.: Setmana Santa 2006 (13 a 17 d’abril) “Ruta del tambor y el Bombo” :.

INTRO

Soroll vs Música. La Setmana Santa en les comarques Terolenques del “Bajo Aragón”, “Bajo Martín” i “Andorra-Sierra de Arcos” (amb 9 poblacions adscrites a la “Ruta del tambor y el Bombo” -Alcañiz, Híjar, Andorra, Calanda, Albalate del Arzobispo, Alcorisa, La Puebla de Híjar, Samper de Calanda i Urrea de Gaén-), té com a comú denominador la major densitat per metre quadrat d’instruments de percussió del planeta, i és clar, tota aquesta ‘artilleria’ no és per a fer bonic; s’utilitza, i a fons.

Aleshores ve el dilema: què és, soroll o música? En un primer moment, quant ets presa de l’atordiment pel nombre de participants i pel volum; pots arribar a pensar “quant soroll”. Però, al poc temps s’aprecien les tonalitats, els matisos i la melodia. Definitivament, no és soroll, és música. Els sons estan ordenats en el temps (per tant, és música), però desordenats en l’espai, ja que realment, les “performances” a base de tambors i bombos agrupen petites colles (d’amics i familiars), que interaccionen enter si, produint-se petits desfasaments en la melodia de l’esdeveniment (hi ha una per a cada acte i poble). De manera que quan escoltes de lluny, sona com un “mantra” (les col·lisions entre els petits desfasaments de les colles), però, quan t’apropes a una colla, escoltes una execució rigorosa. Aquesta dualitat de desordre a gran escala i ordre a petita, possibilita la doble lectura: de “soroll” improvisat i hipnòtic de lluny, i de música metòdica i estructurada a prop.

Però, encara hi ha un factor que ho altera tot, les petites improvisacions o variacions que ‘ordena’ el líder de la colla, imprimint un determinat caràcter a cada interpretació. Així, i sempre i quan no ho estiguem idealitzant, creiem recordar que a Calanda es poden apreciar ressonàncies "jazzy" (improvisacions), mentre que a Híjar predomina el to ‘simfònic’ (partitura), i a Andorra les tonalitats de la "salsa".

L’aspecte físic també és remarcable. La vibració del so és especial i no té res a veure amb la sensació dels grans equips amplificadors de les orquestres (que propaguen el so horitzontalment), els tambors i bombos (especialment en les places tancades) propaguen el so verticalment, alterant (quasi) el sentit de l’equilibri, i fent ‘rebotar el terra’.

La litúrgia de les interpretacions també és notable. S’hi poden observar dues actituds: la d’absoluta concentració (hi ha qui sembla que li vagi la vida en cada cop de tambor o bombo), i la de diversió (hi ha rostres que simplement expressen el plaer de tocar). Especialment memorable és l’abandonament dels intèrprets dels bombos al ritme, obviant les incomoditats i el dolor d’arribar a sagnar pel continu contacte del puny amb la pell del bombo (hi ha qui es protegeix amb un guant).

Tot plegat fa que es tingui la sensació d’arribar a la Mística per la Música. Ja s’ha dit anteriorment, els tambors i bombos poden sonar com un “mantra”; arrossegant a l’oient a una mena d’espiral sense límit, quasi elevant-lo. Això recorda, vagament, a l’estat de trànsit al que arriben els ‘Derviches’ de Turquia amb les seus danses circulars, o als “mmmmmmmm” dels monjos budistes.

'Complements' per la setmana santa de la "Ruta del Tambor y el Bombo" (repareu en que el color de la llenceria va a joc amb el de la túnica).

Foto: Florencio Sánchez Sanz.

Intèrpret de tambor en èxtasi.

Foto: Florencio Sánchez Sanz.

Intèrpret de bombo en la "Rompida de la Hora" 2006 de Calanda, amb evidents mostres (sang) del seu entusiasme en la pell de l'instrument.

Foto: J.

