Per llegir

Per què és quan són jubilats que parlen clar i diuen el que pensen?
Cardenal Martini
Frases recollides del seu llibre “Coloquios nocturnos en Jerusalen”
(Tret de “El Pregó”, núm 348, setembre 08)
— «Quan contemplo el mal del món em quedo sense alè. Entenc els homes que arriben
a la conclusió que Déu no existeix» (p. 20). +llegir mes

 

Si haguessis nascut en una altra terra podries ser blanc, podries ser negre...
un altre país fora casa teva i diries “si” en una altra llengua. +llegir mes

Religió i símbols religiosos en democràcia
Tots i cadascun dels ministres de Zapatero van prometre el seu càrrec, la presa de possessió més laica de la història. Ho van fer, això sí, enfront d'un crucifix.
No ens estranyi que enfront del problema de la presència de l'Església catòlica en la societat espanyola, sorgeixin opinions oposades. Venim d'un passat en el qual ha tingut un paper hegemònic, impositiu i excloent. A aquest passat, ha seguit un procés secularitza-ho, el de la racionalitat moderna, que reclamava l'emancipació de la tutela de l'Església i, en ocasions, la seva marginació i desaparició pública. Aquest procés ha anat generant a poc a poc el nou concepte de laïcitat i ciutadania. La laïcitat és una condició que ha de configurar l'actuar de tot ser humà. Enmig de circumstàncies que ens diferencien i ens oposen, estem constituïts amb una dignitat comuna que ens identifica com humans, semblants, i ens capacita per a la convivència.
Vivim un temps nou on molts es veuen obligats a perdre poder, privilegis i domini perquè uns altres, els més, guanyin en igualtat, justícia, llibertat i convivència. Situar-se en aquest temps és entendre que vivim en una societat secular, laica i plural. Si tots som iguals, si les minories religioses a Espanya són un 3 % sent encara majoritària la religió catòlica, si la pràctica de la llibertat religiosa és un dret i l'Estat és gestor i garant del bé comú, ningú ha de tenir tracte de favor. L'Estat ha de ser aconfessional i laic, però no antireligiós ni laïcista (en el sentit de proscriure la religió). El PSOE, en el seu programa i acció de govern, no ho és.
A Espanya, estem en procés de canvi. Cal assimilar-lo pacient i pedagògicament, contant amb les obstruccions contumaces de qui han viscut en altra època i s'obstinen a seguir en ella. Ho va descriure amb encert Gregorio Peces-Barba, quan, preguntat per opinions de bisbes espanyols, va contestar: “És la mateixa doctrina del segle XIX. Són enemics de les llibertats modernes… Si poguessin, serien com els islamistes radicals, no en el tema de la violència extrema, però sí en la pretensió de manar per sobre del poder democràtic legítimament triat”. Respecte als signes religiosos, va dir: “Em sembla que la presència del crucifix en la presentació del Govern és un anacronisme. No haver-lo retirat respon a la voluntat de no irritar més la pell dels senyors bisbes. Però és incoherent, com els actes religiosos celebrats enmig d'actes públics”.
(Benjamin Forcano, capellà i teòleg, a Redes Cristianas, maig 2008)

Una campanya publicitària:
«pots amagar la realitat o afrontar-la de cara»
La revista 21 ha llançat una curiosa campanya gràfica en el Metro de Madrid amb diversos cartells cridaners. Un d’ells, per exemple, diu: «Cap cristià usa preservatiu». I sota es completa el missatge amb «pots negar la realitat o mirar-la de cara». No és l’únic missatge d’aquest tipus. En altres estacions de Metro es pot llegir: «Un cristià no maltracta a la seva dona». I a continuació la mateixa reflexió: «Pots negar la realitat o mirar-la de cara». En el seu blog, la revista explica així la seva campanya publicitària. «21rs ha llançat una nova campanya de publicitat que pot observar-se en diferents suports publicitaris: mitjans de comunicació, espais del Metro... Amb una intencionalitat clara: animar la reflexió sobre el cristianisme d’avui, sobre com són les persones que es denominen cristianes». «Per què, una cristiana avortaria?, un cristià no usa preservatiu?, cap cristià és racista?, cap cristià defrauda a Hisenda? Potser hàgim de reflexionar sobre qui som realment i qui creiem ser, sense girar la vista i eludir la realitat». Una campanya realment provocativa, però molt interessant, que segurament donarà els seus fruits per a la revista que dirigeix el Pare Fernando Abalos i que, sens dubte, és una de les millors en el seu sector. Perquè no és habitual que, en l’Església espanyola, hi hagi una revista com aquesta lliure, plural, oberta i compromesa.

Aquesta nostra església seria més creïble si.....

Si defenséssim per igual la religió per totes les confessions religioses i no només per la nostra: la catòlica.
Si possibilitéssim abandonar-rescindir el CONCORDAT prorrogat per en Franco i ratificat 1979 al marge de la Constitució.
Si defenséssim per igual la mort en un avortament que en una guerra (tan indefens estan els uns com els altres)
Si en els funerals per víctimes de terrorisme es fessin passos perquè hi hagués la presència d’altres confessions religioses quan la situació ho demana.
Si diguéssim als ministres que no utilitzessin «símbols religiosos» en el seu jurament o prometença del càrrec.
Si en el terreny individual i polític defenséssim el dret a la pròpia llengua per igual, i no només el nacionalisme espanyol.
Si acceptéssim d’una vegada per totes, que no tots els ciutadans d’aquest país es regeixen per confessions religioses i acceptéssim el seu dret a ser no-creients
Si féssim passos per l’acceptació de col·lectius marginats com el col·lectiu de dones, els divorciats, els homosexuals...
Si parléssim més de «comunitats de creients» i no tan d’Església, de magisteri, de papes i de tot el que segueix.
Sí, seríem més creïbles si....(us repto a continuar)

Ramon

CINQUENA PLAGA: L’HEL·LENITZACIÓ DEL CRISTIANISME
La inculturització del cristianisme en el món i en la mentalitat greco-llatina fou una de les seves més grans gestes, i ens temem que el cristianisme d’avui no seria capaç d’una gesta similar en el món actual. Tanmateix, la nostra manera de fer preguntes a la realitat, ja no és la del món greco-llatí. És per això que una gran majoria de les formulacions dogmàtiques de la fe, resulta per a l’home d’avui incomprensible i mancada de sentit i d’interpel·lació a l’entrega. L’Església no hauria d’oblidar mai les paraules de Joan XXIII en l’obertura del concili Vaticà II.

Al llarg del segle XX hi hagué dos grans fenòmens que indivaen ja aquest malestar: el problema del modernisme i el de la teologia de l’alliberament, amb la seva atenció a una dogmàtica capaç de posar en marxa una praxi de seguiment radical. Però l’Església no va saber distingir el que hi havia de signe dels temps en aquests intents imperfectes i només va saber «trencar la canya esberlada i apagar els blens que fumejaven». Va muntar una verdadera caça de bruixes contra veus que tenien molt de profètic.
Ja a començaments del segle XX el protestant A. Harnack, havia escrit que «el mètode inquisitorial és el pitjor a l’hora de captar el que han dit els altres». La nostra Església sembla que encara no ha après aquesta veritat tan elemental. I el pitjor és que la majoria d’aquells condemnats eren persones d’excel·lent voluntat que, pretenin molt sincerament servir el cristianisme i l’Església.
Segons les fonts de la nostra fe, l’Esperit Déu ha estat vessat «sobre tota carn humana», i no només sobre la carn occidental o europea. Una cosa és el dipòsit de la fe, i una altra cosa la forma sota la qual aquestes veritats són enunciades. Es temem que la nostra Església massa vegades dóna la impressió de preocupar-se només del passat, i ens temem que això es deu al fet que l’adhesió a les veritats de fe no es fa amb un amor renovat, amb l’esperit serè i tranquil.

quarta plaga

En les esferes oficials es pot apreciar avui una negativa tàcita a reconèixer allò que es va viure amb gran intensitat en el Vaticà II, que la divisió de les esglésies és un pecat de totes que contradiu la voluntat de Crist, i que l’Església Catòlica s’havia de sentir disposada i cridada a acompanyar i a treballar amb totes les confessions cristianes a la recerca de la unitat.

Últimament, hem sentit veus oficials que insistien que l’Església continua essent una i que la seva unitat no s’ha trencat, senzillament alguns s’han separat d’ella, i el què han de fer és tornar al si de l’Església una; desvirtuant un text dient que l’Església de Crist «subsisteix en» l’Església Catòlica, no que aquesta «és» .

Algunes vegades el refredament de la marxa vers la unitat és degut a la por de l’església romana a perdre poder. Una por que es pot revestir de fidelitat Crist. Altres vegades, de part de les altres, és degut a certa peresa conformista que les retreu de «sortir de la seva pàtria»

El terme «comunió» tan típic es desfigura com si el camí a la unió fos una amenaça a la comunió, sense adonar-se que el pitjor pecat contra la comunió eclesial és precisament la desunió.

És innegable que, com a fruit del Vaticà II , hi hagi membres particulars de totes les esglésies que han treballar conjuntament tot cercant acords. Però quan aquest acords arriben als nivells oficials no generen iniciatives pràctiques.

La desunió dels cristians l’hauríem de senti com a dolor propi. Només des d’aquest dolor ens posarem en marxa, vers aquella unitat en la pluralitat que Déu vol de nosaltres.

Carta al bisbe Carles per entregar al seu successor

Bisbe Carles no és aquesta carta, ni de blasme, ni d'elogis, és per donar al seu successor i ajudar-lo a ser més bon pastor.

Li entregui o li digui de viva veu tot això:

Que sigui pare pels seus rectors de parròquies, més que pare espiritual necessiten pare humà, no madrastra, ni pare llunyà.

Que, de tant en tant, agafi el telèfon i truqui a algun d'aquest ajudants seus, isolats, potser cansats i malalts, que fan el què bonament poden: Joan, sóc el bisbe, què et sembla si demà vinc a prendre un cafetot a casa teva”?

Que quan algun l'hagi anat ha visitar, sigui pel motiu que sigui, i acabin prop de les dues, no el deixi anar-se'n, que vagi a buscar el cotxe qui sap on, condueixi mitja hora o tres quarts, arribi a casa seva cansat i desganat, es faci un entrepà o una truita i s'estiri al sofà (si en té). Convidi'l a dinar, que segui a la seva taula i comparteixin l'àpat familiar.

Deixi'm explicar-li, i ho expliqui al nou bisbe aquest episodi que vaig viure de molt a prop. El rector d'un poble dels grossos del baix Empordà, estava malalt de debò, una forta depressió unida a problemes renals i de fetge li feien demanar un vicari. Encara que poques, quedaven algunes parròquies amb vicari. La resposta fou que l'enviarien a un poble petit amb poca feina, (només tres pobles petits). Ell va protestar, no era el moment de deixar les amistats de més de deu anys i anar on no coneixia ningú; el poble va protestar, va fer manifestacions, els diaris se'n van fer ressò, tot en va.

Així, doncs, malalt, va arribar a un poble que ja sabia que no hi volia anar, que hi anava per força, i que li va fer el buit. Van passar dies, setmanes i mesos, ni una sola trucada, ni del bisbe, ni del vicari episcopal, ni de ningú de la cúria per interessar-se per la seva salut, de com li anava la cosa, si necessitava alguna ajuda, res de res. I sé d'almenys un altre cas semblant

És això ser germà?, és això ser humà? Si els sacerdots que penquen en els pobles i ciutats són tractats així, què podem esperar els feligresos?

Bisbe Carles, germà en Crist, fes saber al teu successor, sigui qui sigui, el sentiment de molts rectors i que els seus feligresos molt sovint ignoren.

Francesc Gimbernat

Un laic que malda per viure la utopia de l'evangeli.

Vine Esperit Sant: sigues foc, vent, alè...

Seria urgent una bona ventada:
-«Que el Papa no sigui cap d’estat, ni els representants en les esglésies de cada país ostentin el càrrec polític d’ambaixadors; la supressió del cardenalat com a dignitat i la reforma de l’elecció papal; participació de les església locals en la designació dels seus pastors; atorgar el sínode de bisbes funcions deliberatives i no només consultives, com a expressió de la col.legialitat; una revisió profunda dels procediments de la Congregació de la Doctrina de la Fe; un examen seriós i detingut de la posició de la dona en l’Església, que ara sovint ens avergonyeix» (Quaderns CJ núm. 153 , pàg. 17)

-Ningú no pot negar fredament que la dona continua fortament marginada en l’Església: en la legislació canònica, en la litúrgia, en els ministeris, en l’estructura eclesiàstica. Per a una fe i una comunitat d’aquella bona nova que no discrimina entre «jueu i grec, lliure i esclau, home i dona», aquesta discriminació de la dona en l’Església no podrà mai ser justificada. Tradicions culturals masculinitzadores, que no poden anul·lar la novetat de l’Evangeli, podran tal volta explicar el passat, però no podran justificar el present, ni, menys encara, el futur immediat». (Carta de P. Casaldàliga a Joan pau II, Quaderns CJ núm. 153 , pàg. 24)

-Joan Pau, germà, permet-me encara una paraula de crítica fraterna. Per més tradicionals que siguin els títols de «Sant Pare», «Sa Santedat»... –així com altres títols eclesiàstics de Eminentíssim, Excel.lentíssim- resulten evidentment poc evangèlics i àdhuc extravagants humanament parlant. «No us deixeu anomenar pare o mestre», diu el Senyor. Com també seria més evangèlic, i també més accessible a la sensibilitat actual –simplificar la indumentària, els gestos, les distàncies dins la nostra Església.
(Carta de P. Casaldàliga a Joan pau II, Quaderns CJ núm. 153 , pàg. 22)

Pentecosta
Vine, Esperit Sant.. a fer-nos solidaris.
Vine, Esperit Sant...a no fer servir les armes que fabriquem per ser utilitzades.
Vine, Esperit Sant...perquè el món ric no ens aprofitem del món pobre.
Vine, Esperit Sant...i parla amb la llengua de la convicció, de la comprensió, de la il.lusió, de la senzillesa....
Vine, Esperit Sant...i parla a la nostra Església i fés que sàpiga escoltar.

Esperit que ja estàs en nosaltres...Què ens dius sobre els morts i desapareguts a l’antiga Birmània?
Què ens dius de la nostra crisi econòmica?
Què ens dius del nostre temps dedicat al treball, a la familia, a mi mateix, ....?
Què ens dius...?

PARAULA I ACCIÓ i la recollida de signatures
La recollida de signatures que hem fet al cancell de l’Església l’hem tancada amb un total de 646 firmes (amb els corresponents noms i cognoms, i DNI). El Grup Paraula i Acció hem valorat positivament la resposta que hi ha hagut, dins i a l’entorn de la Parròquia, i creiem que això ens referma com a comunitat i ens fa sentir dins d’una església viva i capaç de generar reflexió.
Creiem que tots els signes que s’han donat ens conviden a continuar avançant de la mà en el camí de la fe, com a comunitat diversa i acollidora. Confiem plenament en l’alenada de l’Esperit que ens ha sacsejat, encalmat i també abraçat; i que ens convida a ser transmissors de pau. Les signatures han estat un mitjà per expressar-nos i volem que es quedin a l’arxiu de la parròquia.
Comunitat, confiança i pau: aquests tres mots resumeixen el balanç que fem d’aquesta acció.
2 de maig del 2008
Grup Paraula i Acció. Parròquia de Poblenou. Pineda de Mar

Jesús, el bon pastor

Senyor Jesús, la gran desbandada que avui buida les esglésies, en té tota la culpa la nostra societat individualista, insolidària i consumista?

Els pastors de l’Església no han fomentat durant segles l’individualisme i la fe descarnada? Salvar l’ànima era la principal preocupació personal que ensenyaven, individualment s’anava a missa, per complir. Només part de la “caritat” era un xic col•lectiva. Les parròquies tenien mil o dos mil ànimes, no hi havia mil o dos mil persones.

Senyor Jesús, aquests pastors, ancorats en la lletra, oblidant que és l’Esperit qui la vivifica, s’han anat allunyant de la societat, no l’han compresa ni s’han esforçat a comprendre-la. Han estat, mals pastors, y han preferit tancar al corral les ovelles, a deixar-les en llibertat esperant que torni la perduda.

Senyor, també els cristians tenim la nostra culpa, hem viscut una fe rutinària, hem deixat entrar-hi multitud de creences bastardes, cerimònies idolàtriques que el Concili va voler treure, però en molts llocs o no s’han pogut treure o hi han tornat.

Senyor, torna perquè les ovelles tinguin vida i en tinguin a desdir. Que el teu Esperit faci una església nova, no una Església apedaçada. T’ho supliquem, Senyor. I mentrestant, beneeix aquesta comunitat que busca sincerament seguir-te

Jesús i el pecat

José Antonio Pagola en la introducció del seu llibre [Jesús, aproximación histórica, ed. PPC, 2007): «Escribo este libro des de la Iglesia católica. La conozco desde dentro y sé por experiencia lo fácil que es confundir la adhesión a la fe cristiana con la defensa de una herencia religiosa multisecular. Conozco bien la tentación de vivir correctamente en su interior, sin preocuparnos de lo único que buscó Jesús: el reino de Dios y su justicia. Hay que volver a las raíces, a la experiencia primera que desencadenó todo».

Jesús i el pecat
La lectura del llibre de J.A. Pagola “Jesús. Aproximación histórica” m'ha acabat de refermar en una idea que ja havia llegit en altres autors, per exemple A. Gesche. La gran preocupació de Jesús no és el pecat, l’ofensa a Déu, sinó la dignitat i el sofriment de les persones: la dignitat per a preservar-la, el sofriment per a alliberar-ne. El que li importa del pecat és el mal i el sofriment que ocasiona; i ben poc es preocupa del seu aspecte de culpa -que nosaltres tant havíem emfatitzat- si no és pel perjudici que el pecador s'autoinfligeix en la seva dignitat. «La primera preocupació de Jesús, diu Pagola, és el sofriment dels més desgraciats. Les fonts no presenten Jesús caminant per Galilea a la recerca de pecadors per a convertir-los dels seus pecats, sinó apropant-se als
Malalts i endimoniats per alliberar-los del seu sofriment”.

No ens hauria d’estranyar. ¿No és això exactament el que passa amb els bons pares de la terra? ¿I no ens va dir Jesús que el Pare del cel era incomparablement millor que tots els pares de la terra? ¿Com és, doncs, que ens fixàvem gairebé exclusivament en l' ofensa a Déu i la culpabilitat del pecador? ¿Com hem pogut arribar a prostituir tant 1'evangeli? Durant segles la nostra Església ha semblat més l’església de Joan Baptista que la de Jesús.

Això porta també a una nova concepció de la conversió i, més concretament, del sagrament del perdó. Cert que Jesús predicava també la conversió: «Convertiu-vos i creieu en l' evangeli». Però la conversió fonamental que Jesús demana és l’obertura a una nova relació amb Déu i a la bona nova del Regne. I el sagrament de la Penitència, més que no pas un judici de culpes, hauria de ser la gran medicina per a guarir les nafres i restablir la dignitat perduda. Cert que a l'Església s’havia conservat sempre la idea del confessor com a metge, però havia quedat ofuscada per la idea del confessor com a jutge. Ara bé, sacerdots amb carisma de jutges pot ser que n'hi hagi molts, però amb carisma de guaridors, de curadors de la vida, que diria Pagola, capaços de refer i reconfortar, a semblança de Jesús, potser no n’hi ha tants.

De totes maneres, la doctrina no és ben nova. Ja al segle XIII Sant Tomàs havia deixat escrit: “Déu no s’ofèn per res que no sigui una ofensa a l’home –que no faci mal a l’home-, almenys al mateix que comet el pecat” (Contra gentiles, III, 122)

(Jesús Huguet, en El Pregó, num 333, febrer 2008)

EL DÉU DE LA NOSTRA FE

No creiem en el Déu dels magistrats
ni en el Déu dels generats
o dels discursos patriòtics

El Déu de la nostra fe va néixer en una cova.
Era jueu, fou perseguit per un rei foraster
i anava d’aquí a allà de Palestina

No creiem en el Déu dels himnes funerals
ni en el Déu de les sales d’audiència
o dels pròlegs de les constitucions
i dels parlaments eloqüents.

Es feia acompanyar de gent del poble.
Donava pa als qui passaven fam,
Llum als qui vivien a la fosca,
llibertat als qui demanaven justícia
i es veien atrapats.

No creiem en el Déu de la sort dels rics
ni en el Déu del lucre dels opulents
o de l’alegria dels qui roben al poble,

El Déu de la nostra fe valora l’home més que la llei
i l’amor més que les velles tradicions.
No tenia una pedra on reclinar el cap:
tothom hauria dit que era un pobre més!

No creiem en el Déu de la pau mentidera
ni en el Déu de la injustícia popular
o de les sagrades tradicions nacionals.

Només va conèixer els savis
quan aquests dubtaven de la seva paraula,
vivia amb jutges que buscaven com condemnar-lo,
va ser agafat per la policia,
posà els peus al palau del governador
només per ser assotat.

No creiem en el Déu dels sermons buits
ni en el Déu de les fórmules protocol•làries
o dels matrimonis sense amor.
No creiem en el Déu
fet a imatge i semblança dels poderosos
ni en el Déu inventat com a sedant
de les misèries i sofriments dels pobres

El Déu de la nostra fe portava una corona d’espines
i una túnica tota bruta de sang.,
Caminava seguint els flagel•ladors
que li obrien el camí del Calvari,
on morí entre lladres a la creu

No creiem en el Déu que dorm a les fornícules
de les esglésies,
ni en el Déu que s’amaga darrera la bacina.
No creiem en el Déu dels notables comerciants
ni en el Déu de les llampants propagandes.
No creiem en aquest Déu fet de mentides
trencadisses com el fang,
ni en el Déu de l’ordre establert
sobre el desordre consentit.

El Déu de la nostra fe és el fill de Maria,
Jesús de Natzaret.
Cada dia mor crucificat pel nostre egoisme,
cada dia ressuscita per la força del nostre amor.

(Celebrem la Paraula, 691)

En record de la mort de Cassià Maria Just

Ha mort Cassià Maria Just, abat emèrit del Monestir de Montserrat, persona compromesa amb l’evangeli de Jesús i fidel al seu poble.
Persona oberta, d’esperit integrador, acollidora i amable, capaç d’escoltar i fer del diàleg la eina per resoldre els conflictes interpersonals, fins i tot, quan aquests, d’una manera tossuda, sembla que tenen arrels que s’alimenten a parts iguals del desconeixement , del egoisme i de la intolerància.
Cassià Maria Just, amb la seva humanitat integradora, projectava la realitat de l’evangeli més enllà de la relació personal. Ens va ensenyar el camí per viure, com a essers humans, la justícia social i va fer de Montserrat un camí i una referència on el silenci i el pensament obert al Mon, es converteixen en l’adob integrador i imprescindible per fer fructificar la realitat d’un poble.
La obra i el mestratge de Cassià Maria Just, posa moltes coses al seu lloc.
Ens ensenya que cal treballar per un compromís amb els valors religiosos de progrés.
Esperona l’obertura del nostre cor a totes les sensibilitats humanes, algunes fins i tot, marginades des de dins de la pròpia Jerarquia Eclesiàstica.
Amb el seu exemple, Cassià Maria Just, ens ensenya a lluitar amb esperit de renovació, des de dins de nosaltres mateixos, per uns valors cristians centrats en l’autenticitat evangèlica i no pas en la finitud de les estructures.
En aquest sentit, sembla que avui, les paraules de Ramon Massachs, el seu pensament, i el seu mestratge, - impossible de resumir en unes poques paraules,- adquireixen tot el seu significat i es fan entenedores, si llegim el pensament i l’exemple de vida que ens ha deixat l’abat emèrit Cassià Maria Just.
Certament, el cristianisme ens convida a viure amb fidelitat el missatge de l’evangeli.
Cal lluitar pels drets humans, comprometre’ns amb les persones i fer costat als marginats de dins i de fora de l’església. Aquesta és la realitat per la que tantes persones d’una església plural estem lluitant; justament per que creiem que en això radica i es fonamenta l’essència de l’evangeli.
Pensem que l’evangeli ens dóna llum per resoldre els problemes de vida que hi ha entre nosaltres. Així ens ho ensenyen persones com Pere Casaldàliga, Oscar Romero, Cassià Maria Just, i molts d’altres.
Cap persona és només paraula, ni cap acció està desprovista de vida.
Per això, cal humanitzar la nostra relació i jutjar sempre des del coneixement interpersonal i des de la certesa que només amb el diàleg, podrem intuir i estimar el jo de l’altre.
Conxi Villanueva i Xavier Prenafeta
Calella , 12 de març 2008

Adela Cortina (sobre relativisme, laicisme, homosexualitat, EpC, .....)

(Texto: Juan Rubio; fotografías: Consuelo Chambón) Son las 10 de la mañana en Valencia, en el viejo Paseo al Mar que hoy lleva el nombre de Blasco Ibáñez. Allí, en un despacho de la Facultad de Filosofía y Ciencias de la Educación, espera Adela Cortina, Catedrática de Ética y Filosofía Política de la Universidad de Valencia, una mujer empeñada en la defensa del pluralismo y en la tarea de proponer siempre modelos de vida llenos de ilusión. Por el ventanal entra esa luz diáfana con la que sorprende siempre la capital del Turia, ciudad en la que esta mujer, una de las voces más autorizadas del pensamiento español, estudia y trabaja; lugar desde el que habla con nitidez y optimismo.
Está rodeada de jóvenes estudiantes, algo que hace que “no envejezcas y que te mantengas siempre viva”. Adela Cortina prefiere hablar de lo que une a la gente, poner oído a la calle, a las personas normales y corrientes ocupadas y preocupadas por muchas cosas tan distintas muchas veces a nuestras diatribas. Se lamenta de la situación de crispación en la que vive nuestro país y se niega a ver el vaso medio vacío. Prefiere verlo medio lleno.
Para ella es imposible que no pueda haber un mañana y un futuro claro como el haz de luz de esta tierra abierta. Aprovecha para darnos una cita que Max Horkheimer recoge en su Teoría Crítica. Es una cita reveladora: “Si tuviera que explicar porqué Kant perseveró en la creencia en Dios, no encontraría mejor referencia que un pasaje de Víctor Hugo. Lo citaré tal como me ha quedado grabado en la memoria: una mujer anciana cruza una calle, ha educado hijos y cosechado ingratitud, ha trabajado y vive en la miseria, ha amado y se ha quedado sola. Pero su corazón está lejos del odio y presta ayuda cuando puede hacerlo. Alguien la ve seguir su camino y exclama: ‘ça doit avoir un lendemain’, ‘esto debe tener un mañana’. Porque no eran capaces de pensar que la injusticia que domina la historia fuese definitiva, Voltaire y Kant exigieron un Dios, y no para sí mismos”. Es una cita grabada en el frontispicio de este encuentro.
Relativismo
Es precisamente ese halo optimista y positivo el que aflora en cada una de las palabras de Adela Cortina, una ferviente defensora de esa sociedad plural que necesita una “ética de mínimos” para poder desarrollar cualquier proyecto de vida feliz. La fuerte convicción de que todo esto debe tener un mañana y de que las personas valen por sí mismas es la que sustenta la tarea de pensamiento de esta mujer, cristiana convencida, y militante del diálogo, la tolerancia y el pluralismo. Se echa las manos a la cabeza cuando escucha el estribillo sobre los males que afligen a España . No está de acuerdo con la acusación de “relativismo” de “algunas voces” eclesiales. “La sociedad española no es relativista. Lo que no hay en nuestro país es absolutismo. Hay pluralismo. España, hoy, es plural y eso es una grandeza y un avance importante”, señala.
Afirmación ésta de alguien que, convencida de lo que dice, lo argumenta con fuerza, garra e ilusión. “El relativismo consiste en decir que no hay criterios para distinguir el bien del mal si no es dependiendo de los contextos, mientras que pluralismo significa que hay distintas opciones de vida buena, pero unos valores universales compartidos. Me da la sensación de que quien no está dispuesto a asumir el pluralismo lo condena como si fuera relativismo”, afirma. En este sentido, ante la pregunta de si no es extraña la continua acusación de relativismo que procede de intelectuales, incluso como Benedicto XVI, comenta: “Con esas grandes palabras –’la Verdad’, ‘la Libertad’- estamos despistando a la gente. Creo que es un error. Creo que habría que corregir ese discurso. La gente respira cuando se habla del adjetivo más que del sustantivo, cuando se habla de lo concreto: afirmaciones verdaderas o falsas, opciones que dan libertad o que esclavizan. Hablemos de cosas concretas. El Papa tiene que hacer la oferta cristiana, claro que sí, pero sin absolutizar, sino ofreciendo lo propio en un mundo plural. Porque no hay tal relativismo, sino pluralismo. Hay gentes para las que el cristianismo es la gran oferta de felicidad y otros que viven otras opciones, pero desde unos valores universales compartidos. Me gustaría hablar con el Papa para decirle hasta qué punto podemos confundir a la gente con este discurso, cuando podemos decir las cosas de otra manera” confiesa.
Laicismo
De nuevo vuelve a la claridad académica. Es importante no confundir el Estado con la Sociedad. La distinción es fundamental y es muy importante aclarar los conceptos. Puede haber un Estado confesional, laico o laicista. Por lo general en el discurso se está traspasando a la Sociedad lo que es propio del Estado, que en España ni es confesional ni es laicista sino un estado “laico”, que no se compromete con ninguna religión ni la prohíbe sino que asume respaldar actuaciones determinadas que ayuden a lo bueno y lo justo. Sin embargo “Una cosa es el Estado y otra la Sociedad, que no es ni laicista ni laica ni confesional, sino plural, porque en ella hay creyentes y no creyentes que pueden expresarse y sus voces tienen que tener un lugar en la vida pública. Cuando los términos no están claros empieza la guerra de los laicistas, por un lado, y de los confesionalistas, por otro. Ni unos ni otros entienden que estamos en una sociedad plural en la que se tienen que oír las voces de todos. Mi gran obsesión desde hace tiempo viene siendo la búsqueda de una ética cívica de la razón cordial, (precisamente el título del libro con el que ganó el Premio Internacional de Ensayo Jovellanos 2007). Es importante que nos demos cuenta de que hay muchos valores éticos universales que compartimos y que podemos compartir. El contenido de esa ética cívica no es estático, sino dinámico: si seguimos trabajando juntos, descubriremos que es más lo que nos une que lo que nos separa. Pero, por desgracia, hay profesionales de la discrepancia, gentes que no parecen disfrutar más que en la confrontación. Es desesperante porque, no sólo es falso, sino que así tampoco vamos a ningún sitio.”
Homosexualidad
En el tema de las uniones homosexuales de las que tanto se ha hablado desde que se aprobó la ley que igualaba las uniones homosexuales con el matrimonio, Adela Cortina entiende que “es una lástima que al final acabe pareciendo que los grandes temas del cristianismo son el aborto, la eutanasia, las uniones homosexuales y la investigación con células troncales, cuando, evidentemente, en el Evangelio no están ni siquiera barruntados, porque las prioridades son el amor, los pobres y los vulnerables. En lo que se refiere a las uniones homosexuales, creo que en lo que ha de insistir la Iglesia desde una posición cristiana, es en que la familia ha de ser, ante todo, un centro de afecto, cariño y compromiso; de tal manera que quienes quieran formar una familia no lo hagan para pasar el rato, sino que estén dispuestos a hacerse responsables unos de otros desde el cariño y también a estar abiertos a la sociedad. Nunca familias cerradas, siempre abiertas. Lo más habitual parece la pareja heterosexual, pues se conocen los resultados, y de las otras fórmulas no sabemos nada. No las conocemos. Pero habría que preocuparse más de que las parejas sean centros de cariño, difusoras de cariño y no insistir en si son parejas hetero o parejas homo. A fin de cuentas, cuando encontramos al otro topamos muy frecuentemente con el Misterio. Es extraño cómo nos atrevemos a poner tanta fuerza en negar determinadas cosas. Como alguien dijo en una ocasión, sería bueno que la Iglesia fuera a veces menos maestra y más madre“.

