.: Myanmar, 28 d'octubre a 19 de novembre de 2006 :.

INTRO

Myanmar (anteriorment Birmània); capital: Yangon (anteriorment Rangun). Bé, això no és (del tot) cert, ja que la paranoica junta militar que governa (tirànicament) el país va iniciar (al desembre de 2005) la migració de la seua administració de Yangon (Rangun) a Pyinmana, la nova capital (mal) construïda en una plana àrida del mig del país.

En quan al motiu de tal canvi, transcrivim un fragment d’un article de “El País” de 28 de desembre de 2005 que donava la notícia del canvi de capital:

«... muchos observadores e incluso algunos miembros del Ejecutivo lo achacan a una ocurrencia del general Than Shwe, el cerebro en la sombra de la junta militar que gobierna Birmania. Otros aseguran que el Gobierno ha tomado esta resolución por el miedo a una hipotética invasión de Estados Unidos. Incluso hay quien habla de la oscura profecía de un adivinador ...».

En qualsevol cas, aquest canvi de capital exemplifica la irrealitat en la que viu instal·lat el govern, i que resulta especialment irritant quan es contraposa amb el deteriorament social en que viuen els birmans, que s’exemplifica en la total impunitat amb la que el règim manté arrestada a Aung San Suu Kyi (i altres lluitadors anònims), i la mateixa democràcia (després de que la Lliga Nacional per la Democràcia guanyés, per un 82% dels vots, les eleccions lliures de 1990).

Y què fer? Timothy Garton Ash donava algunes claus en el seu article “Una heroína de nuestro tiempo. La desconocida e inquietante situación personal y política de Aung San Suu Kyi”, de 18 de juny de 2006, en el diari “El País”.

«En primer lugar, es necesario recordar que Birmania es, en sí mismo, un acto político de primerísima importancia. Como dice la famosa frase del escritor checo Milan Kundera, "la lucha del hombre contra el poder es la lucha de la memoria contra el olvido". Olvidarnos de Birmania es precisamente lo que sus gobernantes desean que hagamos. Que no haya noticias de Birmania es bueno para ellos y malo para su pueblo. (He ahí un reto para los medios de comunicación libres de todo el mundo: ¿cómo se informa de una noticia cuando no hay noticia?). Tenemos que seguir incordiando, aunque signifique repetir las mismas frases un año detrás de otro. Al fin y al cabo, aunque la comparación no resulte muy estimulante, Nelson Mandela pasó 27 años en la cárcel, y, sin embargo, Suráfrica acabó cambiando.

En segundo lugar, con todos los respetos para el frecuente llamamiento de Aung San Suu Kyi a la aplicación de duras sanciones contra el régimen militar, debemos tener mucho cuidado de no mezclar nuestras decisiones políticas. Por ejemplo, ¿podemos hacer algo más para aliviar directamente el sufrimiento de la población a causa del sida o la adicción a la heroína, sin que el régimen salga ganando de manera inaceptable? El analista y activista de Birmania Libre, Zarni, ha explicado recientemente que tanto la política occidental de sanciones como la política oriental de compromiso constructivo han fracasado. Sugiere que el punto de partida para avanzar hacia una combinación más eficaz de ambas cosas puede ser quizá el de intentar ver el mundo a través de los ojos codiciosos pero angustiados del Ejército birmano. ¿Qué combinación de palos y zanahorias podría servir para convencerles de que se abran un poco?

Hay una cosa que debería estar clara después de 16 años: ninguna política occidental, por muy minuciosamente que se haya elaborado, puede funcionar por sí sola. No tenemos suficiente influencia en aquel país asiático autosuficiente, encerrado entre los dos gigantes de Asia, India y China, y sus vecinos del extremo sureste, como Tailandia. Si alguien duda de que vivimos ya en un mundo multipolar, no tiene más que fijarse en Birmania. Si la clave interna para el cambio es la reapertura del diálogo entre el régimen militar y la LND, la clave externa es un cambio de método por parte de uno -o preferiblemente varios- de sus vecinos asiáticos».

Un país 'provisional', amb dos noms i dos capitals.

Edifici governamental en construcció de Pyinmana, fotografiat mitjançant Google Earth.

Fotografia de l'estació de trens de Pyinmana difosa per la BBC.

Aung San Suu Kyi en una fotografia recent publicada pel diari "El País".

Retrat de Aung San Suu Kyi a la venda a Mandalay.

“Moralina”

Sí, utilitzo la guia Lonely Planet, tot i que a casa nostra som més de Routard (i d’altres). Sí, és molt complerta i útil la guia LP, però, s’està convertint en una mena de ‘tirania’ .

La guia de LP de Myanmar arrenca amb un capítol anomenat “¿Es aconsejable ir?”, en el qual es posa al lector en la tessitura de donar suport al boicot turístic internacional contra la dictadura militar (frustrant el viatge), o no donar suport al boicot (viatjant).

Els arguments LP (tant els favorables com els desfavorables al boicot) destil·len una mena de “moralina” insuportable. Tant insuportable (per a mi, of course) com la “moralina” que supura les accions del Sr. Bono (d’U2) envers Àfrica i el ‘món mundial’. Per exemple, LP dixit ...

«Lonely Planet cree que cualquier persona que planee viajar a Myanmar, antes debe responder a la pregunta ¿es aconsejable ir? En 1996 nació el boicot contra el turismo, un proceso iniciado por Aung San Suu Kyi , galardonada con el Nobel de la Paz, que secundaron el primer ministro británico, Tony Blair, y algunos operadores turísticos …»

«Como parte implicada en el debate, a Lonely Planet se le pregunta con frecuencia por qué edita esta guía … En el caso de Myanmar, consideramos que es especialmente importante la existencia de una fuente de información actualizada que sirva de ayuda a los viajeros, de modo que maximicen el dinero que llega a los lugareños de este país empobrecido y minimicen el que va a parar a la junta militar del Gobierno.»

«Razones para NO ir
Aung San Suu Kyi ha pedido a los turistas que no viajen.
…
Razones para ir
La mayor parte (probablemente más del 80%) de los gastos de un viajero independiente cauteloso van a parar al sector privado
…»

Vegem, la dictadura militar de Myanmar és abominable i detestable en tots els sentits. Ara, la qüestió és: per què la gent de la LP no es planteja el boicot a la resta de dictadures del món?

Crec que la resposta es dibuixa (difusament) en el propi text de la Guia LP. La Unió de Myanmar té uns quants dels ‘ingredients’ indispensables per a la “moralina”:

- Myanmar pateix una dictadura ferotge.

- Myanmar té una heroïna captiva i arrestada des de 1989, Aung San Suu Kyi, filla del gran pare de l’emancipació colonial de Myanmar, premi Nobel de la Pau 1991, i gran líder de la oposició democràtica.

- La causa de la democràcia a Myanmar ha tingut adhesions de personatges ‘mediàtics’, en especial Tony Blair (un autèntic addicte a la ‘moralina’) i la MTV (una autèntica factoria de “moralina”).

Aquests ‘ingredients’ confereixen una aurèola romàntica al cas de Myanmar, especialment pel públic anglosaxó (encara més pel del Regne Unit) que sembla apel·lar al passat colonial i a la grandeur (tal i com ens passa als catalans amb la Catalunya nord o als espanyols amb Amèrica).

Però, la cosa no acaba aquí. La guia LP, davant del dilema boicot sí / boicot no, acaba per recomanar una ‘tercera via’ (en el més pur estil Blair): viatjar, però, de forma responsable.

És a dir, la guia LP recomana viatjar (he de confessar que mentre llegia el capítol temia que finalment la guia desaconsellaria el viatge), però, intentant que el govern rebi els mínims diners possibles (evitant els hotels i transports del govern).