La “Rompida de la hora” d’Híjar

¡Tocad, tocat, malditos!. Les “rompidas” tenen una enorme homogeneïtat estètica, resultat de la uniformitat dels intèrprets (que en el cas d’Híjar vesteixen túniques negres), de la concentració dels intèrprets en una plaça de dimensions reduïdes, i de la rigorositat en les seus interpretacions. Les “rompidas” no tenen argument clar, simplement s’inicien a l’hora i duren el temps que calgui. Les “rompidas” no tenen recorregut fix, un cop superada la fase de concentració (on sembla que els intèrprets rebin la ‘força’ i les ‘instruccions’ necessàries), les colles abandonen la plaça en totes direccions. A les “rompidas” no es parla (és inútil), només es mira, s’escolta, es sent i, en tot cas, es medita. Les “rompidas” no són processons, ja que aquestes últimes tenen argument, actors, actes, itinerari, autoritat i espectadors. Les “rompidas” podrien celebrar-se perfectament sense cap espectador (segurament així eren en el seus orígens), ja que tenen importància per si mateixes. Les “rompidas” són anàrquiques i estan pensades pel gaudiment del propis intèrprets. Tot això és el que es pot veure a Híjar amb nocturnitat, ja que la “rompida de la hora” s’inicia a les 12 PM del dijous Sant.

Intèrpret de bombo posseït pel seu ritme, durant la "Rompida de la Hora" d'Híjar (passades les 12h PM de Dijous Sant).

Foto: M.

Calanda i Buñuel

Sí, sí, la ‘rompida de la hora’ de divendres Sant, a les 12 del mig dia a Calanda, és l’acte més multitudinari. Hi ha tanta gent (músics i espectadors) que les incomoditats són nombroses (es complica l’aparcament dels cotxes, la mobilitat a peu és molt dificultosa i l’avituallament passa per les inevitables cues), però, l’acte és absolutament aclaparant.

Justament la ‘rompida de la hora’ és un dels nexes d’unió entre Calanda i Buñuel, això s’evidencia en la imprescindible visita al CBC (Centro Buñuel de Calanda www.cbcvirtual.com). Les entusiastes guies del CBC compten que Buñuel "rompía la hora" el divendres sant a les 12 de mig dia, allà on fos i en la situació (compresa o incompresa) que fos.

«Los tambores de Calanda redoblan sin interrrupción, o poco menos, desde el mediodia del Viernes Santo hasta la misma hora del sábado, en conmemoración de las tinieblas que se extendieron sobre la tierra en el instante de la muerte de Cristo, de los terremotos, de las rocas desmoronadas y del velo del templo rasgado de arriba abajo. Es una ceremonia colectiva impresionante, cargada de una extraña emoción, que yo escuché por primera vez desde la cuna, a los dos meses de edad. Después participé en ella en varias ocasiones, hasta hace pocos años, dando a conocer estos tambores a numerosos amigos que quedaron tan impresionados como yo.»

Luis Buñuel "Mi último suspiro", 1982.

«Ignoro qué es lo que provoca esta emoción, comparable a la que a veces nace de la música. Sin duda se debe a las pulsaciones de un ritmo secreto que nos llega del exterior, produciéndonos un estremecimiento físico, exento de toda razón. (...) Yo utilicé ese redoble profundo e inolvidable en varias películas.»

Luis Buñuel "Mi último suspiro", 1982.

I què es pot menjar un Divendres Sant a Calanda que estigui permès (o no) i que, alhora, sigui un pèl pervers? Dons ni més ni menys que un pastisset de “Alma”. Sembla ser que el cabell d’àngel es pot ‘destil·lar’, i aconseguir-ne un de més qualitat i sabor, que a Calanda anomenen “Alma”. Atents també a les empanades de Calanda.

Ahhhhhhhhhhh, qui “conquereixi” una taula en el “Bar del Comercio”, amb dret a vista de l’animació de la plaça des del seu balcó, estarà fregant la perfecció.