El aborto es un problema para el Estado, y no sólo para las religiones. Es un tema que hemos religiosizado. “No es un problema exclusivamente religioso, sino también problema para un Estado de Derecho, que tiene el deber de proteger la vida. Hay no creyentes para los que no está claro que se pueda interrumpir una vida en gestación, que consideran que un feto no es un excremento. Lo urgente sería prevenir para que no se llegue a esa situación en que una mujer se plantee abortar, porque eso es malo para todos, también para la mujer. Para eso existen campañas preventivas, pero, sobre todo, las series de televisión podrían hacer propaganda de otro tipo de jóvenes y de otro tipo de valores más ilusionantes”.
Pastoral Universitaria
En cuanto a la labor en la Universidad cree que “hay un verdadero bloqueo en el tema religioso. Tal vez porque los medios de comunicación dan una visión muy negativa. Lo más corriente es una abismal falta de información en las cuestiones religiosas. Y no sólo en el caso de los alumnos que vienen de colegios estatales, sino también en el caso de los que vienen de colegios religiosos. Es curioso. Todos están enfrentados discutiendo sobre si EpC sí o no, cuando lo urgente sería preguntarse qué enseñanza religiosa se está dando en los centros con ideario cristiano, qué clase de experiencia religiosa se ofrece a los chicos en ellos. Ése es el verdadero reto, concluye esta mujer creyente, testimonio de fe en el mundo universitario.
Posturas “encastilladas” en EpC
En el tema de Educación para la Ciudadanía Adela Cortina se muestra con claridad: “No creo que nadie se vaya a salvar ni a condenar por haberla cursado. A mi juicio, lo bueno hubiera sido debatir otros aspectos de la ley, que son muy discutibles, pero en este país todo se nos va en discutir cuestiones pseudoideológicas, no los problemas concretos. La verdad es que ya existía una asignatura de Ética en 4º de la ESO y tenía un buen contenido. Supongo que el Ministerio propuso EpC porque la Comisión de la Unión Europea animaba a ello, y no creo que hubiera mala fe. Ante la reacción adversa, se ha encastillado en su postura, y parece que no haya diálogo posible, cuando yo creo que el contenido del Decreto de Mínimos es aceptable para cualquier creyente. Si se pregunta por la objeción de conciencia, claro que en un país democrático debe existir y que una persona debe presentarla cuando ve transgredido un derecho fundamental. Ése es un síntoma de democracia madura, y fue el caso de los objetores de conciencia al servicio militar, por ejemplo. Pero creo que éste no es el caso en que nos encontramos. Y que, cuando se pregunta, nadie sabe explicar en concreto por qué contenidos se presenta la objeción. Creo que ha habido un empecinamiento por los dos lados, y que ha llegado un momento en que la cuestión se ha partidizado. Y cuando cosas así las toman los partidos como bandera ya quedan desenfocadas totalmente”.
¡Al agua!
Es el nombre de un cuadro de Sorolla, el pintor valenciano de la luz y el colorido. Adela Cortina lo eligió para la portada de su libro Ética de la razón cordial. Educar en la ciudadanía en el siglo XXI, obra con la que ganó el Premio Internacional de Ensayo Jovellanos 2007. “¡Al agua!” Era la invitación de los mayores ante la inmensidad del mar. Una invitación a meterse de lleno en la vida. Los niños alegres, cogidos de la mano, se adentran en el mar, se adentran en la vida. Un toque gozoso. “¡Mar adentro!” que decía el Maestro a los discípulos en el Evangelio junto al lago de Galilea. “La alegría del día que comienza, la del mar acogedor, cargado de promesas y misterio. La alegría de entrar en la vida con el otro niño, cogidos de la mano”. Así acaba el epílogo del libro. Adela Cortina, una mujer que cuajó su cristianismo en la familia, en el colegio del Sagrado Corazón de Godella, en los años de estudio en la Universidad y junto a grandes maestros del espíritu como fue Ricardo Alberdi, un sacerdote vasco al que guarda un enorme cariño por haberle visto vivir la fe, el compromiso, la necesidad de saber para ayudar y la pasión por la persona como grandes claves del Evangelio. En torno al grupo de Iglesia Viva esta voz autorizada en el pensamiento ético español, ha cuajado su perfil creyente, en medio del mundo universitario. Adela es una de las profesoras universitarias que crean escuela, que avanzan creando un núcleo de discípulos y colaboradores. Casada con Jesús Conill, compañero con quien comparte, entre otras cosas, su proyecto de vida y su tarea investigadora, está avezada en las lides del pensamiento, cree urgente promover una Iglesia abierta y plural; una Iglesia que mire más la comunión que a la uniformidad. Su voz es un grano de arena para seguir ofertando el proyecto ilusionante del evangelio a los hombres y mujeres de hoy. “¡Al agua¡” es su invitación. Cogidos de la mano los grandes y los pequeños con una fuerza interna y con un horizonte abierto al futuro.

Humilitat

En el moment més àlgid de glòria humana de Jesús, aquest no deixa lloc al poder, al luxe ni a la riquesa. Du el vestit de cada dia, va sobre un pollí d’ase, no hi ha trompetes ni clarins, sinó crits entusiastes, branques de palmeres tretes de les que hi havia per allà, i túniques espellifades per catifa.

Com és que l’Església, sota pretext d’honorar Jesús, el Crist, el Déu Fill, s’hagi envoltat de tant luxe en els vestits, de tant d’or i plata en les patenes, els calzes i vestits de sants i de santes, encara que sigui per Maria «l’esclava del Senyor»?

Com és que el bisbe de Roma (i altres bisbes) mantingui els palaus, les riqueses i tresors del Vaticà (i catedrals)? Tot «a major glòria de Déu», tot pel respecte al poble ignorant a qui va espoliar, amb el treball per construir catedrals, amb la venda d’indulgències i trossos de cel, etc.?

Potser no fora raonable la venda, (malvendre), però sí el traspàs de tot això a l’estat italià que, sigui del partit que sigui, en tindria cura. Només cal recordar que el règim comunista rus va conservar el patrimoni de l’Església, pel seu valor cultural, històric i artístic.

Què hi té a veure l’entrada de Jesús a Jerusalem amb la papolatría actual? Com gosa acceptar les paraules Santedat, sant Pare, etc,? Ho hagués acceptat en Pere apòstol?
P. G.

Sr. Bisbe, si és que sou...
Sr. Bisbe, si és que sou continuador de la colla dels dotze, parleu-me de Jesús. No us capfiqueu pel com m’ho direu ni si jo us sabré entendre. Si esteu abrandat per l’Esperit serà l’Esperit qui us farà entenedor. Prescindint de la llengua que parleu i de la llengua que parli jo.
Sr. Bisbe si és que creieu més en l’Esperit que us va abraçar quan us imposaren les mans que en el qui us les va imposar, parleu-me de Jesús. Que em cal de totes totes sentir que el meu cor s’abrusa com els passà als deixebles d’Emmaús.
Sr. Bisbe si és que no esteu convençut del tot de cap de les dues coses, cerqueu el silenci i el recolliment i deixeu que sigui Jesús qui us parli a vós de Jesús. Per si de cas, tingueu sempre present que Jesús on es fa present és en la comunitat.
Pere Camprubí,
de la comunitat del Carme de Manresa a 22 de febrer de l’any 2008.

Diumenge 5è de quaresma

Senyor, algun cop, per un temps més o menys llarg, tenim la fe en la foscor d'una cova, la cova del dubte, del desencís, d' altres vegades en la cova de la covardia, de la por al què diran o del somriure sardònic, però l'entrada no està tancada, en cap cas, perquè la fe no està morta.

Sempre, en un moment a altre, sentim o endevinem la veu de Jesús, “vine a fora”, els germans i les germanes t'esperen, jo mateix et necessito; i una alenada de l'Esperit ens en fa sortir, descansats, revigoritzats, disposats al servei als altres, a proclamar la nostra fe amb obres i, si cal també amb paraules.

Fins i tot, si d’inanició la fe se'ns hagués mort, i la rutina, la mandra, l’egoisme i l’orgull haguessin convertit la gruta en una tomba tapiada, tu, Jesús, Mestre i germà, vindries a remoure la pedra. No ho faries tu, ho encomanaries a l'Esperit ajudat d’algun o d'alguna germana o germà.

Esperit Déu, tu m'has ajudat a acceptar la fe, a fer-la créixer dia a dia, no em deixis caure en la temptació; posa al costat meu germanes i germans amb fe sòlida, amable i entregada, perquè em pugui recolzar amb ells i elles en els moments foscos. T'ho demano Esperit Déu.

Diumenge 4 de Quaresma

Et vas donar molta feina,Senyor, per curar el cec i li en vas donar a ell. La ceguesa de l’esperit és sovint, Jesús, més voluntària que innata, més producte de l’orgull que desconeixement de la llum.

Però els esperits senzills, els humils de cor aquests accepten la teva llum, aquests hi veuen en veritat, perquè et reconeixen com la llum del món. T’ho preguem ajuda’ns a ser d’aquests.

Senyor, nosaltres creiem que ets més que un profeta, més que l’Església, més que l’evangeli; ets el Déu entre nosaltres, l’únic Mestre, l’únic Senyor. Ajuda la nostra fe.

Avui, i cada vegada que combreguem, queda’t en nosaltres i sies fanal, llàntia que il•lumina tots els racons del cor; que no hi quedi cap punt de foscor. T’ho supliquem, Senyor.

Grup interreligiós. Els aliments i el sagrat

En el marc de la quaresma, el grup intereligiós us oferim unes cites de diferents tradicions que fan referència al valor sagrat dels aliments, dels dejunis, i rituals o gestos simbòlics al voltant dels àpats comunitaris. Ho hem extret dels calendari intereligiós d’aquest any, publicat per l’Associació Unesco de Catalunya.

Els aliments i el sagrat

Arreu del planeta des de fa milers d’anys, religió, cultura i alimentació van íntimament lligades. L’àpat no tan sols té sovint un valor de ritus familiar i social, sinó que la majoria de tradicions religioses prescriu què convé consumir i de vegades fins i tot com s’han de preparar els aliments. No mengem qualsevol cosa i de qualsevol manera, i la tria dels aliments depèn en gran mesura del medi sociocultural.

Moltes tradicions de l’antiguitat atribuïen un caràcter sagrat als aliments. Es consideraven un do de les divinitats, a les quals convenia expressar el reconeixement mitjançant pregàries i ofrenes...

Els aliments marquen una identitat i permeten una comunió. No és veritat que a totes les latituds els aliments són allò que ens lliga als altres i ens fa créixer?

“s’ha de menjar preferiblement aviat que tard, lentament més que no pas ràpidament, més aviat poc que molt; els aliments han de ser tebis, no pas calents, més aviat tous que durs, salats però no gaire” Tradició xinesa. Recull de mètodes per nodrir la vida. Yang Sheng Lu.

“Heus ací el que Jesucrist ha fet per nosaltres: ens ha donat la seva carn per menjar, per atraure el nostre amor vers ell i mostrar-nos aquell que ens mena; no només es va deixar veure per aquells que van voler contemplar-lo, sinó que, a més, es va donar per ser tocat, palpat, menjat, triturat amb les dents, absorbit, per tal de saciar l’amor més ardent.” Sant Joan Crisòstom, homilia XLVI

“Quan iniciem un dejuni, sentim que comencem un període de la nostra vida marcat per la transcendència, un període en què els dies se surten de l’ordinari ... L’important, cal insistir-hi, no és abstenir-se de menjar,sinó que fent-ho estimem, donem el nostre cor a Déu, orientem els nostres pensaments només cap a Ell”. Shenouda III, papa actual de l’Església copta ortodoxa.

“Un dels elements fonamentals de totes les cultures és l’alimentació i l’art culinari en general. El cuit és al cru allò que la cultura és a la natura. L’alimentació és un dels aspectes essencials de l’humà en la mesura que és a partir de l’alimentació que l’home entra successivament en la paraula i després en el pensament” Marc-Alain Ouaknin, Les symboles du Judaïsme.

“La persona que s’absté d’aliment o que no pren prou aliments no té prou força per practicar activament els valors morals, ni pot treballar la terra, ni engendrar criatures, i no és capaç de resistir les proves i el sufriment” Vendidad 3:33. Tradició Mazdeista

“Si Déu s’aparegués als afamats, només gosaria fer-hoen forma d’aliment”. Gandhi

“Nos hem posat el sacrifici dels camells amb ventres grossos entre les coses que són sagrades, que són de Déu. És una cosa molt profitosa per a vosaltres! Invoqueu, doncs, el nom de Déu quan ells estiguin ben ordenats, en fileres. I quan hagin estat sacrificats, caiguts a terra, mengeu-ne. Doneu-ne també al qui mendica i al qui té necessitat, perquè en mengin” Sura “El Pelegrinatge” 2: 36

“Per a l’home hi ha dues menes de tresors: el vestit i els aliments. Un sutra diu: “Tots els éssers sensibles viuen gràcies als aliments” la supervivència de l’home en aquest món depèn de l’alimentació i dels vestits. Per els peixos, l’aigua és el tresor més gran, i per als arbres, la terra on creixen. L’home es pot mantenir en vida gràcies a allò que menja. És per això que els aliments són el seu tresor.” Cartes i tractats de Nichiren, cèlebre monjo budista japonès del segle XIII

“Sí l’aliment i els sentits són purs, la ment és pura; sí la ment és pura, la memòria s’aferma; sí la memòria és ferma, s’esdevé l’alliberament de totes les crispacions del cor; a aquesta persona purificada de tota màcula, el venerable Senyor Sanatkumâra li mostra la riba més enllà de la foscor”. Upanisad Chandogya VII,26,2. Trad. Hindú

“El mes de ramadà, quan va ser revelat l’honorat Alcorà, va baixar del cel el principi del llibre, guia per els homes, clares informacions, guia segura, instrument per a saber què és el mal, què és el bé. Quan hagí vist, algú de vosaltres, la lluna nova del principi d’aquest mes, comenceu el dejuni. Però si algú de vosaltres està malalt o té obligació de fer un viatge, deixerà per a més tard el dejuni d’aquests dies, en un nombre igual de dies de dejuni. Al.là, Déu, us vol fer tot molt més fàcil, no vol pas que les coses us siguin difícils! Completeu, doncs, aquests dies exactament, i lloeu Déu repetint, continuament, la lloança “Déu és el més gran que hi ha!”, perquè ell us ha dirigit i us ha ben orientat. D’aquesta manera li mostrareu el vostre agraïment!”. Sura “La vaca” 2: 185

“Quan s’havia fet tard, els deixebles s’acostaren a Jesús per dir-li: -Aquest lloc és despoblat i ja s’ha fet tard. Acomiada a la gent, i que vagin a les cases i als pobles del voltant a comprar alguna cosa per a menjar. Però Jesús els respongué: - Doneu-los menjar vosaltres mateixos.” Evangeli de Marc, 6, 35-37

Primer de quaresma
Ens posarem el perfum (fet d’espígol, planta aromàtica que serveix per rentar, refrescar i perfumar, també per fer olis i ungüents de tota mena i per calmar els cops i els dolors.....). Simbolitzem que ens posem en camí, ens posem en actitud de conversió i girem la mirada cap a Déu i als germans amb el cor alegre, plens d’esperança, amb il·lusió que el món de Déu està enmig nostre. Estem cridats a ser portadors de la Bona Nova de Jesús. I això ho fem en comunitat, no estem sols, altres també estan en camí, amb les seves olors, els seus perfums....tal com vol simbolitzar el perfum d’olors diferents.
El perfum que avui ens posem és signe del que hem de transmetre: estar bé en un mateix i amb els altres, perquè estar bé amb un mateix dóna felicitat, seguretat, harmonia; i estar bé amb els altres dóna alegria, desig de compartir, deixar les presses .....

Posicionament personal sobre el comunicat dels bisbes davant les Eleccions Generals
(01-febrer-2008)
Tinc necessitat de dir-ho: no estic d’acord amb el comunicat dels bisbes. Ho dic a títol personal. Només m’hi empeny la necessitat de dir-ho.

1. He llegit el comunicat, amb pausa i reflexió i m’he reafirmat en el meu desacord. No m’he deixat portar, almenys ho he intentat i crec que ho he aconseguit, per comentaris, títols i converses a cop calent.

2. Tinc necessitat de dir-ho, perquè l’Església no són només, ni sobretot, els bisbes. L’Església som tantes i tantes persones amb maneres de pensar ben diferents que intentem ser fidels a l’Evangeli a casa, al treball, en les relacions humanes, en la visió del món i de la vida, en la crítica i l’autocrítica de la societat, en la participació i col•laboració amb organismes i entitats cristianes, humanes o socials, persones que som adultes, responsables, amb criteris forjats a través de l’experiència vital tant humana com cristiana, i això ens garanteix l’exercici de la llibertat responsable en el pensar i obrar personals.

3. No estic d’acord amb els bisbes perquè amb la seva actitud i les seves paraules volen imposar als cristians la seva manera de pensar i d’emetre judicis. Cada bisbe, com a persona que és, té tot el dret a manifestar-se particularment segons els seus criteris però, com a bisbe i més com a col•lectiu que, diuen, volen orientar, s’han d’atendre a la diversitat legítima d’opinions i d’actituds dels cristians. I, en aquest cas, com en altres, no han tingut en compte la diversitat de criteris entre els cristians, criteris que són fruit del coneixement i de la llibertat responsable que porta a prendre actituds concretes en el marc de la vida cristiana i social. Si els bisbes no es cansen de dir que són pastors i guies, en aquesta ocasió, i en altres, ni una cosa ni una altra.

4. No estic d’acord amb els bisbes quan diuen que no han estat ben interpretats. Bé prou que s’entén el que diuen i el que volen dir. Com a excusa podrien dir que potser són ells que no s’han expressat prou bé.

5. No estic d’acord amb els bisbes de Catalunya perquè s’han fet seus els criteris dels bisbes espanyols, encara que ho vulguin dissimular adduint un esquifit vernís d’inoportunitat. Tampoc no serveix que es digui que se n’han desmarcat. No és veritat. Han volgut amagar el cap sota l’ala, i se’ls ha vist el llautó.

6. Malgrat tot, per a ser fidels a Jesucrist i a l’Església, és cada un de nosaltres qui ha d’esbrossar el seu propi camí. Nosaltres som ESGLÉSIA, POBLE DE DÉU. Ningú no ens pot treure d’aquesta pertinença, ni els bisbes. I ells tampoc no haurien de tenir tanta preocupació per dir-nos com ho hem de fer. Potser aniria millor que ens preguntessin com ho fem, que ens escoltessin. Segurament sentirien coses que no els agradarien, però serien veus de l’Església que ells haurien d’escoltar i de respectar. Aleshores potser sabrien més què ens han de dir.

Mossèn Lluís Plana,
rector de Peralada, Vilabertran, Cabanes, Vilarnadal i Pedret i Marzà

BISBES, PER QUÈ NO CALLEU?
Bisbes, per què no calleu?...aquesta és una frase que diumenge passat vam sentir de boca d’una àvia indignada amb els bisbes. Nosaltres també estem indignats. I així ho volem demostrar i que ho sàpiguen.
Nosaltres no ens sentim perseguits ni ens fa nosa una societat laica ni ens fa perillar la democràcia ni ens agrada el silenci dels bisbes catalans ni que llancin la pedra i després diguin que són els altres qui l’ha llançada.
Estem amb l’Abat de Montserrat quan propicia el diàleg i acceptació del pluralisme de la nostra societat i de l’església.
Doncs això: «bisbes, per què no calleu»?

Silenci buit
Hi ha un silenci molt perillós, és el que brolla del nostre egoisme, del nostre desamor, de la nostra manca d’esforç per implicar-nos en la vida, de «ser-hi», en la vida, en la comunitat. Sovint resulta més fàcil restar al marge i callar, que és l’actitud del qui diu: «Ja s’ho faran, a mi que em deixin tranquil, ja no sóc jove, a mi no em toca».

També hi pot haver un silenci buit, una indiferència davant les penes i alegries dels altres. Seria més comú entre aquelles persones que tenen el seu món interior tan petit que no hi cap ningú fora d’elles mateixes. No ens esforcem prou per comprendre i compartir el sentiment que un determinat esdeveniment provoca en l’altre. Donem per fet que l’altre ho viu segons el nostre prisma. Així provoquem a la pràctica que, quan nosaltres creiem que hem compartit i acompanyat algú en una determinada experiència, per a aquesta persona ha estat, de fet, una experiència d’incomprensió, de silenci buit davant d’una vivència personal. Seria aquell cas quan diem o pensem: «No n’hi ha per tant», Fent un petit esforç, però, escoltant de veritat què ens estan dient, aparcant un moment el nostre petit món atrafegat, i les nostres classificacions i etiquetes, comprendríem el dolor o l’alegria que pot suposar un determinat fet per a qui ens parla, i fent-ho podríem fer-li més costat.

També el silenci buit pot ser fruit d’una por a quedar malament. Estem tan pendents de la imatge que donem, que podem tenir de nosaltres, que preferim callar. Evidentment, si no dius el que penses, no et poden interpretar malament. El silenci per por és un silenci que ens esclavitza, que no ens deixa créixer en l’amor ni en res. El silenci del rancor, de l’odi, de l’enemistat, aquests altres silencis que són font de tant sofriment entre amics, entre famílies, entre germans! D’aquests silencis, sí que ens n’hem d’alliberar, perquè és el silenci del pecat, del paradís perdut, de la mort, perquè aquests silencis maten. Adam i Eva es van amagar de Déu, no volien dir res; quan vivim aquests silencis no en surt més que mentida, és la serp que m’ha enganyat, la culpa sempre és de l’altre. (no sé d’on ho he tret)

ajudem-nos a veure bons programes a la televisió
Vaig llegir una cita espantosa des del meu punt de vista, és la següent: «La televisión ha generado algo maravilloso: no refleja el mundo. Lo crea»
És de Guillermo Espinosa.
La conclusió que en trec és que si la televisió presenta o crea models de comportament inhumans, la societat els copia.
I si els models són humans, de valors humans, també els copiaria.
Malhauradament es dona el primer cas.
Crec en el grups de pressió per aconseguir millorar la societat.
(M.Dolors)

Malgrat estem en temps d’inquisicions, els Jesuïtes voten lliurement

El Papa abans de l’elecció del nou Superior dels Jesuïtes, els exigeix total obediència al papat, allunyament de la teologia de l’Alliberació i defensa de la moral sexual, sobretot en la indisolubilitat matrimonial i de la «pastoral de les persones homosexuals».

L’escollit per ser Superior General dels Jesuïtes es diu Adolfo Nicolás. Nat a Palencia, fill de militar, passa cinc anys a Barcelona, torna a Madrid, està al noviciat dels Jesuïtes a Aranjuez, es llicencia en Filosofia i el destinen al Japó. Estudia teologia a Tokio. Estudia a la Gregoriana de Roma. Fa un tesi doctiral sobre el Concili vaticà II. El vaticà el veta per ser rector de la Universitat Gregoriana de Roma. Ha viscut 43 anys a Asia, sobretot al Japó. Havia estat durant aquests anys company d’Arrupe, ha sigut el coordinador i delegat d’Asia i Oceania. Per tant, n’és un bon coneixedor d’aquest continent i del que deia: «Asia tiene aún mucho que ofrecer a la Iglesia, a la Iglesia entera»

Entre els idiomes que parla hi ha el català, fruit de la seva estada a Barcelona.

Artículo publicado en el número 3 del 2005 de «Concilium» por el jesuita hispano-japonés que hoy es el nuevo general de la Compañía fundada por san Ignacio:
«Asia no puede nunca entender cómo una Iglesia «humilde» puede tan fácilmente dejar de lado «otras vías de salvación» o rebajarlas como «menores que la nuestra». Asia, con sus santos y místicos, sus testimonios y fe heroica, nunca comprenderá cómo una Iglesia salida del Evangelio y guiada por el Espíritu de Cristo puede prácticamente ignorar la salud religiosa de otras religiones y la salvación real y eficaz que ellas han traído a miles de generaciones. [...]»

AJUDEM-NOS A VEURE BONS PROGRAMES A LA TELEVISIÓ
Avui comencem un nou apartat i és aquest: aconsellem-nos bons programes per veure a la TV. No tot és dolent. I siguem, també, crítics amb aquells que veiem.
Aconsellem-nos quins són els programes bons que s’han de veure i aquells que es deixen veure per la seva qualitat.
Ajudem-nos a ser crítics també amb alguns que veiem. Per esmentar-ne algun, podríem anomenar el programa monogràfic que van fer a la Primera en motiu dels 70 anys del monarca espanyol Joan Carles I. En aquest monogràfic semblava que tots érem o havíem de ser monàrquics i que no hi hagués ningú que qüestioni la monarquia ni la seva gestió. Van voler fer-nos creure que la monarquia és necessària i imprescindible per la nostra convivència democràtica essent més un panegíric que res més. A més a més, hem de tenir en compte com la monarquia és intocable per la premsa.
Si teniu propostes de programes bons que val la pena que veiem, feu-nos-els arribar.

LA VERITAT

La veritat que condemna, no és veritat.
La veritat només allibera.

La veritat que sotmet, no és veritat.
La veritat només deslliga cadenes.

La veritat que exclou, no és veritat.
La veritat només uneix.

La veritat que exigeix acatament, no és veritat.
La veritat només serveix.

La veritat que desconeix la veritat d’altres, no és veritat.
La veritat només és reconeixement.

La veritat que no mira altres veritats, no és veritat.
La veritat només és acolliment sense temor.

La veritat que engendra duresa, no és veritat.
La veritat només genera amabilitat i tendresa.

La veritat que desuneix, no és veritat.
La veritat només unifica.

La veritat que es lliga a fórmules, per concises que siguin, no és veritat.
La veritat només és lliure de formes.

Si la veritat es lliga a fórmules,
té que condemnar, excloure, desunir,
té que exigir acatament,
donar per falses altres veritats.

Marià Corbí, Director del Centre d’Estudis Tècnics Religiosos.
Del llibre: «L’espiritualitat després de les Religions»

Si penses ser...

SI PENSES SER...
una persona lliure ... et dominarà la propaganda?
una persona de seny...estiraràs més el braç que la màniga?
una persona ferma...claudicaràs davant el consumisme?
una persona equilibrada...cediràs al teu entorn?
una persona generosa...t’oblidaràs dels qui no tenen res?

SI PENSES SER...
un cristià...sabràs regalar supervivència.
un cristià...sabràs consumir responsable i comerç just.
un cristià...sabràs obtenir un somriure d’algú.
un cristià...sabràs fer companyia i escoltar al qui està sol.
un cristià...sabràs fer durar tot l’any, la bondat d’avui. (P.G.)

El meu, el nostre Nadal
El meu Nadal. no és sensibleria, té la força de la vida nova, l’empenta de la seva esperança malgrat ser dèbil, perquè té la protecció del Pare Déu, la sol.licitud del Déu Mare, l’amor de Jesús de Natzaret i la tendresa protectora de l’Esperit.
En la profunditat del meu, del vostre, cor, el Déu Pare i Mare mira el Fill de l’Home. Però també veu com un fill d’home o una filla d’home, al costat d’ell, arraulida, arraulit, abraçat, abraçada, al Jesús nou nat,
Unes vides noves, lliures per reviure, en el món d’avui, la vida del Natzarè, pronunciar amb llenguatge d’avui les seves paraules, anunciar ara i aquí, el seu Regne. Vides disposades a fer el seu camí, sembrant pau, somrient als pobres i estrangers, donant pa als que tenen fam, guarint els coixos, acompanyant als cecs, fent sentir la seva veu als sords. Anunciant l’any de gràcia del Senyor. Aquest, amigues i amics, és el meu Nadal; aquest és, amics i amigues el que el Pare Déu veu en cada un i en cada una dels qui hem fet junts, el camí d’aquest Nadal.
Llençarem per la borda aquesta alegria cantant nadales sense suc ni esperit quan tenim traduïdes del llatí, de l’alemany, del francès, de l’italià, de l’anglès, cançons plenes de d’esperit i de sentiments? Perdrem en una nit tot el treball que l’Esperit Déu a fet en nosaltres aquest Advent? Ens deixarem encadenar altre cop pel consumisme, la rutina, el cofoisme? La batalla ja ha començat, «d’on ens vindrà la salvació»? Vindrà de la comunitat que prega, combrega, medita, parla, escolta, amb nosaltres. Dels amics i amigues que fan pinya entorn nostre, i del Déu amagat entre ells i elles; vindrà de la benedicció del Pare, de l’amor del Fill, de la tendresa de l’Esperit, de l’amistat del Natzarè el nostre germà. (P.G.)