Autèntica “moralina” en estat pur!

Vull recordar que Catalunya i Espanya van patir la infame dictadura del General Franco, amb l’absoluta inhibició (interessada) de les principals democràcies (USA, França i Regne Unit). Imagineu que, a més, ens haguessin abandonat a l’autarquia del Franquisme ... només de pensar-hi m’esgarrifo.

Par tant, ‘contaminem’ tant com puguem la dictadura de Myanmar; anem-hi i escampem-hi els nostres diners (i quelcom més) per tot arreu, fins i tot pagant al Govern (és clar que sí). Ara torneu a pensar en el Franquisme, i imagineu que, malgrat tot, no s’haguessin fet inversions públiques (hospitals, ...). Imagineu la precarietat a la que s’hauria comdemnat (encara més) als vostres pares o avis, fins i tot a naltres mateixos. A més, s’ha de tenir en compte que el turista que inverteix en negocis privats, mai tindrà la certesa de que els seus diners no vagin a parar a civils o multinacionals que SÍ donen suport al govern (en l’apartat “Inle” aportem una experiència en aquest sentit).

Ara, això que dic no s’ha de confondre amb la tolerància de les dictadures. Al contrari; s’han de combatre sempre. Però, les han de combatre els estats democràtics. Com de diferents haurien estat les coses si la França de De Gaulle i el Regne Unit de Churchill haguessin decidit fomentar la democràcia en comptes de perpetuar la dictadura Franquista?

I aquesta és la trampa de la “moralina”. Els estats (normalment) renuncien al seu deure moral i la seua responsabilitat (de combatre les injustícies), i les ‘deleguen’ (astutament) als ciutadans, dopant-los amb “moralina”, administrada en còmodes dosis (pel Bono, la MTV, el Tony Blair ...). I vet aquí el resultat: la LP cau de quatre potes i intenta traspassar-nos la responsabilitat. Ni parlar-ne, la responsabilitat és dels Estats (democràtics) i dels seus líders (Tony Blair ...), que són capaços de fomentar un boicot a un país indefens (com Myanmar), però, mai gosaran a fer-ho amb els poderosos (per què no ho intenten amb la Xina?).

 LP = manual de pensament únic?

[Revista de Adosto de El País de 10 de Agosto de 2006].

U2, el fisco y el activista Bono
LOURDES GÓMEZ, Londres
Las críticas llueven sobre Bono a raíz de la nueva estrategia que sus asesores han ingeniado para recortar la carga fiscal de su banda U2. El grupo irlandés ha trasladado parte de sus negocios a Holanda, país donde los impuestos sobre los derechos de propiedad intelectual son mínimos. Es una operación legal pero controvertida del maestro del activismo político en ayuda de África y uno de los músicos más influyentes.
“Habiendo escuchado a Bono hablar sobre la necesidad de que el Gobierno irlandés destine más fondos a programas de ayuda exterior, me sorprende que U2 no esté dispuesto a contribuir al fisco de una forma justa, como la mayoría de los contribuyentes irlandeses”, criticó Joan Burton, portavoz de Finanzas del Partido Laborista Irlandés.
El cambio de domicilio empresarial parece motivado por una reforma fiscal, anunciada por el Gobierno de Dublín el pasado diciembre, que pone cotas al tradicional paraíso fiscal que disfruta cualquier artista residente en Irlanda. La nueva medida impone un límite de 250.000 euros de ingresos, a partir de los cuales empieza a contabilizar la carga fiscal sobre las ganancias relacionadas con actividades creativas.
La banda U2, como el resto de los artistas domiciliados en Irlanda, no pagaba impuestos sobre los beneficios obtenidos en la venta de discos ni por sus actuaciones dentro o fuera de la isla de la Esmeralda. Sí estaba sujeta a contribuciones fiscales por ganancias relacionadas con actividades comerciales —de merchandising, entre ellas—fuera del campo de propiedad intelectual.
De acuerdo con el dominical irlandés Sunday Independent, U2, que continúa con su gira mundial Vértigo, ingresó el año pasado 217millones de euros, cantidad no superada por ningún otro grupo de música. El traslado del grueso de las operaiones de la banda a Holanda, ruta abonada por los Rolling Stones desde los años setenta, les evitará pagar una suma sustancial, pero la jugada amenaza con mermar el prestigio de Bono.

BonoBlair.

BonoBush.

Santa Angelina.

El formulari del visat; una cura d’humilitat i una mostra de la subtilesa administrativa dels birmans

Cal visat per entrar a Myanmar, i les ambaixades més properes són les de Paris, Roma i Berlín. Naltres (M. i jo) vam tramitar els nostres visats amb l’ambaixada de Berlín, seguint les indicacions que publiquen el la seua pàgina web.

El formulari del visat per l’oficina d’immigració ens interroga sobre les nostres dades personals (òbviament), incloent un apartat d’autodescripció física. En concret, se’ns interroga sobre quatre trets fonamentals de la nostra aparença: color dels cabells, color dels ulls, altura i complexió.

Les tres primeres dades (color dels cabells, color dels ulls i altura) no solen plantejar (crec) cap mena d’incomoditat als informants, però, la quarta, la complexió, remet clarament al pes, i el pes (l’excés) és matèria extremadament sensible aquí (a occident). En canvi, allà (a Myanmar), un bon sobrepés és indicatiu de bonança i felicitat (‘estàs gras com una verro’ seria el millor dels compliments possibles a Myanmar).

Amb tot això vull senyalar l’extrema subtilitat del departament d’immigració de Myanmar, que renuncia a quantificar objectivament el pes dels seus visitants (intueixo que són perfectament conscients de la nostra sensibilitat en aquesta matèria), i ens interroga subtilment sobre la nostra complexió; facilitant una resposta subjectiva, en un clar intent d’evitar ferir la sensibilitat occidental.

I és que l’autodefinició de la pròpia complexió admet una amplia varietat de respostes (regular, normal, robusta, atlètica, ...), abans de reconèixer la crua realitat.

Sobre U Pon Kyin (passatge de "Dies a Birmània" de George Orwell).

«Era un home de més de cinquanta anys, tant gras que feia anys que no es podia aixecar tot sol de la cadira. A despit d’aquestes dimensions exorbitants, les seves formes conservaven certa bellesa, perquè els birmans, en engreixar-se, no es deformen i s’embotornen com els blancs, sinó que adquireixen volum simètricament, com una fruita que creix.
...
Ell, que en el seu moment havia estat un qualsevol i havia passat gana, ara, era un home gras, ric i temut. S’imaginava que aquell amuntegament de carns provenia dels cossos dels seus enemics, idea que li inspirava una sensació gairebé poètica.»

 Sí, tinc sobrepés!

Cool Yangon: cinema, música i bars

Vam aterrar a Yangon en dia festiu pel matí. Quan arribàvem a l’hotel Panorama (cèntric, net, gran esmorzar, preu relativament barat, possibilitat de canvi de moneda còmode i honest, i servei de taxi relativament barat) vam veure les cues dels cinemes propers.

Lamentem no poder parlar en primera persona sobre el cinema autòcton (que existeix i emula al vietnamita, indi, xinès i japonès), ja que realment no vam anar al cinema per tot un seguit de circumstàncies, entre les quals destaca el desconcert al constatar que la cua més grossa del matí era per veure l’estrena de James Bond (l’agent 007), però, no el Daniel Craig de “Casino Royale” (2006), sinó del Roger Moore de “Moonraker” (1979).

El desconcert va augmentar al reparar en la música que sonava pel carrer. I és que un dels “hits” del moment era una versió en birmà del “Rasputin” (1978) de Boney M.

Tot plegat (el “Moonraker” més el “Rasputin”) ens va sumir en una d’absoluta perplexitat, com si un “jetlag” monstruós ens hagués fet retrotreure a la nostra adolescència.

