Aquí trobareu un grapat de fotos de racons, detalls i aspectes de Solius en diferents èpoques i estacions. La bellesa de Solius era canviant en funció del fred o la calor, del vent o la calma. Malgrat tot, necessitaríem milions de fotografies per explicar-vos cada detall, cada variant de groc, de gris i de verd. Per no parlar de l'olor o el gust de les avellanes del 17, o d'aquella cervesa ben fresca, a l'ombra de l'acàcia rosa del racóde la casa club, en una tarda de setembre.
Clickeu en la foto petita per veure les originals.
La petita casa club ja era pràcticament acabada. Els únics arbres que hi havia a la zona eren alts i prims plataners, ofegats per les sempre assedegades Heures. Més tard s'hi plantarien acàcies i un petit jardinet que envoltava una petita terrassa. Es poden veure també els primers moviments de terra. Tot començava. Arrancava una il·lussió.
  
En aquesta foto podem veure l'estat de la finca originàriament, sense cap intervenció des de que aquests camps de conreu fóssim abandonats. Hi veiem diversos pins, de petita talla. Aquests pins son els que varen créixer i formaven part dels carrers 9, 1 i 2, essent en el moment del seu tancament, magnífics exemplars de pi pinyoner
Els moviments de terra anaven dissenyant el perfil d'aquest magnífic camp de Pitch and Putt. En aquesta fotografia veiem en destacat el pi que separava els carrers del 2 i del 3, i al fons podem endevinar un altre pi famós, el que es trobava a l'esquerra del green del 3, just entre el bunker i el mateix green. Pi de dos branques inconfusible.
 
Envoltat amb cordes tenim el que seria el green del 18. A la dreta podem veure el projecte del llac i els pins que hi havien al voltant del green del 12. Al fons a l'esquerra es pot apreciar el tee de 15, elevat entre pins
Aquest talús de primer pla, és el del bunker del 14 i just darrera seu veiem la que seria la sortida del 13 i els pins del 12. El primer que veiem tenia 3 branques, una de les quals, emprenyava molt a la sortida del 13. Finalment va caure. Al fons a l'esquerra veiem un grup de pins. El més gran era el que va quedar just al costat del green del 13.  
 
Interessant perspectiva, presa sense dubtes des de la torre de defensa de la masia, on veiem la zona on s'hi ubicaria el putter green, tot el carrer del 18, i els futurs greens del 18, 12, 14 i 15, tapats amb plàstics negres. En aquesta llarga llengua de terra encara no hi havia plantat cap dels avets que tant bonics es farien.
I aquí precisament veiem el moment de plantar aquest magnífic conjunt d'arbres que presidien la part dreta del carrer del 18. Un xic més avall, veureu una preciosa imatge d'aquests arbres des de el green del 17.
  
 
En aquesta perspectiva des de el voltant del que seria el green del 2, podem veure el futur camp de pràctiques, amb el pi de dos branques que hi havia just al costat del green del 4.
Fixeu-vos bé en aquesta perspectiva del forat 17, presa segurament des de sota els arbres que hi havia a la dreta de la sortida. Al fons s'hi endevina el turó del Castell de Solius, i a l'esquerra la pineda que resseguia la sortida i carrer del 16. Mireu bé aquell racó, perquè a la següent fotografia, ja al 2005, veurem que els arbres son perfectament identificables desprès de tants anys.
  
 
Aquesta és més o menys la mateixa perspectiva que l'anterior. Veiem també el Castell de Solius, un xic més tapat per la vegetació, però els primers pins del 16 semblen exactament igual que 17 anys enrera. També veiem l'alzina que tancava el green del 15 per la dreta, que en el seu cas, si ha agafat considerables dimensions.
Teníen el camp acabat, i era qüestió de fer-ho saber al públic en general. Per tant es va instal·lar aquest magnífic rètol a peu de la carretera de Llagostera a Santa Cristina, poc abans de la cruïlla de Solius. Com podeu comprovar, en aquell temps, encara la paraula golf era més grossa que la paraula Pitch and Putt, que tot sigui dit, sonava a cosa rara.
  
 
També era bona idea fer uns fulletons atractius, per repartir en hotels i restaurants. Es necessitaven unes bones fotos i varen cridar a una joveneta Maria, que encara no sabia ben bé com s'agafava un pal, i juntament amb el professor que hi havia en aquella època, en Pedro, varen fer una sessió de fotos. Cal destacar els carrers del 1 i del 2, encara amb uns jovenissims arbres, com els del carrer del 8, que al cap dels anys complicarien notablement aquella sortida.
En qüestió de pocs anys, altres camps varen seguir l'exemple de Solius, i el Pitch and Putt va assolir categoria d'esport popular. Aquells primers clubs decidiren enfrontar-se, i així naixia el primer Interclubs. En aquesta foto hi veiem alguns components d'aquells primers equips de Solius, amb Juan Martinez, Martin, Joan Gafarot, Juan Gómez, entre d'altres.
  
