Les caramelles

Les Caramelles, originàries del segle XVI, eren cançons satíriques que es cantaven per a La Pasqua Florida pels carrers i places de les poblacions. Desprès el continguts van evolucionar per a tenir un caràcter solidari i religiós, per a expressar la alegria per la Resurrecció de Jesucrist.

Quan el mestre Josep Anselm Clavé va fundar la primera societat coral en l'any 1852, en el seu programa, entre les tasques a realitzar figurava la d'anar a cantar i fer serenates "a tall de caramelles".

Aquest projecte no esser possible per la senzilla raó que els elements que integraven les societats de cantors eren gent humíld i treballadora, que vivien en els pisos mes alts, on tambè vivien les criades i jovenetes a las que haguessin hagut de dirigir els seus cants. Per això fou que les primeres societats corals no fessin caramelles ni serenates.

Desprès de l'any 1880, cada any van sortir un nombre incalculable de "colles" que enveien la ciutat amb els seus cants, sempre respectables per defectuosos que fossin.

Diu la tradició que en el mitjà rural és on la tradició de la festa de Les Caramelles s'ha conservat mes temps.

El grup de joves de la població recorre els carrers, casa per casa i en algunes d'elles fa una cantada, a canvi rep de recompensa, d'obsequi, un anyell o una quantitat mes o menys gran d'ous o diners.

Cantaires amb cistella i fanal

Els grups de caramelles van proliferar a Reus durant els anys cinquanta.
Dissabte de Gloria era com un despertar a la vida, volent cercar I'alegria després dels actes diem-ne de fe.
La gent anava pels carrers amb projectes de divertiment. Precisament aquells que havien sortit durant molts dies a la nit amb I'excusa d'anar a assajar caramelles, jovenets, no tant jovenets i casats. La Pasqua Florida ja era arribada i els cantaires deis grups de caramelles estaven a punt per la grant nit, mantenint la tradició sota el fanal i la cistella per oferir les serenates sota les finestres i els balcons.
Les caramelles des de sempre havien estat una alternativa als amants del cant sense saber solfeig. Amb la voluntat de la propia veu feien el miracle de convertirse en protagonistes del genere líric, aquells baixos, segons i alts, que sota la batuta de cada mestre arribaven a cantar i afinar. Quelcom difícil, pero és que els mestres feien miracles. Reus sempre havia tingut aques!a tradició; no solament aixo', sinó que també les diferents Iletres eren d'autors reusencs:
Després de la guerra civil, un deis promotors de que tornessin a sortir les caramelles i també recuperar la tradició de la coca amb cireres va ser l'alcalde  Pau Ornosa Soler, titular de la farmacia Serra, home de gran personalitat, formal i discret.
Els grups de cantaires estaven repartits entre entitats culturals i esportives locals. Teníem, com exemple, Els Tranquils que segueixen en actiu, grup Aimants del Cant del Club de Futbol Reddis, el grup del Reus Deportiu, el grup de l'Esbart Dansaire del Centre de Lectura i molts d'altres que no recordo. Una menció especial es mereix la Rondalla Catalunya, que va fer furor i, en moltes ocasions, els seus components van formar part deis grups de caramelles per reforgar amb música les interpretacions. Una altra persona que hem de recordar va ser en Francesc Fuster Verdala, "Sisquet emblanquinador", tot un mestre de caramelles i a més autor de moltíssimes composicions, que ell mateix dirigia.
Recordem al mestre Tous amb ulleres de cul de got pero amb una oida impressionant: amb grups de 60 o 70 components li era facil detectar qui desafinava. El mestre Ferrer, i tants i tants.
La prova de foc per entrar a formar part d'un d'aquests grups era entonar el classic Oli d'ametlles dolces. Després de moltes enrabiades per part de cada mestre, finalment sortien al carrer la nit del Dissabte de Gloria. Feien el recorregut pels carrers mentres a la plaça del Mercadal tenia lloc la demostració de tots els grups, fent I'entrada triomfal cadascun d'ells fins al mig de la plaça. Allí començava l'audició. El més emotiu era el moment que en el silenci de la nit interpretava el solo un dels components de cada grup. N'hi havia de molt bons i reconeguts, per exemple el Bernal (que aquella nit havia de canviar el torn, perque era vigilant de nit), un altre anomenat Valentí, el Bargalló i d'altres, que feien arrencar aplaudiments al públic present.