Nadal a tocar
Josep ja ha acabat d’arranjar i netejar
la cova estable, buida d’animals que
els ha deixat algún parent que la tenia lliure. Una cova rautada en la muntanya, com la majoria de les cases tenien per l’ase, l’ovella o la cabra.
Ha tret la pols i les teranyines del sostre, escombrat, netejat, i «aplanat el terra omplint els clots i rebaixant els bonys. Ja té preparat el camí» al seu Déu. En aquesta cova havia de fer-hi vida Maria i el nen, fins passats el quaranta dies d’impuresa legal. Després pujaria i viuria a la casa tot esperant poder-se empadronar. I en la cova instal·laria en Josep la seva fusteria, fins que n’hauria de marxar per salvar el nen buscat pels soldats.
Dintre tres dies, Jesús vol néixer en la nostra cova, junt amb nosaltres, en el nostre cor, hem tingut tres setmanes per fer neteja, per trencar cadenes, per aplanar els bonys de l’orgull, omplir els clots de l’egoisme, enfortir la nostra voluntat de seguir al Natzarè, refermar els nostres genolls fluixos d’esperança.
Si hem fet bé el treball, no tan sols Jesús, sinó la Trinitat gaudirà de la nostre hospitalitat, en beneirà, i ens farà conèixer l’alegria dels fills de Déu; perquè Jesús ha vingut a salvar, no a castigar, a alliberar amb el seu jou suau, no a imposar deures feixucs, manaments durs de complir.
Acabem l’Advent; un temps de gràcia, un temps d’esperança, no el malmetem, amb un Nadal de consumisme, de frivolitat.
P. G.

Pregó d’Advent

En l’etern sense temps de Déu, el Fill s’encarna ara, el Fill neix i és Jesús de Natzaret i, ara, mort i ressuscita. Per a Déu no té gaire sentit que celebrem una cosa que, per a nosaltres, va esdevenir fa més de dos mil anys.

El que si desitja és el nostre naixement en l’Esperit, en el nostre temps, tal com Jesús diu a Nicodem : «No t’estranyis, si et dic que heu de néixer de nou». Jesús, vol que per Nadal sigui realitat el nostre naixement de l’Esperit.

El nou nat neix sense obligacions, sense deutes, sense cadenes, totalment lliure per a viure; però en una dependència absoluta de la mare, en el nostre cas de la mare Esperit Déu.

En aquest Advent, tornem al sí de la mare Déu, i trenquem les cadenes que ens lliguen, les pors que ens engavanyen, lliguem-nos amb el cordó umbilical maternal de l’Esperit Déu Mare.

Som ja ara, i després encara més, d’una feblesa total, però tindrem la protecció del Pare i Mare Déu, acceptarem que sense ell no podem fer res, però amb ell tot ens serà possible, perquè haurem trencat les cadenes, esvaït les pors, dominat el món i reprès la vida plena de la fe, de la solidaritat i de l’amor.

Us invito a fer camí junts.

Les pròximes beatificacions de sacerdots espanyols són injustes i inoportunes (Entrevista a Hilari Raguer: La Vanguardia, 10.10.2007 )

El Papa beatifica a quasi 500 d’aquells màrtirs el dia 28: Estic en contra. És un acte injust i equivocat: injustificable des de la òptica teològica i inoportuna des de la sociopolítica.
Argumenti-ho: Màrtir és algú assassinat a causa de la seva fe cristiana. I no va ser el cas d’aquells religiosos.
No? : No: el clergat venia associant-se a la dreta tan estretament, que Església i dreta eren ja paraules sinònimes per la gent. A aquells religiosos els mataven per pugna política, no per la seva fe cristiana! No són màrtirs, doncs.
Ai, si llegeixen això a la Cope...: Doncs això ja ho va dir fa anys monsenyor Díez Merchán..., i això que els seus pares havien estat assassinats pels rojos.
Per què diu que són inoportunes aquestes beatificacions?: Perquè, a més, els bisbes espanyols suggereixen que són víctimes de la República, al incloure-hi a assassinats el 1934. ¡Trampa!: la República ve reprimir als insurrectes que aquell any van matar religiosos.
Per què l’Església anima aquestes beatificacions?: No ho va fer Pius XI, a qui Franco li ho va demanar. L’anticomunisme de Joan Pau II va obrir processos.
Què li semblen les emissions de la Cope?: El que es diu des de la Cope ja es greu, però que l’episcopat espanyol no ho impedeixi és molt i molt més greu! Són moltes més violentes les paraules de Jiménez Lozantos que la crema d’unes fotos del Rei...

Més sobre els màrtirs (José M. Castillo, a «El Ideal» de Granada, 11 d'octubre, 2007)
Quan va esclatar la Guerra Civil, havia a Linares un capellà que era el rector dels miners. A Linares manaven els republicans. I entre els miners abundava la gent d’esquerres. I no obstant això, ningú es va ficar amb aquell capellà. No va ser màrtir. No va poder ser-ho. Perquè abans de començar la guerra, i durant la guerra, es va dedicar completament a alleujar el dolor dels seus feligresos, que treballaven dur i guanyaven jornals de misèria, sense la deguda seguretat i, sobretot, sense dignitat. El capellà del que parlo era don Rafael Álvarez Lara. Acabada la guerra va ser nomenat bisbe de Guadix i després de Mallorca. Va ser un home bo de debò. No pretenc insinuar que els qui ara van a ser venerats com a màrtirs no van ser tan bones persones com ho va poder ser don Rafael. El que dic és que si els capellans i monges, que hi havia a Espanya en els anys 30, haguessin estat vistos pels pobres, els obrers i els treballadors com els miners de Linares veien a don Rafael, segurament ara no tindríem tants màrtirs als altars, però potser hi hauria més cristians als carrers i més unitat, respecte i harmonia a la nostra societat.

Eucaristies a Holanda

A Holanda, , a una església dels frares agustins, cada diumenge la missa és presidida conjuntament per un protestant i per un catòlic, que s’alternen entre la litúrgia de la Paraula i el sermó, i la litúrgia eucarística. El catòlic és gairebé sempre un laic, i freqüentment una dona. El pa i el vi ho comparteixen tots. el P. Lambert van Gelder, un dels agustins que la promou, està segur d’estar en el correcte: “A l'Església són possibles diferents formes de participació, nosaltres som part de la comunitat eclesial a tots els seus efectes. No em considero per res cismàtic”
La protesta dels pares dominics és que, mancant un sacerdot, sigui una persona escollida per la comunitat qui presideixi la celebració de la missa: “No importa que sigui home o dona, homo o heterosexual, casat o cèlibe”. La persona escollida prèviament i la comunitat són exhortats a pronunciar junts les paraules de la institució de l’eucaristia: “Pronunciar aquestes paraules no és una prerrogativa reservada als sacerdots. Aquestes paraules constitueixen la conscient expressió de fe de la comunitat sencera”.

El fet que sigui un grup de fidels el qual designi a l’home o dona que guia la litúrgia substituta consolida en els mateixos fidels la idea que la seva elecció “des de baix” és més important que l’enviament d’un sacerdot de fora i “des de dalt”. I el mateix passa per a la formulació de les pregàries i per a l’ordenament del ritus. Es prefereix donar camp lliure a la creativitat. Les paraules de la consagració, en la missa, són freqüentment substituïdes per “expressions més fàcils d’entendre i més en sintonia amb la moderna experiència de fe” . En el ritus substitut, succeeix freqüentment que a les hòsties consagrades s’agreguen hòsties no consagrades i es distribueixen totes juntes per a la comunió

En aquests comportaments els dominicans holandesos distingeixen tres expectatives difoses: – que els homes i les dones a qui se’ls confia que presideixin la celebració eucarística siguin escollits “des de baix”; – que s’espera que “aquesta elecció sigui seguida d'una confirmació o benedicció, o ordenació per part de l’autoritat de l'Església”; – que les paraules de la consagració “siguin pronunciades tant per qui presideixen l'eucaristia, com per la comunitat de les quals ells són part.

Segons el parer dels dominicans holandesos, aquestes tres expectatives tenen ple fonament en el Concili Vaticà II. Els dominics holandesos exhorten a les parròquies a escollir “des de baix” les persones a les quals fer presidir l'eucaristia. Si per motius disciplinaris el bisbe no confirmés a tals persones – perquè estan casades, o perquè són dones – les parròquies seguiran igualment el seu camí: “Sàpiguen que elles de totes maneres estan habilitades per a celebrar una real i genuïna eucaristia cada vegada que es reuneixen en oració i comparteixen el pa i el vi.

A les famílies que es plantegen la “1ª Comunió” dels seus fills

-Benvinguts aquells que celebreu amb la comunitat cada diumenge la fe en Jesús i en voleu fer vida.

-Benvinguts aquells que us plantegeu educar i viure amb els vostres fills les celebracions de la fe a la nostra comunitat. Benvinguts qui us plantegeu també celebrar amb nosaltres aquells moments importants de la nostra vida de fe (com és el bateig, la 1ª Comunió, el casament, anys de casats.....)

-Sabeu, pares, que la “1ª Comunió” –el combregar- és participar de les eucaristies de la comunitat que es troba els diumenges. No és anar a catequesi, ni fer religió a l’escola, ni fer oracions a casa.... això són altres coses.

Figureu-vos que els pares tenen moltes ganes que el seu fill /a sigui “anxaneta”dels Castellers. Què hauran de fer? Primer, cal que els hi agradi el món dels castellers, després caldrà anar als llocs on fan els castells, participar-hi......i el nen hi haurà de ser, anar a assajar, fer castells, i els pares també ajudar a fer el castell......i això no es fa pas només perquè el nen pugui fer d’anxaneta un sol dia, sinó que voldran que continuï fent castells una festa rere l’altra........ doncs, la “1ª Comunió” és semblant.

-La “1ª Comunió” es fa perquè es participa de les eucaristies, perquè es vol participar de les eucaristies. Si no heu anat mai a missa, si no aneu a missa, si no us plantegeu d’anar a missa.....tampoc hi ha motiu de fer la “1ª Comunió”

A vosaltres pares, us preguntem:
-Per què heu de fer fer la “1ª Comunió”?
-no serà, per casualitat, la 1ª i última?
-aneu a missa regularment?
-els familiars i convidats que vindran alguna vegada van a missa?
-Esteu disposats a participar de la celebració del diumenge?

- Si la 1ª Comunió no té res a veure amb la celebració de la comunitat que es troba el diumenge no en feu cap espectacle. La “1ª Comunió” no és cap “espectacle” (per posar alguns exemples: quan alguns es queden drets darrera l’església, tot i havent-t’hi lloc, com si fos el “galliner” d’un teatre; quan la celebració del diumenge sembla un mercat; quan no us interessa res del que estem fent però hi veniu perquè el nen o nena fa la “1ª Comunió”; quan creieu que el més important és obtenir una foto; quan és el motiu per anar al restaurant i fer regals i fer la festa al nen o nena; quan la única il·lusió dels pares és disfressar el nen o nena; ......). Quan és així, no cal que feu la “1ª Comunió” a l’església, aneu directament al restaurant.

-Atenció: No perquè feu catequesi ja podreu fer la 1ª Comunió a la comunitat de Poblenou. Si us plantegeu fer fer la “1ªComunió” n’haurem de parlar, i garantir que:
- el que voleu fer és una cosa seriosa i madurada i que té raó de celebrar-se a l’església ja que hi participeu i hi voleu participar.
- que respectareu la celebració que fem el diumenge.
- que parlareu amb els convidats d’aquest tema i els que no vulguin participar es quedaran fora o aniran directament al restaurant.... (Parròquia Poblenou- octubre 2007)

Hinduisme

“Els objectes externs són incapaços de donar la felicitat plena al cor de l’home”. (Upanishad)

“Si prenguéssim al peu de la lletra la llei de l’ull per ull, d’aquí a pocs anys tots seriem cecs”. (Gandhi)

“Cal buscar, cal desitjar conèixer l’ànima universal que ha apartat de si qualsevol mal, lliure de la vellesa i de la mort, lliure del dolor, lliure de la gana i de la set, que desitja i busca la veritat. Aquell qui troba i reconeix aquesta ànima universal obté tots els mons i tots els desitjos.” ( Chandogya Upnhishad VIII, 7, 1)

Entre les diferents tradicions himdús, el Yoga Vedanta es resumeix en els següents termes: servir, estimar, ser flexible, purificar, meditar, realitzar, fer el bé, ser feliç i ser compassiu; tot això mitjançant quatre camins, s’arriba a la unió amb la divinitat suprema, estat anomenat yoga integral.

“ Ahimsa”
La traducció d’aquest terme significa la no violència. Aquest concepte es troba a la base o essència de tota l’espiritualitat hindú.
Una persona que viu en l’esperit ahimsa ha aconseguit l’harmonia interior i exterior en un equilibri dels seus aspectes: psicològic, emotiu i biològic, tots alhora.
En el context espiritual, l’aspecte psicològic, adquireix la qualitat Viveka ( forma pràctica dictada pel sentit comú).
El fet de ser persones humanes, pensants i racionals ens dona una capacitat essencial. El problema apareix quan la capacitat és condicionada per l’ego i el desig. Això és la causa del desequilibri i el conflicte. ( extret del Forum Barcelona 2004)

L’ESTIL CRISTIÀ
Bàsicament, L'estil de vida que proposa el cristianisme el veiem
reflectit en els Evangelis, i es podria resumir com segueix:
© Vols ser cristià? Doncs deixa de preocupar-te per tu mateix i comença
a preocupar-te pels altres, aquells que hi ha al teu voltant: la família,
els amics, els veïns, la gent del carrer, persones que encara no coneixes
però que saps que et necessiten. Al cristià no li preocupa ser ric, ni
poderós, ni famós o influent. L’autèntic cristià escull voluntàriament la
pobresa i comparteix les seves riqueses amb els necessitats. La felicitat
no te la donaran els béns materials, sinó poder estar amb la gent que
estimes. Si vols ser cristià, aprèn a compartir.
© El cristià no es deixa vèncer per les adversitats ni pel sofriment.
Conserva l’esperança, i davant del mal segueix creient en la victòria del
bé.
© El cristià és solidari, plora amb el qui plora i acompanya el qui pateix.
© El cristià no creu en la llei del més fort, sinó en la llei de l’amor. Lluita
amb constància, però sense violència ni agressivitat.
© El cristià no és rancorós, sap perdonar les ofenses, i no torna mal per
mal.
© El cristià no accepta la injustícia ni la mentida. Es rebel·la contra l’odi i
l’opressió. Desitja i lluita amb passió per un món més just i més humà.
© El cristià és sensible i atent al mal dels altres, és solidari amb els seus
germans en els triomfs i en els fracassos, en les penes i alegries.
© El cristià es compromet amb els dèbils i necessitats.
© El cristià és de cor noble i sincer, senzill i incapaç de fer mal. Actua
sense manipulació ni dobles intencions. Es lliura sense buscar premis ni
recompenses.
© El cristià és honrat i diu la veritat, malgrat que això el pugui perjudicar.
Defensa els drets dels més dèbils, denuncia les injustícies i falsedats,
encara que per això s’hagi de veure perseguit o calumniat.
© El cristià confia en Déu, i prega per ell, pels seus germans, i també pels
seus enemics.
Vols ser cristià? Doncs segueix aquestes normes de vida. Però viu-les
amb naturalitat, i no amb angoixa. Si un dia t’equivoques, demana perdó i
procura millorar. Recorda que només els Sants són perfectes; la resta de la
gent en tenim prou amb intentar-ho.

(Full parròquia del Carme)

«Com puc pregar? Què és pregar? Què vol dir fer una pregària?»
Em pregunto tot sovint, Senyor.
Pregar és estar davant de Déu.
Pregar és obrir el meu a cor a qui em coneix millor.
Pregar és parlar amb el millor dels amics.
Pregar és continuar aprenent allò que et manca.
Pregar és saber parlar i aprendre'n; és saber escoltar i aprendre'n; és
saber entendre i comprendre.
Pregar és silenci, és cant, és lectura.
Pregar és demanar a Déu pel més proper i pel més llunyà.
Pregar és consolar al del costat i somriure-li.
Pregar és deixar que l'Esperit Sant resi en nosaltres i ens faci descobrir
les veritats més essencials, sobre Déu, sobre el món.
Pregar és senzillesa, ja que de la senzillesa en neix una petita gran
alegria, que omple.
Pregar és confiança, és espera: sempre en el Pare.
Pregar és recuperar la fortalesa perduda.
Pregar és tenir fe.
Pregar és encendre una espelma i restar en silenci davant el Senyor,
sempre davant el Senyor.
Perquè on hi ha pregària, Déu hi és.
Perquè Déu és en nosaltres ara i sempre.
Perquè pregant és quan assolim aquella pau interior, aquella pau del cor.
Perquè pregar és aixecar els ulls i saber tirar endavant i aprendre a tirar
endevant. Perquè pregar és intentar-ho i saber creure en mi mateix i en el
Senyor a la vegada; perquè Ell és la meva força, Ell és el meu cant, Ell és
la meva salvació i en Ell confio i no tinc por.
Perquè la vida oferta a Déu és una pregària constant.
Pregar és, ni més ni menys, estar content perquè el Bon Déu no pot més
que donar el seu amor.

(Full de la parròquia del Carme)

(transcripció que va fer la revista “Estela” d’una entrevista a Terricabras que li va fer Televisió Calella el desembre del 2006)

Bravo, Terricabras

“Em sembla que en l’àmbit polític hi ha una cosa que tenim al davant clarament:
hem arribat a un punt de la historia en que hem de decidir, tots nosaltres, si volem ser súbdits o ciutadans. I quan dic això vull dir el següent: abans ningú no decidia si volia ser súbdit o ciutadà. El súbdit era un pobre desgraciat, un que tenia mala feina, que els fills se li morien de tuberculosi perquè vivia en una casa humida, que la dona es moria de part i era un desastre tot plegat. L’aspiració de tothom era passar a ser ciutadà: estar més bé, guanyar més. Avui dia súbdits o ciutadans són una altra cosa. Vol dir com estem d’actius en una societat.

“Hi ha una gran quantitat de gent que són súbdits des del meu punt de vista perquè es conformen de tot, perquè no protesten mai de res, perquè no volen saber res de la política i no van a votar i, en canvi, es guanyen molt bé la vida, canvien cada dos anys de cotxe i se’n van a esquiar. Ara el súbdit ja no és un desgraciat social. Per això n’hi ha molts que no volen deixar de ser súbdits perquè ja estan contents. I quan tu vas i demanes que hi hagi gent que participi en activitats locals, en organitzacions, en associacions, et diuen que estan comptant les vàlvules del cotxe nou que s’han de comprar i que els has des­comptat.

“Hi ha persones que només estan preocupades per aquest sobreviure indi­vidualista i això em sembla que és problemàtic per a elles, encara que elles no ho senten com a problemàtic: estan contentes i felices perquè van el diumenge al restaurant i també surten de nit. Però si que és dolent per a a societat perquè, és clar, una societat en què la gent es vagi retraient cada vegada més serà una societat que deixarà el camp lliure perquè dirigents politics o de qual­sevol mena, a vegades insensats, ens portin per camins terrorífics. Com menys participem nosaltres en la vida pública, més que els que es dediquen a la vida pública decidiran per nosaltres.

“Això em sembla molt problemàtic, ara justament que hem arribat a un moment de la història en què podem participar en les coses públiques perquè la majoria estem més ben situats i no tenim aquestes urgències terribles que abans tenien els nostres pares, avis i besavis, que sobretot havien de sobre­viure. Ara que hem guanyat molt, n’hi ha que es desmarquen i no els interessa res. Això, per a mi, és esperit de súbdit.

“La primera cosa que demanaria és que la gent s’impliqués. Jo entenc molt bé que hi hagi gent que no va a votar, en el sentit que hi té dret. Un pot votar o no votar, i alguns fins i tot no ho fan per esperit polític, perquè volen protestar, però n’hi ha molts que no van a votar per pura deixadesa. Es clar, si els de la deixadesa van augmentant, al final resultarà que una petitíssima minoria deci­dirà quins són els governants de tots.

“Em sembla que ens haurem de plantejar en el futur, per exemple, si els sistemes tradicionals de funcionament estan bé o no. Ara tindríem la possibili­tat de participar de manera molt activa. A l’Ajuntament hi podria haver permanentment uns sistemes informàtics que permetessin votar sobre moltíssimes decisions. Cada vespre hi podria haver votacions! Però en canvi quan les autoritats i els elegits democràticament fan aquests gestos de dir va, participeu, llavors és quan la gent diu que no vol. Quina llàstima.”
(L’Estela, núm. 1.217, gener 2007)

Pregària d’un nen
Senyor, aquesta nit et demano una cosa especial:
Converteix-me en un TELEVISOR, voldria ocupar el seu lloc per poder viure el que viu el televisor de casa meva.
Tenir una habitació especial per mi, congregar a tots els membres de la família al meu voltant, ser el centre d’atenció al que tots volen escoltar i mirar, sense ser interromput ni qüestionat.
Que em prenguin seriosament quan parlo, sentir la cura especial i immediata que rep la televisió quan alguna cosa no li funciona.
Tenir la companyia del meu pare quan arriba a casa, malgrat vingui cansat del treball.
Que la meva mare em busqui quan està sola i avorrida, enlloc d’ignorar-me.
Que els meus germans i amics es barallin per estar amb mi, divertir-los a tots, encara que a vegades no els hi digui res.
Viure la sensació de que ho deixen tot per passar uns moments al meu costat.
Senyor, no et demano molt, tot això ho viu qualsevol televisor!

Fes-nos una comunitat alegre
Senyor Jesús, fes-nos una comunitat oberta, confiada i pacífica, invadida pel goig del teu Esperit Sant.
Una comunitat entusiasta, que sàpiga cantar la vida, vibrar davant la bellesa, estremir-se davant el misteri i anunciar el Regne de l’amor.
Que portem la festa en el cor encara que sentim la presència del dolor en el nostre camí, perquè sabem, Jesús ressuscitat, que tu has vençut el dolor i la mort.
Que no ens acovardeixin les tensions ni ens ofeguin els conflictes que puguin sortir entre nosaltres, perquè comptem -en la nostra debilitat- amb la força creadora i renovadora del teu Esperit Sant.
Regala, Senyor, a aquesta família teva una gran dosi de bon humor perquè sàpiga desdramatitzar les situacions difícils i somriure obertament a la vida.
Fes-nos experts en desfer nusos i trencar cadenes obrir solcs i tirar llavors, curar ferides i mantenir viva l’esperança.
I concedeix-nos de ser, humilment, en un món abatut per la tristesa, testimonis i profetes de la veritable alegria.
(Web Salesians)

Més sobre "L'educació per la Ciutadania"

Quins drets i de quins pares?
Tot fa pensar que els bisbes espanyols s’aparten de la doctrina tradicional catòlica a l’hora de parlar dels drets dels pares. Almenys per aquestes tres raons:
1) A tot dret li acompanya sempre una obligació: els pares tenen obligació que els seus fills no siguin educats en la intolerància, el liberalisme econòmic o la xenofòbia. Els meus pares no tenien dret a educar-me en el francofascisme. I els bisbes espanyols no van protestar aleshores.
2) Segons la moral catòlica, els drets humans o són de tots o es converteixen en privilegis injusts d’uns pocs. Per tant, qui reclamen un dret perquè el seu fill sigui educat com ells volen, han d’accedir que això mateix es concedeixi als altres pares i no només a ells.
3) Aquests matisos no impliquen, ni de lluny, que l’Estat tingui dret a configurar les consciències que són el més íntim i sagrat de cada persona. Ni que sigui laic ni que sigui confessional, cap Estat té dret a menjar el coco. Perquè la consciència (si alguna ens queda) és el santuari més invulnerable de la persona. Però sí té dret qualsevol Estat a reclamar unes conductes externes que afavoreixin la convivència. Això pot fer-se sense interferir en les consciències, apel·lant simplement a aquesta obligació (que se suposa universal) d’amor i respecte al proïsme. Per exemple: cap Estat pot imposar que es jutgi com valor moral únic la normalitat de la conducta homosexual i la defensa del matrimoni homosexual. Però tot Estat (i tota confessió religiosa) està obligada a prohibir les conductes homòfobes (i si es tracta d’una església també els sentiments homòfobs), i a exigir el mateix, o més encara, respecte als homosexuals que als altres ciutadans. Això no serà manipular les consciències. I és absolutament compatible amb l’anterior.
Tenint en compte aquests tres principis elementals que pertanyen a la més rància tradició catòlica seria tan difícil arribar a enteses enlloc de declaracions de guerra? No seria això també més cristià?
(José Ignació González Faus)

l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania
El curs vinent, l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania serà obligatòria a tercer d'ESO. Es podia haver discutit, per interès pedagògic o curricular, si calia una assignatura així o si n'hi havia prou de replantejar i aprofitar algun dels cursos d'ètica que ja estaven previstos. No s'ha fet.
En canvi, els bisbes espanyols han posat el crit al cel (¿on si no?) perquè l'assignatura vol "formar la consciència moral dels alumnes". I se n'escandalitzen. Perquè ara afirmen --i és un avenç-- que ningú, ni la mateixa Església catòlica, no pot tenir l'objectiu de "la formació obligatòria de les consciències", ja que només els pares tenen drets sobre la consciència dels seus fills. És discutible si aquest és un dret dels pares. En tot cas, les influències que rep la consciència dels joves són enormes i diverses, des dels anuncis i Internet fins a les classes de filosofia o de matemàtiques, si el professor sap plantejar amb malícia els casos concrets d'una regla de tres.

En primer lloc, sorprèn, doncs, la innocència dels que pensen que de debò es pot controlar la consciència. En segon lloc, és clar que l'Estat no ha d'imposar res en qüestions morals opinables, però també ho és que l'Educació per a la Ciutadania no imposa res. No- més vol que els ciutadans més joves es plantegin algunes qüestions bàsiques de la vida col·lectiva: els drets humans, la igualtat entre homes i dones, i el necessari respecte a la legislació democràtica, encara que aquesta legislació no coincideixi necessàriament amb la idees de l'alumne o de la seva família.

Diuen que és la presència del tema de l'homosexualitat allò que més ha esverat els bisbes, que, curiosament, sempre s'atabalen més amb el sexe que amb cap altra cosa. És important, però, que els joves coneguin determinats comportaments socials i també l'existència d'una legislació que vol ser respectuosa amb les diferents opcions sexuals. Perquè d'això es tracta precisament: d'aprendre a respectar opcions diverses, sense imposar (continuar imposant) opcions úniques, per molt que de vegades es vulguin revestir de moral natural.

(Josep-Maria Terricabras – El Periodico, 27.06.2007)

Pregària de la tercera edat
Senyor, ensenyeu-me a fer-me vell,
feu-me entendre que la comunitat
no és injusta amb mi
si em treu responsabilitats,
si ja no em demana la meva opinió...

Quan ella crida d’altres perquè
ocupin el meu lloc,
traieu-me l’orgull de la meva
experiència passada,
del sentiment de creure’m indispensable.

Senyor, que jo vegi
en aquest progressiu
desarrelament de les coses,
només la llei del temps,
i consideri aquesta substitució
en el treball com una de les
manifestacions més interessants
de la vida que es renova,
sota l’impuls de la vostra Providència.

Feu, Senyor, que jo sigui útil al món encara, contribuint, amb el meu optimisme i la meva pregària,
a l’alegria i a l’entusiasme dels que ara tenen la responsabilitat,
vivint en contacte humil i serè
amb el món que canvia,
sense lamentar-me
pel passat que ja ha fugit
i fent dels meus sofriments
un obsequi a Déu i
una obra de reparació.

Que la meva sortida del camí actiu
sigui senzilla i natural,
com una posta serena de sol.

Perdoneu-me si només en
aquesta hora tranquil·la
he arribat a veure
com m’heu estimat i ajudat
que, ara almenys,
pugui veure clarament
i amb convicció profunda
la meta feliç que m’heu preparat,
vers la qual m’heu orientat,
des del primer dia de la meva vida.

Senyor, ensenyeu-me a fer-me vell...
d’aquesta manera.
Amén

Seguiu invocant-lo

Tant si us respon com si no ho fa,
seguiu invocant-lo,
invocant-lo sense parar
sota les voltes de l'assídua oració.

Tant si ve com si no,
confieu:
s'acosta cada cop més a vosaltres
en quant percep un gest amorós del cor.

Tant si us parla com si no,
no us canseu d'implorar-lo.

Encara que no us doni la resposta que espereu,
no dubteu que, d'una manera o un altra,
suaument, es dirigirà a vosaltres.

En la foscor
de les vostres oracions més profundes,
sapigueu que juga a l'amagatall amb vosaltres.

I enmig de la dansa de la vida,
de la malaltia i de la mort,
si seguiu invocant-lo,
sense caure en la desconfiança
pel seu aparent silenci,
obtindreu la seva resposta.

(web salesians)

En defensa de la alegría
Pese a tantos castigos, el teólogo español José M. Castillo es un gran optimista, como los cristianos de la primera hora. En su libro “Espiritualidad para insatisfechos”, editado por Trotta (España), tacha de blasfema la idea de que a Dios le agrada el sufrimiento. "El único sufrimiento que Dios quiere es el que brota de la lucha contra el sufrimiento". La nota bibliográfica que ofrecemos fue publicada en Babelia (Madrid) el 30.06.07. Juan G. Bedoya es autor del libro Los secretos de la Iglesia católica (2001).