Més tard vam trobar estrenes birmanes (noi pobre festeja amb noia rica, oposició familiar, unes gotes d’humor, unes gotes de karate, música, dansa i boda), índies (feia especial bona pinta una de la “megastar” Aishwarya Rai), i occidentals (l’estrena de Missió Impossible III va evidenciar el perfecte funcionament de la globalització).

Després de sopar, quan creiem estar de nou ubicats al 2006, van topar amb un parell de bars molt animats (música forta, gent arremolinant-se a l’entrada i gent a l’interior bramant). Tots dos locals tenien públic exclusivament masculí que presenciava les evolucions d’un espectacle exclusivament femení. L’espectacle del primer bar consistia en mostrar les habilitats de “karaoke” de les noies, mentre que el del segon bar consistia en una mena de desfilada de models.

En tots dos espectacles el públic masculí (seguts en taules mentre consumien whisky “Grand Royal” o cervesa “Myanmar”) bramava amb les evolucions de les noies, i quan la satisfacció assolia el màxim nivell, un espontani demanava un ram de flors (que l’organització del local tenia a disposició dels clients) per obsequiar (falsament, ja que el ram era propietat del local i es reciclava per a que qualsevol altre mascle repetís l’operació) una de les noies. Tot plegat (Karaoke i desfilada) acabava a altes hores de la nit (les 11:00 PM).

Cartell anunciador d'una producció birmana.

En el local B-5 hi ha música en viu.

Bar de karaoke a Yangon.

Bètel + “Xuuiiiick” + Tanaka + Longyi + Tabac verd = Myanmar

Hi ha un seguit de característiques antropològiques i culturals dels birmans que els delaten. Tot i que algunes d’aquestes característiques són compartides amb altres països asiàtics, la suma de totes elles remeten directament a Myanmar.

Mastegar fulles de bètel. Aquesta és una d’aquelles característiques compartides amb altres països asiàtics (Índia), que aquí practiquen els homes majoritàriament. Les fulles fresques de bètel (una planta de fulla perenne) es poden consumir tal qual, o bé fer-ne un preparat sucant-les amb nou de “areca”, cal morta, suc de llimona, espècies i una mica de tabac, fent amb tot plegat un farcellet (aquesta segona opció més elaborada la preparen venedors ambulants establerts en petites taules en qualsevol carrer de Myanmar).

Sigui ‘natural’ o `preparada’, la fulla de bètel ha de mastegar-se tranquil·lament i llarga estona, mentre es fa qualsevol altra activitat (treballar, passejar, ...). El consum de bètel beneficia la higiene bucal, el trànsit intestinal i descongestiona les vies respiratòries, però (i el però és molt important), tinta els llavis i les genives d’un vermell intens, donant als consumidors una aparença de psicòpates carnissers.

Finalment, s’ha de dir que el consum de bètel (com el del tabac i el te) forma part dels costums hospitalaris del país, i és relativament normal el seu oferiment als forasters i/o hostes.

Cridar l’atenció d’algú fent un sonor petó (xuuiiiick). Sí, sí, quan algú vol cridar l’atenció d’algú altre (reclamat pas quan vas carregat, cridant algú que  passa sense adonar-se de la teua presència, cridant un cambrer o, simplement, com a substitutiu del timbre de la bicicleta); encongeix els llavis amb la boca tancada i els projecta enfora (fer morros), aleshores aspira amb força, produint-se aquell só característic (“xuuiiiick”) del petó. És a dir, la mateixa expressió corporal i sonoritat que en el nostres cas remet a tota una gamma de sentiments amorosos (de la més bucòlica “t’estimo”, passant per la més exaltada “guapa/o”, i arribant a la més tòrrida “si tu volguessis ...”), allà, a Myanmar, pren una significació molt més mundana i col·loquial, quelcom com “ep, tu, aparta’t!” o “escolta tu!”.

Dit d’una altra manera, el nostre “pssssst” és el seu “xuuiiick”, i viceversa. Per tant, la immersió del viatger (que desconegui el significat del “xuuiiick”) en la quotidianitat birmana (per exemple en qualsevol mercat), comportarà malentesos del tipus “s’estan insinuant?” o “tant irresistibles ens troben?”.

La cara pintada de “Tanaka”. Myanmar deu de ser el paradís somiat pels dermatòlegs. I és que les dones i les criatures (majoritàriament) es pinten la cara (i de vegades els braços) amb un producte anomenat “Tanaka”, que els protegeix de la radiació solar i, alhora, els embelleix (atenen al cànon de bellesa birmana), perfuma, hidrata i protegeix de les picades dels mosquits.

La “Tanaka” s’obté de la resina (barrejada amb aigua) del tronc de l’arbre de llima àcida. Es pot trobar “prêt à porter” (embassada com a producte cosmètic), o natural (una secció de tronc). En aquest segon cas només cal fregar el tronc sobre una superfície porosa (allà fan servir una llosa mineral) amb una mica d’aigua, fins obtenir una mena de pasta cremosa (groguenca) que s’aplica directament sobre la pell.

L’aplicació de a “Tanaka” cobreix la pell (no s’absorbeix) d’una pel·lícula d’una tonalitat blanquinosa o groguenca (depenent de la concentració de resina i aigua). Aprofitant aquesta circumstància (que la “Tanaka” tenyeix la pell), les birmanes se l’apliquen en gracioses formes geomètriques o florals.

“Longyi” unisex. Tant els homes com les dones vesteixen “Longyi”, una peça de tela cilíndrica de un metre i vint centímetres de llarg, un diàmetre de noranta centímetres, que s’utilitza a mode faldilla, i que es subjecta a la cintura amb un nus central, en el cas dels homes, o lateral, en el cas de les dones.

Tothom es refereix al “Longyi” com una peça de vestimenta tradicional de Myanmar. Aquí entenem per tradicional quelcom arcaic, en desús i minoritari (com portar barretina). Allà, la nostra significació de tradicional no seria aplicable en el cas del “Longyi”, ja que és absolutament actual, està perfectament en ús, i els birmans i birmanes (vells i joves) el vesteixen majoritàriament (sovint completen la seua indumentària amb la camisa tradicional, anomenada “Ingyi”).

Tabac verd = “cheroots”. El tabac tradicional birmà (també en ús, però, en aquest cas fortament amenaçat per les cigarretes) és una altre tret diferencial del país. Aquest tabac s’elabora amb un filtre natural (fulles enrotllades de la panotxa del panís) i picadura de tabac assecat, finalment s’enrotlla tot amb una fulla verda (fresca) de tabac.

Qui ha tastat el tabac birmà diu que és fort, però, si algú encara el trobés suau, pot optar per fumar-se un preparat de la planta del panís (diuen que això és pura dinamita).

Finalitzem aquesta secció dient que no hem trobat cap rastre de fumadors d’opi, la qual cosa no és d’estranyar, ja que la dictadura militar avisa molt severament sobre el seu consum i/o tràfic, mentre, paradoxalment, Myanmar és un dels principals productors mundials d’opi.

Consumidor de bètel (res a veure amb l’Hannibal Lecter).

Fulla de bètel perfectament preparada.

Escopinada de bètel al terra.

No és un petó, els Birmans NO SABEN FER PETONS. En "Dies a Birmània", George Orwell fa dir a Ma Hla May (l'amant birmana de Mr. Flory): «... –Toca’m amb els teus llavis, si més no –en birmà no existeix l’expressió fer un petó-. Tots els homes blancs ho fan a les seves dones.»

Tanaka artística.

Venedora de molent un tronc de tanaka.

Com anusar el longyi.

Longyi.

