c a r t a   a   M e r c e d e s  (versión es)

Hola,
escric això arran de l'emissió (el 18 d'octubre de 2005) del “Diario de ...” (a tele 5) sobre el “top manta”, amb la participació de lo David Bustamante. No puc negar que la digestió del programa ha estat estimulant, ja que ha motivat aquest escrit en forma de rèplica. No rebatré la “visió Bustamante“ de que “la pirateria musical beneficia a la màfia i el terrorisme” (no tinc arguments, i sospito que lo Bustamante tampoc), en canvi, aportaré el meu punt de vista al respecte, i em centraré en aspectes rarament abordats quan es parla de la pirateria musical.

Començo exposant un raonament econòmic sobre el negoci del disc (musical), prenen com exemple el “Caricias al alma” de lo Bustamante. A tal efecte, vaig visitar (el passat 20 d’octubre de 2005) la botiga internet de la fnac (www.fnac.es) i vaig comprovar que:

- El “Caricias al alma” de lo Bustamante val 14,50€, iva inclòs (Fnac 1).

- Un paquet de 50 CDR (CD’s tècnicament idèntics als exemplars legals del “Caricias al alma”) val 25,97€, iva inclòs (Fnac 2). Per tant, 1 CD verge em val 0,56€ (26,97/50).

Conclusió. La matèria prima de la indústria musical (un CD verge que a mi em costa 0,56€ -encara que estic segur que a les discogràfiques els hi surt molt més barat-) adquireix una plusvàlua del 2.594% (0,56 * 2594 / 100 = 14,50) al enregistrar-li les cançons de lo Bustamante, i vendre’l en la botiga internet de la fnac per 14,50€.

Pensem ara en el carrefour (com exemple de comerç tradional), en comptes d’en la botiga internet de la fnac (comerç electrònic). Dic jo que la logística de distribució del CD de lo Bustamante i d’un CD verge ha de ser la mateixa. Vull dir que en ambdós casos es precisa d’empaquetament, magatzematge, transport i operaris, fins arribar als mateixos prestatges del carrefour. És a dir, que amb la mateixa logística de distribució, el CD verge val (aproximadament) 0,56 € i el de lo Bustamente val (aproximadament) 14, 50€. Per tant, s’ha de concloure que el cost de la distribució en la venda de CD’s és pràcticament irrellevant. La qual cosa demostra que la plusvàlua del 2.594% no la genera el cost de la matèria primera, ni els costos del canal de distribució fins arribar al punt de venda; la plusvàlua del 2.594% la generen les mateixes discogràfiques.

Bé, dons jo dic que una plusvàlua del 2.594% és escandalosa i obscena en qualsevol activitat econòmica, i pròpia dels negocis fraudulents de les màfies. Serà aquest el motiu pel qual el top manta s’ha apropat al negoci de les discogràfiques? Serà que el top manta vol també una plusvàlua del 2.594%? Serà que la plusvàlua del negoci de la droga és menor que la del top manta?

Aprofito per a recordar que la SGAE rep un cànon per cada venda de CD verge de 80 minuts (tant si s’utilitzi per enregistrar música, com si NO) de 0,17€ (El País 1), que s’incorpora en el PVP. Per tant, el CD verge que a mi em costa 0,56€ inclou el cànon de 0,17€ que recapta la SGAE (no sé si arriba als autors i intèrprets), encara que jo el faci servir per a enregistrar fotografies personals.

Amb aquesta argumentació NO estic dient que els autors i intèrprets no hagin de cobrar pel seu treball; el que pretenc explicar és que el model de negoci de les discogràfiques és insostenible. És més, dic que els autors i intèrprets haurien de percebre un bon % de les vendes de les seues obres.

Algú podria pensar que els autors i intèrprets perceben una bona part de la plusvàlua del 2.594%. Dons NO. Segons el diari “El País” (El País 2), els autors reben 0,9€ (un 10% de 9€), i els intèrprets entre 0,72€ (un 8% de 9€) i 1,08€ (un 12% de 9€) per cada venda de CD. Aquests son els guanys de la Maria Jiménez, sempre segons “El País”. És possible que lo Bustamante tingui un tracte similar (no ho sé).