El típic "mogollón" de la "Rompida de la hora" de Calanda (a les 12h AM de Divendres Sant).

 Luis Buñuel "rompiendo la hora" a Calanda (data indeterminada).

Foto: www.cbcvirtual.com

Luis Buñuel (al tambor) i son fill, Juan Luis Buñuel (al bombo), a Calanda al 1963.

Última hora!

La “National Geographic Society/Magazine” anuncia a “bombo y platillo”, en plena Setmana Santa 2006, que Judes era un paio súper enrrotllat, i súper col·lega de Jesús.

Un manuscrit Copte del segle III o IV, trobat als anys 70 a Egipte i restaurat per la “National Geographic” al 2005, revela que Jesús va comptar amb la complicitat de Judes, el seu millor deixeble, per a que el delatés als romans i es complís allò que estava escrit. Jesús va augurar a Judes la incomprensió dels altres apòstols, la seua maledicció durant generacions, però també la recompensa per la seua fidelitat.

L’Evangeli de Judes, que cap manera és obra d’aquest (com els evangelis canònics tampoc ho són dels ‘cap de cartell’ corresponents), donaria una clara visió reparadora de la figura de Judes, la qual cosa contradiria als evangelistes canònics (de Marc, Mateu, Lluc i Joan), en quan al rol de Judes en la passió i mort de Jesús, i deixaria en molt mala posició (mentiders, envejosos?) a la resta d’apòstols/col·legues de Judes.

(www.ngm.com/gospel)

«Tu seràs l’apòstol maleït per tots els altres. Tu, Judes, oferiràs el sacrifici d’aquest cos d’home del que estic revestit».

«Tu seràs el tretzè, i seràs maleït per generacions, i vindràs per regnar sobre ells».

«Aparta’t dels demés i et comptaré els misteris del regne. És possible que hi arribis, però serà per a tu motiu de gran aflicció».

«I anaren a Judes i li digueren: "Tot i que en aquest lloc no facis el bé, ets un autèntic deixeble de Jesús". I ell als hi digué el que volien escoltar. I el lliurà. Aquest és el final de l’evangeli de Judes».

D’aquesta manera, la “National Geographic Society/Magazine” s’anticipa al imminent ‘èxit comercial’ de la versió cinematogràfica del “Codi Da Vinci” de Ron Howard, i s’allunya del ‘fracàs comercial’ de “La Última Tentación de Cristo” (EUA, 1988) de Martin Scorsese, quan el que suggereixen les (poques) cites filtrades de l’Evangeli de Judes apunten més als ‘remordiments humans’ en que es recreava Scorsese.

Les darreres dues línies diuen "Evangeli de Judes" Foto: ngm.com/gospel.

La que se'ns ve al damunt amb el Codi Da Vinci (Amélie, què fas aquí?)
Per cert, per visitar el "Cenacolo Vinciano", s'ha d'anar aquí (a Milà) i reservar la visita.

Judes (detall de l'última cena), amb la bossa de 'pasta' a la mà.

Martin Scorsese i Willen Dafoe retratats durant el rodatge de "La última tentación de Cristo".

Coses que fer a Castelserás

Castelserás, equidistant 10Km de Calanda i Alcañiz, ha estat el nostre ‘poble dormitori’, per la qual cosa tenim un coneixement de la vila és més aviat escàs, que es limita a passejades matutines per anar a comprar pa, coca i formatge. Confirmem que hi ha actes de Setmana Santa a Castelserás, però, no podem certificar que hi intervinguin tambors i bombos. Realment ens debatem entre la possibilitat d’haver estat desvetllats pel so llunyà dels tambors a altes hores de la matinada, i la vaguetat dels records d’un somni difús. En qualsevol cas, les passejades matutines ens van situar davant d’unes quantes estampes de la vida quotidiana de Castelserás.