Fumadora de cheroot. En "Dies a Birmània", George Orwell,

comenta la sobretaula de U Po Kyin i de la seua dona Ma Kin:

«... va demanar a Ma Kin que anés a buscar-li un cigar verd birmà. No fumava mai tabac anglès perquè, segons deia, no tenia gust a res.»

Dinar sopa i sopar “paratha”

A Yangon vam fer-nos addictes a dos restaurants populars.

El “999 Shan Noodle Soup” (apareix en la guia LP), en la 34th St. (el carrer dels impressors, vora la “Sule Pagoda”), serveix unes sopes (delicioses) de fideus (de diferents diàmetres) amb carn (porc, pollastre o vedella), “tofu” (fregit o bullit) i amanides diverses. Tot és petit aquí: el propi local, les taules, l’estada (serveixen ràpid i hi ha molta rotació), i el preu també (menjar i beure per dues persones ronda els 1000 Kyat = 0,6€). Aquí s’apleguen amigues, famílies senceres i algun solitari que dina mentre repassa el diari, que saborir la cuina regional “Shan”. És un lloc decididament funcional.

Moltes nits vam fer cap al barri xinès, a la cruïlla entre els carrers Mahabandoola i Latha, on s’ubica el restaurant Cherry Maung. Aquest restaurant té una declarada orientació culinària Índia (que juntament amb la cuina “Tay” i la Xinesa conformen les tres grans influències de la birmana). El restaurant ocupa un local ampli (que intuïm que es deu omplir a l’hora de dinar per evitar el sol del migdia), que els clients menyspreen per la nit, ja que prefereixen estar-se a la ‘fresca’, en unes taules ubicades en la vorera i en la part de la calçada envaïda pel restaurant.

Efectivament, el carrer serveix de menjador, però, també de cuina a l’aire lliure. Les taules envolten les graelles per coure la carn i el peix, el forn per coure la “paratha” (una mena de tortell salat que serveix per a sucar en les salses i la sopa –una de les especialitats de la casa-), les olles per coure els “noodles” i el “dhal” (la sopa més característica de Myanmar, a base de llenties, patata i altres llegums), i tota la logística de la cuina (cuiners picant ceba, amassant la pasta de la “paratha”, ...).

L’ambient de bullici es completa amb una legió de cambrers neguitosos que van amunt i avall, entre les taules i els cuiners. Tot el personal (cambrers i cuiners) vesteix cada dia amb una camiseta d’un equip de futbol diferent (naltres els vam veure amb la del Chelsea de Londres, la de l’Inter de Milà i la del Barça).

El restaurant, a l’hora de sopar atén a dos tipus de clients: els que seuen en les taules, i els que van a buscar el menjar per endur-se’l a casa. Per sort, el carrer Latha és una avinguda molt ampla, i suporta perfectament les constants aturades de cotxes, que aparquen just davant de les taules. Els cambrers s’apropen als conductors per a prendre la comanda, i més tard retornen amb borses carregades de menjar i de sopa (sí, sí, sopa en bosses transparents tancades hermèticament amb un nus doble).

En definitiva, sopar aquí, en plena nit, entre els fums de les barbacoes, el bullici dels cambrers, el tràfic, i el soroll dels comensals, és una d’aquelles estampes que delaten que estàs en una altra latitud.

A aquesta sopa de Noodles se li afegeix ...

... cruixents de coco, i està pistonuda!

Tortells salats
o Paratha.

Sopa de llenties i verdures o Dhal.

Paranoia en la “guesthaouse” de Nyaung Shwe (Llac Inle); gran lloc per allotjar-se, però, “beware the owners!”

El llac Inle és molt bonic, tant, que no sabem què dir exactament per lloar-lo (passa sovint que qualsevol cosa que es digui, mai fa justícia a la monumentalitat i la natura de determinats llocs). En canvi, no ens costa gens continuar parlant sobre els aspectes polítics (i/o socials) del país, a propòsit de la nostra estada en una “guesthouse” (no direm el seu nom) de la població de Nyaung Shwe.

Abans de continuar s’ha de dir clarament que la nostra estada en la “guesthouse” (neta, tranquil·la, discretament “charm” i relativament barata) va estar satisfactòria. No farem cap retret (em podríem fer algun, però, no sabem si evidenciaria més les nostres ‘manies’ o els seus ‘vicis’).

El tracte amb la família que regenta la “guesthouse” va evidenciar alguns petits detalls de vida quotidiana. Aquesta família és, en realitat, un matriarcat en tota regla. L’empenta del negoci (reconeguda en totes les guies i informacions que hem manegat) es deu, inicialment, a una mestressa (semijubilada) i, actualment, a la seua filla. És a dir, el negoci està controlat per mare i (sobretot) filla, i els seus respectius marits (aparentment ‘sotmesos’ a les directrius de les femelles –insistim en la definició de matriarcat-).

Dit tot això, ara volem recuperar l’idea que apuntàvem en l’apartat “Moralina”, sobre la incertesa de que les inversions que els turistes fem en els negocis privats no arribin a la dictadura militar. No voldríem fer cap acusació gratuïta, per la qual cosa parlarem en condicional (respectat la presumpció d’innocència) sobre l’actitud dels nostres amfitrions en la “guesthouse”, en concret sobre dos aspectes.

Col·laboracionisme? Sospitem que la família propietària de la “guesthouse” forma part del teixit social que dona suport a la dictadura militar. Realment no tenim cap mena de prova concloent que demostri la nostra sospita, però, ens va resultar tremendament torbadora la visió d’una fotografia de la boda de la propietària (penjada en la recepció de la “guesthouse”), en la qual sa mare vestia l’uniforme de la ‘secció femenina’ que dona recolzament a la dictadura militar. De cap manera podem afirmar que aquesta foto (realment el nostre testimoni) demostri que la família és ‘col·laboracionista’, només podem dir que ens va resultar tremendament pertorbadora, i que sumada a altres tics del matriarcat han configurat la nostra paranoia.

Esclavisme. La família propietària de la “guesthouse” té empleada una plantilla de personal (naturalment) que tenen cura del funcionament dels allotjaments, del restaurant i de la logística de les excursions que vulguin fer els turistes. El tracte que el matriarcat dispensa als seus empleats és terrible (aquí ja no parlem en condicional, ja que en som testimonis directes), i frega la humiliació. Especialment alarmant ens van semblar les condicions de treball d’una família (pare, mare i fill petit) que tenien cura del restaurant, en condicions de semiesclavitud.

Tot plegat ha fet que desenvolupen una certa antipatia (subjectiva -ho reconeixem-) pel matriarcat de la “guesthouse”. Tot i reconèixer la qualitat dels seus serveis, ens pesen enormement (remordiments?) els costos d’aquesta qualitat (un tracte humiliant als seus empleats i una suposada actitud ‘col·laboracionista’ amb la dictadura militar). Per tant, confirmem les nostres reserves respecte a la certesa de que les inversions que els turistes fem en els negocis privats no arribin a la dictadura militar.

Habitacions molt polides.

Instal·lacions impecables.

Exteriors agradables.

Globus diürns i nocturns a Taunggyi

Quan s’escau la lluna plena de novembre (al 2006, el 4 de novembre) es celebra el festival “Tazaungmon” en la localitat de Taunggyi (a 1 hora de Nyaung Shwe, i encara en la regió del llac Inle). Realment, el festival dura 1 setmana i culmina el dia (la nit) de la lluna plena.

La ciutat de Taunggyi és més aviat lletja i amb molt poca cosa a veure (però sí a beure, ja que aquí s’ubiquen les principals caves de vi del país). Però, el festival “Tazaungmon” sí paga la pena la visita.

El festival s’aplega en una avinguda que condueix a una de les serres de la vila, on s’ubica una pagoda (sorpresa!). En l’avinguda s’estableixen parades de productes diversos (“Tanaka”, roba, menjar, dolços, ...), restaurants i firetes.

