Tornar a l'índex
 
 

 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 


 

   
   
   
  Any 1350. Nit de Nadal. Lloc: l’abadia benedictina de Sant Cugat. L’abat d’aquella poderosa abadia, Arnau Ramon de Biure està oficiant davant l’altar. Berenguer de Saltells, que assisteix a l’ofici, s’aixeca d’una revolada, traient d’entre els plecs de la túnica un ganivet. Avança cap a l’altar i, abans que ningú el pugui aturar, cus a coltellades a l’abat.  El pare de Berenguer va morir mentre ell era en terres llunyanes. Va ser donat per mort i l’abadia va heretar tots els béns dels Saltells. Al tornar l’abat no va voler-ne saber res. Aquest fet històric (es conserven encara peces de la vestidura de l’abat, foradades i ensangonades...)  ha esdevingut llegenda sota el massís de Sant Llorenç: Saltells comptava amb l’ajut dels Soler de Mura, els Daví, Borrell, Burg i Carner de Sant Llorenç Savall. Els tres darrers prengueren part activa i per això foren maleïts a perdre les seves cases en el terme d’una generació. Els Soler i els Daví, que no comparegueren aquella funesta nit, veieren els seus masos maleïts a canviar sovint d’amos, i cap família no podria posseir-les més de tres generacions.
   
   
  Temps era temps vivia a la dreta del camí de la Font Soleia un tal Pere, eremita del qual s’explicava la següent història: Al mas Aguilar, a la riba del Ripoll, mentre la mestressa esperava infantar al primogènit, passà pel mas una bruixa ala qual els amos feien caritat, no se sap si per por o per bondat, a la que li van demanar que digues la planeta a l’hereu que esperaven. Després de resistir-se molt va dir: - No serà un hereu sinó dos, i més et valdria que el Senyor te’ls lliurés morts. El primer morirà sense ésser hereu i el segon veurà l’aigua emportar-s’ho tot. Malgrat tot, tampoc era qüestió d’aigualir la festa i no li van fer massa cas, ni tan sols quan la mestressa va infantar bessonada. Les dones de la casa van embolcallar els nadons i amb l’emoció van arribar a confondre’ls. Per dissimular van presentar a l’amo el primer que els vingué a mà: Llorenç fou considerat el gran i Pere el petit. Pere creixia pensant que la feina que fes no serviria per res ja que tot ho heretaria en Llorenç i l’enveja l’anava corsecant per dins. Per acabar-ho d’adobar, quan la dida dels nens estava a punt de morir, li digué a Pere, el fadristern, que no estava clar qui era de veritat l’hereu. Un dia que el pare els envià a Manresa, al mercat, quan anaven a travessar el riu, que anava crescut, van adonar-se que l’aiguat s’havia endut la passera i van cercar un gual. Llorenç travessà primer, els còdols cediren i aviat va ser arrossegat pel corrent. Llorenç cridà demanant auxili, però Pere veié la malèfica solució al seu problema i deixà que l’aigua enfollida s’endugués el germà. Passaren els anys i Pere heretà la hisenda, però semblava que li hagués caigut una maledicció: cada cop es trobava més sol i el mas més deixat de la Providència. Un dia es trobà la bruixa que li digué que encara faltava la segona part de la història i Pere, furiós, colpejà la dona contra la roca fins deixar-la morta, Pere, cada cop amb més remordiments anà cap a Manresa i pel camí trobà un home que li digué;  - Vine que et salvaré Pere, defallit per l’angoixa, el seguí agafant-lo de la mà, que era roent com el foc. Volgué deslliurar-se però no pogué. Quan es creia atrapat, va demanar ajut al cel i... la negra figura del desconegut desaparegué. Després regnà una gran calma i Pere va veure l’entrada d’una cova, Des d’aleshores Pere habità la cova, dedicant-se a pregar i demanar perdó pels seus crims. La fama de santedat va anar creixent i a la bauma arribaven gent de tota la contrada i mai ningú va aconseguir que abandonés aquella vida de solitud. Res no tenia i res no li mancava excepte el perdó que va esperar fins que va morir. 
   
   
  La llegenda no es posa d’acord: uns diuen que va ser al mas Daví, altres que va ser al mas Borrell, el fet, però, és el següent: La collita de blat era a punt de segar i l’amo no trobava segadors per llogar. Desesperat va cridar: - En trobaré, encara que els hagi de portar de l’infern! Just sortir de casa va trobar tres homes que resulta que eren segadors i van aparaular la sega: tres dies, tres sous. Al cap de tres hores comparegueren els segadors que venien a cobrar, doncs havien acabat la feina: el blat era segat i garbellat. La dona del mas va parar taula i van seure a dinar tots cinc. A l’acabar la dona digué: - Com que el tracte eren tres dies, bé haureu de fer alguna altra cosa,,, - Teniu raó. – digueren- Maneu, doncs - Vós – li digué al primer- omplireu el safareig amb aigua del pou, amb aquesta galleda. I li donà una galleda plena de forats, en la que era impossible transportar ni una gota d’aigua. - Vós – li digué al segon- rentareu aquesta pell d’ovella fins que quedi ben blanca. I li donà la pell d’una ovella negra. - I vós – li digué al darrer- ensenyareu a llegir al vailet Com que la dona li presentà un nen de bolquers els tres dimonis – que això eren- van fugir esperitats. 
   