 
A l'any 1997 es va celebrar el primer gran enfrontament internacional. Com no podia ser d'altre manera es va triar l'equip d'Irlanda com a rival. Un gran esdeveniment esportiu que es va celebrar a Solius amb la participació dels millors jugadors irlandesos, dels que encara alguns estan en actiu i continuen a gran nivell.
En aquest Catalunya - Irlanda varen participar els millors jugadors de l'època, molts dels quals, segueixen protagonitzant l'elit del P&P Català. Veiem entre altres a J.M.Anzizu, president de l'ACPP, Andreu i Marc Perez, Juan Martinez, Josep Pellicer, Jordi Saborit i Ginès Fernández.
  
 
En aquest primer match internacional hi va participar un jove Jordi Saborit, però també un jovenissim jugador que apareix mig retirat de la foto. Anys desprès aconseguiria el campionat de Catalunya absolut. Marc Perez.
Aquest equip va ser la base de l'actual equip de Solius. Per primer cop es va reunir un grup competitiu i així ho va demostrar en l'interclubs de l'any 2002, on Solius va arribar a la darrera jornada amb totes les possibilitats de guanyar. Una última volta fantàstica sota la pluja els va convertir en guanyadors morals, fins que una absurda decisió del comitè va anular el torneig i el va posposar per una nova data. Solius es va retirar de la competició. Foto de la nit del Caimán. Festa final de temporada.
  
       
 
2005
  
       
 
Comencem aquesta sub-secció de fotos contemporànies, on podreu admirar bells racons de Solius i boniques fotos d'instants inoblidables. Aquest es el forat 6 vist des de darrera el green. Aquí es pot veure clarament l'alt grau de dificultat que presentava aquest forat a causa de la gran evolució de la vegetació. El pi de l'esquerra i el fora-límits de més a l'esquerra (de la foto) acabaven de complicar un dels forats mítics de Solius
Bonica perspectiva del green del 10, on en primer pla apareix el bunker lateral del 11, que per molta gent era desconegut. Al fons veiem la casa club i la sortida del 3. La bandera del 10 ens indica que aquella tarda també bufava vent de migjorn, que juntament amb el garbí, era habitual a Solius.
  
 
Vista lateral del green del 14, amb el roure desfullat en primer pla. S'intueix el gran bunker d'aquest green, i podem admirar el carrer del 18, el rec, el pont i el putter-green amb la casa al fons. També s'aprecia el bunker amagat del 12, on gaire bé mai hi anava ningú, però quan s'hi anava es patia per sortir viu.
Detall d'aquest magnífic roure del 14. Un preciós arbre que en les glaçades de principis de 2005 va quedar tocat. De fet, estàvem convençuts que havia mort, perquè en la primavera següent, molts arbres de Solius no varen florir, entre ells aquest bonic roure. Però amb l'entrada de l'estiu, pels volts de Sant Joan, va fer el primer brot. De seguida el segon, tercer, i milers més. Una gran alegria.
  
 
Banderes del 15 (en primer pla) i del 17 al fons. Més al fons la masia de Can Dalmau. En el green del 17, una bola espera per birdie. Segueix el vent de migjorn.
Fa poc, comentava amb el meu amic Liku, que el forat que més enyoro és el 16. No sé perquè. Tan se val. Son aquelles sensacions que no cal analitzar. Com un gust impossible d'oblidar, o una carícia persistent el temps. Aquesta foto m'agrada molt. El 16 i la Maria, el verd i una boira de branques adormides. Sensacional.
  
 
Quants records, aquest green, aquells finals intensos i tensos. Putt per guanyar, o per empatar. Mirades sempre atentes a la glòria o a la misèria. Sortides desesperades de bunker. Recuperacions màgiques des de la riera. Un marc especial per finals especials. Aquí va aixecar els braços Juan Martinez, i centenars d'altres. Lloc d'encaixades de mans i d'alliberar tensions. Lloc màgic, sense dubtes de cap classe.
Excel·lent fotografia del massís de l'Ardenya que envoltava tot el migdia de Solius. Les banderes, testimonis d'aquest persistent vent de mar, i els arbres, autòctons i forasters, en franca harmonia. Com sempre passa, la bellesa de Solius té ara un valor extraordinàriament més elevat que quan el vivíem dia a dia. Per sort, desgraciadament, la mort anunciada ens va permetre assaborir-lo intensament els darrers mesos d'estiu.
  
 

Permeteu-me la llicència de posar aquesta foto, propietat de l'Oscar Puig de Sota Par i que ens va fer, entre altres, com a campions de Catalunya del 2004. Els que conegueu bé Solius endevinareu que aquesta sortida no existeix. De fet és el tee del 13, però apuntant al green del 17. Qüestió de llum, va dir el fotògraf. Però si la poso aquí, no és per aquesta senzilla anècdota. És perquè aquí estic amb el grup que cada dia m'acompanyava en la meva volta a Solius. Amb pluja. Amb vent. Amb fred i calor. Amb dies bons i dies difícils. Per fer-ho curt i senzill; poso aquesta foto perquè estimo a aquesta gent.