La irritación de la jerarquía católica contra los curas de Vallecas por ofrecer misas sin lujo a sus humildes feligreses -eucaristías como en la cena del fundador Jesús con sus pobres apóstoles-, recuerda la anécdota del cardenal al que Hans Küng propuso celebrar misa sentados los dos a la mesa del cuarto de estar de la casa del teólogo suizo. El cardenal, confuso, preguntó: "¿Así de sencillo?, ¿sencillamente así?". Küng: "Así de sencillo. ¿Tuvo acaso más Jesús?". Los jerarcas, acostumbrados a parafernalias y lujosas ceremonias, han perdido la perspectiva de los orígenes del fundador.
Contra esa jerarquía acomodaticia, cortesana, neoescolástica, que se limita a transmitir lo que desde arriba se considera conveniente, se alzan los teólogos: los teólogos libres, suele añadirse, como si cupiera una teología maniatada. Solía decirse en un lejano pasado que la teología era la emperatriz de las ciencias: no cabe ciencia sin búsqueda, sin riesgo.
José María Castillo (Puebla de Don Fadrique, 1929) es uno de esos teólogos, irreductible pese a haber transitado durante décadas por las más granadas tribunas: la imponente Gregoriana de Roma, por la que se hizo doctor y de la que ha sido profesor invitado; la Pontificia de Comillas, la UCA de San Salvador, y, sobre todo, la Facultad de Teología de Granada.
Si me detengo en la trayectoria de Castillo es para subrayar la heroica -dolorosa- decisión que acaba de tomar: abandona la Compañía de Jesús, deja de ser jesuita, dice basta. En 1971 publicó ¿Hacia dónde va el clero?, y desde entonces no ha dejado de crecer su prestigio internacional en paralelo con los castigos y las censuras de la policía de la fe vaticana. Castillo goza del triste privilegio de haber sido una de las primeras víctimas del inquisidor Ratzinger, hoy pletórico pontífice romano.
Pese a todo, los jesuitas resistieron y seguían cobijando a Castillo con generosidad y valentía, como hacen con José María Díez-Alegría, con Jon Sobrino y Juan Masiá, con tantos otros perseguidos. Este último libro de Castillo iba a publicarse en una editorial de la Compañía de Jesús, la Sal Terrae, de Santander, pero la Conferencia Episcopal Española mandó pararlo. Esta vez lo consiguió. La respuesta de Castillo fue darlo a la editorial Trotta. Era la ruptura.
Vamos a lo que importa, aunque sea en pocas palabras. Espiritualidad para insatisfechos es un libro revelador, hermoso, optimista, alegre. Ciencia teológica -logos sobre theos- en estado puro. Frente a la idea dominante en Roma, casi blasfema, de que Dios permite el sufrimiento -incluso presentando a un Dios que necesita la sangre, que se agrada con el sufrimiento humano-, Castillo alza irrefutables textos evangélicos: la voz de la teología de la liberación. "El único sufrimiento que Dios quiere es el que brota de la lucha contra el sufrimiento". Por eso sufrió Jesús: porque se puso de parte de las víctimas, en contra de los abusadores de toda laya.+ (PE/El Arca)
PreNot 6763
070713
07/07/13 - PreNot 6763
Agencia de Noticias Prensa Ecuménica
598 2 619 2518 Espinosa 1493.
Montevideo. Uruguay
www.ecupres.com.ar
asicardi@ecupres.com.ar

EL NOU CANVI DE BISBE A GIRONA

Reflexions del Fòrum Joan Alsina, de capellans de la diòcesi de Girona

Amb motiu de la presentació de la renúncia a la Santa Seu, per raó de l’edat, del bisbe de Girona Mons. Carles Soler i Perdigó, el Fòrum Joan Alsina, de capellans de la diòcesi de Girona, oferim aquestes reflexions, reiterant els mateixos anhels de fa sis anys, manifestats en el relleu del bisbe Mons. Jaume Camprodon i Rovira, i presentats al Nunci apostòlic amb el suport de 8.000 signatures.

En la recerca del successor del nostre bisbe, creiem que tots els cristians gironins tenim el dret i el deure de participar-hi. Ja que tots, com a Poble de Déu, som responsables de tota l’Església, és obvi que tots tenim quelcom a aportar en el procés de l’elecció d’aquells que han d’exercir-hi el guiatge.

De fet, la història de l’Església mostra que la participació dels batejats en la designació dels bisbes s’ha exercit sovint, de diverses maneres i a moltes comunitats.

Una manera de prendre-hi part avui podria ser la de fer arribar al Papa el perfil del bisbe que creiem necessitar. De la nostra part, pensem que el candidat a la seu de Sant Narcís, ha de tenir almenys aquestes tres característiques:

A.- QUE RESPIRI HUMANITAT

1. Amb una provada maduresa humana i capacitat de diàleg.
2. Que sigui una persona independent però no neutral: independent de tots els poders d’aquest món, però sabent denunciar les injustícies i desigualtats.
3. Amb una clara consciència social i comunitària, sempre de part dels pobres i dèbils.
4. Que estimi el món d’avui, que valori positivament el pluralisme, la diversitat i la participació, dins i fora de l’Església.
5. Que sigui senzill i proper; que eviti l’ostentació i el poder.

B.- QUE FACI CREÏBLE LA BONA NOVA DE JESÚS

1. Que el seu testimoni sigui tothora una invitació a la joia de creure i de posar-se al servei dels altres. Que presenti el missatge evangèlic com una llum i una força perquè puguem donar compliment a la nostra vocació de persones (Gaudium et Spes, introd. n. 10).
2. Que mai no cedeixi a la temptació d’imposar el missatge cristià pel principi d’autoritat, ans el proposi sempre com una oferta de salvació de part del Déu de la llibertat.
3. Que cregui en la corresponsabilitat en el si de l’Església i la visqui a l’estil del que el bisbe sant Cebrià de Cartago (+258) proposava en la seva elecció: “M’he fet una norma de no decidir res per la meva sola opinió personal, sense el vostre consell (de preveres i diaques) i sense el sufragi del meu poble”.
4. Que a l’hora de proposar l’obediència a les normes tingui molt present l’esperit de l’Evangeli: “El dissabte ha estat fet per a la persona i no la persona per al dissabte” (Mc 2,27).

C.- SITUAT EN LA REALITAT DE CATALUNYA

1. Les exigències d’inculturació del missatge cristià aconsellen que el futur bisbe de la nostra diòcesi sigui una persona del país o bé identificada amb ell.
Això, entre altres coses, significa que:
• parli la nostra llengua,
• que estimi la nostra cultura i les nostres tradicions,
• que respecti el nostre tarannà i que procuri adaptar-se ell al nostre poble i no a la inversa.

2. Que faci seves les paraules de Joan Pau II, pronunciades davant la UNESCO el 1983:

“Sóc fill d’una Nació els veïns de la qual han condemnat a mort repetidament, però que ha sobreviscut i ha restat fidel a ella mateixa.
Penso també, amb profunda emoció, en les cultures de tants pobles antics que no han cedit quan s’han vist enfrontats a les civilitzacions dels invasors.
Jo us dic: per tots els mitjans de què disposeu, vetlleu per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada Nació en virtut de la seva pròpia cultura. Protegiu-la en benefici del futur de la gran família humana. Protegiu-la! No permeteu mai que aquesta sobirania fonamental sigui rapinya de cap interès polític o econòmic.
¿No és cert que hi ha, si mirem el mapa d’Europa i del món, nacions que posseeixen una meravellosa sobirania històrica que prové de la seva cultura, però que al mateix temps estan privades de la seva sobirania plena? No creieu que això és important per al futur de la cultura humana, i més important que mai en el nostre temps, quan és tan urgent eliminar residus del colonialisme?”.

Volem un bisbe per a una Església, la nostra, amb uns trets concrets.

Fòrum Joan Alsina
Girona, juliol de 2007

(COMUNICAT DE JUSTÍCIA I PAU DE GIRONA)

COM CREIEM QUE HA DE SER EL NOU BISBE DE GIRONA

La Comissió Permanent de la nostra entitat, després d’una reflexió profunda sobre les característiques que creiem que ha de tenir el nou bisbe de Girona, que haurà de substituir el bisbe Carles per motiu d’edat, ha decidit fer-les públiques mitjançant aquest comunicat:

- creiem que ha de ser una persona oberta, comprensiva i, com a bon pastor, acollidora de tothom.

- que, d’entrada, ha de dedicar una bona part del seu temps a conèixer de primera mà i sobre el terreny, la realitat plural i diversa de l’església diocesana i establir contacte amb els diversos grups, delegacions, entitats, secretariats, ..., per copsar-ne tota la riquesa i varietat.

- que ha de ser català, a fi que comprengui la realitat històrica, cultural i social del nostre país que conforma i estructura la vida social i política catalana a tots nivells i que entengui el laïcisme de la nostra societat, diferent del de la societat espanyola.

- que essent pobre i vivint com un pobre, sigui conscient que Déu ha pres partit pels pobres i els oprimits i que es deixi evangelitzar per ells.

- que no sigui un jerarca que ve a defensar la institució eclesiàstica i a imposar-ne els criteris, sinó que actuï com un pastor, profundament dialogant, i el seu objectiu primordial sigui la construcció del Regne de Déu.

- que estimi, respecti i estimuli el camí i les experiències de les diverses comunitats eclesials.

Desitgem que la institució eclesiàstica, abans del nomenament, obri vies de diàleg que permetin d’escoltar les opinions de tots els grups en la seva diversitat i que comenci l’obertura de camins que en un futur proper permetin l’elecció directa del pastor per part de l’església diocesana.

Girona, 28 de juny de 2007

Pren

Pren un somriure
i regala’l a qui mai l'ha tingut.

Pren un raig de sol
i fes-ho volar fins allí on reina la nit.

Descobreix una font
i fes que es banyi en ella qui viu al fang.

Pren una llàgrima
i posa-la al rostre de qui mai ha plorat.

Pren el valor
i posa'l en l'ànim de qui no sap lluitar.

Descobreix la vida
i explica-la a qui no sap captar-la.

Pren l'esperança
i viu en la seva llum.

Pren la bondat
i dóna-la a qui no sap regalar.

Descobreix l'amor
i dóna’l a conèixer al món.
(Mahatma Gandhi)

Memòries d'un catequista

Penso que mereixo una medalla al mèrit catequista, no per l'èxit obtingut, sinó per continuar durant trenta vuit anys seguits, malgrat el rotund fracàs anual. Cap dels nens ni de les nenes, preguntats on farien la comunió em va respondre de primeres: “A l'església”, totes i tots la feien en algun restaurant, hotel. pastisseria, etc. Havia de fer més circumval·lacions que les de Barcelona i Madrid juntes perquè arribessin a entendre que la comunió la farien en l'església.

Veig que la cosa no ha variat gaire respecte als nens i nenes, però sí en el pares. Aleshores els pares i els convidats tenien present que assistien a una cerimònia religiosa i, qui més qui menys, s'estaven força quiets i callats. Avui assisteixen a una funció de teatre no gaire lluïda i parlen des que entren fins que surten; això sí, quan el nen o la nena llegeix una pregària, o un escrit qualsevol, aplaudeixen amb l'entusiasme d'una claca teatral. Ja sé, i les recordo, que Jesús va dir: “deixeu que els nens vinguin a mi que d'ells, és el regne del cel”; però, va pensar mai en l'espectacle? Algún nen o alguna nena realment fa “comunió” (comu-unió) amb Jesús? I, posat a dir-la, quantes “comunions” (comu-unió) fem realment els qui combreguem setmana rera setmana, durant décades?

Tinc present la frase que va dir Jesús a la Samaritana: “ s'adorarà Déu en esperit i en veritat”, que tradueixo que Déu vol actes d'adoració humans, amb implicació de la intel·ligència, el cor i la voluntat. Saber el què es fa, perquè es fa, i voler-ho fer, en temps present, no tant sols són condicions perquè hi ha pecat, sinó també perquè hi hagi virtut. Però també penso en Jesús: No el puc creure encadenat al pa i al vi, lligat per la màgia d'unes paraules. El crec lliure com jo, més lliure que jo i, n'estic segur, digui el què digui l'ortodòxia, quan Jesús no veu en la persona desig de rebre'l i que es dóna compte que el rep, Jesús se'n torna a casa, i la persona combrega pa i res més, no pot haver comu-unió entre Jesús i un cos sense esperit.
(P.G. 15 juliol, 2007)

(Comunicat de Justícia i Pau de Girona)

Com creiem que ha de ser el bisbe de Girona

La Comissió Permanent de la nostra entitat, després d’una reflexió profunda sobre les característiques que creiem que ha de tenir el nou bisbe de Girona, que haurà de substituir el bisbe Carles per motiu d’edat, ha decidit fer-les públiques mitjançant aquest comunicat:

- creiem que ha de ser una persona oberta, comprensiva i, com a bon pastor, acollidora de tothom.

- que, d’entrada, ha de dedicar una bona part del seu temps a conèixer de primera mà i sobre el terreny, la realitat plural i diversa de l’església diocesana i establir contacte amb els diversos grups, delegacions, entitats, secretariats, ..., per copsar-ne tota la riquesa i varietat.

- que ha de ser català, a fi que comprengui la realitat històrica, cultural i social del nostre país que conforma i estructura la vida social i política catalana a tots nivells i que entengui el laïcisme de la nostra societat, diferent del de la societat espanyola.

- que essent pobre i vivint com un pobre, sigui conscient que Déu ha pres partit pels pobres i els oprimits i que es deixi evangelitzar per ells.

- que no sigui un jerarca que ve a defensar la institució eclesiàstica i a imposar-ne els criteris, sinó que actuï com un pastor, profundament dialogant, i el seu objectiu primordial sigui la construcció del Regne de Déu.

- que estimi, respecti i estimuli el camí i les experiències de les diverses comunitats eclesials.

Desitgem que la institució eclesiàstica, abans del nomenament, obri vies de diàleg que permetin d’escoltar les opinions de tots els grups en la seva diversitat i que comenci l’obertura de camins que en un futur proper permetin l’elecció directa del pastor per part de l’església diocesana.

Girona, 28 de juny de 2007

Què és un full de paper?
Un full de paper pot ser una làmina en blanc o de qualsevol color, un conjunt de làmines blanques o de colors: en diríem un “bloc” o una “llibreta”.
Per a mi és quelcom més que tot això .Un full de paper, una làmina, pot ser un amic: una orella o un cor que en un moment determinat es converteix en el meu confident i m’escolta.....no m’interromp, no em contradiu, no intenta manipular-me amb la seva resposta ....m’escolta i em deixa ser jo mateixa.
¿Per què dic això?. Caminant per la vida trobes amics, moltes persones que parlen i parlen, però molts pocs que escoltin. Molts monòlegs i pocs diàlegs.
Les persones, jo també, a vegades tenim problemes, emocions, sentiments i opinions que ens agradaria expressar, però et trobes que ningú t’escolta, que sols interessa parlar d’un mateix, no interessa compartir pensaments, paraules o experiències d’altres.
Sóc una persona molt tímida i em costa molt parlar de mi mateixa, donar opinions o parlar en públic Alguna vegada intentant-ho m’he trobat que m’han tallat o m’han pres la paraula i això m’ha fet mal; m’he sentit inepte per parlar, ignorant i estúpida i si això et passa entre un grup de persones que coneixes i que creus que et són amics et sents com si tu no existissis per ells o que la teva paraula fos una estupidesa; la teva autoestima et queda per terra.
Llavors agafo un full de paper en blanc i començo a escriure i l’hi explico tot, la decepció, el desengany...i veig que m’escolta; l’hi explico tot el que sento, si estic trista, alegre, si tinc una il•lusió per dintre que no sé si la podré assolir, el molt que estimo als meus fills, als meus nets, als amics, a moltes persones que conec que em cauen molt bé; el molt que m’agrada que també m’estimin a mi; que he trobat persones que amb una forta estreta de mà o una abraçada m’han fet molt feliç.
Tota la meva vida, la meva autèntica identitat l’hi puc explicar a un full de paper. Ell m’escolta i, a més d’escoltar-me, en guarda el record i sempre el puc retrobar
Un full de paper blanc......una troballa ....un confident ....un gran amic; això és per mi un full de paper.
(I.C A)

Preguntes a una església anquilosada
L’església viu a casa nostra hores baixes. Vivim aquí a Catalunya un procés gran de secularització, d’indiferència al fet religiós, i d’un desprestigi de l’Església per una gran part de la població. Les noves generacions volen saber ben poques coses de 1’Església. I potser la culpa no és pas tota del món en què vivim. No és pas tant dolent aquest món i les persones que el configuren. La nostra Església s’ha tancat en si mateixa. Ha fet el revés del què demanava Joan XXIII: obrir portes i finestres perquè hi entri aires nous. Ha refermat estructures passades, ha condemnat nous corrents teològics, té actituds condemnatòries que molts cops escandalitzen, etc. etc. Davant d’aquesta situació com poden néixer vocacions noves? com podem animar als joves a oferir la seva vida en el ministeri presbiteral? Als preveres grans se’ns va carregant de feina, quan hauríem d’estar en situació de jubilació. La jerarquia pretén anar tapant els forats davant la mort de molts preveres i no es planteja una profunda i agosarada reflexió teològica i pastoral que respongui al món d’avui.
• Per què no es proposa el celibat opcional dels preveres?
• Per què es nega la possibilitat que les dones puguin ser ordenades?
• Per què no posar límits d’edat a certs càrrecs jeràrquics: els bisbes i el Papa?
• Per què no s’ofereix la possibilitat de ser prevere i bisbe durant uns anys de Ia vida?
• Per què no oferir remuneradament als laics responsabilitats pastorals i litúrgiques de la comunitat cristiana?
• Per què no tenir una actitud acollidora i comprensible, en comptes de condemnar?
• Per què no valorar evangèlicament tot el que de bo té la nostra societat i mirar-la corn a lloc de presència de Déu?
• Per què els diaques permanents no obren nous camps d’acció pastoral de presència en el món, en comptes de fer exclusivament tasques litúrgiques com si fossin escolanets dels preveres?
• Per què no valorar l’acció i l’estructura dels moviments d’acció catòlica que poden donar llum a una nova manera de ser i de fer Església en el nostre món?
• Per què l’Església no fa la opció preferencial pels pobres del món com ho va fer Jesús? No ens cansaríem de fer preguntes a la nostra Església, tan plena de pors a perdre prestigi i poder, a renovar la teologia actual perquè respongui millor a la manera de pensar i viure dels homes i dones d’avui.
(Parròquia Sta. Maria i St. Bernat. Poblenou- Barcelona. Full Juny 2007, núm. 123)

Quina sort!
Quina sort que els evangelis no ens diguin que hem de seguir als nostres bisbes (que no han estat triats per nosaltres, ni ens consulten res, ni ens deixen ser església de Jesús sinó que volen que siguem església seva del seu poder). Quina sort que els evangelis ens diguin que hem de ser deixebles de Jesús. Quina sort!.

Em passa com alguns polítics que només de veure’ls-hi la cara ja em fan venir pell de gallina i començaria a aixafar la tele i a llançar-los-hi tota mena d’objectes.....el meu consol és que sé que no estic sol amb aquesta mena de comportament, perquè si no fos això em preocuparia. Doncs bé, igual em passa només de veure la cara a molts bisbes, exactament igual: amb la cara paguen. I no diguem, quan sentim dir el que diuen (i que parlen en nom de Déu, quina gosadia!). La veritat entre nosaltres, no deuen parlar en nom de Déu, sinó en nom del poder, del voler mantenir l’última paraula, i d’una església que es creuen la “única” i la “única veritable” (encara estan amb allò de “fora de l’església no hi ha salvació”, quan la realitat diu tot el contrari: molts no estan en la nostra església, altres n’han marxat fastiguejats, i molts no tenen cap credo religiós. I d’aquests, molts són més compromesos per un món més just i fraternal que no pas tu i jo i que els nostres bisbes.)

No aguanto més: faré objecció als nostres bisbes i al Papa (que me’ls va acabar quan va dir al Brasil impunentment que la fe catòlica no es va imposar en el descobriment de les amèriques -que és com negar l’holocaust nazi- ). Faré objecció de consciència a les seves càtedres. I ho faré amb tota la legitimitat. Ells, ara, propugnen objecció de consciència contra “el mal” que diuen que és i suposa la classe EpC. Si es pot fer amb això, també ho podrem fer amb ells si creiem honradament que ho hem de fer. I crec que és de justícia. Ja n’hi ha prou!. (R.M.)

Déu és perdó i comprensió

Déu és perdó i comprensió; és l’home qui, sota el pes de la culpabilitat, el converteix en jutge a base dels fantasmes produïts per la seva angoixa. Així es veu en la paràbola del “Fill pròdig”, que s’hauria d’anomenar paràbola del “pare bo”.

Quan el fill perdut –en el doble sentit de la paraula- es desperta, projecte la imatge d’un pare sever, d’un jutge justicier:”...ja no sóc digne que em tractes com a fill, tracta’m com un jornaler...” Era el fantasma de la seva por. Però quan torna, abans fins i tot de que arribi i que parli, el pare, veient-lo de lluny, “surt commogut al seu encontre i, tirant-se-li als braços, li fa un petó carinyosament”. Era la realitat del pare, que segfui essent pare i no jutge: no pensava en la seva ofensa, sinó única i exclusivament en el bé del fill, “que estava mort i torna a la vida, estava perdut i l’hem trobat”.

Aquesta gratuïtat és tan gran que resulta, literalment, increïble, tal com es percep en la reacció del germà “just”, que es nega a comprendre: “llavors es va irritar i no volia entrar”. El pare comprèn a tots dos.

Celebracions comunitàries del perdó
“...Això va passar en una parròquia de Lugo.
Des de feia anys, s’estava celebrant el perdó d’una manera comunitària molt treballada per la comunitat i amb uns resultats molt seriosos, tan en el sentit del pecat com al referent al sentit del perdó de Déu. En mica en mica, la gent havia anat descobrint comunitàriament la gràcia de demanar junts el perdó i de rebre’l també junts del Pare.

Hi va haver un canvi de capellà, i també un canvi de criteri al respecte al perdó comunitari. El capellà no es va parar a considerar si la manera de celebrar el perdó tal com es feia en aquesta comunitat si s’estava fent d’una manera seriosa i eficaç: el bisbe deia que s’havia de fer de la manera com s’havia fet sempre , i així s’havia de fer. Va arribar el dia, i el capellà es va presentar amb companyia d’un altre capellà per facilitar la confessió. Després de les oracions de rigor i per preparar les consciències, arriba el moment d’anar al confessionari, i allà s’hi dirigeixen els capellans. Passen els segons, els minuts..., i ningú es movia. Tot d’una, una dona s’aixeca d’enmig dels assistents i comença a demanar perdó públicament; després d’ella, una altra, i una altra i altra. Al final, el capellà surt del confessionari i, en un gesta que l’honra, enmig de la comunitat demana també ell perdó pels seus pecats.

Els assistents a aquesta celebració –igual que es demanava en el concili català que s’aprovés com a fet normalitzat la continuïtat de la pràctica de les celebracions comunitàries del perdó amb absolució col•lectiva- votaven amb la pràctica per una manera nova de deixar-se reconciliar comunitàriament entre sí i per Déu”

(Andrés Torres Queiruga, en el seu llibre “Recuperar la creación, por una religión humanizadora”, Ed. Sal terrae, )

L'Abbé Pierre

Un text, extret del “Testament” de l’abbé Pierre (Bayard Editions, París 1994) que a mi penso que m’ha ajudat força:
“La vida m’ha ensenyat que viure és una mica de temps que donem a les nostres llibertats per aprendre a estimar i a preparar-se per a l’etern retrobament amb l’Amor Etern… Aquesta certesa, jo la voldria poder oferir en herència. És la clau de la meva vida i de les meves accions… Jo visc en la impaciència de la mort… Són molts els qui viuen la mort com una separació. Sí, és una separació per nosaltres, que restem aquí. Però pel qui acaba de morir, és la possibilitat de fer la troballa més fantàstica que hom es pugui imaginar; la troballa amb Déu i al mateix temps (jo no sé de quina manera, però estic convençut que alhora ho serà) amb els molts milions d’éssers humans que han viscut abans de nosaltres. Penso en la mort amb tota serenitat. Quan vivim, volem conèixer, volem estimar, volem, volem…i contínuament ens enfrontem amb els nostres límits. Després de la mort, nosaltres entrem en el que jo anomeno “el sempre més enllà del temps”. Degut que tot amor humà es troba mesclat amb el sofriment, quan ens volem donar, mai no ens donem en plenitud, i quan volem rebre, mai no coneixem en plenitud l’ésser estimat. Sempre hi ha quelcom d’inefable, d’inexperimentable, una part que no es pot explicar, que no podem acabar d’atènyer. Amb la mort, allò que perdem és el que ens permetrà de conèixe’ns, en una plenitud més íntima, a través del coneixement que Déu té de nosaltres. Aleshores comprendreu la meva impaciència! Tot i els remordiments i els penediments, no tinc por de morir. La mort és una citació molt de temps retardada amb un amic, és l’acompliment de l’espera!”

22 de gener del 2007, moria l’Abbé Pierre
A l'edat de 94 anys, ha mort un home ple de bondat i lluitador infatigable pels sense sostre de França.
L'abbé Pierre va ser el fundador de les comunitats de drapaires d'Emaus que treballen per a aconseguir la insersió dels sense sostre a tot el món.

Se llamaba en realidad Henri Groués y había nacido el 5 de agosto de 1912 en Lyon en el seno de una familia numerosa y acomodada. Estudió en los jesuitas hasta que a los 19 años entró en los capuchinos, la más pobre de las órdenes mendicantes, pero tiene que abandonar la orden por enfermedad poco después de ser ordenado y asignado a la diócesis de Grenoble. Durante la ocupación nazi, entra en la clandestinidad y colabora con la resistencia. Incluso llega a ser detenido por los nazis, pero logra escapar a Argelia. Luego, es elegido diputado en 1945.
Pero su verdadera obra comienza en 1949, cuando funda la primera de las Compañías de Emaús, un hogar para pobres, el primero de una organización que ahora tiene albergues en 50 países del mundo. Poco después, en 1954, lanza su famoso discurso en Radio Luxemburgo a favor de la “insurrección de la bondad” a causa del terrible invierno del 54, que afecta a muchas personas de la calle. Comienza entonces una lucha por los sin techo que ha durado más de 50 años, en los que su organización no para de crecer. Cuarenta años más tarde de su primer discurso radiofónico, volvió a subirse a la escena para denunciar “el cáncer de la pobreza”, lanzando una segunda petición de ayuda para los 400.000 sin techo de Francia y por el derecho de todos a la vivienda.
Su lucha incansable por los sin hogar ha tenido como escenario la calle, la televisión, la radio e incluso la Asamblea Nacional francesa, donde intervino en enero del año pasado. Fue nombrado en 1992 Gran Oficial de la Legión de Honor francesa, aunque en 2001 se negó a llevarla para protestar contra el rechazo del Gobierno a proporcionar alojamiento a los sin techo cediéndoles viviendas vacías. En 2004, se le elevó la condecoración a Gran Cruz de la Legión de Honor.
(El país)

Abbé Pierre: "Sobre la meva tomba en lloc de flors i corones, poseu-me les llistes d'aquells que haureu pogut ajudar a tenir una llar"
“Sobre la meva tomba, en lloc de flors i corones, poseu-me les llistes dels milers de famílies, dels milers d’infants als quals haureu pogut donar les claus d’una veritable llar”. Aquest desig, que una vegada més, cerca el compromís de tots per a fer possible una acció contundent a favor dels més pobres, posa de manifest la coherència d'una vida dedicada als altres i ens recorda un dels seus primers crits a la societat francesa demanant ajut, ara fa més de 50 anys, "Amics, ajudeu-me...Una dona ha mort glaçada aquesta nit a les 3 de la matinada, sobre la borera del carrer Sebastopol, apretant el paper que va fer possible, abans d’ahir, el seu desnonament".

Pregària de la tercera edat
Senyor, ensenyeu-me a fer-me vell,
feu-me entendre que la comunitat
no és injusta amb mi
si em treu responsabilitats,
si ja no em demana la meva opinió...

Quan ella crida d’altres perquè
ocupin el meu lloc,
traieu-me l’orgull de la meva
experiència passada,
del sentiment de creure’m indispensable.

Senyor, que jo vegi
en aquest progressiu
desarrelament de les coses,
només la llei del temps,
i consideri aquesta substitució
en el treball com una de les
manifestacions més interessants
de la vida que es renova,
sota l’impuls de la vostra Providència.

Feu, Senyor, que jo sigui útil al món encara, contribuint, amb el meu optimisme i la meva pregària,
a l’alegria i a l’entusiasme dels que ara tenen la responsabilitat,
vivint en contacte humil i serè
amb el món que canvia,
sense lamentar-me
pel passat que ja ha fugit
i fent dels meus sofriments
un obsequi a Déu i
una obra de reparació.

Que la meva sortida del camí actiu
sigui senzilla i natural,
com una posta serena de sol.

Perdoneu-me si només en
aquesta hora tranquil•la
he arribat a veure
com m’heu estimat i ajudat
que, ara almenys,
pugui veure clarament
i amb convicció profunda
la meta feliç que m’heu preparat,
vers la qual m’heu orientat,
des del primer dia de la meva vida.

Senyor, ensenyeu-me a fer-me vell...
d’aquesta manera.
Amén

Pensaments sobre fe i d'altres

L’amor és el més irracional dels sentiments. També la fe, perquè no deixi de ser un sentiment, va bé no racionalitzar-la en excès.

La fe és alegria, un camí per aprendre. Per què, doncs, la interioritzem tant i ens posem sovint tan seriosos i solemnes?

Per ser millors o pitjors no ens hem de comparar amb els altres. Som millors o pitjors en funció de les possibilitats que ens han estat donades i que hem de desenvolupar.

Els grans idealistes, de cor nu i tendre, pateixen les grans clatellades a la vida. Per això els ideals han de partir de l’acceptació que som imperfectes, perquè Déu ens dóna només les eines per treballar, no la feina feta.