Els estris deis grups de caramelles eren la típica cistella i un fanal que reflexava el nom del grup i els cantaires, seguíem sempre les dues coses que anaven juntes. En arribar al lloc cantaven, i en acabar la cistella pujava fins al balcó i alla hi posaven quelcom: podien ser pollastres, conills, etc., pero el més preuat era el que no feia soroll, aquells sobres amb diners que servien per, després d'aquell dia, organitzar un sopar de germanor entre els actuants, un sopar que podia ser en alguna masia o també en algun restaurant com podien ser el Florida, Llanes, Cal Botella, Ca la Pauleta, tot depenia deis ingressos. Aleshores anar a sopar era molt diferent d'ara: el que menys importava era el menú, el principal era el «tiberi» isobrétot el beure, que no faltés. Pero com sol passar, el clergat va desbaratar el costum. A partir de I'any 1957, segons el Full Parroquial núm. 319, hi va haver canvis en la litúrgia i es va determinar que la sortida de caramelles a les 10 de la nit del dissabte no era adequada, segons els costums eclesiastics de la resurreció del Senyor. Aquesta manera de posar pals a les rodes va crear malestar entre el clergat i el tradicional, en certa manera davant dels criteris la cosa se'n va anar en orris i aquell costum tan tradicional va decaure, i recuperar-lo ha estat difícil.

Les caramelles d'avui són una altra pel·lícula: molt de tecnicisme, molts refinaments, molts instruments de llauna, pero el cert és que s'ha perdut aquell encís de les veues, aquella fonia deis cantaires acompanyats de quatre guitarres, bandúrries, clarinet i pandereta, genuí de les caramelles,jo diria autentic. Pero com deia, és una altra pel·lícula, que també hem de valorar d'acord amb el temps. Rendim un petit homenatge a aquells que resten vius i recorden aquells temps.
 

Estret del diari de Tarragona del  dimarts, 14 d' abril del 1998

Històries i Llegendes de Barcelona

Encara una tradició referent a la guerra amb els moros explica que feia molts mesos que aquests tenien voltada la ciutat sense poder-hi acabar d’entrar, però els barcelonins tampoc ja no podien sostenir el setge puix que mancaven dels elements principals. En això va arribar el dia de Pasqua, els catalans ja no podien aguantar més, en tota la ciutat no restava altre menjar que una saca de farina, un bot de vi i un anyell molt gros. El rei dels barcelonins va pensar que amb tan poc menjar no n’hi havia ni per poder resistir un dia i va tenir una pensada. Va fer pujar un dels seus valents soldats dalt de la torre més alta de la muralla, que era la que s’esqueia vers l’indret que comentem i amb una trompa perquè el sentissin bé, va parlar als moros i els va dir que havia arribat el dia de Pasqua, que era molt principal i sagrat per als cristians, que ho celebraven amb carn d’anyell, bones coques i bon vi, i que encara que ells, sarraïns, no seguissin les mateixes festes que els catalans, els volien obsequiar amb les viandes que menjaven perquè veiessin que eren generosos.

Així que hagué acabat de parlar, els nostres van llançar muralla avall la saca de farina, el bot de vi i l’anyell.

El rei moro va interpretar el present com a indici de riquesa i d’abundància que era precisament el que s’havia proposat el rei de Barcelona. Va creure que els barcelonins comptaven amb forces provisions i que podien resistir un setge molt llarg quan ells no estaven en condicions de mantenir-lo i va decidir desistir de l’encerclament i deixar la ciutat lliure.
 

De seguida que Barcelona va tenir la sensació que els moros se n’anaven la gent es va tirar al carrer portada per una gran alegria: en grups anaven cantant i en record d’aquella data memorable cada any pel Dissabte de Glòria el poble va sortir a divertir-se i va formar colles i grups que van anar a cantar davant de les cases de les autoritats, dels amics i dels coneguts; la gent era obsequiada amb una cantada feia present a la colla de coques vi i anyells, com ho va fer el rei assetjat amb els moros.

El costum encara subsisteix i s’anomena Caramelles, i així com abans només el celebrava la ciutat de Barcelona ara està estès per tots els pobles de Catalunya.

Estret de Històries i Llegendes de Barcelona , escrit per Joan Amades