“Castelserian Graffiti”

Castelserás encara conserva restes de rètols de la “Falange Española”, pintades (fetes amb plantilles) del perfil de José Antonio Primo de Rivera, i també pintades més recents de “vota centro, vota Suárez”. Aquestes mostres de “paleo-graffities” conviuen amb altres contemporànies que no tenen res a veure amb la “urban culture”, al contrari, són esplendoroses mostres del mode de vida rural. Els “graffities contemporanis” de Castelserás són sempre textuals i obra dels Quintos i Quintes de cada any. Els “Kintos” (en els textos s’aprecien les típiques abreviatures de la “celular generation”) fan les seues pintades en les voreres i els paviments dels carrers de la vila, i sempre tenen un to desenfadat que barreja trets de denúncia (davant de l’ajuntament escriuen “¿Dónde está el local social?), amb el reconeixement (davant de la porta d’un bar escriuen “No cierres nunca”), amb els ajustaments de comptes (davant d’una casa s’escriu “Julia, eres una arpía”), amb la picaresca (davant d’una porta escriuen “Don’t disturb, just married”). Castelserás continua amb la tradició dels Quintos/es encara que el servei militar obligatori es va suspendre al desembre de 2001. Segurament és massa grossa la inèrcia d’una tradició tant potent en els petits pobles.

El gos ‘Chispa’.

Encontre amb un padrí davant de la pujada al Calvario (petit turó pel que serpenteja un camí amb les 12 estacions del via crusis, coronat amb una petita hermita):

- ¿Has visto un perro?

- NO.

- Tu que tienes buenas piernas, súbete al Calvario a ver si lo ves. Es que el pobrecico tiene asma. Se llama Chispa.

I jo pujo el Calvario cridant Chispaaaaaa, Chispaaaaaa, Chispaaaaa. Quan baixo, ni rastre del padrí, ni del puto gos.

Filosofia “Happy Jota”.

Passejant pel poble sento cantar una jota, aixeco la vista i veig la dona que canta mentre fa “encaje de bolillos”. Em mira i diu “buenos días”. Jo li dic “¿Está muy contenta, no?”, i ella respon “NO, canto para estarlo”, i afegeix que ha cantat tots els matins de la seua vida des de que era petiteta.

Observeu al peu d'aqueta fofo la pintada "Kintos 2004" (podeu ampliar-la fent click aquí), en el carrer "De la Virgen" de Castelserás.

Foto: www.castelseras.com.

 Monument a José Antonia Primo de Rivera en la Plaça del Solano de Castelserás.

Foto: www.castelseras.com.

 En el cartell robellat del balcó, també en la Plaça del Solano, encara es pot llegir "Falange Española".

Foto: www.castelseras.com.

Els Calvaris i la penitència

Ja s’ha comentat que Castelserás te un petit Calvari (turó amb les 12 estacions del via crucis coronat amb una creu o una ermita), però, no és l’únic cas. Sembla ser que el Calvari és un element fonamental de l’urbanisme de la zona. Reportem tres exemples més.

La matinada del divendres sant (a les 2 AM), el Calvari d’Andorra acull la processó de torxes, que arrenca de l'església de la vila i ascendeix el citat Calvari fins al seu cim, on es troba l’ermita de Sant Macario. La nocturnitat i la participació de les torxes, a banda dels preceptius tambors i bombos, marquen el caràcter d’aquest acte. De tornada a Castelserás, és impossible no reparar en la central tèrmica d'Andorra (de fet, és visible des de tota la comarca), que llueix espacialment amb la seua il·luminació nocturna, semblant quasi inofensiva i adoptant un aspecte “astral/còsmic”.

La tarda del divendres sant es representa el "Drama de la Cruz" al Calvari d’Alcorisa (increïblement sense tambors i bombos). Aquesta vila té un imponent Calvari on s’escenifica la passió i mort de Jesús. Impressiona la passió dels vilatans actors i sorprèn un tancat accent “maño” del Pilat 2006. Tot fet amb enorme entusiasme que, definitivament, s’encomana.