Si pregues en silenci, d’amagat, o quan l’església està aparentment buida, no t’oblidis mai de l’alegria d’exterioritzar, compartir i contagiar la fe. Deixa’t a tu mateix transmetre-la, encara que no t’en sentis prou digne de fer-ho.

Un cop em van dir: “Que la prudència no ens faci ser traïdors”, Parlaven del País, però es pot aplicar també a l’amistat, l’amor i la fe. Massa vegades la prudència ens fa trair sentiments espontanis i positius.

L’amor és el gran potencial que tenim com a dones i homes. Per què l’aigualim en la nostra forma d’actuar? Si vols abraçar a un amic, fes-ho! El que surt del cor no s’ha de malinterpretar!

Davant del dubte, actua tal i com et dicta el cor. Podràs errar, però tens menys possibilitats d’equivocar-te.

Déu és amor, però també Justícia. La Justícia és la gran esperança de la humanitat. I a nivell individual també l’hem d’assumir com una lliçó universal.

Qui menys t’ho sembli pot tenir tanta o més fe que tu. Només cal despertar-li!

Diuen que “l’amor és com el foc. Si no es comunica s’apaga”. Amb la fe passa el mateix, si surt de nosaltres, l’hem de transmetre de forma positiva, alegre i esperançadora.

Encara que no t’ho sembli, tu també has vist a Déu. Mira amb ulls d’infant i el trobaràs a les petites coses. Mira el món a través del Petit Príncep.

Si un dia, tot passejant, caus, veuràs dues o tres persones que se’n riuen (pobres, potser no tenen res més divertit a la vida...). Veuràs algú que pensarà: “-Potser s’ha fet mal”, però no farà res per ajudar-te. Veuràs un altre que pensarà: “Jo un dia vaig caure així, i sí que fa mal, sí...”, però tampoc farà res. Però segur que hi ha algú que t’ajuda a aixecar! Quan vegis caure a algú, de qui faràs? I si tu, com jo, has caigut, pensa que t’ajudarà a entendre millor a aquells que un dia s’entrabanquen.

(Donna)

¿SE NOS ACABAN LOS CURAS?
GREGORIO FERNÁNDEZ
VALLADOLID.
ECLESALIA, 17/03/06.-
Se nos acaban los curas. Llega el día del seminario y volvemos sobre lo mismo: que hay que rezar por las vocaciones sacerdotales y que a ver si animamos a los jóvenes a hacerse curas.
Se nos acaban los curas. “Hazte cura”, dice el lema de este año, “por Cristo y por los demás”; “para dar a conocer el seminario, corazón de la diócesis”.
Se nos acaban los curas. ¿Qué diría Jesús? ¿Cómo nos miraría? Me imagino su cara al vernos tan preocupados, su rostro sonriente y compasivo.
Se nos acaban los curas… sin darnos cuenta. En las ciudades seguimos teniendo misas y sacramentos para elegir. En los pueblos se acercan para las fiestas y dicen la misa mayor ¿Qué más se puede pedir?
Se nos acaban los curas. A las parroquias se les empieza a llamar “unidades parroquiales y de atención pastoral” y nos piden que colaboremos todos, que “don José” vendrá de vez en cuando.
Se nos acaban los curas. Parece que este es el mayor problema y la más grande necesidad que tenemos los católicos en los comienzos del siglo XXI.
Se nos acaban los curas. ¿Qué curas? Los curas solitarios y entregados totalmente a su labor de pastores, los curas sin familia y a tiempo completo, los curas varones y de ninguna manera mujeres, los curas de parroquia y sin hogar…
Se nos acaban los curas de hoy porque su media de edad es de 67 años y un 40% pasan de los 75. Según cuentan en España hay todavía unos 18.000 sacerdotes diocesanos, pero los que fallecen duplican a los que se ordenan.
Se nos acaban los curas… y ahora qué.
No cabe ninguna duda de la cura que han supuesto muchos sacerdotes a lo largo de la historia. No sería ningún disparate otorgar un “premio Nobel” a este colectivo. No pararíamos de contar las bondades de su buen hacer por toda la tierra… pero, ojo, entre nosotros son una parte y no lo son todo.
¿Se nos acaban los curas? Cuidemos a los que quedan, recemos por los que fallecen y busquemos la manera de distribuirnos las tareas en comunidad.
¿Se nos acaban los curas? Sería bueno volver los ojos atrás, a los orígenes, y volver a comprender cómo vivir en cristiano en nuestros tiempos.
¿Se nos acaban los curas? Los tiempos anteriores no son más importantes que los primeros. En los primeros tiempos se repartían las tareas.
¿Se nos acaban los curas? Busquemos de entre nosotros quién se puede encargar de animar la fe, coordinar la pastoral, dinamizar las celebraciones…
¿Se nos acaban los curas? Volvamos nuestros ojos a la mirada que Jesús dirigió a mujeres y hombres para que le siguieran y no discriminemos nunca más en la Iglesia.
¿Se nos acaban los curas? La comunidad permanece y en ella la mayoría vive en familia; no deberíamos privarnos de personas vocacionadas por el hecho de estar casadas.
¿Se nos acaban los curas? También se irán acabando los obispos tal y como los solemos ver hoy en día. “Nadie es más que nadie entre vosotros”, se nos dijo.
¿Se nos acaban los curas? Que la comunidad los busque entre las personas a las que Dios suscite pasión por servir en la comunidad. Que la comunidad rastree de entre nosotros el rostro de Dios para que se haga presente. Que la comunidad elija a sus dirigentes, animadoras y animadores… servidores.
Se nos acaban los curas pero queda mucho Reino por hacer.

Per llegir

 

Una campanya publicitària:
«pots amagar la realitat o afrontar-la de cara»
La revista 21 ha llançat una curiosa campanya gràfica en el Metro de Madrid amb diversos cartells cridaners. Un d’ells, per exemple, diu: «Cap cristià usa preservatiu». I sota es completa el missatge amb «pots negar la realitat o mirar-la de cara». No és l’únic missatge d’aquest tipus. En altres estacions de Metro es pot llegir: «Un cristià no maltracta a la seva dona». I a continuació la mateixa reflexió: «Pots negar la realitat o mirar-la de cara». En el seu blog, la revista explica així la seva campanya publicitària. «21rs ha llançat una nova campanya de publicitat que pot observar-se en diferents suports publicitaris: mitjans de comunicació, espais del Metro... Amb una intencionalitat clara: animar la reflexió sobre el cristianisme d’avui, sobre com són les persones que es denominen cristianes». «Per què, una cristiana avortaria?, un cristià no usa preservatiu?, cap cristià és racista?, cap cristià defrauda a Hisenda? Potser hàgim de reflexionar sobre qui som realment i qui creiem ser, sense girar la vista i eludir la realitat». Una campanya realment provocativa, però molt interessant, que segurament donarà els seus fruits per a la revista que dirigeix el Pare Fernando Abalos i que, sens dubte, és una de les millors en el seu sector. Perquè no és habitual que, en l’Església espanyola, hi hagi una revista com aquesta lliure, plural, oberta i compromesa.

 

Aquesta nostra església seria més creïble si.....

Si defenséssim per igual la religió per totes les confessions religioses i no només per la nostra: la catòlica.
Si possibilitéssim abandonar-rescindir el CONCORDAT prorrogat per en Franco i ratificat 1979 al marge de la Constitució.
Si defenséssim per igual la mort en un avortament que en una guerra (tan indefens estan els uns com els altres)
Si en els funerals per víctimes de terrorisme es fessin passos perquè hi hagués la presència d’altres confessions religioses quan la situació ho demana.
Si diguéssim als ministres que no utilitzessin «símbols religiosos» en el seu jurament o prometença del càrrec.
Si en el terreny individual i polític defenséssim el dret a la pròpia llengua per igual, i no només el nacionalisme espanyol.
Si acceptéssim d’una vegada per totes, que no tots els ciutadans d’aquest país es regeixen per confessions religioses i acceptéssim el seu dret a ser no-creients
Si féssim passos per l’acceptació de col·lectius marginats com el col·lectiu de dones, els divorciats, els homosexuals...
Si parléssim més de «comunitats de creients» i no tan d’Església, de magisteri, de papes i de tot el que segueix.
Sí, seríem més creïbles si....(us repto a continuar)

Ramon

Carta al bisbe Carles per entregar al seu successor

Bisbe Carles no és aquesta carta, ni de blasme, ni d'elogis, és per donar al seu successor i ajudar-lo a ser més bon pastor.

Li entregui o li digui de viva veu tot això:

Que sigui pare pels seus rectors de parròquies, més que pare espiritual necessiten pare humà, no madrastra, ni pare llunyà.

Que, de tant en tant, agafi el telèfon i truqui a algun d'aquest ajudants seus, isolats, potser cansats i malalts, que fan el què bonament poden: Joan, sóc el bisbe, què et sembla si demà vinc a prendre un cafetot a casa teva”?

Que quan algun l'hagi anat ha visitar, sigui pel motiu que sigui, i acabin prop de les dues, no el deixi anar-se'n, que vagi a buscar el cotxe qui sap on, condueixi mitja hora o tres quarts, arribi a casa seva cansat i desganat, es faci un entrepà o una truita i s'estiri al sofà (si en té). Convidi'l a dinar, que segui a la seva taula i comparteixin l'àpat familiar.

Deixi'm explicar-li, i ho expliqui al nou bisbe aquest episodi que vaig viure de molt a prop. El rector d'un poble dels grossos del baix Empordà, estava malalt de debò, una forta depressió unida a problemes renals i de fetge li feien demanar un vicari. Encara que poques, quedaven algunes parròquies amb vicari. La resposta fou que l'enviarien a un poble petit amb poca feina, (només tres pobles petits). Ell va protestar, no era el moment de deixar les amistats de més de deu anys i anar on no coneixia ningú; el poble va protestar, va fer manifestacions, els diaris se'n van fer ressò, tot en va.

Així, doncs, malalt, va arribar a un poble que ja sabia que no hi volia anar, que hi anava per força, i que li va fer el buit. Van passar dies, setmanes i mesos, ni una sola trucada, ni del bisbe, ni del vicari episcopal, ni de ningú de la cúria per interessar-se per la seva salut, de com li anava la cosa, si necessitava alguna ajuda, res de res. I sé d'almenys un altre cas semblant

És això ser germà?, és això ser humà? Si els sacerdots que penquen en els pobles i ciutats són tractats així, què podem esperar els feligresos?

Bisbe Carles, germà en Crist, fes saber al teu successor, sigui qui sigui, el sentiment de molts rectors i que els seus feligresos molt sovint ignoren.

Francesc Gimbernat

Un laic que malda per viure la utopia de l'evangeli.

 

Vine Esperit Sant: sigues foc, vent, alè...

Seria urgent una bona ventada:
-«Que el Papa no sigui cap d’estat, ni els representants en les esglésies de cada país ostentin el càrrec polític d’ambaixadors; la supressió del cardenalat com a dignitat i la reforma de l’elecció papal; participació de les església locals en la designació dels seus pastors; atorgar el sínode de bisbes funcions deliberatives i no només consultives, com a expressió de la col.legialitat; una revisió profunda dels procediments de la Congregació de la Doctrina de la Fe; un examen seriós i detingut de la posició de la dona en l’Església, que ara sovint ens avergonyeix» (Quaderns CJ núm. 153 , pàg. 17)

-Ningú no pot negar fredament que la dona continua fortament marginada en l’Església: en la legislació canònica, en la litúrgia, en els ministeris, en l’estructura eclesiàstica. Per a una fe i una comunitat d’aquella bona nova que no discrimina entre «jueu i grec, lliure i esclau, home i dona», aquesta discriminació de la dona en l’Església no podrà mai ser justificada. Tradicions culturals masculinitzadores, que no poden anul·lar la novetat de l’Evangeli, podran tal volta explicar el passat, però no podran justificar el present, ni, menys encara, el futur immediat». (Carta de P. Casaldàliga a Joan pau II, Quaderns CJ núm. 153 , pàg. 24)

-Joan Pau, germà, permet-me encara una paraula de crítica fraterna. Per més tradicionals que siguin els títols de «Sant Pare», «Sa Santedat»... –així com altres títols eclesiàstics de Eminentíssim, Excel.lentíssim- resulten evidentment poc evangèlics i àdhuc extravagants humanament parlant. «No us deixeu anomenar pare o mestre», diu el Senyor. Com també seria més evangèlic, i també més accessible a la sensibilitat actual –simplificar la indumentària, els gestos, les distàncies dins la nostra Església.
(Carta de P. Casaldàliga a Joan pau II, Quaderns CJ núm. 153 , pàg. 22)

 

Pentecosta
Vine, Esperit Sant.. a fer-nos solidaris.
Vine, Esperit Sant...a no fer servir les armes que fabriquem per ser utilitzades.
Vine, Esperit Sant...perquè el món ric no ens aprofitem del món pobre.
Vine, Esperit Sant...i parla amb la llengua de la convicció, de la comprensió, de la il.lusió, de la senzillesa....
Vine, Esperit Sant...i parla a la nostra Església i fés que sàpiga escoltar.

Esperit que ja estàs en nosaltres...Què ens dius sobre els morts i desapareguts a l’antiga Birmània?
Què ens dius de la nostra crisi econòmica?
Què ens dius del nostre temps dedicat al treball, a la familia, a mi mateix, ....?
Què ens dius...?

 

PARAULA I ACCIÓ i la recollida de signatures
La recollida de signatures que hem fet al cancell de l’Església l’hem tancada amb un total de 646 firmes (amb els corresponents noms i cognoms, i DNI). El Grup Paraula i Acció hem valorat positivament la resposta que hi ha hagut, dins i a l’entorn de la Parròquia, i creiem que això ens referma com a comunitat i ens fa sentir dins d’una església viva i capaç de generar reflexió.
Creiem que tots els signes que s’han donat ens conviden a continuar avançant de la mà en el camí de la fe, com a comunitat diversa i acollidora. Confiem plenament en l’alenada de l’Esperit que ens ha sacsejat, encalmat i també abraçat; i que ens convida a ser transmissors de pau. Les signatures han estat un mitjà per expressar-nos i volem que es quedin a l’arxiu de la parròquia.
Comunitat, confiança i pau: aquests tres mots resumeixen el balanç que fem d’aquesta acció.
2 de maig del 2008
Grup Paraula i Acció. Parròquia de Poblenou. Pineda de Mar

 

Jesús, el bon pastor

Senyor Jesús, la gran desbandada que avui buida les esglésies, en té tota la culpa la nostra societat individualista, insolidària i consumista?

Els pastors de l’Església no han fomentat durant segles l’individualisme i la fe descarnada? Salvar l’ànima era la principal preocupació personal que ensenyaven, individualment s’anava a missa, per complir. Només part de la “caritat” era un xic col•lectiva. Les parròquies tenien mil o dos mil ànimes, no hi havia mil o dos mil persones.

Senyor Jesús, aquests pastors, ancorats en la lletra, oblidant que és l’Esperit qui la vivifica, s’han anat allunyant de la societat, no l’han compresa ni s’han esforçat a comprendre-la. Han estat, mals pastors, y han preferit tancar al corral les ovelles, a deixar-les en llibertat esperant que torni la perduda.

Senyor, també els cristians tenim la nostra culpa, hem viscut una fe rutinària, hem deixat entrar-hi multitud de creences bastardes, cerimònies idolàtriques que el Concili va voler treure, però en molts llocs o no s’han pogut treure o hi han tornat.

Senyor, torna perquè les ovelles tinguin vida i en tinguin a desdir. Que el teu Esperit faci una església nova, no una Església apedaçada. T’ho supliquem, Senyor. I mentrestant, beneeix aquesta comunitat que busca sincerament seguir-te

Jesús i el pecat

José Antonio Pagola en la introducció del seu llibre [Jesús, aproximación histórica, ed. PPC, 2007): «Escribo este libro des de la Iglesia católica. La conozco desde dentro y sé por experiencia lo fácil que es confundir la adhesión a la fe cristiana con la defensa de una herencia religiosa multisecular. Conozco bien la tentación de vivir correctamente en su interior, sin preocuparnos de lo único que buscó Jesús: el reino de Dios y su justicia. Hay que volver a las raíces, a la experiencia primera que desencadenó todo».

Jesús i el pecat
La lectura del llibre de J.A. Pagola “Jesús. Aproximación histórica” m'ha acabat de refermar en una idea que ja havia llegit en altres autors, per exemple A. Gesche. La gran preocupació de Jesús no és el pecat, l’ofensa a Déu, sinó la dignitat i el sofriment de les persones: la dignitat per a preservar-la, el sofriment per a alliberar-ne. El que li importa del pecat és el mal i el sofriment que ocasiona; i ben poc es preocupa del seu aspecte de culpa -que nosaltres tant havíem emfatitzat- si no és pel perjudici que el pecador s'autoinfligeix en la seva dignitat. «La primera preocupació de Jesús, diu Pagola, és el sofriment dels més desgraciats. Les fonts no presenten Jesús caminant per Galilea a la recerca de pecadors per a convertir-los dels seus pecats, sinó apropant-se als
Malalts i endimoniats per alliberar-los del seu sofriment”.

No ens hauria d’estranyar. ¿No és això exactament el que passa amb els bons pares de la terra? ¿I no ens va dir Jesús que el Pare del cel era incomparablement millor que tots els pares de la terra? ¿Com és, doncs, que ens fixàvem gairebé exclusivament en l' ofensa a Déu i la culpabilitat del pecador? ¿Com hem pogut arribar a prostituir tant 1'evangeli? Durant segles la nostra Església ha semblat més l’església de Joan Baptista que la de Jesús.

Això porta també a una nova concepció de la conversió i, més concretament, del sagrament del perdó. Cert que Jesús predicava també la conversió: «Convertiu-vos i creieu en l' evangeli». Però la conversió fonamental que Jesús demana és l’obertura a una nova relació amb Déu i a la bona nova del Regne. I el sagrament de la Penitència, més que no pas un judici de culpes, hauria de ser la gran medicina per a guarir les nafres i restablir la dignitat perduda. Cert que a l'Església s’havia conservat sempre la idea del confessor com a metge, però havia quedat ofuscada per la idea del confessor com a jutge. Ara bé, sacerdots amb carisma de jutges pot ser que n'hi hagi molts, però amb carisma de guaridors, de curadors de la vida, que diria Pagola, capaços de refer i reconfortar, a semblança de Jesús, potser no n’hi ha tants.

De totes maneres, la doctrina no és ben nova. Ja al segle XIII Sant Tomàs havia deixat escrit: “Déu no s’ofèn per res que no sigui una ofensa a l’home –que no faci mal a l’home-, almenys al mateix que comet el pecat” (Contra gentiles, III, 122)

(Jesús Huguet, en El Pregó, num 333, febrer 2008)

 

EL DÉU DE LA NOSTRA FE

No creiem en el Déu dels magistrats
ni en el Déu dels generats
o dels discursos patriòtics

El Déu de la nostra fe va néixer en una cova.
Era jueu, fou perseguit per un rei foraster
i anava d’aquí a allà de Palestina

No creiem en el Déu dels himnes funerals
ni en el Déu de les sales d’audiència
o dels pròlegs de les constitucions
i dels parlaments eloqüents.

Es feia acompanyar de gent del poble.
Donava pa als qui passaven fam,
Llum als qui vivien a la fosca,
llibertat als qui demanaven justícia
i es veien atrapats.

No creiem en el Déu de la sort dels rics
ni en el Déu del lucre dels opulents
o de l’alegria dels qui roben al poble,

El Déu de la nostra fe valora l’home més que la llei
i l’amor més que les velles tradicions.
No tenia una pedra on reclinar el cap:
tothom hauria dit que era un pobre més!

No creiem en el Déu de la pau mentidera
ni en el Déu de la injustícia popular
o de les sagrades tradicions nacionals.

Només va conèixer els savis
quan aquests dubtaven de la seva paraula,
vivia amb jutges que buscaven com condemnar-lo,
va ser agafat per la policia,
posà els peus al palau del governador
només per ser assotat.

No creiem en el Déu dels sermons buits
ni en el Déu de les fórmules protocol•làries
o dels matrimonis sense amor.
No creiem en el Déu
fet a imatge i semblança dels poderosos
ni en el Déu inventat com a sedant
de les misèries i sofriments dels pobres

El Déu de la nostra fe portava una corona d’espines
i una túnica tota bruta de sang.,
Caminava seguint els flagel•ladors
que li obrien el camí del Calvari,
on morí entre lladres a la creu

No creiem en el Déu que dorm a les fornícules
de les esglésies,
ni en el Déu que s’amaga darrera la bacina.
No creiem en el Déu dels notables comerciants
ni en el Déu de les llampants propagandes.
No creiem en aquest Déu fet de mentides
trencadisses com el fang,
ni en el Déu de l’ordre establert
sobre el desordre consentit.

El Déu de la nostra fe és el fill de Maria,
Jesús de Natzaret.
Cada dia mor crucificat pel nostre egoisme,
cada dia ressuscita per la força del nostre amor.

(Celebrem la Paraula, 691)

En record de la mort de Cassià Maria Just

Ha mort Cassià Maria Just, abat emèrit del Monestir de Montserrat, persona compromesa amb l’evangeli de Jesús i fidel al seu poble.
Persona oberta, d’esperit integrador, acollidora i amable, capaç d’escoltar i fer del diàleg la eina per resoldre els conflictes interpersonals, fins i tot, quan aquests, d’una manera tossuda, sembla que tenen arrels que s’alimenten a parts iguals del desconeixement , del egoisme i de la intolerància.
Cassià Maria Just, amb la seva humanitat integradora, projectava la realitat de l’evangeli més enllà de la relació personal. Ens va ensenyar el camí per viure, com a essers humans, la justícia social i va fer de Montserrat un camí i una referència on el silenci i el pensament obert al Mon, es converteixen en l’adob integrador i imprescindible per fer fructificar la realitat d’un poble.
La obra i el mestratge de Cassià Maria Just, posa moltes coses al seu lloc.
Ens ensenya que cal treballar per un compromís amb els valors religiosos de progrés.
Esperona l’obertura del nostre cor a totes les sensibilitats humanes, algunes fins i tot, marginades des de dins de la pròpia Jerarquia Eclesiàstica.
Amb el seu exemple, Cassià Maria Just, ens ensenya a lluitar amb esperit de renovació, des de dins de nosaltres mateixos, per uns valors cristians centrats en l’autenticitat evangèlica i no pas en la finitud de les estructures.
En aquest sentit, sembla que avui, les paraules de Ramon Massachs, el seu pensament, i el seu mestratge, - impossible de resumir en unes poques paraules,- adquireixen tot el seu significat i es fan entenedores, si llegim el pensament i l’exemple de vida que ens ha deixat l’abat emèrit Cassià Maria Just.
Certament, el cristianisme ens convida a viure amb fidelitat el missatge de l’evangeli.
Cal lluitar pels drets humans, comprometre’ns amb les persones i fer costat als marginats de dins i de fora de l’església. Aquesta és la realitat per la que tantes persones d’una església plural estem lluitant; justament per que creiem que en això radica i es fonamenta l’essència de l’evangeli.
Pensem que l’evangeli ens dóna llum per resoldre els problemes de vida que hi ha entre nosaltres. Així ens ho ensenyen persones com Pere Casaldàliga, Oscar Romero, Cassià Maria Just, i molts d’altres.
Cap persona és només paraula, ni cap acció està desprovista de vida.
Per això, cal humanitzar la nostra relació i jutjar sempre des del coneixement interpersonal i des de la certesa que només amb el diàleg, podrem intuir i estimar el jo de l’altre.
Conxi Villanueva i Xavier Prenafeta
Calella , 12 de març 2008

Adela Cortina (sobre relativisme, laicisme, homosexualitat, EpC, .....)

(Texto: Juan Rubio; fotografías: Consuelo Chambón) Son las 10 de la mañana en Valencia, en el viejo Paseo al Mar que hoy lleva el nombre de Blasco Ibáñez. Allí, en un despacho de la Facultad de Filosofía y Ciencias de la Educación, espera Adela Cortina, Catedrática de Ética y Filosofía Política de la Universidad de Valencia, una mujer empeñada en la defensa del pluralismo y en la tarea de proponer siempre modelos de vida llenos de ilusión. Por el ventanal entra esa luz diáfana con la que sorprende siempre la capital del Turia, ciudad en la que esta mujer, una de las voces más autorizadas del pensamiento español, estudia y trabaja; lugar desde el que habla con nitidez y optimismo.
Está rodeada de jóvenes estudiantes, algo que hace que “no envejezcas y que te mantengas siempre viva”. Adela Cortina prefiere hablar de lo que une a la gente, poner oído a la calle, a las personas normales y corrientes ocupadas y preocupadas por muchas cosas tan distintas muchas veces a nuestras diatribas. Se lamenta de la situación de crispación en la que vive nuestro país y se niega a ver el vaso medio vacío. Prefiere verlo medio lleno.
Para ella es imposible que no pueda haber un mañana y un futuro claro como el haz de luz de esta tierra abierta. Aprovecha para darnos una cita que Max Horkheimer recoge en su Teoría Crítica. Es una cita reveladora: “Si tuviera que explicar porqué Kant perseveró en la creencia en Dios, no encontraría mejor referencia que un pasaje de Víctor Hugo. Lo citaré tal como me ha quedado grabado en la memoria: una mujer anciana cruza una calle, ha educado hijos y cosechado ingratitud, ha trabajado y vive en la miseria, ha amado y se ha quedado sola. Pero su corazón está lejos del odio y presta ayuda cuando puede hacerlo. Alguien la ve seguir su camino y exclama: ‘ça doit avoir un lendemain’, ‘esto debe tener un mañana’. Porque no eran capaces de pensar que la injusticia que domina la historia fuese definitiva, Voltaire y Kant exigieron un Dios, y no para sí mismos”. Es una cita grabada en el frontispicio de este encuentro.
Relativismo
Es precisamente ese halo optimista y positivo el que aflora en cada una de las palabras de Adela Cortina, una ferviente defensora de esa sociedad plural que necesita una “ética de mínimos” para poder desarrollar cualquier proyecto de vida feliz. La fuerte convicción de que todo esto debe tener un mañana y de que las personas valen por sí mismas es la que sustenta la tarea de pensamiento de esta mujer, cristiana convencida, y militante del diálogo, la tolerancia y el pluralismo. Se echa las manos a la cabeza cuando escucha el estribillo sobre los males que afligen a España . No está de acuerdo con la acusación de “relativismo” de “algunas voces” eclesiales. “La sociedad española no es relativista. Lo que no hay en nuestro país es absolutismo. Hay pluralismo. España, hoy, es plural y eso es una grandeza y un avance importante”, señala.
Afirmación ésta de alguien que, convencida de lo que dice, lo argumenta con fuerza, garra e ilusión. “El relativismo consiste en decir que no hay criterios para distinguir el bien del mal si no es dependiendo de los contextos, mientras que pluralismo significa que hay distintas opciones de vida buena, pero unos valores universales compartidos. Me da la sensación de que quien no está dispuesto a asumir el pluralismo lo condena como si fuera relativismo”, afirma. En este sentido, ante la pregunta de si no es extraña la continua acusación de relativismo que procede de intelectuales, incluso como Benedicto XVI, comenta: “Con esas grandes palabras –’la Verdad’, ‘la Libertad’- estamos despistando a la gente. Creo que es un error. Creo que habría que corregir ese discurso. La gente respira cuando se habla del adjetivo más que del sustantivo, cuando se habla de lo concreto: afirmaciones verdaderas o falsas, opciones que dan libertad o que esclavizan. Hablemos de cosas concretas. El Papa tiene que hacer la oferta cristiana, claro que sí, pero sin absolutizar, sino ofreciendo lo propio en un mundo plural. Porque no hay tal relativismo, sino pluralismo. Hay gentes para las que el cristianismo es la gran oferta de felicidad y otros que viven otras opciones, pero desde unos valores universales compartidos. Me gustaría hablar con el Papa para decirle hasta qué punto podemos confundir a la gente con este discurso, cuando podemos decir las cosas de otra manera” confiesa.
Laicismo
De nuevo vuelve a la claridad académica. Es importante no confundir el Estado con la Sociedad. La distinción es fundamental y es muy importante aclarar los conceptos. Puede haber un Estado confesional, laico o laicista. Por lo general en el discurso se está traspasando a la Sociedad lo que es propio del Estado, que en España ni es confesional ni es laicista sino un estado “laico”, que no se compromete con ninguna religión ni la prohíbe sino que asume respaldar actuaciones determinadas que ayuden a lo bueno y lo justo. Sin embargo “Una cosa es el Estado y otra la Sociedad, que no es ni laicista ni laica ni confesional, sino plural, porque en ella hay creyentes y no creyentes que pueden expresarse y sus voces tienen que tener un lugar en la vida pública. Cuando los términos no están claros empieza la guerra de los laicistas, por un lado, y de los confesionalistas, por otro. Ni unos ni otros entienden que estamos en una sociedad plural en la que se tienen que oír las voces de todos. Mi gran obsesión desde hace tiempo viene siendo la búsqueda de una ética cívica de la razón cordial, (precisamente el título del libro con el que ganó el Premio Internacional de Ensayo Jovellanos 2007). Es importante que nos demos cuenta de que hay muchos valores éticos universales que compartimos y que podemos compartir. El contenido de esa ética cívica no es estático, sino dinámico: si seguimos trabajando juntos, descubriremos que es más lo que nos une que lo que nos separa. Pero, por desgracia, hay profesionales de la discrepancia, gentes que no parecen disfrutar más que en la confrontación. Es desesperante porque, no sólo es falso, sino que así tampoco vamos a ningún sitio.”
Homosexualidad
En el tema de las uniones homosexuales de las que tanto se ha hablado desde que se aprobó la ley que igualaba las uniones homosexuales con el matrimonio, Adela Cortina entiende que “es una lástima que al final acabe pareciendo que los grandes temas del cristianismo son el aborto, la eutanasia, las uniones homosexuales y la investigación con células troncales, cuando, evidentemente, en el Evangelio no están ni siquiera barruntados, porque las prioridades son el amor, los pobres y los vulnerables. En lo que se refiere a las uniones homosexuales, creo que en lo que ha de insistir la Iglesia desde una posición cristiana, es en que la familia ha de ser, ante todo, un centro de afecto, cariño y compromiso; de tal manera que quienes quieran formar una familia no lo hagan para pasar el rato, sino que estén dispuestos a hacerse responsables unos de otros desde el cariño y también a estar abiertos a la sociedad. Nunca familias cerradas, siempre abiertas. Lo más habitual parece la pareja heterosexual, pues se conocen los resultados, y de las otras fórmulas no sabemos nada. No las conocemos. Pero habría que preocuparse más de que las parejas sean centros de cariño, difusoras de cariño y no insistir en si son parejas hetero o parejas homo. A fin de cuentas, cuando encontramos al otro topamos muy frecuentemente con el Misterio. Es extraño cómo nos atrevemos a poner tanta fuerza en negar determinadas cosas. Como alguien dijo en una ocasión, sería bueno que la Iglesia fuera a veces menos maestra y más madre“.