   
  La torre del Breny, a l’aiguaberreig dels rius Cardener i Llobregat, és un monument funerari romà, que segons la llegenda va ser construida en una sola nit per un diable ajudat per una vella que li traginava els carreus  de més d’un metre de llargària (!). Aquesta torre es relaciona també amb bruixes i amb les crescudes del Cardener.
   
   
  El senyor de Castellet estava bojament enamorat d’una donzella que (com no!) no el corresponia. Enfollit va prometre l’ànima al diable si es podia casar amb ella. El senyor de Castellet va poder casar-se amb la noia però, penedit, va fer penitència al llarg de la seva vida. Al morir va poder combregar i el diable no es va poder endur la seva ànima. Enterrat a la Seu de Manresa, cada nit un estol d’ocells negres esporuguien als manresans amb la seva macabra piuladissa. Desapareixien de dia per tornar a moure soroll quan el sol es ponia. Un canonge tingué una revelació: van desenterrar al de castellet i el van trobar amb una expressió aterrida i amb els ulls oberts. El sacerdot li va posar un calze als llavis i, a l’instant, va escopir la sagrada Forma. Aquella mateixa nit els ocells s’endugueren l’ànima al seu propietari: el dimoni.
   
   
  Can Farrés de Dalt, avui conegut com el casalot de les Pedritxes, havia estat conegut com el casalot de la Salamandra o el Mas Maleït degut a la maledicció que hi pesa sobre:
Un any que es preveia d’excel·lents collites va ser quan va entrar la dissort al casal. Un dia que plovia molt va entrar a la casa una salamandra. La filla dels masovers va començar a jugar amb ella. Quan va arribar la mare la va renyar fort i la va fer anar a dormir sense sopar i va fer fora l’animal a cops d’escombra. L’endemà la família era morta, menys la nena. El mas quedà maleït. Els propers masovers van veure com es cremava una collita que prometia ser bona. Després d’aquests els següents masovers, un bon matí van trobar mort el bestiar. Des d’aleshores el casal resta deshabitat. Es diu que l’ànima dels quatre morts encara habita la casa...
   
   
  Un pastor del Dalmau anomenat Magí, va observar que quan portava  a pasturar el bestiar aquest no menjava i s’aprimava per culpa d’una cabra negra amb clapes blanques al cap, sortida de ves a saber on, que amb els seus roncs esverava el ramat. Quan hi anava l’altra pastor la cabra no sortia. La cosa es va acabar quan l’amo del Dalmau pagà unes redempcions que devia al monestir.

 

   
   
   
   Hi havia una vegada un pastoret molt devot de la Mare de Déu de les Arenes, que vivia en una casa a les fondalades orientals de Sant Llorenç. Sovint pasturava el remat prop de la Castellassa. Un dia s’adonà que una ovella, s’havia enfilat al cim de la Castellassa i no podia baixar. El pastoret pujà, recollí l’ovella i, errant el camí, es trobà en un mal pas, sense poder ni pujar ni baixar. Defallit, s’agenollà i pregà a la Verge de les Arenes i li va prometre comprar una campana, el so de la qual se sentís des del cim de la Castellassa. Esgotat s’adormí en aquell replà, somniant en la mare, el germà i el llit tan calentó de casa. Al despertar-se es trobà en un planell prop de l’ermita de les Arenes. Al passar per davant digué a la Verge: “Ara no us porto flors però de seguida que pugui us en portaré u ram que no es marcirà mai”. Amb el temps el pastor complí les seves promeses: l’ermita tingué una campana i dos poms de flors de plata damunt l’altar. 
   
   
  Els primers ermitans que hi hagueren al Munt van ser un matrimoni amb fills joves, Ella es deia Marieta i totes les festes d precepte anava a l’església de Sant Joan, a Matadepera i pujava després cap a casa. Era un camí solitari i perillós, però a la Marieta no li havia preocupat mai. Passaren els anys, els fills marxaren, i el marit no sempre podia acompanyar la Marieta a missa a Matadepera. Ningú se n’havia adonat però davant els ulls de la Marieta s’hi anava instal·lant una espessa boira: s’estava quedant cega! Ningú se n’adonà: la casa era petita i coneixia tots els racons, també coneixia els camins. Va arribar diumenge i la Marieta, que no havia faltat a cap missa a Matadepera, va dubtar si hi podria anar. Es va llevar més d’hora que mai i va entrar a l’església del Munt, s’acostà a la imatge de Sant Llorenç per netejar-la, tal i com feia cada diumenge, i li va semblar sentir l’alè del sant i que aquest li oferia el seu ajut. Més animada va emprendre el camí: Can Pobla, Cavall Bernat,... fina arribar a la vila. No hi veia però recordava cada racó, cada tombant, cada arbre, cada pedra  la saludaven i li mostraven el camí. El sant i la muntanya havien ajudat la Marieta. Anys després un diumenge de gran nevada, la Marieta va ajudar un vell amic a trobar el camí, invisible per tothom, cobert de neu, però que no ho era per la Marieta, que hi veia amb la llum de la seva ànima, tan vinculada a la muntanya i al sant que la protegeix.