La nit de divendres sant d’Híjar acull la processó del "Santo Entierro”. La contemplació d’una processó tant llarga i solemne obre l’apetit, la qual cosa ens va permetre trobar el restaurant "La Casa del Hijarano", justament al peu del Calvari d’Híjar, on vam tastar formatge, un fenomenal Cariñena i el pernil autòcton.

Aquí, al menjar pernil en divendres Sant ens hem delatat. Però, MQ ens va informar que el veritable sentit del precepte del dejú de la carn en divendres sant representava una enorme penitència antigament, i que avui només seria comparable a la privació d’alguna de les nostres comoditats additives (la TV, el cotxe, el mòbil, la playstation, el tabac, ...). Curiosament, si haguéssim renunciat al pernil en benefici de peix o marisc (que avui per avui són més valorats/cars que les carns), no hauríem trencat el dejuni. En definitiva, si la intenció fos respectar el dejuni, hagués tingut que abstenir-me del pernil, ja que la 'trampeta' de canviar-lo per llagostins (per exemple) hauria estat una doble falsedat (he estat apunt de dir pecat), tenint en compte que en aquest cas es subscriu totalment la cita de José Maria Pemán de que «el langostino iba para jamón».

Processó de les torxes d'Andorra.

Foto: andorrasemanasanta.com

 La nit enganya, però, pel dia, el MONSTRE es mostra amenaçant.

El Calvari d'Alcorisa és un Gólgota perfecte, els actors/vilatans també.

El Calvari d'Híjar està coronar per la preceptiva ermita, però, més avall trobem "La Casa del Hijarano", on un nadiu ens va informar de que "tienen buena alimentación".

Belchite, Mequinensa, Fuendetodos i Goya

El 24 d’agost de 1937 l’exèrcit republicà inicia l’assalt a Belchite, defensat per l’exèrcit nacional, que resisteix fins al 6 de setembre. Però, el 10 de març de 1938 les forces del General Franco prenen definitivament la vila. El resultat de tot plegat era Belchite en runes (abans dels espolis, l’erosió i l’abandó posterior).

Ja acabada la guerra, al 1954, el dictador inaugurà la nova vila (construïda pels pesos republicans comdemnats a treballs forçosos), expressant la seua devoció pel lloc, la seua voluntat de que romangués com exemple de la brutalitat de la guerra (de l’exèrcit republicà) i com a símbol de la seua victòria. «Belchite fue bastión que aguantó la furia rojo- comunista. En los frentes de batalla y en las guerras a unos les corresponde ser yunque y a otros maza. Belchite fue yunque, fue el reducto que había de aguantar mientras se desarrollaban las operaciones del norte. Belchite tenía que poner el pecho de sus hijos para que fuese posible la victoria. Y de aquella sangre derramada, de aquel esfuerzo heroico de hombres, mujeres y niños, de ahí nació nuestra victoria», Franco digué. D’alguna forma, Belchite era el contrapès del Dictador a les innumerables mostres de condemna internacional pels fets de Guernika.

El nou Belchite és un d’aquells exemples de pobles impersonals fets a força del “copy&paste” característic del “desarrollo” Franquista, que recorda també el cas de Mequinensa (derruïda i ofegada a causa de la construcció de la presa de l’Ebre, i reconstruïda de forma barroera uns quants metres sobre el nivell del pantà). Aquestes noves viles, Belchite i Mequinensa, no fan justícia a les velles viles. De fet, les runes del Belchite vell són molt més impressionants (tot i resultar torbadores) que el nou Belchite. Tal com el fascinant paisatge de l’obra de Jesús Moncada no es pot reconèixer de cap manera en la nova vila de Mequinensa (on és la plaça d’Armes, i el Teatre, i ...?).