El aborto es un problema para el Estado, y no sólo para las religiones. Es un tema que hemos religiosizado. “No es un problema exclusivamente religioso, sino también problema para un Estado de Derecho, que tiene el deber de proteger la vida. Hay no creyentes para los que no está claro que se pueda interrumpir una vida en gestación, que consideran que un feto no es un excremento. Lo urgente sería prevenir para que no se llegue a esa situación en que una mujer se plantee abortar, porque eso es malo para todos, también para la mujer. Para eso existen campañas preventivas, pero, sobre todo, las series de televisión podrían hacer propaganda de otro tipo de jóvenes y de otro tipo de valores más ilusionantes”.
Pastoral Universitaria
En cuanto a la labor en la Universidad cree que “hay un verdadero bloqueo en el tema religioso. Tal vez porque los medios de comunicación dan una visión muy negativa. Lo más corriente es una abismal falta de información en las cuestiones religiosas. Y no sólo en el caso de los alumnos que vienen de colegios estatales, sino también en el caso de los que vienen de colegios religiosos. Es curioso. Todos están enfrentados discutiendo sobre si EpC sí o no, cuando lo urgente sería preguntarse qué enseñanza religiosa se está dando en los centros con ideario cristiano, qué clase de experiencia religiosa se ofrece a los chicos en ellos. Ése es el verdadero reto, concluye esta mujer creyente, testimonio de fe en el mundo universitario.
Posturas “encastilladas” en EpC
En el tema de Educación para la Ciudadanía Adela Cortina se muestra con claridad: “No creo que nadie se vaya a salvar ni a condenar por haberla cursado. A mi juicio, lo bueno hubiera sido debatir otros aspectos de la ley, que son muy discutibles, pero en este país todo se nos va en discutir cuestiones pseudoideológicas, no los problemas concretos. La verdad es que ya existía una asignatura de Ética en 4º de la ESO y tenía un buen contenido. Supongo que el Ministerio propuso EpC porque la Comisión de la Unión Europea animaba a ello, y no creo que hubiera mala fe. Ante la reacción adversa, se ha encastillado en su postura, y parece que no haya diálogo posible, cuando yo creo que el contenido del Decreto de Mínimos es aceptable para cualquier creyente. Si se pregunta por la objeción de conciencia, claro que en un país democrático debe existir y que una persona debe presentarla cuando ve transgredido un derecho fundamental. Ése es un síntoma de democracia madura, y fue el caso de los objetores de conciencia al servicio militar, por ejemplo. Pero creo que éste no es el caso en que nos encontramos. Y que, cuando se pregunta, nadie sabe explicar en concreto por qué contenidos se presenta la objeción. Creo que ha habido un empecinamiento por los dos lados, y que ha llegado un momento en que la cuestión se ha partidizado. Y cuando cosas así las toman los partidos como bandera ya quedan desenfocadas totalmente”.
¡Al agua!
Es el nombre de un cuadro de Sorolla, el pintor valenciano de la luz y el colorido. Adela Cortina lo eligió para la portada de su libro Ética de la razón cordial. Educar en la ciudadanía en el siglo XXI, obra con la que ganó el Premio Internacional de Ensayo Jovellanos 2007. “¡Al agua!” Era la invitación de los mayores ante la inmensidad del mar. Una invitación a meterse de lleno en la vida. Los niños alegres, cogidos de la mano, se adentran en el mar, se adentran en la vida. Un toque gozoso. “¡Mar adentro!” que decía el Maestro a los discípulos en el Evangelio junto al lago de Galilea. “La alegría del día que comienza, la del mar acogedor, cargado de promesas y misterio. La alegría de entrar en la vida con el otro niño, cogidos de la mano”. Así acaba el epílogo del libro. Adela Cortina, una mujer que cuajó su cristianismo en la familia, en el colegio del Sagrado Corazón de Godella, en los años de estudio en la Universidad y junto a grandes maestros del espíritu como fue Ricardo Alberdi, un sacerdote vasco al que guarda un enorme cariño por haberle visto vivir la fe, el compromiso, la necesidad de saber para ayudar y la pasión por la persona como grandes claves del Evangelio. En torno al grupo de Iglesia Viva esta voz autorizada en el pensamiento ético español, ha cuajado su perfil creyente, en medio del mundo universitario. Adela es una de las profesoras universitarias que crean escuela, que avanzan creando un núcleo de discípulos y colaboradores. Casada con Jesús Conill, compañero con quien comparte, entre otras cosas, su proyecto de vida y su tarea investigadora, está avezada en las lides del pensamiento, cree urgente promover una Iglesia abierta y plural; una Iglesia que mire más la comunión que a la uniformidad. Su voz es un grano de arena para seguir ofertando el proyecto ilusionante del evangelio a los hombres y mujeres de hoy. “¡Al agua¡” es su invitación. Cogidos de la mano los grandes y los pequeños con una fuerza interna y con un horizonte abierto al futuro.

Humilitat

En el moment més àlgid de glòria humana de Jesús, aquest no deixa lloc al poder, al luxe ni a la riquesa. Du el vestit de cada dia, va sobre un pollí d’ase, no hi ha trompetes ni clarins, sinó crits entusiastes, branques de palmeres tretes de les que hi havia per allà, i túniques espellifades per catifa.

Com és que l’Església, sota pretext d’honorar Jesús, el Crist, el Déu Fill, s’hagi envoltat de tant luxe en els vestits, de tant d’or i plata en les patenes, els calzes i vestits de sants i de santes, encara que sigui per Maria «l’esclava del Senyor»?

Com és que el bisbe de Roma (i altres bisbes) mantingui els palaus, les riqueses i tresors del Vaticà (i catedrals)? Tot «a major glòria de Déu», tot pel respecte al poble ignorant a qui va espoliar, amb el treball per construir catedrals, amb la venda d’indulgències i trossos de cel, etc.?

Potser no fora raonable la venda, (malvendre), però sí el traspàs de tot això a l’estat italià que, sigui del partit que sigui, en tindria cura. Només cal recordar que el règim comunista rus va conservar el patrimoni de l’Església, pel seu valor cultural, històric i artístic.

Què hi té a veure l’entrada de Jesús a Jerusalem amb la papolatría actual? Com gosa acceptar les paraules Santedat, sant Pare, etc,? Ho hagués acceptat en Pere apòstol?
P. G.

 

Sr. Bisbe, si és que sou...
Sr. Bisbe, si és que sou continuador de la colla dels dotze, parleu-me de Jesús. No us capfiqueu pel com m’ho direu ni si jo us sabré entendre. Si esteu abrandat per l’Esperit serà l’Esperit qui us farà entenedor. Prescindint de la llengua que parleu i de la llengua que parli jo.
Sr. Bisbe si és que creieu més en l’Esperit que us va abraçar quan us imposaren les mans que en el qui us les va imposar, parleu-me de Jesús. Que em cal de totes totes sentir que el meu cor s’abrusa com els passà als deixebles d’Emmaús.
Sr. Bisbe si és que no esteu convençut del tot de cap de les dues coses, cerqueu el silenci i el recolliment i deixeu que sigui Jesús qui us parli a vós de Jesús. Per si de cas, tingueu sempre present que Jesús on es fa present és en la comunitat.
Pere Camprubí,
de la comunitat del Carme de Manresa a 22 de febrer de l’any 2008. 

Diumenge 5è de quaresma

Senyor, algun cop, per un temps més o menys llarg, tenim la fe en la foscor d'una cova, la cova del dubte, del desencís, d' altres vegades en la cova de la covardia, de la por al què diran o del somriure sardònic, però l'entrada no està tancada, en cap cas, perquè la fe no està morta.

Sempre, en un moment a altre, sentim o endevinem la veu de Jesús, “vine a fora”, els germans i les germanes t'esperen, jo mateix et necessito; i una alenada de l'Esperit ens en fa sortir, descansats, revigoritzats, disposats al servei als altres, a proclamar la nostra fe amb obres i, si cal també amb paraules.

Fins i tot, si d’inanició la fe se'ns hagués mort, i la rutina, la mandra, l’egoisme i l’orgull haguessin convertit la gruta en una tomba tapiada, tu, Jesús, Mestre i germà, vindries a remoure la pedra. No ho faries tu, ho encomanaries a l'Esperit ajudat d’algun o d'alguna germana o germà.

Esperit Déu, tu m'has ajudat a acceptar la fe, a fer-la créixer dia a dia, no em deixis caure en la temptació; posa al costat meu germanes i germans amb fe sòlida, amable i entregada, perquè em pugui recolzar amb ells i elles en els moments foscos. T'ho demano Esperit Déu.

Diumenge 4 de Quaresma

Et vas donar molta feina,Senyor, per curar el cec i li en vas donar a ell. La ceguesa de l’esperit és sovint, Jesús, més voluntària que innata, més producte de l’orgull que desconeixement de la llum.

Però els esperits senzills, els humils de cor aquests accepten la teva llum, aquests hi veuen en veritat, perquè et reconeixen com la llum del món. T’ho preguem ajuda’ns a ser d’aquests.

Senyor, nosaltres creiem que ets més que un profeta, més que l’Església, més que l’evangeli; ets el Déu entre nosaltres, l’únic Mestre, l’únic Senyor. Ajuda la nostra fe.

Avui, i cada vegada que combreguem, queda’t en nosaltres i sies fanal, llàntia que il•lumina tots els racons del cor; que no hi quedi cap punt de foscor. T’ho supliquem, Senyor.

Grup interreligiós. Els aliments i el sagrat

En el marc de la quaresma, el grup intereligiós us oferim unes cites de diferents tradicions que fan referència al valor sagrat dels aliments, dels dejunis, i rituals o gestos simbòlics al voltant dels àpats comunitaris. Ho hem extret dels calendari intereligiós d’aquest any, publicat per l’Associació Unesco de Catalunya.

Els aliments i el sagrat

Arreu del planeta des de fa milers d’anys, religió, cultura i alimentació van íntimament lligades. L’àpat no tan sols té sovint un valor de ritus familiar i social, sinó que la majoria de tradicions religioses prescriu què convé consumir i de vegades fins i tot com s’han de preparar els aliments. No mengem qualsevol cosa i de qualsevol manera, i la tria dels aliments depèn en gran mesura del medi sociocultural.

Moltes tradicions de l’antiguitat atribuïen un caràcter sagrat als aliments. Es consideraven un do de les divinitats, a les quals convenia expressar el reconeixement mitjançant pregàries i ofrenes...

Els aliments marquen una identitat i permeten una comunió. No és veritat que a totes les latituds els aliments són allò que ens lliga als altres i ens fa créixer?

“s’ha de menjar preferiblement aviat que tard, lentament més que no pas ràpidament, més aviat poc que molt; els aliments han de ser tebis, no pas calents, més aviat tous que durs, salats però no gaire” Tradició xinesa. Recull de mètodes per nodrir la vida. Yang Sheng Lu.

“Heus ací el que Jesucrist ha fet per nosaltres: ens ha donat la seva carn per menjar, per atraure el nostre amor vers ell i mostrar-nos aquell que ens mena; no només es va deixar veure per aquells que van voler contemplar-lo, sinó que, a més, es va donar per ser tocat, palpat, menjat, triturat amb les dents, absorbit, per tal de saciar l’amor més ardent.” Sant Joan Crisòstom, homilia XLVI

“Quan iniciem un dejuni, sentim que comencem un període de la nostra vida marcat per la transcendència, un període en què els dies se surten de l’ordinari ... L’important, cal insistir-hi, no és abstenir-se de menjar,sinó que fent-ho estimem, donem el nostre cor a Déu, orientem els nostres pensaments només cap a Ell”. Shenouda III, papa actual de l’Església copta ortodoxa.

“Un dels elements fonamentals de totes les cultures és l’alimentació i l’art culinari en general. El cuit és al cru allò que la cultura és a la natura. L’alimentació és un dels aspectes essencials de l’humà en la mesura que és a partir de l’alimentació que l’home entra successivament en la paraula i després en el pensament” Marc-Alain Ouaknin, Les symboles du Judaïsme.

“La persona que s’absté d’aliment o que no pren prou aliments no té prou força per practicar activament els valors morals, ni pot treballar la terra, ni engendrar criatures, i no és capaç de resistir les proves i el sufriment” Vendidad 3:33. Tradició Mazdeista

“Si Déu s’aparegués als afamats, només gosaria fer-hoen forma d’aliment”. Gandhi

“Nos hem posat el sacrifici dels camells amb ventres grossos entre les coses que són sagrades, que són de Déu. És una cosa molt profitosa per a vosaltres! Invoqueu, doncs, el nom de Déu quan ells estiguin ben ordenats, en fileres. I quan hagin estat sacrificats, caiguts a terra, mengeu-ne. Doneu-ne també al qui mendica i al qui té necessitat, perquè en mengin” Sura “El Pelegrinatge” 2: 36

“Per a l’home hi ha dues menes de tresors: el vestit i els aliments. Un sutra diu: “Tots els éssers sensibles viuen gràcies als aliments” la supervivència de l’home en aquest món depèn de l’alimentació i dels vestits. Per els peixos, l’aigua és el tresor més gran, i per als arbres, la terra on creixen. L’home es pot mantenir en vida gràcies a allò que menja. És per això que els aliments són el seu tresor.” Cartes i tractats de Nichiren, cèlebre monjo budista japonès del segle XIII

“Sí l’aliment i els sentits són purs, la ment és pura; sí la ment és pura, la memòria s’aferma; sí la memòria és ferma, s’esdevé l’alliberament de totes les crispacions del cor; a aquesta persona purificada de tota màcula, el venerable Senyor Sanatkumâra li mostra la riba més enllà de la foscor”. Upanisad Chandogya VII,26,2. Trad. Hindú

“El mes de ramadà, quan va ser revelat l’honorat Alcorà, va baixar del cel el principi del llibre, guia per els homes, clares informacions, guia segura, instrument per a saber què és el mal, què és el bé. Quan hagí vist, algú de vosaltres, la lluna nova del principi d’aquest mes, comenceu el dejuni. Però si algú de vosaltres està malalt o té obligació de fer un viatge, deixerà per a més tard el dejuni d’aquests dies, en un nombre igual de dies de dejuni. Al.là, Déu, us vol fer tot molt més fàcil, no vol pas que les coses us siguin difícils! Completeu, doncs, aquests dies exactament, i lloeu Déu repetint, continuament, la lloança “Déu és el més gran que hi ha!”, perquè ell us ha dirigit i us ha ben orientat. D’aquesta manera li mostrareu el vostre agraïment!”. Sura “La vaca” 2: 185

“Quan s’havia fet tard, els deixebles s’acostaren a Jesús per dir-li: -Aquest lloc és despoblat i ja s’ha fet tard. Acomiada a la gent, i que vagin a les cases i als pobles del voltant a comprar alguna cosa per a menjar. Però Jesús els respongué: - Doneu-los menjar vosaltres mateixos.” Evangeli de Marc, 6, 35-37

 

 

Primer de quaresma
Ens posarem el perfum (fet d’espígol, planta aromàtica que serveix per rentar, refrescar i perfumar, també per fer olis i ungüents de tota mena i per calmar els cops i els dolors.....). Simbolitzem que ens posem en camí, ens posem en actitud de conversió i girem la mirada cap a Déu i als germans amb el cor alegre, plens d’esperança, amb il·lusió que el món de Déu està enmig nostre. Estem cridats a ser portadors de la Bona Nova de Jesús. I això ho fem en comunitat, no estem sols, altres també estan en camí, amb les seves olors, els seus perfums....tal com vol simbolitzar el perfum d’olors diferents.
El perfum que avui ens posem és signe del que hem de transmetre: estar bé en un mateix i amb els altres, perquè estar bé amb un mateix dóna felicitat, seguretat, harmonia; i estar bé amb els altres dóna alegria, desig de compartir, deixar les presses .....

 

Posicionament personal sobre el comunicat dels bisbes davant les Eleccions Generals
(01-febrer-2008)
Tinc necessitat de dir-ho: no estic d’acord amb el comunicat dels bisbes. Ho dic a títol personal. Només m’hi empeny la necessitat de dir-ho.

1. He llegit el comunicat, amb pausa i reflexió i m’he reafirmat en el meu desacord. No m’he deixat portar, almenys ho he intentat i crec que ho he aconseguit, per comentaris, títols i converses a cop calent.

2. Tinc necessitat de dir-ho, perquè l’Església no són només, ni sobretot, els bisbes. L’Església som tantes i tantes persones amb maneres de pensar ben diferents que intentem ser fidels a l’Evangeli a casa, al treball, en les relacions humanes, en la visió del món i de la vida, en la crítica i l’autocrítica de la societat, en la participació i col•laboració amb organismes i entitats cristianes, humanes o socials, persones que som adultes, responsables, amb criteris forjats a través de l’experiència vital tant humana com cristiana, i això ens garanteix l’exercici de la llibertat responsable en el pensar i obrar personals.

3. No estic d’acord amb els bisbes perquè amb la seva actitud i les seves paraules volen imposar als cristians la seva manera de pensar i d’emetre judicis. Cada bisbe, com a persona que és, té tot el dret a manifestar-se particularment segons els seus criteris però, com a bisbe i més com a col•lectiu que, diuen, volen orientar, s’han d’atendre a la diversitat legítima d’opinions i d’actituds dels cristians. I, en aquest cas, com en altres, no han tingut en compte la diversitat de criteris entre els cristians, criteris que són fruit del coneixement i de la llibertat responsable que porta a prendre actituds concretes en el marc de la vida cristiana i social. Si els bisbes no es cansen de dir que són pastors i guies, en aquesta ocasió, i en altres, ni una cosa ni una altra.

4. No estic d’acord amb els bisbes quan diuen que no han estat ben interpretats. Bé prou que s’entén el que diuen i el que volen dir. Com a excusa podrien dir que potser són ells que no s’han expressat prou bé.

5. No estic d’acord amb els bisbes de Catalunya perquè s’han fet seus els criteris dels bisbes espanyols, encara que ho vulguin dissimular adduint un esquifit vernís d’inoportunitat. Tampoc no serveix que es digui que se n’han desmarcat. No és veritat. Han volgut amagar el cap sota l’ala, i se’ls ha vist el llautó.

6. Malgrat tot, per a ser fidels a Jesucrist i a l’Església, és cada un de nosaltres qui ha d’esbrossar el seu propi camí. Nosaltres som ESGLÉSIA, POBLE DE DÉU. Ningú no ens pot treure d’aquesta pertinença, ni els bisbes. I ells tampoc no haurien de tenir tanta preocupació per dir-nos com ho hem de fer. Potser aniria millor que ens preguntessin com ho fem, que ens escoltessin. Segurament sentirien coses que no els agradarien, però serien veus de l’Església que ells haurien d’escoltar i de respectar. Aleshores potser sabrien més què ens han de dir.

Mossèn Lluís Plana,
rector de Peralada, Vilabertran, Cabanes, Vilarnadal i Pedret i Marzà

BISBES, PER QUÈ NO CALLEU?
Bisbes, per què no calleu?...aquesta és una frase que diumenge passat vam sentir de boca d’una àvia indignada amb els bisbes. Nosaltres també estem indignats. I així ho volem demostrar i que ho sàpiguen.
Nosaltres no ens sentim perseguits ni ens fa nosa una societat laica ni ens fa perillar la democràcia ni ens agrada el silenci dels bisbes catalans ni que llancin la pedra i després diguin que són els altres qui l’ha llançada.
Estem amb l’Abat de Montserrat quan propicia el diàleg i acceptació del pluralisme de la nostra societat i de l’església.
Doncs això: «bisbes, per què no calleu»?

Silenci buit
Hi ha un silenci molt perillós, és el que brolla del nostre egoisme, del nostre desamor, de la nostra manca d’esforç per implicar-nos en la vida, de «ser-hi», en la vida, en la comunitat. Sovint resulta més fàcil restar al marge i callar, que és l’actitud del qui diu: «Ja s’ho faran, a mi que em deixin tranquil, ja no sóc jove, a mi no em toca».

També hi pot haver un silenci buit, una indiferència davant les penes i alegries dels altres. Seria més comú entre aquelles persones que tenen el seu món interior tan petit que no hi cap ningú fora d’elles mateixes. No ens esforcem prou per comprendre i compartir el sentiment que un determinat esdeveniment provoca en l’altre. Donem per fet que l’altre ho viu segons el nostre prisma. Així provoquem a la pràctica que, quan nosaltres creiem que hem compartit i acompanyat algú en una determinada experiència, per a aquesta persona ha estat, de fet, una experiència d’incomprensió, de silenci buit davant d’una vivència personal. Seria aquell cas quan diem o pensem: «No n’hi ha per tant», Fent un petit esforç, però, escoltant de veritat què ens estan dient, aparcant un moment el nostre petit món atrafegat, i les nostres classificacions i etiquetes, comprendríem el dolor o l’alegria que pot suposar un determinat fet per a qui ens parla, i fent-ho podríem fer-li més costat.

També el silenci buit pot ser fruit d’una por a quedar malament. Estem tan pendents de la imatge que donem, que podem tenir de nosaltres, que preferim callar. Evidentment, si no dius el que penses, no et poden interpretar malament. El silenci per por és un silenci que ens esclavitza, que no ens deixa créixer en l’amor ni en res. El silenci del rancor, de l’odi, de l’enemistat, aquests altres silencis que són font de tant sofriment entre amics, entre famílies, entre germans! D’aquests silencis, sí que ens n’hem d’alliberar, perquè és el silenci del pecat, del paradís perdut, de la mort, perquè aquests silencis maten. Adam i Eva es van amagar de Déu, no volien dir res; quan vivim aquests silencis no en surt més que mentida, és la serp que m’ha enganyat, la culpa sempre és de l’altre. (no sé d’on ho he tret)

 

ajudem-nos a veure bons programes a la televisió
Vaig llegir una cita espantosa des del meu punt de vista, és la següent: «La televisión ha generado algo maravilloso: no refleja el mundo. Lo crea»
És de Guillermo Espinosa.
La conclusió que en trec és que si la televisió presenta o crea models de comportament inhumans, la societat els copia.
I si els models són humans, de valors humans, també els copiaria.
Malhauradament es dona el primer cas.
Crec en el grups de pressió per aconseguir millorar la societat.
(M.Dolors)

Malgrat estem en temps d’inquisicions, els Jesuïtes voten lliurement

El Papa abans de l’elecció del nou Superior dels Jesuïtes, els exigeix total obediència al papat, allunyament de la teologia de l’Alliberació i defensa de la moral sexual, sobretot en la indisolubilitat matrimonial i de la «pastoral de les persones homosexuals».

L’escollit per ser Superior General dels Jesuïtes es diu Adolfo Nicolás. Nat a Palencia, fill de militar, passa cinc anys a Barcelona, torna a Madrid, està al noviciat dels Jesuïtes a Aranjuez, es llicencia en Filosofia i el destinen al Japó. Estudia teologia a Tokio. Estudia a la Gregoriana de Roma. Fa un tesi doctiral sobre el Concili vaticà II. El vaticà el veta per ser rector de la Universitat Gregoriana de Roma. Ha viscut 43 anys a Asia, sobretot al Japó. Havia estat durant aquests anys company d’Arrupe, ha sigut el coordinador i delegat d’Asia i Oceania. Per tant, n’és un bon coneixedor d’aquest continent i del que deia: «Asia tiene aún mucho que ofrecer a la Iglesia, a la Iglesia entera»

Entre els idiomes que parla hi ha el català, fruit de la seva estada a Barcelona.

Artículo publicado en el número 3 del 2005 de «Concilium» por el jesuita hispano-japonés que hoy es el nuevo general de la Compañía fundada por san Ignacio:
«Asia no puede nunca entender cómo una Iglesia «humilde» puede tan fácilmente dejar de lado «otras vías de salvación» o rebajarlas como «menores que la nuestra». Asia, con sus santos y místicos, sus testimonios y fe heroica, nunca comprenderá cómo una Iglesia salida del Evangelio y guiada por el Espíritu de Cristo puede prácticamente ignorar la salud religiosa de otras religiones y la salvación real y eficaz que ellas han traído a miles de generaciones. [...]»

AJUDEM-NOS A VEURE BONS PROGRAMES A LA TELEVISIÓ
Avui comencem un nou apartat i és aquest: aconsellem-nos bons programes per veure a la TV. No tot és dolent. I siguem, també, crítics amb aquells que veiem.
Aconsellem-nos quins són els programes bons que s’han de veure i aquells que es deixen veure per la seva qualitat.
Ajudem-nos a ser crítics també amb alguns que veiem. Per esmentar-ne algun, podríem anomenar el programa monogràfic que van fer a la Primera en motiu dels 70 anys del monarca espanyol Joan Carles I. En aquest monogràfic semblava que tots érem o havíem de ser monàrquics i que no hi hagués ningú que qüestioni la monarquia ni la seva gestió. Van voler fer-nos creure que la monarquia és necessària i imprescindible per la nostra convivència democràtica essent més un panegíric que res més. A més a més, hem de tenir en compte com la monarquia és intocable per la premsa.
Si teniu propostes de programes bons que val la pena que veiem, feu-nos-els arribar.

 

LA VERITAT

La veritat que condemna, no és veritat.
La veritat només allibera.

La veritat que sotmet, no és veritat.
La veritat només deslliga cadenes.

La veritat que exclou, no és veritat.
La veritat només uneix.

La veritat que exigeix acatament, no és veritat.
La veritat només serveix.

La veritat que desconeix la veritat d’altres, no és veritat.
La veritat només és reconeixement.

La veritat que no mira altres veritats, no és veritat.
La veritat només és acolliment sense temor.

La veritat que engendra duresa, no és veritat.
La veritat només genera amabilitat i tendresa.

La veritat que desuneix, no és veritat.
La veritat només unifica.

La veritat que es lliga a fórmules, per concises que siguin, no és veritat.
La veritat només és lliure de formes.

Si la veritat es lliga a fórmules,
té que condemnar, excloure, desunir,
té que exigir acatament,
donar per falses altres veritats.

Marià Corbí, Director del Centre d’Estudis Tècnics Religiosos.
Del llibre: «L’espiritualitat després de les Religions»

 

Si penses ser...

SI PENSES SER...
una persona lliure ... et dominarà la propaganda?
una persona de seny...estiraràs més el braç que la màniga?
una persona ferma...claudicaràs davant el consumisme?
una persona equilibrada...cediràs al teu entorn?
una persona generosa...t’oblidaràs dels qui no tenen res?

SI PENSES SER...
un cristià...sabràs regalar supervivència.
un cristià...sabràs consumir responsable i comerç just.
un cristià...sabràs obtenir un somriure d’algú.
un cristià...sabràs fer companyia i escoltar al qui està sol.
un cristià...sabràs fer durar tot l’any, la bondat d’avui. (P.G.)

 

El meu, el nostre Nadal
El meu Nadal. no és sensibleria, té la força de la vida nova, l’empenta de la seva esperança malgrat ser dèbil, perquè té la protecció del Pare Déu, la sol.licitud del Déu Mare, l’amor de Jesús de Natzaret i la tendresa protectora de l’Esperit.
En la profunditat del meu, del vostre, cor, el Déu Pare i Mare mira el Fill de l’Home. Però també veu com un fill d’home o una filla d’home, al costat d’ell, arraulida, arraulit, abraçat, abraçada, al Jesús nou nat,
Unes vides noves, lliures per reviure, en el món d’avui, la vida del Natzarè, pronunciar amb llenguatge d’avui les seves paraules, anunciar ara i aquí, el seu Regne. Vides disposades a fer el seu camí, sembrant pau, somrient als pobres i estrangers, donant pa als que tenen fam, guarint els coixos, acompanyant als cecs, fent sentir la seva veu als sords. Anunciant l’any de gràcia del Senyor. Aquest, amigues i amics, és el meu Nadal; aquest és, amics i amigues el que el Pare Déu veu en cada un i en cada una dels qui hem fet junts, el camí d’aquest Nadal.
Llençarem per la borda aquesta alegria cantant nadales sense suc ni esperit quan tenim traduïdes del llatí, de l’alemany, del francès, de l’italià, de l’anglès, cançons plenes de d’esperit i de sentiments? Perdrem en una nit tot el treball que l’Esperit Déu a fet en nosaltres aquest Advent? Ens deixarem encadenar altre cop pel consumisme, la rutina, el cofoisme? La batalla ja ha començat, «d’on ens vindrà la salvació»? Vindrà de la comunitat que prega, combrega, medita, parla, escolta, amb nosaltres. Dels amics i amigues que fan pinya entorn nostre, i del Déu amagat entre ells i elles; vindrà de la benedicció del Pare, de l’amor del Fill, de la tendresa de l’Esperit, de l’amistat del Natzarè el nostre germà. (P.G.)