En un dels prats camí del cim de la serra s’ubica el ‘camp de llançament’. I és que la principal activitat de la festa (que per la seua popularitat aporta visitants de tot el país) és l’enlairament de globus.

Els globus es construeixen en paper i s’enlairen mitjançant l’aire calent resultat de la combustió de torxes (que s’empren mentre s’infla el globus) i alcohol (que propulsa el globus quan vola lliurement).

Els globus són construïts per diferents colles de la ciutat (comerciants, empreses, barris i associacions diverses). Cada colla transporta el seu globus en processó fins al “camp de llançament”. La processó consta d’uns quants vehicles, que transporten el globus (no ho hem dit, però, són enormes) i el material necessari, seguits pels membres la colla que intervindran en les diferents tasques d’enlairament. Una d’aquestes tasques és l’animació durant la processó i el muntatge del globus. Aquesta animació consisteix en danses i cants que pretenen augmentar la ‘moral de la tropa’, anunciar l’arribada de la colla i acomiadar-la.

Existeix un rigorós pla de llançament de Globus, que atorga a cada colla una hora exacta de llançament diürna o nocturna. Aquesta diferenciació és fonamental, ja que els enlairaments del dia són absolutament diferents dels nocturns.

Els globus diürns tenen forma d’animals (porcs, lloros, coloms, elefants, rates, ...) i els nocturns són globus amb il·luminació a base d’espelmes i/o pirotècnia.

Realment, el plat fort són els globus nocturns. Aquest arriben al camp de llançament precedits pels animadors de la colla, i seguits pel vehicles que transporten el globus i el material. Aleshores, els membres de la colla (uns 50) es divideixen en grups de treball. Uns tenen cura de plantar el globus i començar a inflar-lo amb l’ajut de torxes i fogueres. Mentre tant, altres colles preparen les perites espelmes que es penjaran a mesura que el globus vagi inflant, dibuixant al final un motiu decoratiu (un Buda, inscripcions, una pagoda, ...). Una grup més va armant una estructura de bambú en la que s’enganxen més espelmes, resultant, finalment, una mena de guarniment lluminós que serà arrossegat quan el globus s’enlairi.

Existeix una variant que substitueix l’estructura de guarniment per una altra de focs d’artifici, que es ‘programa’ per a que vagi deixant anar els seus coets durant el vol del globus.

Totes aquestes operacions poden completar-se en uns 15 minuts (des de l’arribada de la colla a l’enlairament del globus), per la qual cosa la coordinació entre els membres de la colla és absoluta, fins i tot la tasca dels animadors està coordinada i segueix el ritme de la colla, evolucionant “in crescendo”, fins arribar a l’èxtasi de l’enlairament. Tot plegat està avaluat per un jurat que, cada any, determina un guanyador del festival.

Preparació.

Enlairament.

Problemes!

Crash!

Globus amb pirotècnia.

Atrapats per la pluja en la seu de la telefònica de Mandalay

Les peculiaritats (fascinants) de Myanmar no fan més que confirmar-se a Mandalay. Cal, però, no caure en el parany de menystenir la ciutat davant dels imponents atractius turístics del seu entorn (les indispensables vistes a les antigues ciutats imperials de Mingun i Sagaing, el convent de Amarapura, o a Inwa).

I és que la lectura de les guies de viatge podrien dur-nos a la conclusió de que ‘Mandalay és menys interessant que el seu entorn’. Cal superar (al nostre criteri) aquesta impressió, ja que Mandalay i el seu entorn s’integren perfectament en un conjunt homogeni i complementari. És més, en el nostre cas, Mandalay se’ns va revelar com una ciutat molt interessant. Aquesta percepció és deu a diversos factors: el menjar, l’hotel i, sobre tot, a la vida quotidiana.

Al menjar ens referirem desprès. L’hotel que vam triar, el “Mandalay View Inn” va estar un encert. És un hotel molt petit, discret i cèntric (que no es correspon amb el seu pretensiós nom), dut amb molta cura per un personal extremadament atent (però gens empalagós), a un preu molt més que raonable, amb unes habitacions mimades al detall (que no luxoses), i amb un esmorzar de qualitat (que no quantitat).

Però la ‘prova del nou’ que demostra que Mandalay és una ciutat atractiva en tot moment, són els moments de ‘no activitat’, o millor encara, les aturades d’activitat forçosa. Sobre aquests darrer cas volem parlar tot seguit.

Myanmar és un país fascinant (ja ho hem dit). Aquesta fascinació (o perplexitat) es pot manifestar de diverses maneres, per exemple, és molt més fàcil (i barat) escriure’s (per correu electrònic), que parlar-se amb la família per telèfon (via trucades internacionals).

Per tant, en un atac de romanticisme es podria afirmar que ‘Myanmar és el país on és més fàcil escriure que parlar’. Bé, això tampoc és del tot cert, realment es podia telefonar, per exemple en la recepció dels hotels grossos, a preus astronòmics.

Davant d’aquesta situació, naltres vam decidir anar a l’inici de la ‘cadena de distribució’; a la seu de la telefònica de Myanmar a Mandalay, esperonats per l’èxit d’una experiència prèvia a Yangon (allà vam poder parlar -i escoltar- perfectament, a un preu raonable), i amb la intenció de repetir-la de nou.

El local de la telefònica de Myanmar és un bloc d’oficines de varies plantes (dos o tres) molt cèntric (situat davant d’un dels vèrtex del recinte del Palau de Mandalay -que fa xamfrà amb els carrers 80 i 26-), on s’ubiquen els diferents negociats de la telefònica. En el centre de la planta baixa hi ha un vestíbul i la consergeria. Justament ens vam adreçar a un conserge per a demanar la ubicació de les “international calls”. No va caler articular ni una sola paraula, tal com ens vam apropar, va senyalar-nos un dels dos passadissos que arrencaven del vestíbul, estenent el seu braç sense treure la vista d’un diari esportiu (la portada del qual estava ocupada per l’empat del Barça i el Chelsea, 2 a 2, del dia 31 d’octubre al Camp Nou). Vam avançar pel passadís, deixant endarrera diversos negociats, fins que vam arribar a l’oficina de les “foreign calls”.

Vam fer un intent de telefonar a casa sobre les 15:00 hores, que va resultar infructuós. Vam decidir esperar una estona, seguts en un banc, vam aprofitar per anar als banys (per torns), i ens vam recrear amb l’activitat dels administratius de la telefònica de Myanamar i els seus administrats. Aleshores ens vam fixar en que tot l’edifici estava obert a l’exterior, amb finestrals sense vidres. Vam pensar que era lògic, atesa la calor i l’absència d’aparells d’aire condicionat.

Mentre fèiem temps vam reparar en l’activitat de les administratives i els administratius. Les oficines i negociats tenien un front de taules i taulells replets de piles de papers, però, orfes de personal que els treballés, ja que en aquell moment, tota l’activitat estava en la reraguarda, en una segona línia de taules on hi havia parades carmanyoles, teteres, fruita, plats i bols. L’activitat en la zona de la reraguarda era frenètica, i contrastava amb el desert administratiu del front de mostradors i taulells.

Aleshores ens vam adonar que al carrer començava a caure quatre gotes. Vam decidir tornar a fer un intent de trucada a casa, que també va resultar infructuós, per la qual cosa vam decidir abandonar definitivament la telefònica i deixar la trucada per una altra ocasió. Ens ho vam repensar al comprovar que la pluja era intensa i que el cel s’havia enfosquit, per la qual cosa vam recuperar la nostra posició en el banc, esperant que escampés la pluja. Però, no va escampar, de fet, ara la pluja s’acompanyava de fortes ràfegues de vent, que penetraven pels finestrals, portant humitat al passadís, el vestíbul i les oficines.