Una mostra del desajust entre les expectatives del Dictador 'constructor' i les dels vilatans, podria simplificar-se en el fet que relatà Xavier Montanyà en el seu article de 9 d’octubre de 2002 del suplement ‘Cultura’ de ‘La Vanguardia’: fins fa pocs anys hi havia davant de l’Ajuntament de la nova vila un monòlit amb la inscripció «Yo os juro que sobre estas ruinas de Belchite se edificará una ciudad hermosa y amplia como homenaje a su heroísmo sin par. Franco». Però, degut a que fou derruït ‘pels altres’ infinitat de vegades, l’Ajuntament va desistir de reconstruir-lo.

En un altre ordre de coses, a Belchite es pot menjar, sense gaires pretensions, al restaurant "Mr. Bocachite" (suposo que és un joc entre "bocado" i "Belchite"), i també copsar la ‘nova realitat social espanyola’ (com diria l’Iñaki Gabilondo). Aquest restaurant està regentat per un matrimoni format per un nadiu (estàndard) i una veneçolana (exuberant). Aquest mestissatge no es tradueix de cap manera en la cuina, però, és totalment apreciable en el servei (caòtic). En honor a la veritat, hem de dir la solució de matrimonis mixtes (nadiu amb caribenya) està totalment consolidat en la zona (vull dir que no és excepcional).

No ho hem dit fins ara, però vam visitar Belchite en dissabte Sant, i vam trobar el centre de la vila acordonat i protegit amb tanques. Interrogat al respecte, ‘Mr. Bocacchite’, va informar de que dissabte sant era el dia de la festa major (ho juro), i que per la nit hi havia un ‘encierro con los toros embolaos i incendiaos’ (també ho juro). La sinuosa ‘Ms. Bocachite’ va manifestar la seua repulsa per aquesta mena d’esdeveniments, exclamant un sentit ‘pobre animalito’ (xoc de civilitzacions?).

Finalment, i a aquestes altures, no costa gens apropar-se a Fuendetodos (només 19 km’s des de Belchite). Allà es pot visitar la casa natal de Goya i, sobre tot, el magnific “Museo del grabado de Goya”, amb les inquietants series de gravats dels “Caprichos” (sàtira social), “Los Desastres de la Guerra” (denuncia de la crueltat humana), “La Tauromaquia” (la seua passió) i “Los Disparates” (l’obsessió pel costat fosc de la ment i els seus monstres).

Detall de la famosa foto d'Agustí Centelles dels combats del setembre de 1937 a Belchite.

Franco inaugurant el nou poble de Belchite al 1954.

Detall d'unes de les fotos de la "Fifteenth International Brigade Photographic Unit" del 1937 (feu click aquí per veure tot el seu arxiu), desprès dels combats a Belchite.

Detall de "El sueño de la razón produce monstruos" (1997-98), dels "Caprichos" de Goya.

Detall de "Contra el bien general" (1810), de "Los desastres de la guerra" de Goya.

Morella i les cecines de Casa Masoveret

Vam invertir el diumenge de resurrecció en visitar la monumental Morella (‘me la imachinava millor ...’). La qüestió és ja un pèl esvaïts, i quasi resignats a menjar qualsevol porqueria, vam topar amb la Casa Masoveret (www.casamasoveret.com), allà, l’amo ens va explicar-nos que a les taules de Morella no hi poden faltar les cecines (carn de boví assecada a l’estil dels pernils), Si, a més, s’afegeix pernil i formatge "Tronchón" de Terol, i un parell d’ampolles de ‘Viña Pomal’ 1999; ... no cal dir res més.

Les cecines de Casa Masoveret.

Queretes o Horta de Sant Joan?

Dilluns de Pasqua, lo dia de La Mona, vam emprendre la fugida de Terol al Priorat. A l’altura de Calaceit ens vam enfrontar a un dilema moral: triar l’opció cultural d’Horta de Sant Joan (allà on Picasso va dir allò de 'tot el que sé ho he après a Horta'); o triar (continuar) l’opció dels ‘fartanes’ a Queretes (allà on hi ha el forn de llenya Llerda). L’elecció es va decantar per la segona opció. Mentre van durar els "almendrados", els "casquetes" i les "galletas de la Abuela", no vam tenir cap mena de remordiment. Ara, amb les existències ja finiquitades, ens va sobrevenir un sobtat penediment per no haver triat el Centre Picasso (www.centrepicasso.org). Dit això, hem de confessar que, davant d’una hipotètica repetició del dilema Queretes o Horta, no som capaços d’assegurar una resolució en favor d’Horta (penses: ‘mentre el forn de llenya Llerda estigui obert, és millor aprofitar, no sigui cas que tanqui i ens quedem sense tot aquell bé de Déu’).

