|
|
|
| |
 |
|
| |
Podríem distingir entre llegendaris, semilegendaris i reals.
Entre els primers tenim el bandoler per excel·lència del massís: en Capablanca. Sembla ser que el personatge en qüestió va ser molt precoç i als quinze anyets ja havia patentat el seu particular mètode. Es situava al coll del Correu, paratge feréstec i solitari amb bons amagatalls, cruïlla de pas obligat per a tots els que feien el trajecte Barcelona – Manresa, i deixava al mig del camí la seva capa blanca estesa a terra. El caminant sabia que havia de deixar els seus estalvis damunt la capa, si es feia el “xulo”, el bandoler des de l’amagatall li ventava un tret de pedrenyal...
L’”angelet” vivia a una balma a mig aire del Paller de tot l’Any i entre atracament i atracament anava a refugiar-se a la Font del Lladre. De més gran es va enamorar d’una pubilla de Mura, però al ser refusat va tornar a la seva
vida al bosc de l’Obac.
Per la part de Vacarisses actuava el bandoler conegut com a Mitja Galta, que es veu que s’afaitava mitja galta per tal de no ser reconegut. |
|
| |
En Perot Rocaguinarda, a diferència de l’anterior va ser un personatge real, malgrat que magnificat i elevat a la categoria de llegenda (citat per Cervantes al Quixot: ¡Oh, valeroso Roque! cuya fama no hay límites en la tierra que la encierren). En Perot era fill del Mas Rocaguinarda d’Oristà (Osona), de la facció nyerra. En Perot campà per les terres d’Osona però tingué a la seva quadrilla gent de la zona com en Joan Muntada àlies “lo minyó de Sant Llorenç Savall”, que van protagonitzar una trifulga a l’hostal de Sant Llorenç Savall segons consta en les actes del notari Joan Marfà de Sabadell. En Muntada i el seu company Bernat lo Carnisser “la Cua”, de Caldes, s’escapoliren de l’escamot de la Unió l’abril de 1610. |
| |
Altres bandolers històrics que feinejaren pel camí ral va ser els germans Ramona (Jeroni, Fermí i Perot) d’Avinyó. Desfeta la quadrilla d’aquests germans un dels seus homes, Pere Perdiguer, famós segrestador de l’época, continuà bandolejant per aquesta part del Vallès.
|
| |
Per conèixer històries reals de bandolers recomano el llibre de ANTONI FERRANDO i ROIG “Cròniques bandoleres de St. Llorenç del Munt, ed. PAM |
|
|
|
| |
 |
|
| |
 |
|
| |
Diuen que temps era temps l’àvia del mas Dalmau estava sola a casa quan va veure arribar tres (o més) subjectes que feien mala ganya. Per si un cas, la vella va entrar a la casa, va passar el forrellat a totes les portes i va carregar el trabuc.
Quan els bandolers, que això eren, van ser a tocar la masia, van quedar sorpresos que estes tancat i barrada però el capità de la partida va trucar la porta. Per tota resposta van sentir una veu que cridava “Pere, vigila per l’era!”, soroll, corredisses i un altre crit: “Bernat, tu al terrat!”. Més soroll i : “Ramon, compta quants son!”. Els lladregots anaven a girar cua quan sentiren: “Joan, mira cap a on van!” Els lladregots sortiren corrents quan sentiren : “Agafeu-los!” seguit del terrabastall del trabuc. I si no han parat, encara corren. |
|
|
|
| |
 |
|
| |
Conten a Sant Llorenç Savall que un pare i el seu fill, de casa molt humil, no tenien res per menjar els propers dies de la Festa Major i per aconseguir-ne agafaren una canya de pescar i s’encaminaren cap a la muntanya de sant Llorenç. Pels volts de Santa Agnès trobaren un pastor amb el remat d’ovelles. El noi s’amaga a la fondalada prop de les ovelles mentre el pare es situava en una pedra que sortia prop de la cova i llençava la canya com si estigues arran del mar. El pastor s’hi atansà i, amb veu de mofa li preguntà:
- Què, piquen?
L’home contestà:
- Si no ho fan ara ho faran més tard.
Després d’una bona estona i dirigint-se al pastor que no havia parat de mirar-lo encuriosit, s’aixecà d’una revolada i mentre arrancava a córrer li cridà:
- Ara, han picat!
I sortí corrents. Al fer el recompte el pastor trobà a faltar dues ovelles (I tant que havia picat!)
Per la festa Major de Sant Llorenç Savall diuen que de la casa d’aquell pare i el seu fill sortia una flaire de carn a la brasa... |
| |
|
|
