Aquí començava tot. Aquí molts vàrem sentir els primers neguits, papallones a l'estómac, tremolor de cames i suor freda a les mans. Tee del 1. Tee on sempre hi havia públic disposat a clavar-te la seva inquisidora mirada al clatell. Públic anònim o conegut que afegia pressió a aquest primer cop que moltes vegades decidia inexorablement la resta de la volta. Lloc dolç, també, de trobada quotidiana amb els companys, amics, coneguts. 103 metres en lleugera pujada, suficient però, per posar-te dubtes addicionals de tria de pal. Amb els anys, els arbres que el delimitaven varen anar creixent, i començaren a entrar en joc, sobretot els dos avets de la dreta, i principalment l'alzina de l'entrada esquerra de green, on quedaven frustrades totes les boles pobres i de tendència esquerrana que passaven per allà.

El green, potser per ser el primer, tenia dificultat extrema. Unes vegades per la rosada dels matins d'hivern, altres, senzillament perquè encara tenies els nervis mal endreçats, i també, perquè no, per aquesta pendent irregular que baixava del fons al front i d'esquerra a dreta en el sentit del joc. Banderes claus a punts claus feien complicat el primer putt de la ronda, i més d'un cop el segon. Això sempre que haguéssim superat l'emprenyador bunker de la dreta, que amb una llengua semblant als ofidis, semblava xuclar les boles que passaven pels seus dominis.