L'edifici del forn de llenya Llerda, l'antic molí de l'oli, està datat a finals del segle XVII o principis del XVIII.

Especialitats Llerda: "casquetes, almendrados, carquinyolis, mantecados, saboyanas, rosquillas de almendra, galletas de la abuela, pan. Todo con el sabor de lo auténticamente artesano".

Clos Maria (blanc) vs Embruix (negre)

La fonda Sport de Falset s’hi pot menjar amb ‘fundamento’ (cassola de bacallà, ...) i tastar Priorats. En aquest sentit, vam retre homenatge amb un Vall Llach (potent) al gran mestre Verges, que es jubila enguany a Porrera (el comiat és menys amarg saben que continua com a vinater).

Volíem haver continuat el tast amb una mena de prolongació simbòlica de la ‘competència Llach-Serrat’ (és sorprenent que la ‘rivalitat musical’ s’hagi traslladat també a les vinyes del Priorat i el Montsant). No va poder ser (no el tenien), volia tornar a tastar el sorprenent (per a mi) Clos Maria del Mas Perinet, la propietat del Noi del Poble Sec a Cornudella de Montsant.

Només he tastat un cop el Clos Maria (penso posar-hi remei alego), tot i això, m’aventuro a declarar-lo òptim per a rememorar els paisatges d’aquest petit viatge. Vull dir que crec recordar els aromes a “minerals” del nostre periple interior (Lleida, Mequinensa, Casp, Alcañiz, Calanda, Andorra, Híjar, Belchite, Fuendetodos, Albalate del Arzobispo, Caltelserás, Morella, Queretes, Falset, Lleida). A més, aquest únic exemplar de Clos Maria que he tastat, també evocava els aromes 'volcànics' que recordava (o mitifico?) en els vins italians de les faldes del Vesubi (Greco di Tufu, Fiano di Avellino i Lacrima Cristi). El paisatge (el medi) condiciona l’home (i les coses), no?

Dit tot això, semblaria que sóc una mena de Somelier. Fals! No tinc cap habilitat pel tast de vi (tret d’una certa voluntat en el consum). La qüestió és que m’abandono al vi i deixo que ‘em parli’, tal com relatava el Pere Tapias en un article del diari AVUI (de 21 de febrer de 2005) sobre el Priorat i els seus vins. Aquí va un fragment:

«... Es va procedir, amb cerimoniós protocol, a destapar un clos. Al primer tast, un dels presents, olorant, va dir:

-Hem de deixar que parli el vi!

I ens vam quedar callats. Es tractava que el vi parlés, es manifestés. Va passar una estona llarga, i a poc a poc aquell vi va començar a dir coses i més coses.

A l'estança, els presents anaven passant de la degustació a la satisfacció i de la satisfacció a la joia, perquè aquest és el camí per on et condueix un vi quan realment té coses a dir.»

Amén!

Si substituïm 'vi' per 'música', la cita del Pere Tapias no perd el sentit (dic jo).

Embruix de Vall Llach.

Clos Maria de Mas Perinet.

Vall Llach.

Foto: Juan Miguel Morales.

 Mas Perinet.

Foto: Juan Miguel Morales.

OUTRO

Conclusió: el silenci respectuós s’aconsegueix amb l’absència de so, però també, i aquesta és la novetat, amb l’excés (saturació) de so dels tambors i bombos (l’excusa d’aquest viatge).

Bombo.

Foto: Florencio Sánchez Sanz.

^

.: jim_plus@telefonica.net :.