Pàg
anterior Pag
inicial
Pàg següent 
L'empenta demogràfica de la Mussara no s'esdevé fins mitjans del segle XIX quan, en relacióamb un segle enrera, es triplica la població. Però nomès durant uns trenta anys la Mussara mantindrá els tres-cents habitants, (inclosos els masos )
Els recursos i les formes de vida sempre van ser molt complicades degut a que el terme de la Mussara sempre ha estat molt pobre d'aigua. Hi havia només algunes fonts ( la Font Freda, la font del Pistol ) i la majoria eren fontetes. Fins la Font del poble no era massa abundant i hi van haver de fer un dipòsit de tan poc com rajava en temps era seca. La manca d'aigua va frenar l'agricultura i la mateixa vida del poble.
No obstant aixó, els principals recursos eren la petita ramaderia ( bens, cabres i bous per a llaurar ), de la qual dóna fe la presencia de tres corrals rònecs, dos dels quals a la banda plana dels Motllats;el carbó d'alzina, que baixaven a vendre a Reus amb el ruc o la somera; l'agricultura ( blat, ordi, civada, sègol farratge i "pataques", i a mes els productes de cada casa gallines, conills i almeys un porc per passar l'any i tambe un hortet amb tomaqueres, enciams, pèsols, bajoques, cigrons, fesols, guixes i faves.De tot, poc o molt, i sovint de secà. Tambe eren fonts complementàries la caça i els rovellons que igualment baixaven a vendre al mercat de Reus. I entre els fruits de muntanya, n'aprofitaven sense grans collites, els dels perelloners, dels peremays, de les pereres, d'alguna prunera o pomera i algún cascavelliquer i tambe cirerers, codonyers, noguers i uns pocs atmetllers i olivers. Cal destacarles pomeres anomenades de pota de bou i de morro vermell. Els avellaners a la primeria de segle eren ben escassos.
Com que a la Mussara no hi havia cap botiga, pero si en certes èpoques dues tavernes, la gent baixaba a proveir a Reus i desprès a Vilaplana on compraven bacallà i arengada, tonyina i rebordonits,menjars de país pobre. La vinya fins a la fil.loxera, era un altre petit recurs i cobria racons de la muntanya, com ho testimonien els marges i margets que han sobreviscut a l'abandó del conreu i a la lenta invasió del bosc. A la Mussara no hi havia gaires terres de primera, pèrò l'esperit del pagès de l'epoca provaba de fer rendir conreus de profit dubtós. LLocs evidenment àrids, com els repeus entrecingle i cingle, eren aprofitats per a la vinya que destruí la fil.loxera i es replantà ben poc. La Mussara no tenia, en canvi, la riquesa dels molins, com la Febró o Arbolí, mentre que les carboneres abandonades assenyalen la importància que, fins després de la guerra civil, va tenir aquesta petita indústria a la qual treballeven força carboners tortosins.
Però el metje vivia a Vilaplana o en certes époques pujava amb animal des d'Alforja. Només hi havia pas de carro i la carretera no arribà fins el 1914. Aleshores fou més fàcil de treure el bosc i alguns propietaris Mussarencs van fer diners i van emigrar. L'escola va durar fins els anys quaranta i el rector fins gairebé a la guerra civil, però mes aviat vivia a Vilaplana..
Cal tenir en compte que en tres cases hi moriren els propietaris i ja no s'ocuparen més i que les cases on no s'havia vist viure mai no saben si havien estat un antic habitatge, o sempre un corral o pati. Per tant no es pot opinar sobre la despoblació del segle XIX, per bé que devia ésser practicament nul.la. En canvi, la despoblació agafa una regularitat durant el nostre segle i els percentatges són gairebé iguals en cadascún dels periodes fins a la despoblació total. Es evident que el trauma de la guerra civil accelerà també l'emigració. A la Mussara hi moriren al front tres persones, ningú fou fou assasinat ni tampoc afusellat com a conseqüencia de la repressió franquista. Ja s'ha esmentat la manca d'aigua i les terres de primera, a més de les males comunicacions; no cal dir la manca d'un metje permanent i del telèfon i naturalment del llum elèctric. Un altre factor bastant estrany que ajudà a la despoblació va ser un tal senyor dalmau, de Reus, conegut com "lo millonari", es dedicà a comprar sistematicament terres i masos per especulà amb la posibilitat de una posible urbanització de la Mussara.
Un altre factor va ser que per les muntanyes durant principis dels anys ,voltessin els "Patacons", ja que teníen un amagatall a la cova LLonga, mes coneguda a Vilaplana per la " cova dels Patacons", e inclús es diu que amistad amb Francesc Rius i Mas propietari del Mas del Morenet i un fill de Ramón Roig i Recasens mes conegut com " el Patacó ", amb els propietaris del mas d'en Grau, lloc en el que s'hi refugià làny 1939.Els " Patacons " eran uns emboscats que teníen a tota la comarca atemorída, com a consequència a la Mussara hi había un destacament de la Guàrdia Civil, que s'establiren al poble per a atrapar als " Patacons " i de pas degut a la repressió vinguda pèr la guerra civil s'aprofitavèn dels Mussarencs.
Les families al marxar del poble i dels masos s'establiren a Vilaplana, Reus, Alforja, la Selva del Camp, l'Aleixar, l'Albiol, Castellvell, L'espluga de Francolí, Valls, Maspujols, Salou, Tordera i Barcelona. L'ultim emigran "autòcton de la Mussara, es a dir l'ultim a marxar va ser Pere Abelló del mas de l'Abello, ( per veure el que queda d'aquest mas per els que no ho coneguin, nomes cal anar a La Mussara , aquest es l'ultim mas que es troba pujant per la carretera de Vilaplana,a ma dreta , ademes el mas una mica mes i esta en mig de la carretera.