Vista la situació vam desplaçar la nostra posició, guiats per indicacions d’una conserge femenina, fins a un altre banc allunyat dels finestrals i protegit per parets. Vam agrair el detall amb “xi-su-bé” i la conserge femenina  ens va dedicar un somriure de complicitat, que semblava indicar que a aquelles altures, quan ja havia passat una bona estona, érem quelcom més que gent de pas.

Perfectament parapetats en la nostra nova posició, ens vam dedicar a seguir la contemplació de l’activitat de les oficines. Sobtadament va aparcar una moto en el vestíbul (la qual cosa no estranyar a ningú –tret de naltres-), el motorista (xop) va abandonar el seu vehicle, va demanar auxili al mateix conserge al que naltres ens havíem dirigit anteriorment (que havia abandonat el diari i ara s’estirava i badallava talment com si acabés de llevar-se). Després de creuar algunes paraules amb el conserge, el motorista xop va emprendre camí cap a la planta superior i li vam perdre la vista. El conserge va fer unes passes per contemplar la pluja des del vestíbul, va encendre un cigar birmà i es va gratar la panxa.

Aleshores vam reparar en que les oficinistes havien desplaçat la seua posició al front. Va estar un moviment sobtat i impetuós, que va reclamar, fins i tot, l’atenció del conserge mandrós. Vam decidir apropar-nos, impressionats per la mobilització de les administratives, i perplexos per l’absència d’administrats en els taulells. Finalment, vam comprovar que tota la mobilització es devia a una urgència climàtica; les ventades humides estaven mullant les piles de papers, i les administratives havien decidit rescatar-los, en una acció francament arriscada i heroica, deixant al descobert la seua reraguarda i el seu avituallament. L’operació de rescat va estar ràpida, i un cop finalitzada, les administratives van retrocedir fins a la reraguarda per a continuar amb les seues labors d’intendència i avituallament, i amb la satisfacció de la feina ben feta.

El conserge va retrocedir fins al vestíbul, que ara estava replet de gent i gossos que buscaven aixopluc, i va topar amb el motorista xop, que el va interrogar de nou. En aquesta ocasió el conserge va senyalar una altra escala, i el motorista va desaparèixer de nou.

Vam decidir fer un tercer intent de telefonada, que novament va resultar infructuós. Una ventada va arrencar un calendari de la consergeria quan tornàvem a la nostra posició d’observació. Com el conserge no abastava a tot, i estava en el vestíbul dedicat en cos i ànima a la missió humanitària de l’atenció dels refugiats pel temporal, vam recollir el calendari i alguns papers que també havien volat, i se’ls vam dur. Ell va fer un posat de disgust, va reclamar la presència de la conserge femenina, i li va lliurar el calendari i els papers. La conserge femenina els va recollir i ens va dedicar un nou somriure, que aquest cop expressava quelcom més que complicitat, expressava autèntica camaraderia (com si ens hagués reconegut 2 triennis).

I en aquestes que el motorista va retornar per empaitar al conserge mandrós, que aquest cop el va dirigir al front de taulells abandonat per les administratives ‘fartanes’. Una primera administrativa va abandonar la reraguarda, va eixugar-se la boca amb un tovalló, i va avançar, desafiant, fins al front per enfrontar-se al motorista xop. Sobtadament, l’administrativa va fugir, en un moviment tàctic que perseguia el reclutament d’una de les seues companyes, per enfrontar-se en situació de majoria numèrica. Totes dues van reconquerir el front i van plantar cara a l’intrèpid motorista xop. Però, ell, el motorista xop, les va fer retrocedir a totes dues, amb un esforç sobrehumà. Les dues administratives eren ‘dures de pelar’, i van buscar l’auxili d’una tercera administrativa (bastant més corpulenta), i finalment van vèncer al motorista xop, que va tenir que batre’s en retirada fins a la seua moto. El motorista xop va seure en la seua moto aparcada al vestíbul, amb la mirada perduda, com si medités sobre la seua derrota (“què he fet malament?”), mentre el conserge mandrós el contemplava victoriós, amb una expressió que semblava dir-li “noi, això ho tenies perdut des de l’inici”.

La pluja va minvar, i després d’un parell d’hores vam abandonar la seu de la telefònica de Mandalay.

Tots els elogis per l'hotel Mandalay View Inn.

Aquesta és la vista des de la seu de la Telefònica, que correspon al vèrtex del recinte del Palau de Mandalay.

Aquest gran edifici rectangular és la seu de la telefònica, que fa xamfrà amb els carrers 80 (el vertical) i 26 (l'horitzontal).

 Aleshores, allà, en la seu de la telefònica de Mandalay, va començar a ploure (torrencialment), i vam poder contemplar l'espectacle de la burocràcia de l'administració i la impunitat dels pobres administrats. Va estar inevitable pensar en "les dotze proves d’Asterix".

Fotograma de la pel·lícula "les dotze proves d’Asterix" corresponent a l'edifici de l'administració romana.

Els dos 'herois' entrant a l'administració romana per intentar superar la prova d'aconseguir el formulari A38.

Asterix intentant localitzar el negociat correcte on ha d'aconseguir el formulari A38.

Funcionaria rifant-se a l'Asterix.

 Il·lustració d'un administrat amb un atac de nervis, a resultes de les seus gestions en l'administració romana.

Sopar “Chapati” i ‘rematar’ amb un gelat

A Mandalay recomanem fer un sopar a base de “Chapati” en els restaurant propers al mercat nocturn.

El “Chapati” és una massa de farina rectangular d’uns 30 x 20 centímetres, que es cou en els forns de carbó que el restaurant té muntats al carrer. La massa resultant (amb un regust que recorda l’anís i altres espècies dolces) és molt fina i flonja, i es presenta plegada, i s’acompanya de sopes, plats de carn i salses.

Aquests restaurants són un cas més d’establiments orientats al carrer (molts cops, els locals que ocupen els restaurants semblen una mera formalitat, o un ‘peatge’ per a dur el negoci a l’exterior). Aquí es cuina i es menja al carrer, i tot té l’encant dels llocs populars; amb els seus cambrers atrafegats, i les famílies senceres que seuen en els petits seients de plàstic al voltant de les taules, proveïdes de tovallons i tetera.

S’ha de procedir com els nadius (que us guiaran en tot moment i gustosament); arrencant un tros de la massa i sucant-la en els plats i salses.

Es pot repetir (o demanar altres plats) tantes vegades com calgui, però, tenint sempre en compte que a uns pocs metres tenim un gelateria memorable.

El “Nylon Ice Cream Parlor” és una gelateria memorable, ‘de confiança’, i d’enorme qualitat. També és un local de vocació exterior per la nit. Aquí s’hi apleguen turistes i nadius per a refrescar-se prenent un gelat i combatre la calor nocturna.

Els gelats es presenten en petites copes metàl·liques que contenen dues boles, amb sabors a les fruites i espècies locals (“durian”, vainilla, ...).

Aquí també es pot prendre un bon XXXXXXXX. Tot plegat una delícia.

Chapati.

Nylon Ice Cream Parlor.

La recreació del mite de Buda

La visita al temple de Paleik no té gaire interès tret de la recreació, en viu i en directe, d’un dels passatges mítics de la biografia de Buda (o Siddhartha).

Es tracta de l’episodi en que Mara (l’esperit maligne), resolta a trencar la meditació de Siddhartha al peu de la figuera que el portarà definitivament a la il·luminació, envia una tronada destructiva, però, aleshores irromp una gegantina serp cobra que l’escuda, al plantar-se a sobre del seu cap.