Per cert, la bola donada al 17...
Magnífic detall de la riquesa natural que servia de marc al forat 2 i a la façana de Can Dalmau. Dos imponents xiprers custodien la torre de defensa, mentre que per el seu darrera apareixen les branques més altes d'un dels gegantins plataners que resseguien la riera. Al mig del green, espatllant la foto, el Nano, amb un dels seus modelets estivals amb els que ens castigava dia si, dia també.
  
 
Hi ha gent que no troba bé utilitzar espècies foranes en instal·lacions com Solius, però què voleu que us digui. La bellesa és orfe d'orígens i destins, la bellesa és, o no és. I aquesta foto és potser la més maca que tinc de Solius. Avets vigilant la bandera del 17, elegants i nobles (sempre trobaves la bola). De fet, si ho haguessin omplert tot de suros, no hagués estat el mateix.
Sembla estrany que aquest petit llac pogués donar tant de joc. Primer ens aterria passar-lo amb la bola. Més tard ens entretenia amb tota mena de granotes i gripaus. Amb serps i llangardaixos, i per alguns, com a caixer automàtic de boles recuperades. En una època hi vivien ànecs i oques, i finalment una gran colònia de peixos que es tornaven boixos quan la Maria els portava el pa de cada dia. Finalment, fins i tot, mirant aquesta foto, sembla un llac de somni. Ben mirat, potser ho era.
  
 
M'imagino, que com tots els camps de pràctiques, el nostre es devia sentir un pel ofès per la manca d'atenció que li oferíem. Anar a tirar boles era avorrit! I si hi anaves per algun defecte prou greu del teu joc, a les hores era dramàtic. Però amb la Maria i el Nano, vàrem agafar la costum d'anar-hi els diumenges al migdia. Sessió relaxant de pràctiques i vermut a la casa club. Bona teràpia.
El tee del 16. El banc que va fer l'Onofre. Un tram de la tanca electrificada que va convèncer als porcs senglars que per jugar a golf necessitaven treure's el handicap. Mireu-ho bé. No hi ha ningú. Sembla un espai buit. En canvi, els que coneixeu el camp sabreu que aquest era un punt de trobada. Taps i reunions de 8 o 12 o 16 o més jugadors. Quants cops ens hem assegut en aquest banc? Com vas? -Malament, però aquell va 4 a sota... En Willy fa riure a tothom, i algú demana silenci. El pobre que tira no ha tingut mai tant de públic. Aplaudeix tothom, la bola és a green.
  
 
Aquesta foto i la que ve, son del mateix indret, la sortida del 17. Comparant, veureu el dràstic canvi de fesomia que vivíem a Solius. Aquesta sortida, que s'endinsava al bosc, era inquietant a segons quines hores. A més, sempre, sempre, sempre hi havia alguna fresa propvinent de l'espessa massa boscosa. Potser només era un ratolí de bosc, o un colom despistat, però tots teníem al cap que en els 70, en aquest indret s'hi va filmar una pel·lícula de terror.
La mateixa sortida del 17 en ple estiu. La vegetació d'aquest racó era exuberant, un micro-clima amb una petita zona d'aiguamolls, el petit rierol que de tant en tant portava les aigües de la vall a l'embassament de la masia, i una molt variada fauna, feien d'aquesta zona un indret molt interessant. Interessant i relativament perillós, perquè les heures campaven lliures i salvatges i tenien presoners a molts dels grans arbres de la zona, ofegant-los fins a matar-los, moment en que queien grans branques, que per sort, no varen causar cap disgust. Sense dubte, un dels racons més bonics de Solius.
  
 
A Solius sempre hi ha hagut bons i bones jugadores. Si no s'han aconseguit més èxits a nivell nacional ha estat potser per aquest cony de tarannà empordanès, que té una escala de valors sensiblement diferent a d'altres contrades. Però malgrat tot, alguns hem tastat la glòria beneïda.

Des de temps dels romans, que a moltes masies de l'empordà hi veureu xiprers a l'entrada. Xiprers aïllats dels seus germans de tanca, visibles des de mig dia de camí. Tenien el seu significat, en aquelles èpoques en que no hi havia rètols ni anuncis de televisió. Un xiprer a l'entrada volia dir que seríeu ben rebuts. Dos, que a més a més, hi torbaríeu menjar. Tres xiprers significaven que serieu ben rebuts, podríeu menjar i també dormir. Acabem aquesta col·lecció d' instants de Solius amb el solitari xiprer del tee del 6, majestuós, però mancat de significat. Ja no serem ben rebuts en aquest banc de l'Onofre, perquè ja no hi haurà banc, ni tee, ni xiprer.

Ni Solius.