Però després tenim al Kiko Veneno. Lo Kiko és un músic integral; és compositor, intèrpret, instrumentista, productor i enregistrador (en el seu propi estudi domèstic) de tota la seua música. Lo Kiko és un artista reconegut per la crítica musical des de fa dècades, i autor de “Veneno”, disc espanyol de pop/rock més important del segle XX, segons la revista “RockdeLux” (www.rockdelux.com).

Amb aquestes credencials, algú podria pensar que lo Kiko tenia (dic tenia perquè al 2001 es va alliberar de la seua discogràfica) un tracte econòmic comparable al de Maria Jiménez (i potser al de lo Bustamante). Dons NO. Ho demostra la liquidació (Kiko 1) que el mateix Kiko va penjar (en temps) en la seua web (www.kikoveneno.net).

Lo Kiko va vendre 340 unitats del seu LP “Veneno”, al preu de venda de 750 pessetes, en el període comprés entre 1 de gener de 1993 i el 30 de juny de 1993. Li liquidant-li 3.447 pessetes en concepte de “royalties”. Aquesta quantitat (3.447) equival a un 1,35% dels seus 340 LP’s venuts a 750 pessetes (750 * 340 * 1,35 / 100 = 3.447). Aquests números NO concorden amb els que cita “El País” en el cas de la Maria Jiménez. Admeto que les magnituds no són del tot comparables (no és el mateix l’any 1992 que el 2002), però, és públic i notori que lo Kiko té una postura crítica amb el negoci discogràfic, i que la comparteix amb altres “il·lustres rebels”, com l’Alaska, o la Björk (El País 3).

Independentment de les visions crítiques a les discogràfiques (i tolerants amb la distribució lliure de música –o pirateria musical si es vol-) d’il·lustres músics, voldria donar un darrer punt de vista personal, en forma de metàfora. Aquí va.

Pensem en el negoci del correu postal. El correu postal ha canviat arran de l’aparició del correu electrònic. Suposo que la feina dels carters i de Correus s’ha vist fortament afectada per la tramesa electrònica d’informació. Però, crec que el sector del correu postal s’ha reconvertit (com tants altres abans) als canvis i als temps. Seria francament estúpid oposar-se a un avenç com el correu electrònic.

Pensem en la vida quotidiana de fa un segle (o menys). Les llars i municipis d’aleshores estaven desproveïts de conduccions d’aigua potable, electricitat o calefacció. L’extensió d’aquests avenços tècnics va extingir de soca-rel antics treballs i negocis (aiguaders, carboners, etc.), però creà noves oportunitats.

Amb tot això he volgut demostrar que el negoci les discogràfiques és obsolet, i que ha de reconvertir-se a les possibilitats digitals. Els consumidors actuals tenen correu electrònic (i fan servir cada cop menys el correu postal), i tenen un nou tipus de conduccions (ADSL, cable, etc.) que els hi permet el lliure intercanvi d’informació digital (i cada cop utilitzen menys els cars CD’s).

Crec que el problema de fons és que les discogràfiques volen perpetuar un model de negoci insostenible. Vull dir que la seua matèria prima (els CD’s) està en extinció, el seu rol d’estudi musical també està en extinció (molts músics enregistren en estudis domèstics o independents), el seu canal de distribució tradicional també està en extinció (amenaçat per les facilitats d’internet en la tramesa d’informació digital). Però, sobre tot, els beneficis del seu negoci són abusius i anormals.

El fenomen top manta no és un problema, és un símptoma . Si el top manta desapareix, no desapareixeran les contradiccions d’un model impossible, i la difusió lliure d’informació electrònica continuarà.

Acabo pensant que aquest esforç de redacció servirà per a generar dubtes sobre el “Diario de ...” sobre el "top manta". Servirà?

Atentament, @

PD. També adjunto dos articles de Manuel Castells en el diari “La Vanguardia: “Música, internet y propiedad” (La Vanguardia 2) i “Música Libre” (La Vanguardia 1).