Bé, a les 11 del matí, uns encarregats renten i alimenten quatre serps pitó (no cobres), que un cop tipes avancen (guiades subtilment pels encarregats) fins a un altar d’una figura de Buda, rememorant d’aquesta manera l’episodi anterior.

Lo curiós del cas és que des del gener de 2006 s’han succeït notícies d’una suposada reencarnació de Buda al Nepal. Efectivament, el jove Ram Bahadur Bomjan (de 17 anys actualment) hauria meditat durant 8 mesos, immòbil al peu d’un arbre en l’aldea de Ratanpuri, sense menjar ni beure i suportant, fins i tot, la picadura de dos serps.

Ràpidament es va estendre la notícia i nombrosos peregrins de la Índia i el Nepal van acudir fins al lloc de meditació de Ram pera venerar-lo com reencarnació de Buda (eren massa els paral·lelismes amb la història de Siddhartha, a criteri d’aquests fidels).

Sorprenentment, al març de 2006 el Jove Ram hauria desaparegut, però, ha estat retrobat al desembre de 2006 (segons la BBC i la TF1) en una altra aldea nepalesa, Piluwa. El jove Ram ara porta una espasa i s’alimenta només de d’herbes.

Estàtues recreant el mite de la cobra gegant protectora de Buda a Paleik.

Serp pitó trepant pel Buda a Paleik.

El Buda (reencarnat) del Tibet meditant.

Bagan, “Romeo” i “Julieta”

De vegades, un lloc s’assimila a una persona. En el nostre cas, i encara que Bagan sigui un imponent lloc turístic (de més de 3.000 pagodes), un jove que anomenarem amb el fals nom de Romeo (per a preservar la seua intimitat), representa a tot Bagan.

Romeo està acabant els estudis de psicologia a Mandalay, però, aspira a comprar-se un cavall i un carro per establir-se de guia/taxi a Bagan. De fet, Romeo ja exerceix aquesta activitat (amb un carro i un cavall llogats al seu cunyat) en els períodes de vacances dels seus estudis, i confia poder independitzar-se i viure del seu treball en un futur pròxim, quan ja disposi del seu propi cavall i carro. Per cert, Romeo només va manifestar uns certa curiositat pel nostre mode de vida al preguntar-nos: “quan val un cavall allà?”.

Vam passar 5 dies amb Romeo, amunt i avall amb el cavall “Momo” (bastant esquàlid) i el carro número 117 (tots els carros de cavalls de Bagan tenen número de llicència). Vam veure pagodes, temples, postes de sol i, fins i tot, ens va dur a l’aeroport, però, com és habitual, no parlarem gaire de les visites (que són fantàstiques), en canvi, sí que ho farem de Romeo i de les seues circumstàncies.

Dèiem que Romeo vol comprar-se el seu propi cotxe de cavalls per a fer diners amb els turistes. Cert, però, no vol fer-ho per cobdícia, encara que la sua família (Montesco) sigui molt modesta, sinó per amor. Efectivament, els diners serien el mitjà que li permetrien independitzar-se i ser un bon partit per a la família (Capuleto) de la seua xicota, que anomenarem Julieta. I és que Romeo està rematadament enamorat de Julieta, una jove mestra d’escola de primària.

Romeo és conscient de que la família de Julieta no el considera prou bon partit, i vol demostrar-los-hi justament el contrari amb el seu projecte empresarial.

Però, Romeo també hauria de superar conflicte amb Julieta, que, ara per ara, enterboleix la seua relació i dificulta el seu casament, l’objectiu final de Romeo. No revelarem la naturalesa d’aquest conflicte íntim, ja que trairíem la confiança de Romeo (que ens confessà que mai l’havia revelat a ningú), però, direm que aquest escull es podria superar també amb diners.

Romeo és un noi sensible, cordial, xerrador (alhora que practicant de llargs silencis) i tremendament reflexiu. Més que reflexiu és meditatiu, en el sentit més profund del terme. Efectivament, Romeo és un budista practicant, que practica la meditació per guarir tota l’angoixa que es deriva del conflicte amb la seua Julieta.

Naltres hem de confessar que la meditació se’ns representa com quelcom misteriós i invers a la nostra forma de fer. Mentre que davant d’un problema, la meditació del nostre amic Romeo el porta a buidar la seua ment i controlar les seues emocions, el nostre comportament ordinari ens portaria a inundar la nostra ment d’informacions, reflexionar i actuar. Vet aquí la diferència; Romeo medita ‘al buit’ i naltres ‘reflexionem a plena càrrega’.

Romeo ens explicà (o naltres creguérem entendre) que l’objectiu de la meditació no era desenvolupar la raó intel·lectual, sinó trobar-se un mateix (despullat i buit) en relació amb el món, i que un cop acabada la pràctica de la meditació, les accions quotidianes li donen el seu veritable sentit. Aquesta és la part menys comprensible per naltres; el pas de la ‘meditació al buit’ a les accions derivades d’ella.

Davant de tanta profunditat, naltres abordàvem a Romeo amb demandes prosaiques, com demanar-li un lloc per fer la migdiada. Ell, ho acceptava tot de bon grat, buscava un temple solitari i tranquil (sí els temples serveixen menjar, reposar, pregar, ...), desmuntava les matalassets del carro, i els parava al terra a mode d’improvisat llit, per a que naltres féssim la migdiada, mentre ell donava menjar al cavall i llegia manuals de meditació.

Amés Romeo és un paio generós. Sí. Romeo ens va planificar un darrer dia (perfecte) a Bagan, que va consistir en visites a alguns temples, migdiada al temple de costum, visita a la ‘fira de la lluna plena de novembre’, on la seua simpàtica família s’havia desplaçat (en bloc) per a fer uns calerons extra venent dolços (exquisits), que feien allà mateix (en una parada equipada amb forn, molinets i estris diversos). La jornada la vam rematar al vespre, amb un sopar a la pròpia casa de Romeo, que paga la pena rememorar.

Efectivament, Romeo ens va convidar el dia anterior, i després d’algunes reticències inicials (ens semblava excessiu i, a més, M. arrossegava problemes estomacals), vam acceptar, vist l’entusiasme i la insistència del nostre amfitrió. Un cop acceptat el convit, Romeo no parava d’inquirir-nos amb preguntes que pretenien esbrinar les nostres preferències gastronòmiques (“preneu whisky?”, “preneu cervesa”, “us agrada el dhal?”, ...). Vam fer saber a Romeo que ens agradava tot el menjar de Myanmar, però, que no calia que preparés res especial. Aquest aclariment va semblar que el tranquil·litzava, però, després d’un llarg silenci va semblar que li amoïnava quelcom, i va comentar “bé, però, casa meua és molt humil ...”. Naltres li vam dir que fos com fos casa seua, seria el millor lloc imaginable per sopar aquella nit, i que estàvem molt agraïts per la seua hospitalitat.

Al vespre, ja a l’hora convinguda vam trobar-nos al lloc convingut amb Romeo, el cavall “Momo” i el carro número 117, que ens van dur, en curt trajecte, per carrers foscos (a Myanmar hi ha molt poca il·luminació) fins a casa seua.

La casa era realment humil (si penseu en les cases del compte dels tres porquets, la casa de la família de Romeo s’assemblava més a la de palla o fusta, que a la de totxos), però, enormement digna, neta i acollidora. Les parets estaven fetes de troncs de fusta, el terra era justament de terra i el mobiliari era escàs, però suficient. Insistim, tot tremendament digne.

Realment Romeo (realment ell i sa germana) havia preparat quelcom especial. Havia parat una espectacular taula a la fresca, en el pati de davant de la casa, a la llum de les espelmes i amb decoracions florals increïbles. Ja en el vestíbul de la casa hi havia una altra taula on estaven parades les diferents menges del sopar tapades en carmanyoles de bambú.