 

Nadal a tocar
Josep ja ha acabat d’arranjar i netejar
la cova estable, buida d’animals que
els ha deixat algún parent que la tenia lliure. Una cova rautada en la muntanya, com la majoria de les cases tenien per l’ase, l’ovella o la cabra.
Ha tret la pols i les teranyines del sostre, escombrat, netejat, i «aplanat el terra omplint els clots i rebaixant els bonys. Ja té preparat el camí» al seu Déu. En aquesta cova havia de fer-hi vida Maria i el nen, fins passats el quaranta dies d’impuresa legal. Després pujaria i viuria a la casa tot esperant poder-se empadronar. I en la cova instal·laria en Josep la seva fusteria, fins que n’hauria de marxar per salvar el nen buscat pels soldats.
Dintre tres dies, Jesús vol néixer en la nostra cova, junt amb nosaltres, en el nostre cor, hem tingut tres setmanes per fer neteja, per trencar cadenes, per aplanar els bonys de l’orgull, omplir els clots de l’egoisme, enfortir la nostra voluntat de seguir al Natzarè, refermar els nostres genolls fluixos d’esperança.
Si hem fet bé el treball, no tan sols Jesús, sinó la Trinitat gaudirà de la nostre hospitalitat, en beneirà, i ens farà conèixer l’alegria dels fills de Déu; perquè Jesús ha vingut a salvar, no a castigar, a alliberar amb el seu jou suau, no a imposar deures feixucs, manaments durs de complir.
Acabem l’Advent; un temps de gràcia, un temps d’esperança, no el malmetem, amb un Nadal de consumisme, de frivolitat.
P. G.

 

Pregó d’Advent

En l’etern sense temps de Déu, el Fill s’encarna ara, el Fill neix i és Jesús de Natzaret i, ara, mort i ressuscita. Per a Déu no té gaire sentit que celebrem una cosa que, per a nosaltres, va esdevenir fa més de dos mil anys.

El que si desitja és el nostre naixement en l’Esperit, en el nostre temps, tal com Jesús diu a Nicodem : «No t’estranyis, si et dic que heu de néixer de nou». Jesús, vol que per Nadal sigui realitat el nostre naixement de l’Esperit.

El nou nat neix sense obligacions, sense deutes, sense cadenes, totalment lliure per a viure; però en una dependència absoluta de la mare, en el nostre cas de la mare Esperit Déu.

En aquest Advent, tornem al sí de la mare Déu, i trenquem les cadenes que ens lliguen, les pors que ens engavanyen, lliguem-nos amb el cordó umbilical maternal de l’Esperit Déu Mare.

Som ja ara, i després encara més, d’una feblesa total, però tindrem la protecció del Pare i Mare Déu, acceptarem que sense ell no podem fer res, però amb ell tot ens serà possible, perquè haurem trencat les cadenes, esvaït les pors, dominat el món i reprès la vida plena de la fe, de la solidaritat i de l’amor.

Us invito a fer camí junts.

Les pròximes beatificacions de sacerdots espanyols són injustes i inoportunes (Entrevista a Hilari Raguer: La Vanguardia, 10.10.2007 )

El Papa beatifica a quasi 500 d’aquells màrtirs el dia 28: Estic en contra. És un acte injust i equivocat: injustificable des de la òptica teològica i inoportuna des de la sociopolítica.
Argumenti-ho: Màrtir és algú assassinat a causa de la seva fe cristiana. I no va ser el cas d’aquells religiosos.
No? : No: el clergat venia associant-se a la dreta tan estretament, que Església i dreta eren ja paraules sinònimes per la gent. A aquells religiosos els mataven per pugna política, no per la seva fe cristiana! No són màrtirs, doncs.
Ai, si llegeixen això a la Cope...: Doncs això ja ho va dir fa anys monsenyor Díez Merchán..., i això que els seus pares havien estat assassinats pels rojos.
Per què diu que són inoportunes aquestes beatificacions?: Perquè, a més, els bisbes espanyols suggereixen que són víctimes de la República, al incloure-hi a assassinats el 1934. ¡Trampa!: la República ve reprimir als insurrectes que aquell any van matar religiosos.
Per què l’Església anima aquestes beatificacions?: No ho va fer Pius XI, a qui Franco li ho va demanar. L’anticomunisme de Joan Pau II va obrir processos.
Què li semblen les emissions de la Cope?: El que es diu des de la Cope ja es greu, però que l’episcopat espanyol no ho impedeixi és molt i molt més greu! Són moltes més violentes les paraules de Jiménez Lozantos que la crema d’unes fotos del Rei...

 

Més sobre els màrtirs (José M. Castillo, a «El Ideal» de Granada, 11 d'octubre, 2007)
Quan va esclatar la Guerra Civil, havia a Linares un capellà que era el rector dels miners. A Linares manaven els republicans. I entre els miners abundava la gent d’esquerres. I no obstant això, ningú es va ficar amb aquell capellà. No va ser màrtir. No va poder ser-ho. Perquè abans de començar la guerra, i durant la guerra, es va dedicar completament a alleujar el dolor dels seus feligresos, que treballaven dur i guanyaven jornals de misèria, sense la deguda seguretat i, sobretot, sense dignitat. El capellà del que parlo era don Rafael Álvarez Lara. Acabada la guerra va ser nomenat bisbe de Guadix i després de Mallorca. Va ser un home bo de debò. No pretenc insinuar que els qui ara van a ser venerats com a màrtirs no van ser tan bones persones com ho va poder ser don Rafael. El que dic és que si els capellans i monges, que hi havia a Espanya en els anys 30, haguessin estat vistos pels pobres, els obrers i els treballadors com els miners de Linares veien a don Rafael, segurament ara no tindríem tants màrtirs als altars, però potser hi hauria més cristians als carrers i més unitat, respecte i harmonia a la nostra societat.

Eucaristies a Holanda

A Holanda, , a una església dels frares agustins, cada diumenge la missa és presidida conjuntament per un protestant i per un catòlic, que s’alternen entre la litúrgia de la Paraula i el sermó, i la litúrgia eucarística. El catòlic és gairebé sempre un laic, i freqüentment una dona. El pa i el vi ho comparteixen tots. el P. Lambert van Gelder, un dels agustins que la promou, està segur d’estar en el correcte: “A l'Església són possibles diferents formes de participació, nosaltres som part de la comunitat eclesial a tots els seus efectes. No em considero per res cismàtic”
La protesta dels pares dominics és que, mancant un sacerdot, sigui una persona escollida per la comunitat qui presideixi la celebració de la missa: “No importa que sigui home o dona, homo o heterosexual, casat o cèlibe”. La persona escollida prèviament i la comunitat són exhortats a pronunciar junts les paraules de la institució de l’eucaristia: “Pronunciar aquestes paraules no és una prerrogativa reservada als sacerdots. Aquestes paraules constitueixen la conscient expressió de fe de la comunitat sencera”.

El fet que sigui un grup de fidels el qual designi a l’home o dona que guia la litúrgia substituta consolida en els mateixos fidels la idea que la seva elecció “des de baix” és més important que l’enviament d’un sacerdot de fora i “des de dalt”. I el mateix passa per a la formulació de les pregàries i per a l’ordenament del ritus. Es prefereix donar camp lliure a la creativitat. Les paraules de la consagració, en la missa, són freqüentment substituïdes per “expressions més fàcils d’entendre i més en sintonia amb la moderna experiència de fe” . En el ritus substitut, succeeix freqüentment que a les hòsties consagrades s’agreguen hòsties no consagrades i es distribueixen totes juntes per a la comunió

En aquests comportaments els dominicans holandesos distingeixen tres expectatives difoses: – que els homes i les dones a qui se’ls confia que presideixin la celebració eucarística siguin escollits “des de baix”; – que s’espera que “aquesta elecció sigui seguida d'una confirmació o benedicció, o ordenació per part de l’autoritat de l'Església”; – que les paraules de la consagració “siguin pronunciades tant per qui presideixen l'eucaristia, com per la comunitat de les quals ells són part.

Segons el parer dels dominicans holandesos, aquestes tres expectatives tenen ple fonament en el Concili Vaticà II. Els dominics holandesos exhorten a les parròquies a escollir “des de baix” les persones a les quals fer presidir l'eucaristia. Si per motius disciplinaris el bisbe no confirmés a tals persones – perquè estan casades, o perquè són dones – les parròquies seguiran igualment el seu camí: “Sàpiguen que elles de totes maneres estan habilitades per a celebrar una real i genuïna eucaristia cada vegada que es reuneixen en oració i comparteixen el pa i el vi.

 

A les famílies que es plantegen la “1ª Comunió” dels seus fills

-Benvinguts aquells que celebreu amb la comunitat cada diumenge la fe en Jesús i en voleu fer vida.

-Benvinguts aquells que us plantegeu educar i viure amb els vostres fills les celebracions de la fe a la nostra comunitat. Benvinguts qui us plantegeu també celebrar amb nosaltres aquells moments importants de la nostra vida de fe (com és el bateig, la 1ª Comunió, el casament, anys de casats.....)

-Sabeu, pares, que la “1ª Comunió” –el combregar- és participar de les eucaristies de la comunitat que es troba els diumenges. No és anar a catequesi, ni fer religió a l’escola, ni fer oracions a casa.... això són altres coses.
 
Figureu-vos que els pares tenen moltes ganes que el seu fill /a sigui “anxaneta”dels Castellers. Què hauran de fer? Primer, cal que els hi agradi el món dels castellers, després caldrà anar als llocs on fan els castells, participar-hi......i el nen hi haurà de ser, anar a assajar, fer castells, i els pares també ajudar a fer el castell......i això no es fa pas només perquè el nen pugui fer d’anxaneta un sol dia, sinó que voldran que continuï fent castells una festa rere l’altra........ doncs, la “1ª Comunió” és semblant.

-La “1ª Comunió” es fa perquè es participa de les eucaristies, perquè es vol participar de les eucaristies. Si no heu anat mai a missa, si no aneu a missa, si no us plantegeu d’anar a missa.....tampoc hi ha motiu de fer la “1ª Comunió”

A vosaltres pares, us preguntem:
-Per què heu de fer fer la “1ª Comunió”?
                        -no serà, per casualitat, la 1ª i última?
                        -aneu a missa regularment?
                        -els familiars i convidats que vindran alguna vegada van a missa?
                        -Esteu disposats a participar de la celebració del diumenge?

- Si la 1ª Comunió no té res a veure amb la celebració de la comunitat que es troba el diumenge no en feu cap espectacle. La “1ª Comunió” no és cap “espectacle” (per posar alguns exemples: quan alguns es queden drets darrera l’església, tot i havent-t’hi lloc, com si fos el “galliner” d’un teatre; quan la celebració del diumenge sembla un mercat; quan no us interessa res del que estem fent però hi veniu perquè el nen o nena fa la “1ª Comunió”; quan creieu que el més important és obtenir una foto; quan és el motiu per anar al restaurant i fer regals i fer la festa al nen o nena; quan la única il·lusió dels pares és disfressar el nen o nena; ......).  Quan és així, no cal que feu la “1ª Comunió” a l’església, aneu directament al restaurant.

-Atenció: No perquè feu catequesi ja podreu fer la 1ª Comunió a la comunitat de Poblenou. Si us plantegeu fer fer la “1ªComunió” n’haurem de parlar, i garantir que:
- el que voleu fer és una cosa seriosa i madurada i que té raó de celebrar-se a l’església ja que hi participeu i hi voleu participar.
- que respectareu la celebració que fem el diumenge.
- que parlareu amb els convidats d’aquest tema i els que no vulguin participar es quedaran fora o aniran directament al restaurant....         (Parròquia Poblenou- octubre 2007)

 

 

Hinduisme

“Els objectes externs són incapaços de donar la felicitat plena al cor de l’home”. (Upanishad)

“Si prenguéssim al peu de la lletra la llei de l’ull per ull, d’aquí a pocs anys tots seriem cecs”. (Gandhi)

“Cal buscar, cal desitjar conèixer l’ànima universal que ha apartat de si qualsevol mal, lliure de la vellesa i de la mort, lliure del dolor, lliure de la gana i de la set, que desitja i busca la veritat. Aquell qui troba i reconeix aquesta ànima universal obté tots els mons i tots els desitjos.” ( Chandogya Upnhishad VIII, 7, 1)

Entre les diferents tradicions himdús, el Yoga Vedanta es resumeix en els següents termes: servir, estimar, ser flexible, purificar, meditar, realitzar, fer el bé, ser feliç i ser compassiu; tot això mitjançant quatre camins, s’arriba a la unió amb la divinitat suprema, estat anomenat yoga integral.

“ Ahimsa”
La traducció d’aquest terme significa la no violència. Aquest concepte es troba a la base o essència de tota l’espiritualitat hindú.
Una persona que viu en l’esperit ahimsa ha aconseguit l’harmonia interior i exterior en un equilibri dels seus aspectes: psicològic, emotiu i biològic, tots alhora.
En el context espiritual, l’aspecte psicològic, adquireix la qualitat Viveka ( forma pràctica dictada pel sentit comú).
El fet de ser persones humanes, pensants i racionals ens dona una capacitat essencial. El problema apareix quan la capacitat és condicionada per l’ego i el desig. Això és la causa del desequilibri i el conflicte. ( extret del Forum Barcelona 2004)

 

L’ESTIL CRISTIÀ
Bàsicament, L'estil de vida que proposa el cristianisme el veiem
reflectit en els Evangelis, i es podria resumir com segueix:
© Vols ser cristià? Doncs deixa de preocupar-te per tu mateix i comença
a preocupar-te pels altres, aquells que hi ha al teu voltant: la família,
els amics, els veïns, la gent del carrer, persones que encara no coneixes
però que saps que et necessiten. Al cristià no li preocupa ser ric, ni
poderós, ni famós o influent. L’autèntic cristià escull voluntàriament la
pobresa i comparteix les seves riqueses amb els necessitats. La felicitat
no te la donaran els béns materials, sinó poder estar amb la gent que
estimes. Si vols ser cristià, aprèn a compartir.
© El cristià no es deixa vèncer per les adversitats ni pel sofriment.
Conserva l’esperança, i davant del mal segueix creient en la victòria del
bé.
© El cristià és solidari, plora amb el qui plora i acompanya el qui pateix.
© El cristià no creu en la llei del més fort, sinó en la llei de l’amor. Lluita
amb constància, però sense violència ni agressivitat.
© El cristià no és rancorós, sap perdonar les ofenses, i no torna mal per
mal.
© El cristià no accepta la injustícia ni la mentida. Es rebel·la contra l’odi i
l’opressió. Desitja i lluita amb passió per un món més just i més humà.
© El cristià és sensible i atent al mal dels altres, és solidari amb els seus
germans en els triomfs i en els fracassos, en les penes i alegries.
© El cristià es compromet amb els dèbils i necessitats.
© El cristià és de cor noble i sincer, senzill i incapaç de fer mal. Actua
sense manipulació ni dobles intencions. Es lliura sense buscar premis ni
recompenses.
© El cristià és honrat i diu la veritat, malgrat que això el pugui perjudicar.
Defensa els drets dels més dèbils, denuncia les injustícies i falsedats,
encara que per això s’hagi de veure perseguit o calumniat.
© El cristià confia en Déu, i prega per ell, pels seus germans, i també pels
seus enemics.
Vols ser cristià? Doncs segueix aquestes normes de vida. Però viu-les
amb naturalitat, i no amb angoixa. Si un dia t’equivoques, demana perdó i
procura millorar. Recorda que només els Sants són perfectes; la resta de la
gent en tenim prou amb intentar-ho.

(Full parròquia del Carme)

 

«Com puc pregar? Què és pregar? Què vol dir fer una pregària?»
Em pregunto tot sovint, Senyor.
Pregar és estar davant de Déu.
Pregar és obrir el meu a cor a qui em coneix millor.
Pregar és parlar amb el millor dels amics.
Pregar és continuar aprenent allò que et manca.
Pregar és saber parlar i aprendre'n; és saber escoltar i aprendre'n; és
saber entendre i comprendre.
Pregar és silenci, és cant, és lectura.
Pregar és demanar a Déu pel més proper i pel més llunyà.
Pregar és consolar al del costat i somriure-li.
Pregar és deixar que l'Esperit Sant resi en nosaltres i ens faci descobrir
les veritats més essencials, sobre Déu, sobre el món.
Pregar és senzillesa, ja que de la senzillesa en neix una petita gran
alegria, que omple.
Pregar és confiança, és espera: sempre en el Pare.
Pregar és recuperar la fortalesa perduda.
Pregar és tenir fe.
Pregar és encendre una espelma i restar en silenci davant el Senyor,
sempre davant el Senyor.
Perquè on hi ha pregària, Déu hi és.
Perquè Déu és en nosaltres ara i sempre.
Perquè pregant és quan assolim aquella pau interior, aquella pau del cor.
Perquè pregar és aixecar els ulls i saber tirar endavant i aprendre a tirar
endevant. Perquè pregar és intentar-ho i saber creure en mi mateix i en el
Senyor a la vegada; perquè Ell és la meva força, Ell és el meu cant, Ell és
la meva salvació i en Ell confio i no tinc por.
Perquè la vida oferta a Déu és una pregària constant.
Pregar és, ni més ni menys, estar content perquè el Bon Déu no pot més
que donar el seu amor.

(Full de la parròquia del Carme)

 

(transcripció que va fer la revista “Estela” d’una entrevista a Terricabras que li va fer Televisió Calella el desembre del 2006)

Bravo, Terricabras

 “Em sembla que en l’àmbit polític hi ha una cosa que tenim al davant clarament:
hem arribat a un punt de la historia en que hem de decidir, tots nosaltres, si volem ser súbdits o ciutadans. I quan dic això vull dir el següent: abans ningú no decidia si volia ser súbdit o ciutadà. El súbdit era un pobre desgraciat, un que tenia mala feina, que els fills se li morien de tuberculosi perquè vivia en una casa humida, que la dona es moria de part i era un desastre tot plegat. L’aspiració de tothom era passar a ser ciutadà: estar més bé, guanyar més. Avui dia súbdits o ciutadans són una altra cosa. Vol dir com estem d’actius en una societat.

“Hi ha una gran quantitat de gent que són súbdits des del meu punt de vista perquè es conformen de tot, perquè no protesten mai de res, perquè no volen saber res de la política i no van a votar i, en canvi, es guanyen molt bé la vida, canvien cada dos anys de cotxe i se’n van a esquiar. Ara el súbdit ja no és un desgraciat social. Per això n’hi ha molts que no volen deixar de ser súbdits perquè ja estan contents. I quan tu vas i demanes que hi hagi gent que participi en activitats locals, en organitzacions, en associacions, et diuen que estan comptant les vàlvules del cotxe nou que s’han de comprar i que els has des­comptat.

“Hi ha persones que només estan preocupades per aquest sobreviure indi­vidualista i això em sembla que és problemàtic per a elles, encara que elles no ho senten com a problemàtic: estan contentes i felices perquè van el diumenge al restaurant i també surten de nit. Però si que és dolent per a a societat perquè, és clar, una societat en què la gent es vagi retraient cada vegada més serà una societat que deixarà el camp lliure perquè dirigents politics o de qual­sevol mena, a vegades insensats, ens portin per camins terrorífics. Com menys participem nosaltres en la vida pública, més que els que es dediquen a la vida pública decidiran per nosaltres.

“Això em sembla molt problemàtic, ara justament que hem arribat a un moment de la història en què podem participar en les coses públiques perquè la majoria estem més ben situats i no tenim aquestes urgències terribles que abans tenien els nostres pares, avis i besavis, que sobretot havien de sobre­viure. Ara que hem guanyat molt, n’hi ha que es desmarquen i no els interessa res. Això, per a mi, és esperit de súbdit.

“La primera cosa que demanaria és que la gent s’impliqués. Jo entenc molt bé que hi hagi gent que no va a votar, en el sentit que hi té dret. Un pot votar o no votar, i alguns fins i tot no ho fan per esperit polític, perquè volen protestar, però n’hi ha molts que no van a votar per pura deixadesa. Es clar, si els de la deixadesa van augmentant, al final resultarà que una petitíssima minoria deci­dirà quins són els governants de tots.

“Em sembla que ens haurem de plantejar en el futur, per exemple, si els sistemes tradicionals de funcionament estan bé o no. Ara tindríem la possibili­tat de participar de manera molt activa. A l’Ajuntament hi podria haver permanentment uns sistemes informàtics que permetessin votar sobre moltíssimes decisions. Cada vespre hi podria haver votacions! Però en canvi quan les autoritats i els elegits democràticament fan aquests gestos de dir va, participeu, llavors és quan la gent diu que no vol. Quina llàstima.”
(L’Estela, núm. 1.217, gener 2007)

 

 

Pregària d’un nen
Senyor, aquesta nit et demano una cosa especial:
Converteix-me en un TELEVISOR, voldria ocupar el seu lloc per poder viure el que viu el televisor de casa meva.
Tenir una habitació especial per mi, congregar a tots els membres de la família al meu voltant, ser el centre d’atenció al que tots volen escoltar i mirar, sense ser interromput ni qüestionat.
Que em prenguin seriosament quan parlo, sentir la cura especial i immediata que rep la televisió quan alguna cosa no li funciona.
Tenir la companyia del meu pare quan arriba a casa, malgrat vingui cansat del treball.
Que la meva mare em busqui quan està sola i avorrida, enlloc d’ignorar-me.
Que els meus germans i amics es barallin per estar amb mi, divertir-los a tots, encara que a vegades no els hi digui res.
Viure la sensació de que ho deixen tot per passar uns moments al meu costat.
Senyor, no et demano molt, tot això ho viu qualsevol televisor!

Fes-nos una comunitat alegre
Senyor Jesús, fes-nos una comunitat oberta, confiada i pacífica, invadida pel goig del teu Esperit Sant.
Una comunitat entusiasta, que sàpiga cantar la vida, vibrar davant la bellesa, estremir-se davant el misteri i anunciar el Regne de l’amor.
Que portem la festa en el cor encara que sentim la presència del dolor en el nostre camí, perquè sabem, Jesús ressuscitat, que tu has vençut el dolor i la mort.
Que no ens acovardeixin les tensions ni ens ofeguin els conflictes que puguin sortir entre nosaltres, perquè comptem -en la nostra debilitat- amb la força creadora i renovadora del teu Esperit Sant.
Regala, Senyor, a aquesta família teva una gran dosi de bon humor perquè sàpiga desdramatitzar les situacions difícils i somriure obertament a la vida.
Fes-nos experts en desfer nusos i trencar cadenes obrir solcs i tirar llavors, curar ferides i mantenir viva l’esperança.
I concedeix-nos de ser, humilment, en un món abatut per la tristesa, testimonis i profetes de la veritable alegria.
(Web Salesians)

Més sobre "L'educació per la Ciutadania"

Quins drets i de quins pares?
Tot fa pensar que els bisbes espanyols s’aparten de la doctrina tradicional catòlica a l’hora de parlar dels drets dels pares. Almenys per aquestes tres raons:
1) A tot dret li acompanya sempre una obligació: els pares tenen obligació que els seus fills no siguin educats en la intolerància, el liberalisme econòmic o la xenofòbia. Els meus pares no tenien dret a educar-me en el francofascisme. I els bisbes espanyols no van protestar aleshores.
2) Segons la moral catòlica, els drets humans o són de tots o es converteixen en privilegis injusts d’uns pocs. Per tant, qui reclamen un dret perquè el seu fill sigui educat com ells volen, han d’accedir que això mateix es concedeixi als altres pares i no només a ells.
3) Aquests matisos no impliquen, ni de lluny, que l’Estat tingui dret a configurar les consciències que són el més íntim i sagrat de cada persona. Ni que sigui laic ni que sigui confessional, cap Estat té dret a menjar el coco. Perquè la consciència (si alguna ens queda) és el santuari més invulnerable de la persona. Però sí té dret qualsevol Estat a reclamar unes conductes externes que afavoreixin la convivència. Això pot fer-se sense interferir en les consciències, apel·lant simplement a aquesta obligació (que se suposa universal) d’amor i respecte al proïsme. Per exemple: cap Estat pot imposar que es jutgi com valor moral únic la normalitat de la conducta homosexual i la defensa del matrimoni homosexual. Però tot Estat (i tota confessió religiosa) està obligada a prohibir les conductes homòfobes (i si es tracta d’una església també els sentiments homòfobs), i a exigir el mateix, o més encara, respecte als homosexuals que als altres ciutadans. Això no serà manipular les consciències. I és absolutament compatible amb l’anterior.
Tenint en compte aquests tres principis elementals que pertanyen a la més rància tradició catòlica seria tan difícil arribar a enteses enlloc de declaracions de guerra? No seria això també més cristià?
(José Ignació González Faus)

 

l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania
El curs vinent, l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania serà obligatòria a tercer d'ESO. Es podia haver discutit, per interès pedagògic o curricular, si calia una assignatura així o si n'hi havia prou de replantejar i aprofitar algun dels cursos d'ètica que ja estaven previstos. No s'ha fet.
En canvi, els bisbes espanyols han posat el crit al cel (¿on si no?) perquè l'assignatura vol "formar la consciència moral dels alumnes". I se n'escandalitzen. Perquè ara afirmen --i és un avenç-- que ningú, ni la mateixa Església catòlica, no pot tenir l'objectiu de "la formació obligatòria de les consciències", ja que només els pares tenen drets sobre la consciència dels seus fills. És discutible si aquest és un dret dels pares. En tot cas, les influències que rep la consciència dels joves són enormes i diverses, des dels anuncis i Internet fins a les classes de filosofia o de matemàtiques, si el professor sap plantejar amb malícia els casos concrets d'una regla de tres.

En primer lloc, sorprèn, doncs, la innocència dels que pensen que de debò es pot controlar la consciència. En segon lloc, és clar que l'Estat no ha d'imposar res en qüestions morals opinables, però també ho és que l'Educació per a la Ciutadania no imposa res. No- més vol que els ciutadans més joves es plantegin algunes qüestions bàsiques de la vida col·lectiva: els drets humans, la igualtat entre homes i dones, i el necessari respecte a la legislació democràtica, encara que aquesta legislació no coincideixi necessàriament amb la idees de l'alumne o de la seva família.

Diuen que és la presència del tema de l'homosexualitat allò que més ha esverat els bisbes, que, curiosament, sempre s'atabalen més amb el sexe que amb cap altra cosa. És important, però, que els joves coneguin determinats comportaments socials i també l'existència d'una legislació que vol ser respectuosa amb les diferents opcions sexuals. Perquè d'això es tracta precisament: d'aprendre a respectar opcions diverses, sense imposar (continuar imposant) opcions úniques, per molt que de vegades es vulguin revestir de moral natural.

(Josep-Maria Terricabras – El Periodico, 27.06.2007)

 

 

Pregària de la tercera edat
Senyor, ensenyeu-me a fer-me vell,
feu-me entendre que la comunitat
no és injusta amb mi
si em treu responsabilitats,
si ja no em demana la meva opinió...

Quan ella crida d’altres perquè
ocupin el meu lloc,
traieu-me l’orgull de la meva
experiència passada,
del sentiment de creure’m indispensable.

Senyor, que jo vegi
en aquest progressiu
desarrelament de les coses,
només la llei del temps,
i consideri aquesta substitució
en el treball com una de les
manifestacions més interessants
de la vida que es renova,
sota l’impuls de la vostra Providència.

Feu, Senyor, que jo sigui útil al món encara, contribuint, amb el meu optimisme i la meva pregària,
a l’alegria i a l’entusiasme dels que ara tenen la responsabilitat,
vivint en contacte humil i serè
amb el món que canvia,
sense lamentar-me
pel passat que ja ha fugit
i fent dels meus sofriments
un obsequi a Déu i
una obra de reparació.

Que la meva sortida del camí actiu
sigui senzilla i natural,
com una posta serena de sol.

Perdoneu-me si només en
aquesta hora tranquil·la
he arribat a veure
com m’heu estimat i ajudat
que, ara almenys,
pugui veure clarament
i amb convicció profunda
la meta feliç que m’heu preparat,
vers la qual m’heu orientat,
des del primer dia de la meva vida.

Senyor, ensenyeu-me a fer-me vell...
d’aquesta manera.
Amén

 

Seguiu invocant-lo

Tant si us respon com si no ho fa,
seguiu invocant-lo,
invocant-lo sense parar
sota les voltes de l'assídua oració.

Tant si ve com si no,
confieu:
s'acosta cada cop més a vosaltres
en quant percep un gest amorós del cor.

Tant si us parla com si no,
no us canseu d'implorar-lo.

Encara que no us doni la resposta que espereu,
no dubteu que, d'una manera o un altra,
suaument, es dirigirà a vosaltres.

En la foscor
de les vostres oracions més profundes,
sapigueu que juga a l'amagatall amb vosaltres.

I enmig de la dansa de la vida,
de la malaltia i de la mort,
si seguiu invocant-lo,
sense caure en la desconfiança
pel seu aparent silenci,
obtindreu la seva resposta.

(web salesians)

En defensa de la alegría
Pese a tantos castigos, el teólogo español José M. Castillo es un gran optimista, como los cristianos de la primera hora. En su libro “Espiritualidad para insatisfechos”, editado por Trotta (España), tacha de blasfema la idea de que a Dios le agrada el sufrimiento. "El único sufrimiento que Dios quiere es el que brota de la lucha contra el sufrimiento". La nota bibliográfica que ofrecemos fue publicada en Babelia (Madrid) el 30.06.07. Juan G. Bedoya es autor del libro Los secretos de la Iglesia católica (2001).

