És un indret a l’oest dels masos de Puigdoure i Matarodona, al camí que mena a coll de Boix. Amb el temps un turó, un torrent i una cova han adoptat el nom. L’indret en qüestió és un punt on el camí s’estreny entre el turó i el torrent . abans citats. Segons la llegenda el senyor rector de Mura quan anava a visitar la parròquia de la Santa Creu de Palou (masos de Puigdoure, Matarodona, Farell i Putget) es feia dur per dos mossos del poble en un baiard (mena de cadira de mà). Una vegada quan passaven per aquest indret, els dos mossos que tenien el dubtós honor de traginar el rector, van ensopegar i rector i cadira van anar cinglera avall. Des d’aleshores s’anomena Malpàs.

Entre el Coll del Correu i els Hostalets del Daví el camí ral s’estreny i esdevé escarpat. Entre aquests dos punts es troba la roca del Cavaller. S’anomena així perquè un cavaller que feia de correu va ser assaltat pels bandolers. L’home va esperonar el cavall i aquest va fer un gran salt sobre la roca i el barranc escapant així dels malfactors. Diuen que de la força que va fer el cavall va deixar al terra l’empremta de la ferradura que encara avui es pot veure.

Diuen que una cabra prenyada s’enfilà, qui sap com, dalt el turó. La cabra no pogué baixar i cabridà dos cabridets. Amb els anys (dalt el turó hi havia un alzinar mil·lenari) arribaren a nou. Foren ¿rescatades? per uns pilers  que pujaren a tallar les alzines per mitjà de ferros clavats a la roca. Com que les cabres no havien conegut humans no baixaren fins que fou capturada la mare. Les alzines van ser tallades i ara el turó o morral de les Nou Cabres, que s’aixeca prop dels Òbits, està, per sempre més, amb la closca ben pelada.

Damunt el camí que mena de Can Pobla a la Cova del Drac pel Mal Pas de Can Pobla. Diuen que el comte Guifré va enviar al cavaller Spes i un esquadró d’homes a acabar amb el Drac (pobret). Spes i la companyia van deixar els cavalls i s’enfilarem a la recerca de la bèstia. Quan el van trobar aquest es defensà i els empaità fins on els valents havien deixat els cavalls. Aquests, en veure l’animaló, s’espantaren tant que es van despenyar cinglera avall. A aquest lloc se’l coneix com a Salt o Cingle dels Cavalls.

De tant en tant es veuen sortir fulles de faig de l’aigua de la font Blanca. Són fulles de faig que arriben des del Montseny a través de les aigües subterrànies.

A poca distància de la carretera de St. Llorenç Savall hi ha una explanada coneguda com la creu del Daví. Diu la llegenda que aquest lloc està maleït perquè allà hi fou assassinat el masover del Daví pel seu propi fill per tal de robar-li els diners que havia guanyat per la venda d’uns bous. El parricida llençà el cos del seu pare al fons d’un avenc, però a mig camí decidí cremar-lo, però el foc no arribà a consumir el cos i fou descobert i localitzat l’assassí. Al lloc del parricidi es plantà una creu, que amb el temps ha desaparegut, però en aquella explanada no hi creixen arbres ni matolls i fins i tot a l’herba li costa de viure-hi.

Dominant la Vall d’Horta, a 743 m. d’altitud s’alça (o s’alçava) el castell de Pera. És un castell inexpugnable i, en el temps dels moros, no hi havia manera de fer retre el castell fins que el que no van poder els exèrcits ho van aconseguir els pagesos de la comarca: van començar a fer córrer la veu de que es preparava un immens exèrcit per tal de conquerir la posició. Els pastors, una nit fosca com gola de llop, arreplegaren cabres, bous i tot allò que dugués banyes i els lligaren una teia a cada una i els llençaren muntanya amunt des de quatre punts diferents. Imagineu-vos l’efecte! Els castellans, presos del pànic , fugiren cames ajudeu-me.
Aquest castell està lligat amb les teies, vegeu si no aquesta altra llegenda. En aquesta ocasió les coses anaren a l’inrevés: els assetiats eren els cristians i els assetjadors els àrabs. Després de molt resistir, els defensors eren a punt de claudicar, doncs només quedaven dotze defensors, quan al senyor de Pera se li acudí una idea: els dotze homes, de sis en sis, baixarien de nit amb dues torxes, una encesa i l’altra apagada. Un cop fora de la vista dels assetjadors encendrien la teia i pujarien altra vegada. Els àrabs veien baixar grups de sis i pujar-ne dotze. Tota la nit fou un anar i venir dels mateixos dotze, però la impressió des del camp enemic va ser que arribaven reforços i finalment van decidir aixecar el setge.

Dominant la vall de Nespres, a 700 m. d’altitud, sobre el mas i l’ermita de Sant Lleïr s’alça el castell de Mura. Diu la llegenda que el senyor de Mura tenia un fill que era un “cantamanyanes” que es va enamorar de la filla del senyor del castell de la Manresana. Els pares de la noia no volien sentir-ne parlar del “pàjaru”. Ferit en l’orgull, l’hereu de Mura va acusar el germà de la noia d’un crim que no havia comès. Sotmesos al judici de Déu (s’enfrontaren els joves) guanyà el “pendó”, quedant com a culpable i deshonrat el germà de la noia. Com no serà d’estranyar el noi de Mura s’havia guanyat molts enemics, i un bon dia el van trobar mort al bosc. Van acusar el noi de la Manresana i el van condemnar a estimbar-lo des del cim de Sant Jeroni, a Montserrat. Abans de ser estimbat el noi digué:

- Senyor de Cantacorbs,
que sense raó em mateu
per dintre un mes us emplaço
davant el tribunal de Déu.