Vam seure i Romeo ens va oferir un Whisky “Grand Royal” amb glaçons i una mica d’aigua, que aquí es pren com aperitiu, acompanyat d’alguns “snacks” locals d’arròs i “tofú” (“pin bonda”). Després Romeo no va saber exactament com operar la següent fase del sopar, i va reclamar l’ajut de sa germana, que vivia just en la casa del davant, i que just en aquell moment estava mirant un serial per la televisió. La germana va acudir i va fer quelcom elemental: retirar els primers plats de taula. Naltres vam aixecar-nos per col·laborar, però, vam haver de desistir per la insistència de Romeo i sa germana.

En aquest punt Romeo va confessar que tot aquell desplegament (exquisit) era obra d’un dels seus cunyats (que treballava de cuiner en gran hotel), i que ell no sabia exactament com continuar la seqüència del sopar. Naltres vam manifestar que no calien tantes molèsties i que hauria estat suficient, i igualment apreciat, un sopar més “casual”, però, Romeo va insistir que ho feien tot de molt bon grat, la qual cosa era evident.

El sopar va continuar amb anades i vingudes de la germana de Romeo i amb plats memorables (els millors del viatge sens dubte): amanida de fulles de te, arrossos, “noodles”, “curry” de carn, “curry” de peix, fruites i dolços dels que venien sa família en la fira. Tot esplèndid!

Durant tot el sopar va anar sorgint (i resorgir) el ‘conflicte’ de Romeo i la seua Julieta. Era evident que aquell conflicte estava en l’epicentre de la seua vida. Era també evident que, malgrat tot, s’estimaven bojament, tot i que, just en aquelles dates travessaven per una crisi, que Romeo pensava superar amb una adequada meditació.

En fi, que ho sàpiga tothom: a Bagan hi ha un Romeo Montesco (i la seua Julieta Capuleto). Només conèixer-lo justificava la visita a Bagan (i el viatge a Myanmar).

Cotxe de cavalls típic de Bagan.

Vista des del cotxe de cavalls.

Material per a la construcció de cases ...

... com aquesta.

Whisky Grand Royal com aperitiu.

 Típica amanida birmana de fulles de te amb cacaus, espècies.

Myanmar masculí / Birmània femenina

Myanmar és el país dels homes fatxendes rosegadors de bètel que escupen per tot arreu, i que es subjecten el “longyi” amb un nus (ben gros), que reaferma la seua condició de mascle.

Birmània és el país de les dones delicades, que menen les bicicletes com si flotessin en l’aire, que s’embelleixen les galtes amb “tanaka”, i que s’anusen el “longyi” amb un plec discret i invisible.

És un país que té dos noms, un que remet a lo masculí i un altre a lo femení.

Sergi Pàmies citava, en la seua “Crónica” de “El País” de 25 de novembre de 2006, un passatge de la introducció del llibre “Ruta de les dones”, d’Isabel Clara Simó.

"L'Estat és mascle i la nació és femenina, i, per això, l'Estat és el pare -fins i tot per als catalans, l'Estat és la font del poder i de la riquesa-, i la nació és la mare, la font dels sentiments". Si això és així, Myanmar és l’estat dels homes i Birmània és la nació de les dones.

Birmana.

Shwedagon Paya

La “Shwedagon Paya” de Yangon, és colossal, però, realment és quelcom més que una pagoda; és un enorme complex (que inclou altres temples, altars i edificacions diverses) inundat de gent. I aquest és el principal motiu per a visitar-la (al nostre criteri): el caliu del lloc (a banda de la seua imponent monumentalitat).

La “Shwedagon Paya” requereix visites (en plural). Les de la tarda, de cara al vespre, eviten la calor i mostren la “Shwedagon” més fotogènica (daurada i tenyida pel roig crepuscular) i festiva. Les del matí són aclaparadores; els daurats multipliquen l’efecte enlluernador del sol i la calor esgota fins a l’estovament, la qual cosa implica que els visitants es refugiïn a l’ombra dels temples i edificis per a beure, menjar i dormitar.

Els visitants es sumen a dos corrents (aparentment perpetus): el que ressegueix la base circular de l’estupa (normalment seguint el sentit de les agulles del rellotge), i un altre (caòtic), que es perd pel laberint de temples, altars i edificacions que envolta l’estupa. En qualsevol cas, l’activitat és constant.

Els visitants autòctons són monjos i monges, famílies senceres, gent solitària i ‘professionals’ que s’ofereixen als turistes com a guies i intèrprets del temple.

Els monjos semblen estar més interessats en establir comunicació amb els estrangers que de les pregàries (tothom necessita evadir-se de la rutina del treball). Va estar justament un monjo jove qui va orientar una conversa cap a aspectes polítics. La sensibilitat política d’aquest jove semblava estar clarament decantada de la banda dels lluitadors per la democràcia, que justament la tarda en que naltres visitarem la “Shwedagon”, protagonitzaren una escalada al temple (a mode de protesta) que la policia va reprimir brutalment. Aquest jove monjo es debatia entre la indignació per la repressió contra els ‘demòcrates escaladors’, i l’obediència als seus superiors i la imparcialitat política que havien de practicar (sol passar que els “staffs” religiosos siguin imparcials quan les repressions polítiques protegeixen els seus interessos, i combatius quan no).

Curiosament, els birmans i els turistes especialment són els més actius en seguir els rituals de les pregaries. Uns i altres aborden l’altar que correspon al signe del calendari budista birmà de cadascú, i el banyen amb aigua tants cops com la seua pròpia edat més un. Per exemple, naltres vam localitzar els nostres altars (realment ens va ajudar un gentil birmà), M. el de l’elefant sense ullals i jo el de la rata, i vam banyar la seua estàtua 44 cops, amb l’aigua que raja d’unes fonts que hi ha a la vora de cada altar, i amb l’ajut d’uns gots metàl·lics preparats per tal menester. Els birmans completen les pregaries amb ofrenes florals, amb l’encesa de barres d’encens, i amb bastant més naturalitat que naltres.

La logística de la neteja és espectacular.

Els daurats de la Shwedagon Paya lluint a ple sol.

OUTRO

La paraula Birmània evoca, en el meu cas (i el de molts), un dia concret de l’historia recent: el 19 de novembre de 1975. Aquest dia jo tenia 12 anys i prou enteniment per a considerar imminent la mort del Franco. S’ha de recordar que l’agonia del dictador va ser prolongada i que els “partes del equipo médico habitual” s’esperaven amb autèntica expectació (i entusiasme, fins i tot).

Recordo que la nit del 19 de novembre tocava l’emissió, en la primera cadena (UHF) de televisió espanyola (l’única cadena existent), i en horari “prime time” (les 10:30 de la nit), del programa “La hora de...” de Valerio Lazarov, que aquella nit s’havia de dedicar a Julio Iglesias exclusivament.

Sobtadament, s’interrompé l’emissió, aparegué la “locutora de continuidad” Pilar Cañada, anunciant la substitució del programa “La hora de...” per l’emissió de la pel·lícula “Objetivo Birmania”. Crec recordar que en aquell moment, a casa es sentí “ja està, ja ha palmat!”. Personalment, vaig entendre la suspensió del programa monogràfic en honor de Julio Iglesias com un senyal diví, alhora que vaig interpretar l’emissió de la pel·lícula com acte de justícia universal.

L’endemà ja ens vam llevar amb la mort del dictador. Jo em vaig recrear en la meua fantàstica fortuna, en l’excepcionalitat de tot plegat, en el tancament de la meua sinistra escola i, sobretot, en la inesperada emissió de “Objetivo Birmania” (USA, 1945) de Raoul Walsh, amb Errol Flynn.

Fotograma d'un 'atípic' Errol Flynn.

^

.: jim_plus@telefonica.net :.