició d’un mínim respecte al lloc.

La baixada del Mirador de San Nicolás al Darro brinda infinites possibilitats, i és pràcticament impossible no topar-se amb restes de l’arquitectura “Mudéjar”, com ara l’església de San Miguel Bajo (al costat del Monestir Santa Isabel la Real, en la plaça San Miguel Bajo), que en l’interior conserva un sostre artesonat musulmà integrat en el barroc cristià, i en l’exterior conserva un “Aljibe”. Ambdues restes pertanyien a l’antiga mesquita del segle XIII.

Un carrer costerut de l'Albaicín net com una patena.

 La Torre de Comares, amb Sierra Nevada al fons, vista des del Mirador de San Nicolás.

Zambra gitana en “La Rocio” del Sacromonte

La Zambra de “La Rocio” té un clar punt de “turistada”, sens dubte. Abans que tu han estat aquí el Rei Joan Carles I, Bill Clinton i l’astronauta Pedro Duque (“cuando los astronautas llegaron a Granada, en el 99, Pedro Duque no se quiso perder la Zambra, el alcalde lo llevó a la Rocío. Por algo será...”, diu la propaganda oficial), però, paga la pena invertir 20€ per cap per a veure la indústria de la família de “La Rocio” en plena producció, és un autèntic espectacle artístic i un fenomenal aparador de la vida quotidiana d’una família gitana del Sacromonte.

El director general de “La Rocio” és “El Padrino”, en ell que recauen les funcions de recaptació econòmica i d’atenció al públic. Les faccions de “El Padrino” expressen saviesa (encorba les celles quan parla anglès, japonès, francès, italià i portuguès), astúcia (algunes expressions picares el delaten), i també alguns episodis de tensió professional (de tant en tant perd la mirada i sembla actualitzar el total recaptat).

El quadre artístic ens va satisfer enormement. Encara que no tenim cap coneixement especial del món flamenc (tot que em declaro fan de l’Enrique Morente), ens va ser possible apreciar la passió dels balladors i balladores, quan entren en estat de possessió, i lliuren tota la seua energia desencadenant moviments ràpids i violents. Mentre que el ball de les sevillanes se’ns representa com un acte festiu i participatiu (abordable per a neòfits atrevits), la Zambra sembla tenir mes de ritual complex (només assequible per a qui ho hagi mamat des de petit).

L’espectacle té lloc en una de les cases característiques dels gitanos. Uns habitatges que tenen una façana gens sospitosa (parets blanques i finestres enreixades), però, amb les estances excavades en el turó del Sacromonte. La cova de “La Rocio” (realment són dos coves bessones) és estreta i llargaruda, amb cadires a banda i banda. La proximitat als balladors/es és tanta que sents el seu alè i reps l’aire que desplaça els seus moviments.

Tot s’acompanya amb la música de la guitarra, la veu rovellada d’una flamenca, les palmes frenètiques dels palmeros (ballarins en repòs, cantants, i encarregats de la logística ociosos), i amb un beure inclòs en el preu de l’entrada. Tot plegat una hora d’espectacle.

Aquest equilibri entre tradició gita i indústria turística, entre món gitano i món paio de Granada, recorda (vagament) l’ambient dels gitanos de Lleida a la Mariola, amb el seu Garrotín i la seua venda ambulant pels mercats de tots els pobles del Segrià que comencen per “Al”. La qual cosa abunda en l’apreciació (molt personal., ho reconec) de que a la cultura “estàndard/dominant” (que es podria exemplificar en les colles castelleres), és millor apreciada que el Garrotín dels gitanos o l’herència musulmana, en el cas de Lleida.

La Zambra gitana de la Rocio.

 Enrique Morente Sueña la Alhambra, monumental disc!

 "Lo Garrotín de Lleida: sintonia d’una ciutat de paios i gitanos" de Josep Tort i Matías López. Número 31 de la col·lecció “La Banqueta”.

El Sacromonte: cases per fora, coves per dins.

Palo Cortao

El Palo Cortao és un vi misteriós que es pot prendre sol com aperitiu (si no fos que sempre s’acompanya d’una tapa) en alguns locals (els més tradicionals) de Granada. El misteri del Palo Cortao es deu a la creença popular de que està “en extinció”. Normalment se’l presenta en petites bótes que li donen aquell punt d’autenticitat, i els cambrers el serveixen com un petit tresor, dient: “de este casi no queda”. I tu et sents aclaparat per la responsabilitat de prendre’t la darrera gota de Palo Cortao del planeta.

I sembla ser que la cosa no és per tant, tot i que és escàs, la indústria de Jerez el produeix amb regularitat. I aquí, en la seua elaboració, rau la clau del misteri del Palo Cortao, ja que no s’elabora conscientment, si no que “succeeix involuntàriament” en els procediments d’elaboració general del Jerez. És el capatàs de les bodegues qui detecta “la voluntat” d’una determinada bóta, inicialment destinada a criança (i per tant, guixada amb un pal vertical), de convertir-se en quelcom imprevist, motiu pel qual el capatàs tornar a guixar la bóta, tallant ara el pal vertical amb una línia horitzontal (formant una mena de creu). D’aquí li ve el nom al Palo Cortao. La definició “canònica” del Palo Cortao és un “entremig” entre els Amontillados i els Olorosos. La resultant és un vi  de color daurat o ocre, que recorda les tonalitats de la pròpia Alhambra.

Palo Cortado Regente de Sánchez Romate Hnos.

 Bótes de Gonzalez Byass de Palo Cordado.

OUTRO

Han estat massa pocs dies a Granada, queda per veure l’Hospital Real, el Monestir de San Jerónimo, la Huerta de San Vicente (www.huertadesanvicente.com), l’Alpujarra o Cabra del Santo Cristo (by day). Malgrat aquesta manca de temps, el viatge ha donat per aquest text (que M. creu que té un punt pedant per excés de “rotllo literari”) i, fins i tot, podria donar-ne per més (l’aigua brollat per l’Alhambra, el passeig del Darro, ...). Però, per damunt de tot sura la sensació d’un estrany vincle amb Granada i amb la gent que hem conegut. Anar a Granada ha estat com retrobar quelcom perdut.

¡Volveremos!

Granada ... Nicaragua.

^

.: jim_plus@telefonica.net :.