La irritación de la jerarquía católica contra los curas de Vallecas por ofrecer misas sin lujo a sus humildes feligreses -eucaristías como en la cena del fundador Jesús con sus pobres apóstoles-, recuerda la anécdota del cardenal al que Hans Küng propuso celebrar misa sentados los dos a la mesa del cuarto de estar de la casa del teólogo suizo. El cardenal, confuso, preguntó: "¿Así de sencillo?, ¿sencillamente así?". Küng: "Así de sencillo. ¿Tuvo acaso más Jesús?". Los jerarcas, acostumbrados a parafernalias y lujosas ceremonias, han perdido la perspectiva de los orígenes del fundador.
Contra esa jerarquía acomodaticia, cortesana, neoescolástica, que se limita a transmitir lo que desde arriba se considera conveniente, se alzan los teólogos: los teólogos libres, suele añadirse, como si cupiera una teología maniatada. Solía decirse en un lejano pasado que la teología era la emperatriz de las ciencias: no cabe ciencia sin búsqueda, sin riesgo.
José María Castillo (Puebla de Don Fadrique, 1929) es uno de esos teólogos, irreductible pese a haber transitado durante décadas por las más granadas tribunas: la imponente Gregoriana de Roma, por la que se hizo doctor y de la que ha sido profesor invitado; la Pontificia de Comillas, la UCA de San Salvador, y, sobre todo, la Facultad de Teología de Granada.
Si me detengo en la trayectoria de Castillo es para subrayar la heroica -dolorosa- decisión que acaba de tomar: abandona la Compañía de Jesús, deja de ser jesuita, dice basta. En 1971 publicó ¿Hacia dónde va el clero?, y desde entonces no ha dejado de crecer su prestigio internacional en paralelo con los castigos y las censuras de la policía de la fe vaticana. Castillo goza del triste privilegio de haber sido una de las primeras víctimas del inquisidor Ratzinger, hoy pletórico pontífice romano.
Pese a todo, los jesuitas resistieron y seguían cobijando a Castillo con generosidad y valentía, como hacen con José María Díez-Alegría, con Jon Sobrino y Juan Masiá, con tantos otros perseguidos. Este último libro de Castillo iba a publicarse en una editorial de la Compañía de Jesús, la Sal Terrae, de Santander, pero la Conferencia Episcopal Española mandó pararlo. Esta vez lo consiguió. La respuesta de Castillo fue darlo a la editorial Trotta. Era la ruptura.
Vamos a lo que importa, aunque sea en pocas palabras. Espiritualidad para insatisfechos es un libro revelador, hermoso, optimista, alegre. Ciencia teológica -logos sobre theos- en estado puro. Frente a la idea dominante en Roma, casi blasfema, de que Dios permite el sufrimiento -incluso presentando a un Dios que necesita la sangre, que se agrada con el sufrimiento humano-, Castillo alza irrefutables textos evangélicos: la voz de la teología de la liberación. "El único sufrimiento que Dios quiere es el que brota de la lucha contra el sufrimiento". Por eso sufrió Jesús: porque se puso de parte de las víctimas, en contra de los abusadores de toda laya.+ (PE/El Arca)
PreNot 6763
070713
07/07/13 - PreNot 6763
Agencia de Noticias Prensa Ecuménica
598 2 619 2518 Espinosa 1493.
Montevideo. Uruguay
www.ecupres.com.ar
asicardi@ecupres.com.ar

 

 

EL NOU CANVI DE BISBE A GIRONA

Reflexions del Fòrum Joan Alsina, de capellans de la diòcesi de Girona

Amb motiu de la presentació de la renúncia a la Santa Seu, per raó de l’edat, del bisbe de Girona Mons. Carles Soler i Perdigó, el Fòrum Joan Alsina, de capellans de la diòcesi de Girona, oferim aquestes reflexions, reiterant els mateixos anhels de fa sis anys, manifestats en el relleu del bisbe Mons. Jaume Camprodon i Rovira, i presentats al Nunci apostòlic amb el suport de 8.000 signatures.

En la recerca del successor del nostre bisbe, creiem que tots els cristians gironins tenim el dret i el deure de participar-hi. Ja que tots, com a Poble de Déu, som responsables de tota l’Església, és obvi que tots tenim quelcom a aportar en el procés de l’elecció d’aquells que han d’exercir-hi el guiatge.

De fet, la història de l’Església mostra que la participació dels batejats en la designació dels bisbes s’ha exercit sovint, de diverses maneres i a moltes comunitats.

Una manera de prendre-hi part avui podria ser la de fer arribar al Papa el perfil del bisbe que creiem necessitar. De la nostra part, pensem que el candidat a la seu de Sant Narcís, ha de tenir almenys aquestes tres característiques:

A.- QUE RESPIRI HUMANITAT

1. Amb una provada maduresa humana i capacitat de diàleg.
2. Que sigui una persona independent però no neutral: independent de tots els poders d’aquest món, però sabent denunciar les injustícies i desigualtats.
3. Amb una clara consciència social i comunitària, sempre de part dels pobres i dèbils.
4. Que estimi el món d’avui, que valori positivament el pluralisme, la diversitat i la participació, dins i fora de l’Església.
5. Que sigui senzill i proper; que eviti l’ostentació i el poder.

B.- QUE FACI CREÏBLE LA BONA NOVA DE JESÚS

1. Que el seu testimoni sigui tothora una invitació a la joia de creure i de posar-se al servei dels altres. Que presenti el missatge evangèlic com una llum i una força perquè puguem donar compliment a la nostra vocació de persones (Gaudium et Spes, introd. n. 10).
2. Que mai no cedeixi a la temptació d’imposar el missatge cristià pel principi d’autoritat, ans el proposi sempre com una oferta de salvació de part del Déu de la llibertat.
3. Que cregui en la corresponsabilitat en el si de l’Església i la visqui a l’estil del que el bisbe sant Cebrià de Cartago (+258) proposava en la seva elecció: “M’he fet una norma de no decidir res per la meva sola opinió personal, sense el vostre consell (de preveres i diaques) i sense el sufragi del meu poble”.
4. Que a l’hora de proposar l’obediència a les normes tingui molt present l’esperit de l’Evangeli: “El dissabte ha estat fet per a la persona i no la persona per al dissabte” (Mc 2,27).

C.- SITUAT EN LA REALITAT DE CATALUNYA

1. Les exigències d’inculturació del missatge cristià aconsellen que el futur bisbe de la nostra diòcesi sigui una persona del país o bé identificada amb ell.
Això, entre altres coses, significa que:
• parli la nostra llengua,
• que estimi la nostra cultura i les nostres tradicions,
• que respecti el nostre tarannà i que procuri adaptar-se ell al nostre poble i no a la inversa.

2. Que faci seves les paraules de Joan Pau II, pronunciades davant la UNESCO el 1983:

“Sóc fill d’una Nació els veïns de la qual han condemnat a mort repetidament, però que ha sobreviscut i ha restat fidel a ella mateixa.
Penso també, amb profunda emoció, en les cultures de tants pobles antics que no han cedit quan s’han vist enfrontats a les civilitzacions dels invasors.
Jo us dic: per tots els mitjans de què disposeu, vetlleu per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada Nació en virtut de la seva pròpia cultura. Protegiu-la en benefici del futur de la gran família humana. Protegiu-la! No permeteu mai que aquesta sobirania fonamental sigui rapinya de cap interès polític o econòmic.
¿No és cert que hi ha, si mirem el mapa d’Europa i del món, nacions que posseeixen una meravellosa sobirania històrica que prové de la seva cultura, però que al mateix temps estan privades de la seva sobirania plena? No creieu que això és important per al futur de la cultura humana, i més important que mai en el nostre temps, quan és tan urgent eliminar residus del colonialisme?”.

Volem un bisbe per a una Església, la nostra, amb uns trets concrets.

Fòrum Joan Alsina
Girona, juliol de 2007

 

 

(COMUNICAT DE JUSTÍCIA I PAU DE GIRONA)

COM CREIEM QUE HA DE SER EL NOU BISBE DE GIRONA

La Comissió Permanent de la nostra entitat, després d’una reflexió profunda sobre les característiques que creiem que ha de tenir el nou bisbe de Girona, que haurà de substituir el bisbe Carles per motiu d’edat, ha decidit fer-les públiques mitjançant aquest comunicat:

- creiem que ha de ser una persona oberta, comprensiva i, com a bon pastor, acollidora de tothom.

- que, d’entrada, ha de dedicar una bona part del seu temps a conèixer de primera mà i sobre el terreny, la realitat plural i diversa de l’església diocesana i establir contacte amb els diversos grups, delegacions, entitats, secretariats, ..., per copsar-ne tota la riquesa i varietat.

- que ha de ser català, a fi que comprengui la realitat històrica, cultural i social del nostre país que conforma i estructura la vida social i política catalana a tots nivells i que entengui el laïcisme de la nostra societat, diferent del de la societat espanyola.

- que essent pobre i vivint com un pobre, sigui conscient que Déu ha pres partit pels pobres i els oprimits i que es deixi evangelitzar per ells.

- que no sigui un jerarca que ve a defensar la institució eclesiàstica i a imposar-ne els criteris, sinó que actuï com un pastor, profundament dialogant, i el seu objectiu primordial sigui la construcció del Regne de Déu.

- que estimi, respecti i estimuli el camí i les experiències de les diverses comunitats eclesials.

Desitgem que la institució eclesiàstica, abans del nomenament, obri vies de diàleg que permetin d’escoltar les opinions de tots els grups en la seva diversitat i que comenci l’obertura de camins que en un futur proper permetin l’elecció directa del pastor per part de l’església diocesana.

Girona, 28 de juny de 2007

Pren

Pren un somriure
i regala’l a qui mai l'ha tingut.

Pren un raig de sol
i fes-ho volar fins allí on reina la nit.

Descobreix una font
i fes que es banyi en ella qui viu al fang.

Pren una llàgrima
i posa-la al rostre de qui mai ha plorat.

Pren el valor
i posa'l en l'ànim de qui no sap lluitar.

Descobreix la vida
i explica-la a qui no sap captar-la.

Pren l'esperança
i viu en la seva llum.

Pren la bondat
i dóna-la a qui no sap regalar.

Descobreix l'amor
i dóna’l a conèixer al món.
(Mahatma Gandhi)

 

Memòries d'un catequista

Penso que mereixo una medalla al mèrit catequista, no per l'èxit obtingut, sinó per continuar durant trenta vuit anys seguits, malgrat el rotund fracàs anual. Cap dels nens ni de les nenes, preguntats on farien la comunió em va respondre de primeres: “A l'església”, totes i tots la feien en algun restaurant, hotel. pastisseria, etc. Havia de fer més circumval·lacions que les de Barcelona i Madrid juntes perquè arribessin a entendre que la comunió la farien en l'església.

Veig que la cosa no ha variat gaire respecte als nens i nenes, però sí en el pares. Aleshores els pares i els convidats tenien present que assistien a una cerimònia religiosa i, qui més qui menys, s'estaven força quiets i callats. Avui assisteixen a una funció de teatre no gaire lluïda i parlen des que entren fins que surten; això sí, quan el nen o la nena llegeix una pregària, o un escrit qualsevol, aplaudeixen amb l'entusiasme d'una claca teatral. Ja sé, i les recordo, que Jesús va dir: “deixeu que els nens vinguin a mi que d'ells, és el regne del cel”; però, va pensar mai en l'espectacle? Algún nen o alguna nena realment fa “comunió” (comu-unió) amb Jesús? I, posat a dir-la, quantes “comunions” (comu-unió) fem realment els qui combreguem setmana rera setmana, durant décades?

Tinc present la frase que va dir Jesús a la Samaritana: “ s'adorarà Déu en esperit i en veritat”, que tradueixo que Déu vol actes d'adoració humans, amb implicació de la intel·ligència, el cor i la voluntat. Saber el què es fa, perquè es fa, i voler-ho fer, en temps present, no tant sols són condicions perquè hi ha pecat, sinó també perquè hi hagi virtut. Però també penso en Jesús: No el puc creure encadenat al pa i al vi, lligat per la màgia d'unes paraules. El crec lliure com jo, més lliure que jo i, n'estic segur, digui el què digui l'ortodòxia, quan Jesús no veu en la persona desig de rebre'l i que es dóna compte que el rep, Jesús se'n torna a casa, i la persona combrega pa i res més, no pot haver comu-unió entre Jesús i un cos sense esperit.
(P.G. 15 juliol, 2007)

 

(Comunicat de Justícia i Pau de Girona)

Com creiem que ha de ser el bisbe de Girona

La Comissió Permanent de la nostra entitat, després d’una reflexió profunda sobre les característiques que creiem que ha de tenir el nou bisbe de Girona, que haurà de substituir el bisbe Carles per motiu d’edat, ha decidit fer-les públiques mitjançant aquest comunicat:

- creiem que ha de ser una persona oberta, comprensiva i, com a bon pastor, acollidora de tothom.

- que, d’entrada, ha de dedicar una bona part del seu temps a conèixer de primera mà i sobre el terreny, la realitat plural i diversa de l’església diocesana i establir contacte amb els diversos grups, delegacions, entitats, secretariats, ..., per copsar-ne tota la riquesa i varietat.

- que ha de ser català, a fi que comprengui la realitat històrica, cultural i social del nostre país que conforma i estructura la vida social i política catalana a tots nivells i que entengui el laïcisme de la nostra societat, diferent del de la societat espanyola.

- que essent pobre i vivint com un pobre, sigui conscient que Déu ha pres partit pels pobres i els oprimits i que es deixi evangelitzar per ells.

- que no sigui un jerarca que ve a defensar la institució eclesiàstica i a imposar-ne els criteris, sinó que actuï com un pastor, profundament dialogant, i el seu objectiu primordial sigui la construcció del Regne de Déu.

- que estimi, respecti i estimuli el camí i les experiències de les diverses comunitats eclesials.

Desitgem que la institució eclesiàstica, abans del nomenament, obri vies de diàleg que permetin d’escoltar les opinions de tots els grups en la seva diversitat i que comenci l’obertura de camins que en un futur proper permetin l’elecció directa del pastor per part de l’església diocesana.

Girona, 28 de juny de 2007

 

Què és un full de paper?
Un full de paper pot ser una làmina en blanc o de qualsevol color, un conjunt de làmines blanques o de colors: en diríem un “bloc” o una “llibreta”.
Per a mi és quelcom més que tot això .Un full de paper, una làmina, pot ser un amic: una orella o un cor que en un moment determinat es converteix en el meu confident i m’escolta.....no m’interromp, no em contradiu, no intenta manipular-me amb la seva resposta ....m’escolta i em deixa ser jo mateixa.
¿Per què dic això?. Caminant per la vida trobes amics, moltes persones que parlen i parlen, però molts pocs que escoltin. Molts monòlegs i pocs diàlegs.
Les persones, jo també, a vegades tenim problemes, emocions, sentiments i opinions que ens agradaria expressar, però et trobes que ningú t’escolta, que sols interessa parlar d’un mateix, no interessa compartir pensaments, paraules o experiències d’altres.
Sóc una persona molt tímida i em costa molt parlar de mi mateixa, donar opinions o parlar en públic Alguna vegada intentant-ho m’he trobat que m’han tallat o m’han pres la paraula i això m’ha fet mal; m’he sentit inepte per parlar, ignorant i estúpida i si això et passa entre un grup de persones que coneixes i que creus que et són amics et sents com si tu no existissis per ells o que la teva paraula fos una estupidesa; la teva autoestima et queda per terra.
Llavors agafo un full de paper en blanc i començo a escriure i l’hi explico tot, la decepció, el desengany...i veig que m’escolta; l’hi explico tot el que sento, si estic trista, alegre, si tinc una il•lusió per dintre que no sé si la podré assolir, el molt que estimo als meus fills, als meus nets, als amics, a moltes persones que conec que em cauen molt bé; el molt que m’agrada que també m’estimin a mi; que he trobat persones que amb una forta estreta de mà o una abraçada m’han fet molt feliç.
Tota la meva vida, la meva autèntica identitat l’hi puc explicar a un full de paper. Ell m’escolta i, a més d’escoltar-me, en guarda el record i sempre el puc retrobar
Un full de paper blanc......una troballa ....un confident ....un gran amic; això és per mi un full de paper.
(I.C A)

Preguntes a una església anquilosada
L’església viu a casa nostra hores baixes. Vivim aquí a Catalunya un procés gran de secularització, d’indiferència al fet religiós, i d’un desprestigi de l’Església per una gran part de la població. Les noves generacions volen saber ben poques coses de 1’Església. I potser la culpa no és pas tota del món en què vivim. No és pas tant dolent aquest món i les persones que el configuren. La nostra Església s’ha tancat en si mateixa. Ha fet el revés del què demanava Joan XXIII: obrir portes i finestres perquè hi entri aires nous. Ha refermat estructures passades, ha condemnat nous corrents teològics, té actituds condemnatòries que molts cops escandalitzen, etc. etc. Davant d’aquesta situació com poden néixer vocacions noves? com podem animar als joves a oferir la seva vida en el ministeri presbiteral? Als preveres grans se’ns va carregant de feina, quan hauríem d’estar en situació de jubilació. La jerarquia pretén anar tapant els forats davant la mort de molts preveres i no es planteja una profunda i agosarada reflexió teològica i pastoral que respongui al món d’avui.
• Per què no es proposa el celibat opcional dels preveres?
• Per què es nega la possibilitat que les dones puguin ser ordenades?
• Per què no posar límits d’edat a certs càrrecs jeràrquics: els bisbes i el Papa?
• Per què no s’ofereix la possibilitat de ser prevere i bisbe durant uns anys de Ia vida?
• Per què no oferir remuneradament als laics responsabilitats pastorals i litúrgiques de la comunitat cristiana?
• Per què no tenir una actitud acollidora i comprensible, en comptes de condemnar?
• Per què no valorar evangèlicament tot el que de bo té la nostra societat i mirar-la corn a lloc de presència de Déu?
• Per què els diaques permanents no obren nous camps d’acció pastoral de presència en el món, en comptes de fer exclusivament tasques litúrgiques com si fossin escolanets dels preveres?
• Per què no valorar l’acció i l’estructura dels moviments d’acció catòlica que poden donar llum a una nova manera de ser i de fer Església en el nostre món?
• Per què l’Església no fa la opció preferencial pels pobres del món com ho va fer Jesús? No ens cansaríem de fer preguntes a la nostra Església, tan plena de pors a perdre prestigi i poder, a renovar la teologia actual perquè respongui millor a la manera de pensar i viure dels homes i dones d’avui.
(Parròquia Sta. Maria i St. Bernat. Poblenou- Barcelona. Full Juny 2007, núm. 123)

 

Quina sort!
Quina sort que els evangelis no ens diguin que hem de seguir als nostres bisbes (que no han estat triats per nosaltres, ni ens consulten res, ni ens deixen ser església de Jesús sinó que volen que siguem església seva del seu poder). Quina sort que els evangelis ens diguin que hem de ser deixebles de Jesús. Quina sort!.

Em passa com alguns polítics que només de veure’ls-hi la cara ja em fan venir pell de gallina i començaria a aixafar la tele i a llançar-los-hi tota mena d’objectes.....el meu consol és que sé que no estic sol amb aquesta mena de comportament, perquè si no fos això em preocuparia. Doncs bé, igual em passa només de veure la cara a molts bisbes, exactament igual: amb la cara paguen. I no diguem, quan sentim dir el que diuen (i que parlen en nom de Déu, quina gosadia!). La veritat entre nosaltres, no deuen parlar en nom de Déu, sinó en nom del poder, del voler mantenir l’última paraula, i d’una església que es creuen la “única” i la “única veritable” (encara estan amb allò de “fora de l’església no hi ha salvació”, quan la realitat diu tot el contrari: molts no estan en la nostra església, altres n’han marxat fastiguejats, i molts no tenen cap credo religiós. I d’aquests, molts són més compromesos per un món més just i fraternal que no pas tu i jo i que els nostres bisbes.)

No aguanto més: faré objecció als nostres bisbes i al Papa (que me’ls va acabar quan va dir al Brasil impunentment que la fe catòlica no es va imposar en el descobriment de les amèriques -que és com negar l’holocaust nazi- ). Faré objecció de consciència a les seves càtedres. I ho faré amb tota la legitimitat. Ells, ara, propugnen objecció de consciència contra “el mal” que diuen que és i suposa la classe EpC. Si es pot fer amb això, també ho podrem fer amb ells si creiem honradament que ho hem de fer. I crec que és de justícia. Ja n’hi ha prou!. (R.M.)

 

Déu és perdó i comprensió

Déu és perdó i comprensió; és l’home qui, sota el pes de la culpabilitat, el converteix en jutge a base dels fantasmes produïts per la seva angoixa. Així es veu en la paràbola del “Fill pròdig”, que s’hauria d’anomenar paràbola del “pare bo”.

Quan el fill perdut –en el doble sentit de la paraula- es desperta, projecte la imatge d’un pare sever, d’un jutge justicier:”...ja no sóc digne que em tractes com a fill, tracta’m com un jornaler...” Era el fantasma de la seva por. Però quan torna, abans fins i tot de que arribi i que parli, el pare, veient-lo de lluny, “surt commogut al seu encontre i, tirant-se-li als braços, li fa un petó carinyosament”. Era la realitat del pare, que segfui essent pare i no jutge: no pensava en la seva ofensa, sinó única i exclusivament en el bé del fill, “que estava mort i torna a la vida, estava perdut i l’hem trobat”.

Aquesta gratuïtat és tan gran que resulta, literalment, increïble, tal com es percep en la reacció del germà “just”, que es nega a comprendre: “llavors es va irritar i no volia entrar”. El pare comprèn a tots dos.

Celebracions comunitàries del perdó
“...Això va passar en una parròquia de Lugo.
Des de feia anys, s’estava celebrant el perdó d’una manera comunitària molt treballada per la comunitat i amb uns resultats molt seriosos, tan en el sentit del pecat com al referent al sentit del perdó de Déu. En mica en mica, la gent havia anat descobrint comunitàriament la gràcia de demanar junts el perdó i de rebre’l també junts del Pare.

Hi va haver un canvi de capellà, i també un canvi de criteri al respecte al perdó comunitari. El capellà no es va parar a considerar si la manera de celebrar el perdó tal com es feia en aquesta comunitat si s’estava fent d’una manera seriosa i eficaç: el bisbe deia que s’havia de fer de la manera com s’havia fet sempre , i així s’havia de fer. Va arribar el dia, i el capellà es va presentar amb companyia d’un altre capellà per facilitar la confessió. Després de les oracions de rigor i per preparar les consciències, arriba el moment d’anar al confessionari, i allà s’hi dirigeixen els capellans. Passen els segons, els minuts..., i ningú es movia. Tot d’una, una dona s’aixeca d’enmig dels assistents i comença a demanar perdó públicament; després d’ella, una altra, i una altra i altra. Al final, el capellà surt del confessionari i, en un gesta que l’honra, enmig de la comunitat demana també ell perdó pels seus pecats.

Els assistents a aquesta celebració –igual que es demanava en el concili català que s’aprovés com a fet normalitzat la continuïtat de la pràctica de les celebracions comunitàries del perdó amb absolució col•lectiva- votaven amb la pràctica per una manera nova de deixar-se reconciliar comunitàriament entre sí i per Déu”

(Andrés Torres Queiruga, en el seu llibre “Recuperar la creación, por una religión humanizadora”, Ed. Sal terrae, )

Pregària de la tercera edat
Senyor, ensenyeu-me a fer-me vell,
feu-me entendre que la comunitat
no és injusta amb mi
si em treu responsabilitats,
si ja no em demana la meva opinió...

Quan ella crida d’altres perquè
ocupin el meu lloc,
traieu-me l’orgull de la meva
experiència passada,
del sentiment de creure’m indispensable.

Senyor, que jo vegi
en aquest progressiu
desarrelament de les coses,
només la llei del temps,
i consideri aquesta substitució
en el treball com una de les
manifestacions més interessants
de la vida que es renova,
sota l’impuls de la vostra Providència.

Feu, Senyor, que jo sigui útil al món encara, contribuint, amb el meu optimisme i la meva pregària,
a l’alegria i a l’entusiasme dels que ara tenen la responsabilitat,
vivint en contacte humil i serè
amb el món que canvia,
sense lamentar-me
pel passat que ja ha fugit
i fent dels meus sofriments
un obsequi a Déu i
una obra de reparació.

Que la meva sortida del camí actiu
sigui senzilla i natural,
com una posta serena de sol.

Perdoneu-me si només en
aquesta hora tranquil•la
he arribat a veure
com m’heu estimat i ajudat
que, ara almenys,
pugui veure clarament
i amb convicció profunda
la meta feliç que m’heu preparat,
vers la qual m’heu orientat,
des del primer dia de la meva vida.

Senyor, ensenyeu-me a fer-me vell...
d’aquesta manera.
Amén

Pensaments sobre fe i d'altres

L’amor és el més irracional dels sentiments. També la fe, perquè no deixi de ser un sentiment, va bé no racionalitzar-la en excès.

La fe és alegria, un camí per aprendre. Per què, doncs, la interioritzem tant i ens posem sovint tan seriosos i solemnes?

Per ser millors o pitjors no ens hem de comparar amb els altres. Som millors o pitjors en funció de les possibilitats que ens han estat donades i que hem de desenvolupar.

Els grans idealistes, de cor nu i tendre, pateixen les grans clatellades a la vida. Per això els ideals han de partir de l’acceptació que som imperfectes, perquè Déu ens dóna només les eines per treballar, no la feina feta.

Si pregues en silenci, d’amagat, o quan l’església està aparentment buida, no t’oblidis mai de l’alegria d’exterioritzar, compartir i contagiar la fe. Deixa’t a tu mateix transmetre-la, encara que no t’en sentis prou digne de fer-ho.

Un cop em van dir: “Que la prudència no ens faci ser traïdors”, Parlaven del País, però es pot aplicar també a l’amistat, l’amor i la fe. Massa vegades la prudència ens fa trair sentiments espontanis i positius.

L’amor és el gran potencial que tenim com a dones i homes. Per què l’aigualim en la nostra forma d’actuar? Si vols abraçar a un amic, fes-ho! El que surt del cor no s’ha de malinterpretar!

Davant del dubte, actua tal i com et dicta el cor. Podràs errar, però tens menys possibilitats d’equivocar-te.

Déu és amor, però també Justícia. La Justícia és la gran esperança de la humanitat. I a nivell individual també l’hem d’assumir com una lliçó universal.

Qui menys t’ho sembli pot tenir tanta o més fe que tu. Només cal despertar-li!

Diuen que “l’amor és com el foc. Si no es comunica s’apaga”. Amb la fe passa el mateix, si surt de nosaltres, l’hem de transmetre de forma positiva, alegre i esperançadora.

Encara que no t’ho sembli, tu també has vist a Déu. Mira amb ulls d’infant i el trobaràs a les petites coses. Mira el món a través del Petit Príncep.

Si un dia, tot passejant, caus, veuràs dues o tres persones que se’n riuen (pobres, potser no tenen res més divertit a la vida...). Veuràs algú que pensarà: “-Potser s’ha fet mal”, però no farà res per ajudar-te. Veuràs un altre que pensarà: “Jo un dia vaig caure així, i sí que fa mal, sí...”, però tampoc farà res. Però segur que hi ha algú que t’ajuda a aixecar! Quan vegis caure a algú, de qui faràs? I si tu, com jo, has caigut, pensa que t’ajudarà a entendre millor a aquells que un dia s’entrabanquen.

(Donna)

 

¿SE NOS ACABAN LOS CURAS?
GREGORIO FERNÁNDEZ
VALLADOLID.
ECLESALIA, 17/03/06.-
Se nos acaban los curas. Llega el día del seminario y volvemos sobre lo mismo: que hay que rezar por las vocaciones sacerdotales y que a ver si animamos a los jóvenes a hacerse curas.
Se nos acaban los curas. “Hazte cura”, dice el lema de este año, “por Cristo y por los demás”; “para dar a conocer el seminario, corazón de la diócesis”.
Se nos acaban los curas. ¿Qué diría Jesús? ¿Cómo nos miraría? Me imagino su cara al vernos tan preocupados, su rostro sonriente y compasivo.
Se nos acaban los curas… sin darnos cuenta. En las ciudades seguimos teniendo misas y sacramentos para elegir. En los pueblos se acercan para las fiestas y dicen la misa mayor ¿Qué más se puede pedir?
Se nos acaban los curas. A las parroquias se les empieza a llamar “unidades parroquiales y de atención pastoral” y nos piden que colaboremos todos, que “don José” vendrá de vez en cuando.
Se nos acaban los curas. Parece que este es el mayor problema y la más grande necesidad que tenemos los católicos en los comienzos del siglo XXI.
Se nos acaban los curas. ¿Qué curas? Los curas solitarios y entregados totalmente a su labor de pastores, los curas sin familia y a tiempo completo, los curas varones y de ninguna manera mujeres, los curas de parroquia y sin hogar…
Se nos acaban los curas de hoy porque su media de edad es de 67 años y un 40% pasan de los 75. Según cuentan en España hay todavía unos 18.000 sacerdotes diocesanos, pero los que fallecen duplican a los que se ordenan.
Se nos acaban los curas… y ahora qué.
No cabe ninguna duda de la cura que han supuesto muchos sacerdotes a lo largo de la historia. No sería ningún disparate otorgar un “premio Nobel” a este colectivo. No pararíamos de contar las bondades de su buen hacer por toda la tierra… pero, ojo, entre nosotros son una parte y no lo son todo.
¿Se nos acaban los curas? Cuidemos a los que quedan, recemos por los que fallecen y busquemos la manera de distribuirnos las tareas en comunidad.
¿Se nos acaban los curas? Sería bueno volver los ojos atrás, a los orígenes, y volver a comprender cómo vivir en cristiano en nuestros tiempos.
¿Se nos acaban los curas? Los tiempos anteriores no son más importantes que los primeros. En los primeros tiempos se repartían las tareas.
¿Se nos acaban los curas? Busquemos de entre nosotros quién se puede encargar de animar la fe, coordinar la pastoral, dinamizar las celebraciones…
¿Se nos acaban los curas? Volvamos nuestros ojos a la mirada que Jesús dirigió a mujeres y hombres para que le siguieran y no discriminemos nunca más en la Iglesia.
¿Se nos acaban los curas? La comunidad permanece y en ella la mayoría vive en familia; no deberíamos privarnos de personas vocacionadas por el hecho de estar casadas.
¿Se nos acaban los curas? También se irán acabando los obispos tal y como los solemos ver hoy en día. “Nadie es más que nadie entre vosotros”, se nos dijo.
¿Se nos acaban los curas? Que la comunidad los busque entre las personas a las que Dios suscite pasión por servir en la comunidad. Que la comunidad rastree de entre nosotros el rostro de Dios para que se haga presente. Que la comunidad elija a sus dirigentes, animadoras y animadores… servidores.
Se nos acaban los curas pero queda mucho Reino por hacer.