Al llarg de la història, s’han dissenyat, construit i comercialitzat un munt d’estris i màquines per facilitar aquesta feina. Darrere de cada màquina sol haver un dissenyador/inventor; si ha tingut èxit comercial, també trobem una empresa i un empresari. Aquesta és, per tant, una història de màquines, inventors i empreses. Trobareu detalls sobre uns i altres a la meua cronologia de les màquines de calcular. I més detalls encara als enllaços que hi veureu.

Navegant per la web, he trobat molta més informació sobre les característiques tècniques (engranatges, relés, transistors,…) que sobre les característiques matemàtiques (notacions, algoritmes,…), que m’interessaven més.

Aquest és el meu resum del que hi he trobat:

       Al principi només hi havia l’àbac, fileres de peces menejables a mà. Diuen que fins fa poc alguns encara l’usaven per Rússia i l’Orient.

       Ja al s. XVII, científics europeus s’interessen pel tema inventant en un principi conceptes com els logaritmes i estris com la regla de càlcul, que s’utilitzarien durant més de 300 anys per científics i enginyers. Més tard s’intenten mecanitzar aquestes idees amb engranatges, sense massa èxit pel que fa al seu aprofitament.

       Cal arribar al s. XIX per trobar una màquina calculadora amb èxit comercial, l’aritmòmetre de Thomas, amb el qual comença la història de les calculadores mecàniques, que es desenvoluparà entre els Estats Units d’Amèrica i Europa fins 1950. Aquestes màquines eren principalment sumadores d’escriptori, que ajudaven a restar (sumant el complementari), multiplicar (repetint la suma), dividir i, fins i tot, calcular arrels quadrades. Operaven, com nosaltres, en base decimal, tot i que n’hi ha alguna per sistemes monetaris no decimals. En un principi, els engranatges són accionats per palanques; més tard incorporaran motors elèctrics. Foren de gran ajuda per contables.

       Però els científics (i militars) necessitaven càlculs més complicats. Ja en 1935 IBM presenta una calculadora electromecànica basada en relés, però és durant la segona guerra mundial (i la seua postguerra) quan es desenvolupen grans màquines electromecàniques o electròniques (amb vàlvules de buit), que encetaran la història dels ordinadors i de les calculadores electròniques. Amb algunes excepcions, eren estadounidenques i ja operaven en binari; també es podien programar (primer manualment: canviant-hi les connexions) per resoldre sistemes d’equacions lineals, equacions diferencials, etc. Poc a poc es redueixen les mides fins arribar a les màquines-armari o escriptori (algunes fins i tot amb el buit per posar-hi la cadira).

       Finalment, amb la invenció del transistor i els circuits integrats, les calculadores electròniques poden miniaturitzar-se (primer com a màquines que es podien col·locar sobre un escriptori, i després de butxaca) i popularitzar-se fins al punt d’arribar a les mans dels nostres alumnes de primària i secundària, amb possibilitats inimaginades 400 anys abans.